El Nadal, festa religiosa?

Arriba el solstici d’hivern, la nit més llarga i el dia més curt. Des d’antic les comunitats celebraven festes paganes amb rituals i encesa de fogueres, bevien vi jove i cervesa calenta per donar la benvinguda a l’hivern.  Era temps per emmagatzemar les collites per passar els freds hivernals, mentre la terra descansava. Eren temps de passar les jornades parets endins, al caliu de la xemeneia. I l’Església va trobar que aquesta vida més reclosa era una bona data per ubicar-hi l’espiritualitat del Nadal. Un temps de reflexió i de bons propòsits, amb les consciències estovades per fer el bé i ser solidaris.

En temps dels pares o dels avis, per Nadal es menjava pollastre excepcionalment, com a àpat de celebració, o escudella i carn d’olla. “I a casa, la meva mare feia canelons per Sant Esteve amb el que sobrava” –deia una senyora en una entrevista que vaig veure a una televisió local. “Ah! I a l’olla s’hi ficaven també menuts de pollastre, com les potes, el coll, la cresta, el pedrer i els budells ben nets i posats en aigua i vinagre tota la nit” –afegia. “Això va ser així fins els anys de l’abundància” - va rematar.

Els anys de l’abundància. Seguim en els anys de l’abundància o més aviat ens hi entestem incapaços per resistir l’aclaparadora publicitat consumista? Perquè pocs àpats tradicionals s’han salvat per Nadal. Resisteixen l’escudella i carn d’olla, els galets i els canelons en algunes llars. Però el pollastre ha estat substituït per taules plenes de marisc o de menges sofisticades i a preus astronòmics. Torrons de diversos gustos, vi i cava del bo. És el consum desmesurat que ens embolcalla com si fos una teranyina, i que segons un estudi de la consultora Deloitte ens farà gastar uns 600 euros durant aquestes festes.

El Nadal ha tornat a ser pagà. Hi regna l’imperi del gran negoci comercial. En una Catalunya amb un 17% de cristians practicants, alguns aniran a la missa del gall i cantaran nadales, però el que més importa és atipar-se bé, estrenar alguna cosa, fer bons regals, i algunes persones escapar de viatge a altres latituds. Consumir. Un account manager aconsella les empreses en el seu blog: “Si hi ha un mes ideal per multiplicar les teves vendes és desembre... En aquesta època de l’any les persones estan més predisposades a gastar i rebre promocions. A més, són més susceptibles a missatges sensibles”.

Doncs això està fet: ja t’encenen els llums a finals de novembre, i t’importen el Black Friday, i després d’aquest divendres de grans descomptes, el Cyber Monday. (Aviat acabaràs celebrant també el Dia d’Acció de Gràcies). Beneficiaris? El gran comerç i la venda per Internet. Fins i tot el Gran Recapte, ficat al costat del Black Friday, esdevé un gran negoci pel gran comerç. Més de 4.000 tones d’aliments a Catalunya per a 200.000 famílies. Tot en un sol dia en tot l’any. I després? On és la continuïtat? Quanta gent pensa en les experiències sabadellenques del Rebost Solidari, les tasques de la Comissió d’Autogestió de la PAHC, la Creu Roja, Drapaires d’Emaús o Càritas, que es dediquen a pal·liar les necessitats peremptòries de la gent al llarg de tot l’any? O en el consum local, responsable i de comerç just?

Durant l’acte que va convocar la Síndica de Sabadell, Eva Abellán, el passat dia 10, Dia Internacional dels Drets Humans, Salvador Obiols, director de Càritas Terrassa ens deia, “No hi ha pobresa energètica, pobresa d’habitatge, pobresa infantil... el que hi ha és pobresa. I encara més, a la nostra societat el que hi ha és empobriment”. I per actuar contra la pobresa no val només dedicar un dia a la recollida d’aliments, o actuar puntualment amb una acció caritativa, sinó treballar per revertir la situació de la pobresa, creant les condicions econòmiques, laborals i socials que permetin superar-la. Mantenir la sensibilitat tot l’any, no només per Nadal.

Bon Nadal i Bon Any Nou

Un presumpte magnicida

Fa 15 dies ens sorprenia la notícia: un veí de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez, feia un mes i mig que estava detingut perquè preparava un atemptat contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver pres la decisió d'exhumar les restes del dictador, Francisco Franco, de la tomba del Valle de los Caídos. Els Mossos d’Esquadra  van ser alertats per una persona -de Vox(?)- que compartia grup de WhatsApp amb l’acusat quan aquest va demanar suport logístic per du a terme el magnicidi. En l’escorcoll que li van fer a casa seva, els Mossos van descobrir un autèntic arsenal d’armes.

Per mi, tres elements són importants: armes, ús de xarxes de missatgeria que cohesionen la ideologia i un perfil de persona corrent, tot i que solitària. Bé, no tant corrent, perquè s’havia destacat com a atleta: quatre vegades campió d’Espanya dels 100 km. en ruta, ha participat en sis campionats del món d’atletisme i, ara, ja en la seixantena, seguia participant en curses. Estava familiaritzat amb les armes com a tirador professional i exercia de vigilant de seguretat. Declarat fervent admirador de Franco, havia crescut a recer del seu pare, el darrer alcalde franquista de Rubí, Manuel Murillo Iglesias.

Davant d’això haig de dir que em preocupa més el totalitarisme subjacent que l’emergent. Em preocupen les fundacions, agrupacions i associacions que, sota un epígraf cultural, social o esportiu ensinistren i fan proselitisme d’ideologies excloents o supremacistes. Em preocupa el franquisme estructural que subjeu en les organitzacions polítiques i en les diferents administracions públiques. Si existeixen, que es mostrin, perquè hem de saber qui són i quants són. Però aquest totalitarisme és com el llot en el llit d’un riu d’aigües cristal·lines, que quan apareixen tensions, fortes pluges, tenyeix la pau social.

I si a Europa la crisi econòmica, els migrants i els refugiats són el pessebre on s’engreixen els partits i grups de l’extrema dreta, que ja són presents a 17 parlaments estatals de la Unió, a Espanya sembla que el pessebre que alimenta l’extrema dreta és, primer, l’independentisme català, i després, la xenofòbia, la Llei de Memòria Històrica i l’exhumació de la tomba del dictador. Després de l’activitat criminal dels grups i partits ultres en el període que va des de la transició fins l’intent de cop d’estat del 23F, van venir dues dècades de poca presència de l’extrema dreta més enllà d’algunes dates destacades de la mitologia franquista. Hi ha hagut un cert consens que la ultradreta més política estava amagada dins les sigles del PP, i que l’acció al carrer quedava en mans dels violents sota diverses sigles de l’extrema dreta. A Catalunya, Plataforma per Catalunya o el Moviment Social Republicà, entre altres.

A Sabadell, hem passat dels escamots de finals dels 90 i començament dels 2000 per part dels grups skinhead al Racó del Campanar contestats pels antifeixistes durant uns quants 20N, a veure com diversos sabadellencs vinculats als partits ultres i xenòfobs han sacsejat la pau ciutadana principalment a partir del creixement polític i social de l’independentisme. Cito només els quatre sabadellencs que figuraven  entre els condemnats per les agressions el 2012 als assistents a un concert antifeixista a la sala Stroika de Manresa i els membres del grup neonazi Último Bastión que van cometre agressions al centre social l’Obrera de l’avinguda de Barberà i altres aldarulls posteriors a la UAB fa poc més de dos anys.

Ja hem vist com van de llençats els dissidents del PP que van fundar VOX, ja hem vist com han anat d’exaltats els nostàlgics del franquisme aquest 20N, al Valle de los Caídos i a la plaça d’Orient de Madrid. També hem vist com els han contestat, valentes, les activistes de FEMEN. I amb elles els hem de dir que som molts més els que estimem la llibertat i la democràcia, que com va dir Winston Churchill “és la pitjor de tots els sistemes polítics, amb l’excepció de tots els sistemes polítics restants”

El perill dels estereotips

L’activisme de les entitats del tercer sector, el posicionament dels sindicats i de diversos partits d’esquerres o l’acció d’algunes entitats cristianes durant les darreres dècades han anat fomentant l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans entre la ciutadania. En l’àmbit endogàmic i en l’entorn més proper a aquestes entitats i organitzacions els missatges sobre la igualtat, el respecte per la dignitat de les persones, els valors de la plurietnicitat o la lluita contra el racisme i la xenofòbia han arrelat. Més enllà no n’estic segur, però vull creure que cada cop augmenta en el si de la societat el coneixement, l’acceptació i la defensa que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets,... sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió,... segon resen els articles primer i segon de la Declaració Universal dels Drets humans.

Fins la creació de SOS Racisme l’any 1989 l’activisme estava en l’essència d’algunes organitzacions, però no havia sortit al carrer. A la dècada dels 90, coincidint amb l’increment de la immigració estrangera atreta per la bonança econòmica, els sindicats i diverses entitats i moviments comencen a treballar en la promoció i defensa dels drets fonamentals de les persones vinguin d’on vinguin, siguin com siguin i tinguin la religió que tinguin. Aquesta conscienciació arriba al món de la comunicació i a les institucions. Cal treballar el llenguatge inclusiu, lluitar contra els estereotips. S’ha de deixar de “treballar com un negre” o de “vestir-se com un gitano”. Apareixen les xarxes antirumors als ajuntaments catalans, Barcelona i Sabadell, ciutats pioneres. El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el seu grup de treball Diverscat en Acció demanen al Consell de l’Audiovisual i al Consell de la Informació que es posicionin contra la utilització dels mitjans de comunicació com a altaveus i transmissors de discursos de discriminació, de xenofòbia o de racisme.

Però, tota i aquesta intelligentia en pro de la diversitat cultural als mitjans de comunicació, els vicis heretats del llenguatge i l’actitud proactiva envers el diferent ens traeixen sovint. “Leticia Dolera comparte pregón de la Mercè con una migrante hondureña para reivindicar la Barcelona invisibilizada y feminista”, titulava eldiario.es quan les festes de la Mercè. El Periódico, en canvi, deia a un peu de foto, “Leticia Dolera entre su col·laboradora en el pregón, Carmen Juárez, y la alcaldesa Ada Colau”. La migrant hondurenya tenia nom, però tampoc era important saber d’on havia migrat.

M’havia assabentat que a un veí del barri de Gràcia de Sabadell li havia ocupat la casa una família de Badia del Vallès, però no ha estat fins aquest dissabte passat que he sabut per aquest diari que la família ocupant és d’ètnia gitana. M’ha afegit informació necessària saber l’ètnia de la família? Crec que no. Però el que sí fomenta aquesta informació és un estereotip pejoratiu cap els gitanos. Com també “l’incident entre un grup d’unes quatre persones d’ètnia gitana que la matinada de diumenge va agredir els propietaris del bar Parada” de Can Deu. No calia saber si els agressors eren d’ètnia gitana per la comprensió de la notícia. Ens ho diu la Guia sobre el tractament de  la diversitat cultural als mitjans del Col·legi de Periodistes. Ja hem tingut una herència cultural negativa cap el poble rom al llarg dels segles. És hora de corregir els estereotips sobre gitanos i sobre negres, magribins, llatinoamericans, xinesos, romanesos o albanesos, quins orígens s’assenyalen sovint mediàticament sense cap necessitat per comprendre la notícia.

Ciutadans de ple dret

En la crisi de les persones refugiades hauríem de parlar més de les causes que provoquen el seu èxode que no  pas de com ens ho fem per a abordar l’arribada, de vegades massiva, de les persones que fugen de la guerra, de la dictadura, de la persecució o de la misèria. Però parlar de les causes requereix tenir fonts fiables d’informació per contextualitzar i entendre bé unes societats que ens són alienes i en quins conflictes intervenen uns interessos polítics i geoestratègics difícils de garbellar, perquè depèn de qui en controla la informació.

Podem arriscar-nos a dir que darrera de les guerres del Iemen i Síria, amb esquitxos a l’Iraq, al Líban o a Palestina, hi ha dos mons  que s’han jurat odi etern: l’Iran i l’Aràbia Saudita, els xiïtes i els sunnites. I que atien el foc els Estats Units i Rússia, que els interessos geoestratègics tenen a veure amb el control dels recursos petroliers i del gas i amb els estrets d’Ormuz i de Bab al-Mandab. Però amb això no diem res. És com fer una piulada, que més aviat desinforma si no has fet un seguiment  a fons del que passa.

És el mateix si parlem d’altres guerres i conflictes ètnics o religiosos Però, tot i que no acabem d’entendre bé els conflictes, el que sí volem és que s’hi posi fi. Ho reclama tots els dijous de l’any el col·lectiu ciutadà de la Roda de la Pau de Sabadell que, des de fa 15 anys, es planta a la plaça del Dr. Robert sota el lema Sí a la pau, no a la guerra.

I el que sí volem és que no segueixin sumant les morts de persones civils i innocents a les guerres. No ens volem anestesiar amb les imatges que ens serveixen els informatius de les televisions, perquè les desgràcies que ens ofereixen passen molt lluny del sofà de casa. No volem que s’incrementin els 68 milions de persones que han abandonat la seva llar a la força al món.

El que és preocupant, molt preocupant i indignant, és la política de la Unió Europea amb els refugiats i migrants que truquen a la seva porta. Una Europa que ha oblidat que ella mateixa ha expulsat milions de ciutadans al continent americà en els darrers cinc segles, per exemple, i que ella mateixa s’ha anat formant amb les migracions internes. Una bona lliçó a l’oblit es va veure a la conferència ministerial del divendres 14 passat, quan el ministre d’Exteriors luxemburguès, Jean Asselborn, li va etzibar un “i una merda!” al ministre italià de l’Interior, l’ultradretà Matteo Salvini, després de recordar-li que a Luxemburg hi havien migrat moltes famílies italianes per raons econòmiques. L’argument contraatacava Salvini per dir que ell volia treballar perquè els joves italians i europeus tinguessin més fills enlloc de tenir esclaus africans.

Que Europa aixequi murs a refugiats i migrants no és la solució. Si compra a Turquia per 3.000 milions d’euros perquè li deportin els refugiats irregulars que malviuen als camps de Grècia, si Itàlia tanca els ports als vaixells de rescat que salven vides al mar de Líbia i si Espanya segueix amb les devolucions en calent i comprant la col·laboració del Marroc, l’únic que es fa és atemptar als drets humans i augmentar el sofriment de les persones. És, a més, voler tapar la fuita de la canonada d’aigua amb les mans.

Mentre Europa no canviï la política dels murs de la vergonya, milers de refugiats i migrants segueixen atrapats als camps de Grècia, els Balcans o Itàlia. Aquí malviuen i són maltractats per la policia. Els voluntaris i voluntàries que intenten fer-los-hi costat per alleugerir el patiment en són testimonis i en fan denúncia a les xarxes

És important que prenguem consciència de la nostra responsabilitat d’acolliment i que pressionem els responsables polítics per trobar sortida a la situació.

A Sabadell fa temps que ens vam posar les piles per acollir les persones Immigrades i refugiades. Diumenge, 23 de setembre, el Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) commemora els seus 20 anys de registre legal i els 25 anys des que un col·lectiu d’entitats va decidir donar acollida a les persones immigrades. Al cap de poc va rebre el suport econòmic de l’Ajuntament i des de llavors a l’SCAI assessoren, formen i acompanyen les persones immigrades. També, des de fa uns anys atenen les persones refugiades des d’un despatx que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR).

Jo també sóc migrant

Vaig arribar de ben petit a Catalunya de la mà dels meus pares. El secà que deixàvem enrere a penes deixava créixer matolls i herbes escanyolides entre els terrossos del camp per alimentar un reduït ramat de cabres.

La meva amiga M, filla de miner andalús del carbó, combatent a la batalla de  l’Ebre i presoner a un camp de concentració dels rebels franquistes, va enfilar el camí de Catalunya, a l'avançada postguerra i recent casada, perquè al seu poble poques oportunitats hi havia fora de la mina. I el seu marit no era miner.

La meva amiga i jo vam anar a viure a barriades de dues ciutats diferents del voltant de Barcelona, d'aquestes que s'anaven formant en el caos de l'urbanisme inexistent. I vam venir a Catalunya perquè aquesta terra oferia oportunitats i ens necessitava per tirar endavant.

L'Ousman va sortir de Ghana amb 14 anys, va travessar el Sàhara fins a Líbia on va treballar prop de dos anys –encara sota el regim de Gadafi- i als 16 va travessar el Magrib fins al Sàhara Occidental. Al segon intent, va poder arribar a Fuerteventura dalt d'una pastera, després que en el primer perdés alguns companys de viatge entre els 10 que van morir al fons de l'oceà en un naufragi. Des de Fuerteventura, la Creu Roja el va enviar cap a Barcelona i aquí, després d'uns dies perdut, el Destí li va posar al davant una parella d'àngels que el van acollir com a un fill. Avui és llicenciat en químiques i ha creat una associació per ajudar el poble on va néixer.

La majoria de migrants, però, no tenen una bona relació amb el Destí. I les informacions que ens van arribant dia rere dia ens parlen de morts al fons del mar, de les dificultats per desembarcar d'aquells que rescaten els vaixells de salvament, com ara els d'Open Arms o de Metges sense Fronteres, al mar de Líbia o al d'Alboran. Ens arriben mil i una històries de les màfies líbies o de la frontera sud (Ceuta i Melilla) on la política migratòria de l'administració espanyola apareix tacada per la mala gestió, conseqüència lateral de la nefasta actitud de la Unió Europea. Exemples: la insòlita i il·legal devolució exprés, segons experts i diverses ong, de 116 persones de Ceuta al Marroc el 22 d'agost; la persecució policial i judicial de la molesta activista i periodista Helena Maleno, convertida en torre de guaita de la migració a la frontera sud; l'acord entre Merkel i Sánchez per “comprar” la col·laboració del Marroc en el control dels migrants, en la línia de la política europea d'allunyar cada cop més enllà les fronteres europees, tot i saber que el regne haiximita ha estat denunciat per la violència desmesurada de les batudes policials contra els que pretenen arribar a Europa. La llista d'atemptats als drets humans i a la dignitat de les persones és llarga.

La diferència d'aquestes migracions amb què vam protagonitzar la meva amiga M i jo és que la nostra era interna i corrien altres temps. Les milers i milers de persones que venen d’Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina cerquen el mateix que nosaltres cercàvem, un futur que esperen millor que el que tenen a casa seva. I si fugen de la guerra, de la dictadura o de lleis injustes que les posen en perill, només els canvia el nom: refugiades, perquè estan acollides a un estatut nascut de la Convenció de Ginebra de 1951. Però ja veiem com els va a la majoria en els seus intents de ser acollides a Europa. L'encaixada de mans del president hongarès, Viktor Orban, i el ministre italià de l'Interior, Mateo Salvini, o la marxa neonazi a la ciutat alemanya de Chemnitz són aparadors de la deriva racista i xenòfoba que arrela a la UE. I aquest rebuig és perillós, perquè la migració no és conjuntural, és la història del món.

Seguirem parlant.

Josep Ramon Giménez

Periodista

1- https://www.ara.cat/societat/pastera-dormir-cartrons-Barcelona_0_2073392692.html

Article publicat el dijous, 6 de setembre a l'edició en paper de Diai de Sabadell

LES FRONTERES AFRICANES DE LA UNIÓ EUROPEA

Els controls de passaports per a l’accés de les persones a la Unió Europea són en territori europeu, però això és així només per a les persones que compleixen els requisits legals d’entrada per qualsevol dels estats membre. Tanmateix, quan les persones fugen desesperadament de la guerra o de la persecució política de les autoritats del seu país o quan decideixen abandonar-lo, perquè hi viuen situacions angoixants o aspiren a nous horitzons personals, professionals o econòmics per trobar refugi o noves oportunitats a Europa, cada cop més sovint es troben els controls administratius al propi país o a un altre de ben a prop, allunyat d’Europa. I si les persones s’escapen d’aquests controls, el seu periple pot passar per un rescat d’emergència dalt d’una embarcació atrotinada o acabar al fons de la Mediterrània o amuntegades en un tuguri de Líbia per a ser venudes com a esclaves.

Veiem les dades de  l’OIM (Oficina Internacional de les Migracions): l’any 2015 van creuar la Mediterrània poc més d’1 milió de persones (84% per Grècia), de les quals 536.000 ho van fer durant la tardor, coincidint amb la crida de la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de que la imatge del nen kurd de 3 anys ofegat a una platja turca donés la volta al món. L’any 2016, en canvi,  només ho van fer unes 363.000 (50% per Itàlia). Fixem-nos en la dada: en tot 2016 menys entrades a Europa que en el tercer trimestre de 2015.  Què havia passat? Doncs que s’havia disparat l’alarma a la benestant Europa i les pressions de diversos moviments xenòfobs en alguns estats de la UE van empènyer l’acord de la vergonya amb Turquia a mitjan del mes de març: 6.000 milions d’euros perquè l’estat turc, ni segur ni respectuós amb els drets humans, contingués la forta migració que creuava a Europa per l’Egeu. La frontera europea ja no estava a Grècia, sinó a Turquia.

Una altra dada: l’any 2015 va tancar, segons la OIM, amb uns 3.800 morts al fons del mar (0,37% respecte al total d’entrades a la UE). En canvi, durant 2016, van morir ofegats unes 5.000 persones (l’1,38% del total). O sia, creuen 3 vegades menys de persones la Mediterrània i es perden quatre vegades més de vides. Cal buscar l’explicació en que l’acord amb Turquia va fer que el flux de migrants i refugiats que creuaven cap a Grècia abandonessin aquesta via i ho intentessin ara, prioritàriament, des de Líbia cap a Itàlia. I no és el mateix creuar amb un dingui (bot pneumàtic) de 50 persones els 9 o 11 km que separen la costa turca de l’illa grega de Lesbos, que creuar des d’algun punt de la costa de Líbia uns 250 km fins a l’Illa de Lampedusa, 300km fins la de Malta o 400 km fins a Sicília, dalt d’un bot amb 150 o més persones a bord. Creuar aquest mar, sense ser rescatats, és gairebé un miracle.

