Ens tocarà fer règim (democràtic)

Durant poc més de trenta anys he estat vivint, com una gran majoria de la població, sobretot la que passa dels 50 anys, aliè al fet que visquéssim en la democràcia del règim del 78. Va haver de venir una crisi econòmica, que va provocar una crisi política, per posar-me a mi i a tota la ciutadania dins la casella del règim del 78. Durant aquestes tres dècades i escaig dèiem que vivíem en una democràcia, sense adjectius, o en tot cas en un règim democràtic. Sí, d’acord, amb totes les deficiències, però en un règim democràtic que, diguem-ho, la societat no qüestionava.

Quan fèiem servir la paraula règim, sense afegir franquista o de Franco, ja enteníem que ens referíem a la llarga nit del franquisme, a la dictadura. La paraula règim ja connotava dictadura, franquisme. Com que les paraules o els signes a força de repetir-les es converteixen en connotacions, també la insistència a esmentar el binomi règim del 78 ja connota la Transició nascuda del pacte democràtic que segueix la mort del dictador i les repressions del govern d’Arias Navarro. Naixia una Constitució segrestada, amb una monarquia imposada pel dictador, uns exèrcits (Tierra, Mar y Aire) comandats, tinguem-ho en compte, pels generals de Franco, i amb unes institucions encara controlades per les autoritats del règim. Per això, davant dels insistents retrets al règim del 78, per part del llenguatge politicomediàtic new generation, jo els demanaria als que llavors eren tendres infants o que ni havien nascut que deixin de quedar bé davant l’audiència criticant la Constitució del 78, la possible en aquell moment històric, dient ara, ells que no hi eren, que hauria estat millor el trencament democràtic, l’altra opció que es plantejava. Que es dediquin a criticar, ara sí, la llarga migdiada dels partits polítics, dels mitjans de comunicació i de la mateixa ciutadania per no reformar la Constitució un cop l’exèrcit va entrar a l’OTAN i Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, encara no UE. Era el moment, s’allunyava el perill de nous Tejeros, Armadas i Milans, i s’havia d’agafar el brau per les banyes i construir una Constitució adequada a la realitat plurinacional de l’Estat.

Però res, el pacte entre les elits del franquisme i l’antifranquisme, dels partits hereus del règim (Fraga Iribarne-AP i Suárez-UCD) i dels nou-instal·lats, com el PSOE, els nacionalistes i, fins i tot, el PCE, amb la connivència d’una premsa propera a les elits, fa que no es faci neteja del franquisme. Es dediquen a viure plàcidament en les poltrones del poder, molts d’ells fent panxa i diners il·lícits, fins que arriba una crisi econòmica que ens desperta de la letargia i una joventut post-Transició omple les places i es carrega el model bipartidista, la corrupció d’empresaris i polítics, la figura decorativa d’un rei imposat, els desnonaments i les retallades i, per acabar-ho d’adobar, arriba el procés de l’encaix Catalunya-Espanya.

Benvingudes, però, hagin estat les aigües turbulentes, perquè enmig dels tics de llenguatge emprats per categoritzar-se en els media com els més antirègim del 78, una part de la societat s’ha adonat que el règim, el franquista, encara és viu a força racons d’algunes institucions, com ara a dins de la judicatura, dels cossos de seguretat, en àmbits polítics i mediàtics i a gran part de la societat. La que s’havia acostumat a ser súbdita, no pas ciutadana, la que segueix dormint en la inacció del franquisme, acostumada al cop de fuet de l’autoritat davant del desgavell d’una situació política que no entenen. I que han encomanat a bona part dels seus fills, més preocupats en el consum i la gresca que a formar-se en democràcia. I així ens ha anat a les eleccions, que la ultradreta innombrable, xopa de feixisme, s’ha apoderat d’una bona part dels escons del Congrés. I ara sí que ens toca fer règim democràtic i combatre-la.

Estratègies

Reflexió de postvacances

                                             copyright Diari Ara

Ahir

Érem al bell mig dels 70 i vam acordar amb la meva parella llogar una casa amb un petit jardí a Castellar del Vallès per les vacances, compartint-la amb els meus cunyats. Començàvem a acaronar la classe mitjana emergent d’aquells anys. Feia més d’una dècada que les classes més pudents es feien torres d’estiueig i caps de setmana a Castellar, Matadepera i altres pobles situats als peus del massís de Sant Llorenç. La burgesia tradicional ja ho havia fet molt abans a Les Arenes o a Sant Feliu del Racó. I la lenta aparició de la classe mitjana dels 60 va fer que també apareguessin urbanitzacions a altres pobles més allunyats de la muntanya oferint la segona residència.

Era temps de les colles de joves d’estiu. Sovint els pares també formaven colles. L’estiu era el període de descans, del lleure, de les relacions socials estiuenques. Els que no tenien la segona casa a la muntanya o a la platja, la llogaven o anaven al poble d’origen o dels pares, com feien moltes famílies amb arrels a altres indrets d’Espanya.

Ens desplaçàvem amb tren, vaixell o cotxe. Poca gent agafava l’avió. El preu del vol era car pel poder adquisitiu mitjà de l’època. I érem menys encara els que agafàvem l’avió per anar de vacances a un altre continent.

Avui

Aquest any he fet dos viatges en avió: l’un, enmig d’un maleït caos, a Perú, per feines de representació, i l’altre a Islàndia, per vacances i sense problemes. El caos del viatge a Perú ens va fer arribar dos dies més tard a destí al grup que viatjàvem. Motiu, la pèrdua de l’enllaç Madrid-Lima, per haver sortit Vueling d’El Prat, amb més de dues hores de retard. Col·lapse aeri, ens van dir. I per culpa d’aquest incident, llarg d’explicar aquí, tornem de Perú un dia més tard. Inoperància i incompetència de les companyies. Discussions desagradables, menysteniment d’Iberia a qui havíem comprat els bitllets, tensions...

I aquests retards no són res enmig del llistat quilomètric per vacances de suspensions de vols, overbookings, vagues aeroportuàries, de controladors i tripulació, etc. Mil incidències en l’operativa de vols poden amargar-te un estiu que prometia ser feliç ben lluny de casa.

Dades de l’aeroport de Barcelona-El Prat (no em ve de gust dir-li Josep Tarradellas) són ben demostratives del problema en el que ens hem ficat. I ja veurem com evoluciona: l’any 1977 el van fer servir poc més de 5 milions de passatgers; el 1992, l’any dels JJ.OO., el doble, 10 milions. Però és que l’any passat hi van circular 50,2 milions de passatgers! I en els vuit primers mesos d’enguany ja ha prestat servei a 35,6 milions! I tot i que l’Agència Europea del Medi Ambient diu que el tràfic aeri no és el que llença més CO2 a l’atmosfera, també assenyala que les emissions de l’aviació internacional s’han doblat respecte a 1990.

Quan penso en l’estrès, l’angoixa, els dolors musculars o circulatoris d’un trajecte llarg en avió en classe turista com a companys de viatge als llocs més exòtics, culturals o monumentals; si un cop al destí estàs més pendent de la foto amb el mòbil o la tablet per la col·lecció interminable dels àlbums que mostraràs a familiars i amics o de penjar-les a Instagram o a Facebook, que no pas de gaudir de la llum, de l’aire i de la remor del medi o de les veus dels locals que t’envolten, em pregunto, ens ho fem mirar? Podrem resistir la pressió social i de consum que ens empeny a viatjar ben lluny de casa en avió i comportar-nos així? Ens sentim uns marginats si decidim passar les vacances a una casa rural o a un destí on puguem arribar en tren? I si torno a llogar una torreta a un poble tranquil?

De vegades em volta pel cap, però veig difícil baixar-me en marxa.

