He estat prop de 10 anys fent xerrades, amb professionals de diferents especialitats, a alumnes de 4rt d’ESO d’un centre de Barcelona per tal de donar-los prou elements per triar la modalitat de batxillerat que els permetés continuar una carrera universitària que els aplanés l’accés a una professió futura. “No cal que feu una carrera, si el que us agrada és la perruqueria, la mecànica o la fusteria, per exemple”-els deia d’entrada. “O la dansa” -em va interrompre en una ocasió un professor de dansa amb qui compartia taula. Perquè a cada classe hi participàvem cinc professionals, i de classes n’hi havia cinc més. Com a periodista vaig compartir taula amb professionals de la medicina, la psicologia, l’advocacia, l’arquitectura, el cinema i el teatre, el disseny, la informàtica, l’economia, la dansa, el marketing, l’enginyeria o, fins i tot, una coach. A més de treure-li ferro al fet de passar per la universitat per fer-se un futur, els insistia que si triaven una carrera, que fos perquè estimaven prou l’estudi i l’especialitat que haguessin escollit, mai per professions de moda amb expectatives de guanyar-se molt bé la vida. De passada, aprofitava l’avinentesa per tirar-los-hi un gerro d’aigua freda als qui volien viure del periodisme, tal i com està la professió avui. Ara bé, que pensessin que sempre podrien canviar de carrera si s’equivocaven i tenir segones oportunitats.
No recordo si l’any que vaig compartir taula amb
l’advocada, ella va fer cap referència a la projecció que té l’advocacia cap a
la carrera judicial. Però de la mateixa manera que m’havia trobat alumnes que
volien fer periodisme o comunicació per fer-se famosos o famoses darrera una
pantalla de televisió, potser l’advocada, actualment, es trobaria alumnes que
tindrien interès en arribar a ser jutges o magistrats, atrets i atretes pel
poder que està assolint dia rere dia l’alta judicatura en el nostre país.
Durant més de tres dècades, el període en que anàvem
acomodant-nos a la democràcia -i gairebé adormint-nos, per cert-, semblava que
els tres poders -el legislatiu, l’executiu i el judicial- anaven fent sense massa frecs entre ells.
Però arriba la crisi, una part de la ciutadania aixeca la veu i pren el carrer,
els parlaments (poder legislatiu) van perdent la seva estructura monolítica, entrem
en els temps de major pluralitat, i els governs (poder executiu) que surten
dels parlaments són més inestables. Però els alts tribunals (poder judicial) i
l’òrgan de govern del Consell General, segueixen, pam més pam menys, ancorats
en el passat.
Ara no m’entretindré en enumerar els diversos casos en
que els tribunals de justícia li han pres el protagonisme a la política.
L’encunyament del binomi “judicialització de la política” ha estat massa temps
en boca de la ciutadania, en gran part per la incapacitat dels polítics de fer una
política com cal i, per altra banda, pel protagonisme maldestre, superb i batusser
d’alguns membres de la judicatura. Escenes i casos viscuts des del procés
polític independentista fins a artistes jutjats com a repressió a la llibertat
d’expressió artística han fet història per actuacions judicials reaccionàries, i
perquè, com és sabut, les lleis s’interpreten, i segons qui les interpreti, les
sentències són unes o d’altres de molt diferents.
L’última decisió judicial indignant per les persones
autènticament demòcrates ha estat la de la Junta Electoral Central per donar
canxa mediàtica en aquesta campanya als innombrables ultres (em nego a esmentar
el seu nom). Si fins ara no s’havia permès aparèixer en els mitjans de
finançament públic als partits que no tenien representació parlamentària, per
què ara deixen als feixistes antidemòcrates el forat mediàtic públic? Per la
seva significança? Per favor! No més aire a aquells que s’aprofiten de la
llibertat per segrestar-la en el moment que accedeixen al poder. Fins i tot
alguns mitjans que se’ls donen de “progres” també han caigut en el parany per
l’ambició de no quedar-se enrere en la cursa pel share d’audiència. Aleshores,
tot s’hi val per l’audiència?
Hem perdut la memòria històrica de quan el nazisme va
pujar democràticament per després anul·lar la democràcia i a continuació muntar
una guerra boja i genocida? Doncs, anem jugant a deixar-los dir, en pro de la
llibertat democràtica -com s’ha dit des de la mateixa presidència del Congrès
de Diputats- atorgant-los-hi massa visibilitat als innombrables, que aquests
són capaços de treure rendes, fins i tot, del victimisme quan se’ls ataca.
Un negre informatiu i una judicatura justa i
respectuosa amb l’autèntica democràcia hauria ajudat a que el 15F no ens haguem
de donar cops de pit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada