copyright Diari Ara
Ahir
Érem al bell mig dels 70 i vam acordar amb la meva parella llogar una casa
amb un petit jardí a Castellar del Vallès per les vacances, compartint-la amb
els meus cunyats. Començàvem a acaronar la classe mitjana emergent d’aquells
anys. Feia més d’una dècada que les classes més pudents es feien torres
d’estiueig i caps de setmana a Castellar, Matadepera i altres pobles situats
als peus del massís de Sant Llorenç. La burgesia tradicional ja ho havia fet
molt abans a Les Arenes o a Sant Feliu del Racó. I la lenta aparició de la
classe mitjana dels 60 va fer que també apareguessin urbanitzacions a altres
pobles més allunyats de la muntanya oferint la segona residència.
Era temps de les colles de joves d’estiu. Sovint els pares també formaven
colles. L’estiu era el període de descans, del lleure, de les relacions socials
estiuenques. Els que no tenien la segona casa a la muntanya o a la platja, la
llogaven o anaven al poble d’origen o dels pares, com feien moltes famílies amb
arrels a altres indrets d’Espanya.
Ens desplaçàvem amb tren, vaixell o cotxe. Poca gent agafava l’avió. El
preu del vol era car pel poder adquisitiu mitjà de l’època. I érem menys encara
els que agafàvem l’avió per anar de vacances a un altre continent.
Avui
Aquest any he fet dos viatges en avió: l’un, enmig d’un maleït caos, a
Perú, per feines de representació, i l’altre a Islàndia, per vacances i sense
problemes. El caos del viatge a Perú ens va fer arribar dos dies més tard a destí
al grup que viatjàvem. Motiu, la pèrdua de l’enllaç Madrid-Lima, per haver
sortit Vueling d’El Prat, amb més de dues hores de retard. Col·lapse aeri, ens van
dir. I per culpa d’aquest incident, llarg d’explicar aquí, tornem de Perú un
dia més tard. Inoperància i incompetència de les companyies. Discussions
desagradables, menysteniment d’Iberia a qui havíem comprat els bitllets,
tensions...
I aquests retards no són res enmig del llistat quilomètric per vacances de
suspensions de vols, overbookings, vagues aeroportuàries, de controladors
i tripulació, etc. Mil incidències en l’operativa de vols poden amargar-te un
estiu que prometia ser feliç ben lluny de casa.
Dades de l’aeroport de Barcelona-El Prat (no em ve de gust dir-li Josep
Tarradellas) són ben demostratives del problema en el que ens hem ficat. I ja veurem
com evoluciona: l’any 1977 el van fer servir poc més de 5 milions de
passatgers; el 1992, l’any dels JJ.OO., el doble, 10 milions. Però és que l’any
passat hi van circular 50,2 milions de passatgers! I en els vuit primers mesos
d’enguany ja ha prestat servei a 35,6 milions! I tot i que l’Agència Europea
del Medi Ambient diu que el tràfic aeri no és el que llença més CO2 a l’atmosfera,
també assenyala que les emissions de l’aviació internacional s’han doblat
respecte a 1990.
Quan penso en l’estrès, l’angoixa, els dolors musculars o circulatoris d’un
trajecte llarg en avió en classe turista com a companys de viatge als llocs més
exòtics, culturals o monumentals; si un cop al destí estàs més pendent de la
foto amb el mòbil o la tablet per la col·lecció interminable dels àlbums que
mostraràs a familiars i amics o de penjar-les a Instagram o a Facebook, que no
pas de gaudir de la llum, de l’aire i de la remor del medi o de les veus dels
locals que t’envolten, em pregunto, ens ho fem mirar? Podrem resistir la
pressió social i de consum que ens empeny a viatjar ben lluny de casa en avió i
comportar-nos així? Ens sentim uns marginats si decidim passar les vacances a
una casa rural o a un destí on puguem arribar en tren? I si torno a llogar una
torreta a un poble tranquil?
De vegades em volta pel cap, però veig difícil baixar-me en marxa.