BENVINGUTS, VINGUEU D’ON VINGUEU

Avui, 20 de juny, és el Dia Mundial del Refugiat. El 18 de desembre, el Dia Internacional del Migrant. Són dos dies de commemoració dedicada al desplaçament de les persones des dels seus països d’origen a uns altres països aliens, desconeguts i diferents, de llengua, cultura, organització social i política, sovint. No viatgen per fer turisme, carregant amb la càmera o el mòbil per col·leccionar un munt de fotos que després ensenyaran a la gent de seu entorn, o les exhibiran a les xarxes. Aquestes persones es desplacen a països on hi esperen trobar asil polític, fugint d’una guerra o d’un conflicte  intern, o perquè les persegueixen per qüestions de raça, idees polítiques, creença religiosa, condició sexual... i busquen asil a països signants de la Convenció de l’Estatus de Refugiats de l’ONU de 1951 i/o del Protocol de Ginebra de 1967. La seva fugida no ha estat motivada tampoc per gaudir d’una aventura. Per ells i elles ha estat un trauma immens, com ho va estar pels espanyols que van travessar els Pirineus fugint de la guerra civil o pels europeus que van haver d’abandonar casa seva durant les dues grans guerres mundials del segle XX. Entre nosaltres hi ha moltes persones, de ben segur, amb avantpassats que van haver de dormir a la sorra de la platja rossellonenca  d’Argelers, per exemple. Si som conscients d’aquests fets, per què doncs, aquesta amnèsia europea que ara es resisteix a acollir els refugiats que truquen a la seva porta?

I si les causes de la migració són degudes a la necessitat de buscar un lloc nou per iniciar una nova vida, que en el seu imaginari pensen que serà millor que la que deixen enrere, marcada per la pobresa o la manca d’oportunitats, no tenen dreta a fer-ho? Quants de nosaltres no venim de famílies arribades aquí des d’altres llocs d’Espanya o de Catalunya? Quina és la diferència per acceptar ara aquestes persones que venen d’enllà fronteres? Que  són negres, llatinoamericanes, magribines, xineses, paquistaneses,...? Doncs si és aquesta la raó, diguem-ho clar: això és racisme. I el racisme les converteix en vulnerables. A més, si les fem objecte de rebuig o animadversió ens convertim en insolidaris i xenòfobs. És quan s’escampen mentides encomanadisses de que prenen la feina als nostres treballadors o que el serveis socials les afavoreixen. Mentides en les que s’hi abona la ultradreta per tal de recollir els vots dels més desinformats, que són els que s’empassen aquestes mentides i permeten a VOX entrar a l’ajuntament de Salt, per exemple. Perquè, a més, la població estrangera de Salt, que arriba quasi al 38%,, la majoria  no pot votar. Els seus impostos sí que els paguen, però tot i que portin vivint aquí 15 o 20, si no tenen la nacionalitat espanyola o són d’un país amb tractat preferent amb Espanya, no poden votat. Quin cinisme!

No podem deixar-nos atrapar per aquests discursos xenòfobs. Hem d’estar convençuts i defensar fermament la Declaració dels drets Humans: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, tenen dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi i que, en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.

A Sabadell, les entitats que gestionen el programa estatal per els refugiats tenen acollides a 149 persones, de les que 65 són menors. Són les comptabilitzades. Com també se sap que quantes són les persones estrangeres migrades: 25.754 d’un total de 213.671 habitants, això és el 12,05%. També hem de dir que queden fora d'aquesta estadística moltes persones pendents de regularitzar la seva situació, que fan feines de supervivència i dormen i mengen on poden. Crec que mentre la burocràcia estatal i la maleïda Llei d’Estrangeria (tant de bo la deroguin aviat) els permet viure entre nosaltres sense haver-se d’amagar, l’Ajuntament hauria d’aportar recursos i polítiques d’acolliment que permetin viure a aquestes persones en dignitat, com es mereixen. Perquè Sabadell forma part dels ajuntaments que volen acollir.

