l'1-O SE M'HA APAREGUT MARTÍN VILLA

No he donat crèdit al que veien els meus ulls, les imatges eren en color, en format panoràmic (16:9), digitals, el meu aparell és de pantalla plana, supermodern, però veia els antiavalots de la policia nacional i de la guàrdia civil colpejant indiscriminadament a persones de totes les edats que s'interposaven davant l'accés a les escoles perquè volien protegir el local i exercir lliurament el seu dret a votar. Feien anar les porres, alguns, fins i tot, disparaven alguna pilota de goma, arrossegaven a dones enganxades pels cabells i les llençaven escales avall o com un sac de patates. He vist rostres sagnant, una noia amb els dits embolicats amb una vena perquè un policia els havia torçat o trencat.
Tot això, i més, he vist, i no eren imatges en blanc i negre, ni en format 4:3, no eren els grisos enviats pel ministre de Gobernación, don Rodolfo Martín Villa (tant  ben situat en consells d'administració com a president d'ENDESA o de Sogecable durant la democràcia) a qui se'l coneixia com "la porra de la transición", tant entusiasta com era de reprimir manifestacions obreres i estudiantils. Ara ha estat una policia vestida diferent, amb porres, potser més eficients, i fusells més moderns, enviada al port de Barcelona en vaixells llogats, que lluïen dibuixos de la Warner Bross. I el responsable primer és un president, estratega del camuflatge i de la dilatació del temps, anomenat Mariano Rajoy, seguit del seu ministre de l'Interior, el poc brillant Juan Ignacio Zoido.
Es podia discutir si els convocants del referèndum ho havien fet bé, en la forma i en el temps de la fita de l'1-O, si tenia o no garanties, si al final seria efectiu o no, si no era més que una mobilització contra l'immobilisme del govern central, si Junts pel Sí ho hauria fet així o si ho havia fet per estar segrestada la coalició per la CUP, que ja s'alimenta de revolucionar el sistema,... Es podien discutir moltes coses, però discutir-les, no pas arribar a detenir polítics, irrompre en impremtes buscant paperetes, diaris per censurar les llibertats,... accions de repressió d'un govern que no pot convèncer amb el diàleg, perquè l'ha negat d'entrada, perquè no sap el que és dialogar i no sap més que usar la força, perquè està inhabilitat per governar. Un govern i un partit (partits) que confon la força física, hiperdimensionada, amb la fortalesa de la raó, de l'empatia, del consens, de l'equanimitat, del respecte a la democràcia, les llibertats, els drets.
I és trist, indignant, decebedor, perillós i un munt d'adjectius més veure com a aquest govern no se li acut més que enviar una policia repressora, amb instruccions de fer servir la força per tal de no permetre que la gent que volgués votar, votés de manera pacífica. I a més, que aquest govern s'amagui com a un covard, darrere els jutges, com els executors d'aquestes decisions, pel fet de que el referèndum era il·legal. Com si no sabéssim que els jutges estan absolutament mediatitzats per l'opció política que els ha col·locat a les seves poltrones.
La ciutadania ja no es llepa el dit. Aquestes crisis han anat d'allò més bé perquè s'obrissin els ulls davant unes realitats que fins no massa anys ens passaven pel costat. I com que estàvem instal·lats en el benestar, doncs ho anàvem deixant, apartant del davant perquè no ens importunessin. Ara no, la crisi ens va fer sortir al carrer, les xarxes, amb tots els seus defectes i perills, han facilitat que tothom pugui interactuar, opinar, comunicar... I ja no ens xopem els dits.
Per això, ja no ens creiem les mentides i excuses de pantalla, a través dels mitjans dòcils (en els dos cantons de la confrontació, és clar) que ens volen fer combragar amb rodes de molí. Molta gent s'ha tornat més crçitica, ha perdut la por o la passivitat d'abans. I ja no ens engalten que l'actuació dels números policials (ja ni els diem pel nom), convertits en robots pels seus ensinistradors, seguint les ordres de l'escala jeràrquica, ha estat desmesurada i pròpia d'un règim repressor. Per això he recordat a Martín Villa, el gran repressor de la transició democràtica. Per això condemno més enèrgicament la violència extrema del govern espanyol envers els pacífics ciutadans de Catalunya que només volien exercir lliurament l'acció de votar. Un dret, a banda de legalitats, garanties i consensos, que tenien com a éssers lliures. Si estaven convençuts que volien votar el més intel·ligent era deixar-los fer. Més endavant ja hauríem vist si les conseqüències de la mobilització sortirien efecte. Ja hauríem vist quines podien ser les vies de resolució del conflicte evident per l'encaix de Catalunya i Espanya. Perquè el camí encara es preveia llarg.
La pena és que ara, més que llarg, el camí es preveu més que tortuós.