De moment, aquesta tarda la Plataforma de Suport a les Persones Refugiades i Migrades de la ciutat a la plaça Dr. Robert un acte en el que es cridarà, emulant al Sisa: CASA NOSTRA ÉS CASA VOSTRA, SI ÉS QUE HI HA CASES D’ALGÚ.

DEMO-CRACIA

Democràcia, del grec demos (poble) i krátos (poble, autoritat o govern). Si ho apliquem literalment vol dir el poder o govern del poble. Però com que les paraules es converteixen en plastilina en mans de segons qui les fa servir, ens trobem que poden apropiar-se de la paraula democràcia partits o organitzacions reaccionàries amb l’ambició d’aconseguir per mitjans democràtics el poder per, en el cas d’aconseguir-lo, desenvolupar després mesures antidemocràtiques, sovint emmascarades de demagògia populista. I amb la democràcia es vesteixen diverses opcions intermèdies (conservadores, liberals, socialistes) fins arribar a les més autogestionàries, a les més properes als ciutadans, al poble.

Démos
Dit això, i arraconant l’acció democràtica a la participació en les eleccions dels poders públics en una o altra instància, a l’hora de dipositar una papereta dins d’una urna cada quatre anys, la participació de la ciutadania en el poder esdevé força escarransida. Per evitar aquest bocí de democràcia caldria que estiguéssim dia a dia a l’aguait de què, per què, quan, com i on fan les coses els governs que escollim. Només així, en el sistema convencional en que vivim, podem ser capaços de donar o treure la confiança a una opció política, estigui aquesta al govern o a l’oposició. Només així omplim de significat la démos, i que el poder pertanyi més al poble. Si simplement ens vestim de festa cada quatre anys per anar a votar i ens tombem contemplatius els quatre anys següents, no tindrem cap dret després a retreure res als poders polítics que ens governin. Per cert, us heu fixat que la protesta contra els polítics és molt alta entre els abstencionistes? Doncs jo els acuso d’antidemòcrates. Sense embuts. I si n’hi ha que el que volen és canviar de sistema, que s’ho treballin.

Krátos
Per mi les campanyes electorals són absolutament sobreres. Amb el seguiment continu de l’acció de govern i del comportament de l’oposició, més la formació política que ha anat conformant la meva ideologia, una campanya electoral no em fa moure ni un bri la meva mà a l’hora d’escollir la papereta.

Ja sabem que les campanyes intenten captar els indecisos, els que no s’han preocupat de seguir de prop l’acció política entre convocatòries, que les campanyes volen moure a la participació. Però que no veiem que és llavors quan els partits fiquen en els seus missatges més palla que gra? Estem acostumats a les promeses que no compliran, a discursos buits, retrets i desprestigi dels adversaris. A les generals passades ha estat el sumum del llenguatge barruer i de l’insult. A les nostres municipals val a dir que està havent més moderació, tot i que algunes opcions estan més ocupades en la crítica de l’adversari que en explicar el seu programa, si és que el tenen. També trobo que els candidats i candidates a l’alcaldia de Sabadell segueixen insistint molt en l’obra pública, en els equipaments... És molt important millorar la mobilitat. Cert. Però cal abordar primer el debat sobre el model de ciutat i de comarca abans de reformar la Gran Via. És molt important bastir Sabadell d’equipaments allà on estiguin mancats. Cert. Però per què no parlen més de l’ànima de la ciutat, dels ciutadans? Els sembla que compleixen amb aquest capítol parlant només d’economia, de millorar l’ocupació, que també és molt important. Però, i la cohesió social? Què ofereixen, sobretot, per determinats barris on s’hi ha instal·lat molta migració estrangera? Barris que van pel camí de la marginació i d’esdevenir perillosos guetos? Algú pensa en mesures potents per treballar la interculturalitat i evitar que la ultradreta suqui pa precisament a aquests barris?

Ah! Per cert, hem caigut en que el 26 també votem el Parlament europeu? Qui fa pedagogia sobre la importància que tenen el Parlament i la Comissió de la Unió Europea? Mentre estiguem al club europeu, cal posar també els llums llargs. Uns llums que arribin a Brussel·les i Estrasburg. Prenguem consciència que allà es decideixen grans mesures que obliguen els estats membres i que ens acaben afectant a tots.

Megaobres sense debatre el model de ciutat, el model de vida

La construcció de la Gran Via de Sabadell per soterrar les vies de RENFE, va transformar, l’any de la seva inauguració, 1976, una barrera ferroviària en una d’asfalt. El projecte el va aprovar el consistori sabadellenc l’any 1972, com s’aprovaven en aquells anys totes les decisions que prenia l’alcalde franquista Josep Burrull Bonastre, amb un cop de mall seguit pel seu cèlebre monòleg, “- Aprobado?... - Aprobado”.  La decisió, però, va convertir la Gran Via en una obra polèmica, degut a les contribucions especials a les finques limítrofes, d’una banda, i al projecte de via ràpida amb que va ser concebuda, per l’altra. Però la Gran Via va ser una realitat al servei del cotxe, al temps que Sabadell protagonitzava la primera vaga general de la transició, com a resposta a la forta repressió policial d’una manifestació per l’ensenyament públic, a la que van seguir altres repressions dels antidisturbis cridats per l’alcalde, qui no tenia prou amb la protecció violenta que li oferia la ultradreta local. Tanmateix, l’efervescència política del moviment veïnal va aconseguir la dimissió de l’alcalde, un fet insòlit en aquells temps.

La Gran Via va esdevenir una via ràpida i disgregadora d’algunes zones de la ciutat. No era el mateix viure al carrer Indústria que al carrer Covadonga, o a la Creu Alta que a Can Puiggener, com bé publicava aquest diari en l’edició del passat 4 d'abril. En aquesta mateixa edició una opció política proposava transformar la Gran Via en un passeig o bulevard més amable per escurçar la distància entre els barris i el centre. Una proposta que ja figurava en un estudi encarregat per les associacions de veïns l’any 1974. Ara bé, per evitar la disgregació dels barris i el centre s’ha de començar per transformar la Gran Via? 

Si aquesta artèria és també un repartidor de carreteres per arribar a l’entorn de la ciutat, començarem per posar un tap a la Gran Via mentre el parc automobilístic segueixi creixent any rere any? No cal encetar abans de res un debat sobre el model de ciutat lligat amb un de comarcal? Un model de ciutat que pensi també com integrar altres barris allunyats de la barrera de la Gran Via, com Els Merinals, Campoamor, Les Termes, Torre-romeu o el Poble Sec, per exemple.

El que tinc clar és que no es tracta només del model de ciutat, sinó del model de vida. L’any 1980 vaig recollir en una de les meves cròniques per un diari barceloní l’oposició de l’Antoni Farrés i altres alcaldes vallesans al túnel de Vallvidrera. L’argument se centrava en la pèrdua de revitalització de les poblacions vallesanes i de la identitat comarcal. Temien que la perforació de Vallvidrera potenciés el Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola, que es convertiria en una àrea de serveis de Barcelona, en detriment de l’eix del sector terciari Sabadell-Terrassa que ells pretenien potenciar. 15 grups ecologistes vallesans també emetien el 6 de desembre de 1984 un comunicat d’oposició al túnel en el que afegien la necessitat prèvia d’un estudi d’impacte ambiental. Però el túnel es va inaugurar l’any 1991 al servei del cotxe (31.000 vehicles diaris, que són més d’11 milions l'any 2018) i Barcelona va engreixar Sant Cugat (dels 40.000 habitants d’aleshores va passar als més de 90.000 actuals).

I ja inaugurats els túnels de Vallvidrera apareix un altre megaprojecte, el Quart Cinturó, que comença a rebre fort rebuig a Sabadell (recordem la gran concentració al bosc de Can Deu de 1994) i que es va estenen per ciutats com Terrassa i Granollers, entre altres. Davant d’alguns trams que ja van fent camí (Abrera-Terrassa, per exemple), la Campanya Contra el Quart Cinturó no baixa la guàrdia. Hi ha molt per lluitar, però em temo que tard o d’hora el Quart Cinturó serà una realitat i que l’endemà de la inauguració apareixeran milers de cotxes  com a formiguetes contentes. Perquè, insisteixo, l’obra milionària s’imposarà si no obrim un debat sobre el model de ciutat i de comarca. Però, sobretot, el que hem d’aprofundir seriosament és el model de vida. Ens hi va el futur.

De formigues i elefants

Haig de confessar que em sento com una formiga davant d’un elefant. I això que només participo del comportament de les formigues parcialment. Les formigues autèntiques són les que només consumeixen productes de proximitat i que els transporten a  pes de braços, dalt de bicicletes, carretons, transport col·lectiu...i dins de bosses de cotó, cànem o vímet, per exemple. Són formigues les persones que tenen els seus diners en una banca ètica, són membres d’una cooperativa de consum, produeixen i consumeixen energia renovable... Ho són les persones que viuen en una casa bioclimàtica amb un mínim de mobiliari “no renovable”, les que no produeixen gairebé residus i els reciclen responsablement, les que són austeres i s’organitzen en xarxes d’economia solidària o utilitzen el transport col·lectiu pels seus desplaçaments, entre altres actituds.

De fet, jo no sóc cap formiga, tot i que gairebé m’hi senti. Més aviat sóc un ase en front de l’elefant del capitalisme neoliberal globalitzat. Em falten encara unes quantes decisions en el meu comportament com a consumidor per minimitzar al màxim la meva petjada ecològica, l’impacte de la meva activitat sobre el medi natural, sobre el medi ambient. Consumeixo bona part de productes ecològics, però encara molts altres que no ho són; dono preferència als que són de prop per damunt dels que venen de molt lluny, però no sempre trobo de tot; compro també als supermercats comprant una part a granel i amb bosses que porto de casa, però molts altres productes els haig de comprar envasats (què fer, si no, amb els productes de drogueria, per exemple?); reciclo les deixalles, em considero auster, em moc preferentment en transport públic... Però encara no m’he donat d’alta a una banca ètica o a una cooperativa de consum; la casa on visc és d’allò més anticlimàtica, però era la que podia tenir... Sóc un ase en front de l’elefant del gran consum que ens bombardeja per tot arreu i amb tots els mitjans de publicitat per incentivar-nos a comprar i deixar-nos com a rares avis socials si no tenim l’últim model de cotxe o d’aparell electrònic, si no ens hem assegut a la taula d’un restaurant amb, al menys, una estrella Michelin, si no tenim un habitatge minimalista i domòtic que ens produeixi sensacions galàctiques o si no hem fet unes vacances ben lluny i ben cares.

Aquesta reflexió em va venir en sentir l’antropòloga, enginyera i ecofeminista Yayo Herrero a la conferència que va organitzar la Síndica de Greuges de Sabadell al Casal Per Quart, dijous passat. Cal agrair les veus de persones com ella, que es dediquen a sacsejar les consciències de la ciutadania per tal de que tots plegats pensem seriosament en el futur de les generacions que ens han de succeir, perquè no buidem el rebost del Planeta que suposaria la mort de la vida  coneguda.  Determinats estudis científics ens diuen des del món mediambientalista que la Terra pot suportar una petjada ecològica per persona de 1,7 hectàrees, però que en consumim 2,3. Això que vol dir? Doncs que estem consumint 1,25 planetes i esgotem els recursos del món global. I si fem anar el teleobjectiu, veurem que la petjada ecològica dels Estats Units és de 9,4 hectàrees i la de la UE, 4,8. Però és que la de Bangla Desh és de 0,5 hectàrees. Veiem el que està passant amb els països del sud? Entenem que si nosaltres vivim com vivim és perquè ells viuen com viuen? Entenem el per què de la migració de persones des dels països més pobres?

Hem de créixer de formigues a persones responsables, capaces de capgirar l’actual situació i aconseguir que l’elefant se’n vagi a pastar a la sabana i deixi d’emprenyar-nos.

Però tornarem, queda molt per dir encara.

  

La formació passiva

Crec que no hi ha d’haver discussió a l’hora d’afirmar que l’escola forma els infants i adolescents tot donant-los eines per preparar-los per a construir el seu futur. A més d’impartir instrucció, l’escola té també la responsabilitat d’educar l’alumnat i preparar-lo per a esdevenir éssers socials. Vull dir que, a més dels ensenyaments acadèmics, l’escola ha de treballar els valors més bàsics que tota persona ha de fer seus per tal de viure en harmonia amb el seu entorn social. 

No obstant això, sóc dels que creu fermament que l’educació depèn dels pares en un percentatge altíssim. L’escola forma, instrueix i té el deure de treballar amb l’alumnat els valors de convivència, el respecte i la tolerància amb els seus congèneres, la igualtat de drets per a tothom, dones i homes, siguin quins siguin el color de la pell, la seva religió, els seus orígens, el seu estatus econòmic... Els pares són els qui tenen el deure bàsic d’educar els fills, no només de paraula, sinó –i això és molt important- amb el seu comportament. Perquè els infants tendeixen a imitar el que fan i diuen els pares.

Però en acabar el batxillerat, el cicle formatiu mitjà o d’haver treballat un parell d’anys, si han tingut la sort de trobar feina, els nois i noies ja han fet els 18 anys. Són majors d’edat. Ja tenen les obligacions i responsabilitats socials dels adults. Estaran prou preparats per prendre i posar en pràctica decisions pel seu compte?

Ja poden votar! Hauran après prou sobre valors democràtics? Seran conscients del que valen els seus vots per conservar la democràcia?

A partir d’aquesta majoria d’edat és on jo afirmo que els ciutadans de ple dret entren en la fase de la formació passiva en què juga un paper fonamental la comunicació. I dins de la comunicació els mitjans, que són els que tenen el poder mediàtic.  

Aquesta segona escola té una gran responsabilitat, perquè té una gran influència en tots els ciutadans. I com que ho saben els poders econòmicofinancers i polítics, consorciats o per separat, s’apropien dels mitjans de comunicació per llençar el seu ideari esbiaixat  o aprofiten els mitjans de finançament públic per brandar les seves proclames. I és aquí on jo dic: no tot s’hi val. Però en els temps que corren, el periodisme responsable no pot posar portes a l’allau de contaminacions, de missatges enverinats que surten de la boca d’aquells que es dediquen a fer trontollar la convivència, sigui a través de discursos incendiaris o de fake news, l’expressió anglesa de moda. O repetint sense descans un missatge fins a construir la postveritat, neologisme que descriu la distorsió de la realitat per tal de modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials.

En aquesta segona escola que és la comunicació, l’opinió de la població va sent modelada principalment a través de la televisió i la ràdio -sobretot mitjançant les tertúlies-, les xarxes socials i la premsa online o en paper. I si el ciutadà no té prou consolidats els valors democràtics, pot caure sense gairebé adonar-se en els missatges que escampen insistentment els líders de la dreta rància del PP, de la new generation ciutadana, de la ultradreta que ressorgeix i de la dreta del PSOE a través dels periodistes del seu àmbit. Tota una bona colla oposada al diàleg per solucionar el conflicte amb Catalunya, que amenaça amb un 155 ampli i per temps indefinit (Aleix Vidal-Quadras dixit) i que portaria a Espanya, quant a l’avenç social en drets, gènere o migració al que una periodista anomena la bolsonarització de l’Estat. És a dir, a la regressió.

I com que la repetició del missatge es fixa passivament en la ment de les persones, vull acabar dient que deixem de parlar de VOX (i ja n’he parlat) i cridem a la lluita contra l'extrema dreta o l’ultradreta. No els fem publicitat gratuïta.

El caliu de la compra de proximitat

Compro uns guants per regalar a una botiga del Passeig de la Plaça Major, una botiga de tota la vida, regentada per una nissaga familiar des de fa més d’un segle. Em despatxa la cap de la família. Feia temps que no la veia i la trobo amb molt bon aspecte. Parlem de l’estreta relació que tenia amb la botiga l’àvia de la meva esposa, que havia estat modista i clienta de tota la vida. Em mostra diversos models, em fa tocar el gènere, m’aconsella,... Un plaer ser atès amb aquesta amabilitat, amb aquesta proximitat, amb aquesta professionalitat... I li ho dic. I la felicito per seguir atenent, tot i la seva edat, amb la mateixa predisposició que devia tenir de joveneta. “Ja en quedeu quatre, de comerços veterans, aquí al Centre -li comento- De la Plaça de l’Àngel a la plaça Dr. Robert, em sembla que no arribeu ni a 10 els que seguiu des de finals dels 60” . “I sap què? –em contesta- Alguns dels que s’hi posen no arriben ni a dos anys”

És així. A banda d’algun comerç que s’ha mogut de local o de carrer, la majoria respon a la política comercial de la franquícia. Botigues gairebé clòniques arreu del país o dels països, que tant les trobes a Barcelona i Platja d’Aro com a París i Nova York. I la relació amb la dependència, si es dóna, és aleatòria: unes vegades amb una certa professionalitat i amabilitat; i altres, gairebé diria que les més freqüents, freda, distant i amb poca mà esquerra per saber com tractar el client que té al davant. I si no s’hi ha instal·lat una franquícia, ho ha fet un inversor de fora amb capital vagi vostè a saber de quina procedència.

Ho sento. Digueu-me antic, però jo prefereixo el caliu de la relació propera, veïnal; el “bon dia” amb cua, l’assessorament i els consells d’aquell botiguer o botiguera que forma part del meu paisatge urbà i amb qui, si s’escau, encetarem una breu conversa sobre les nostres coses o sobre el darrer que passa a la ciutat. Caliu. Comerç de proximitat.

Crec que fem els carrers, el barri i la ciutat nostres quan ens movem en l’entorn que sentim proper, reconegut, familiar, fins i tot. Identitat. Cert que els temps canvien, i a una velocitat que a molta gent ens depassa. Tampoc no estic reclamant una ciutat ancorada en la meitat del segle passat. L’evolució és llei de vida. Però potser els canvis han anat massa de pressa. No em refereixo als canvis tecnològics, que això és farina d’un altre paner. Em refereixo a les relacions socials entre veïns, clients i comerciants, entre entitats culturals, socials, esportives amb membres que hi deixen la seva empremta, amb empreses que s’identifiquen amb el territori (ha!), amb empreses que mantenen un lligam amb els seus treballadors i treballadores (ha!). Ja no som en els temps de la fidelitat, sinó en els de “mentre duri”.

Ja hem vist com s’aprima la cultura: l’Aliança Francesa i el Museu del Gas ja són història, la Fundació Bosch i Cardellach passa per moments crítics... La reestructuració del sistema financer va fondre la Caixa de Sabadell i el Banc de Sabadell, amb seu social a Alacant i membre de l’IBEX 35, el més sabadellenc que li queda és el nom de l’empresa i el seu president. I empreses emblemàtiques de la ciutat s’han deslocalitzat. Perdem identitat?

Sé que s’imposa carregar la cistella a l’hipermercat, remenar roba a la botiga i cridar la dependenta si la necessites, comprar per Internet i que m’atengui un robot telefònic de qualsevol companyia de serveis fins que, desesperat, acabi engegant-lo. Sé que s’imposen els models culturals i comercials nord-americans, que podríem parlar no només de globalització econòmica i financera, sinó també cultural,  i crec que en pocs anys serà la Xina la que dominarà els mercats, o això diuen els analistes.

Confesso que haig de contemporitzar sovint amb les noves formes de comerç, però sempre que pugui triaré la botiga de tota la vida, on, a més de comprar amb confiança, buscaré el caliu de la relació personal.