L’any 2017 ha seguit la tendència de 2016. En el primer semestre, van entrar per Itàlia el 70% de les persones que trucaven a les portes d’Europa; les que ho van intentar per Grècia van ser només el 17% , i el 12% ho van fer per Espanya. Aquesta pressió de migració tan forta pel Mediterrani central procedeix, principalment, dels països subsaharians de l’Àfrica Central i Occidental. I entre ells hi ha moltes persones del Nord-Oest de Nigèria o del Nord de Camerun que fugen del conflicte sagnant dels islamistes de Boko Haram que sembren la por a la confluència fronterera de Nigèria, Níger, Txad i Camerun.

Davant d’aquesta situació, que sembla irreversible, l’estratègia de la UE no és crear vies segures per a facilitar la lliure circulació de les persones i complir amb l’article 13 i 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans referits al dret a la lliure circulació i elecció de residència a un Estat, i al dret de buscar asil a qualsevol país en cas de persecució. L’estratègia de la UE és la de protegir-se de l’afluència d’aquests ciutadans desesperats. I com que ni FRONTEX, amb un pressupost ben inflat, pot frenar del tot els que volen entrar, ni les polítiques d’estrangeria i de rebuig dels Estats europeus no són prou per parar l’imparable, Europa centra la seva estratègia en “comprar” les autoritats dels països de procedència dels migrants perquè siguin ells els que actuïn de gendarmes. En aquest cantó de la Mediterrània l’únic argument que entenen els estats és el dels diners, el de l’estabilitat econòmica. Només han obert les portes quan han necessitat mà d’obra barata.

Espanya ja practica amb Marroc, des de fa anys, l’estratègia d’externalitzar la seva frontera amb inversions a canvi de la col·laboració de la policia marroquina. I, des de la crisi dels cayucos, l’any 2006, engega el Plan África I, que estén a Mauritània, Senegal i altres països de de l’Àfrica Occidental, i renovat el 2009 amb el Plan África II. Angela Merkel també va fer la seva passejada per Níger i altres països el 2016, tancant acords de cooperació i d’ajuda a canvi del control de la migració. I la V cimera Unió Africana-Unió Europea del novembre passat ha seguit el mateix full de ruta: controlar la migració en origen a canvi de caramels de cooperació. Ho deia, a la cimera, l’enviat especial de Merkel, Günter Nooke: “la solució passa per crear condicions objectives per a una vida digna als països d’origen. Crear llavors de creixement, amb parcs industrials i zones especials. És qüestió de crear ocupació, ocupació i ocupació”. I mentre deia això, Europa extremava les mesures burocràtiques per viatjar a Europa.  Així doncs, les paraules de Nooke no són més que paraules de cara a la galeria, que disfressen les intencions reals de la neocolonització policial, militar i econòmic-financera d’Àfrica.

Instal·lar aquestes fronteres europees dins d’Àfrica perd el sentit en uns països on les persones acostumen a desplaçar-se des de sempre i sense traves d’uns països als altres, acostumades a la duresa de moure’s pel Sahel. I que quan senten l’impuls o la necessitat d’enfilar la ruta des de Níger cap a Líbia, el camí habitual, saben que poden morir en l’intent. Perquè parlem molt de les morts a la Mediterrània, però el mar de sorra del Sàhara és un immens cementiri per molts cossos que no han pogut arribar a Líbia. No ens arriben estadístiques fiables, però l’Organització Internacional per la Migració (OIM) s’atreveix a dir que la sorra del desert conté quasi el doble de cossos que el fons de la Mediterrània. Moltes altres persones, però, si aconsegueixen no ser sepultades per la sorra, poden perdre la vida perdudes  en el caos libi o amuntegades en llocs infestes per a ser venudes com a esclaves. Europa, els europeus, no podem permetre aquesta indignitat, per molt que anem commemorant els dies internacionals del Refugiat (20 de juny), dels Drets Humans (10 de desembre) o del Migrant (18 de desembre).

Josep Ramon Giménez

Lliga dels Drets dels Pobles

Plataforma de Suport a les Persones Refugiades i Migrades de Sabadell

publicat al febrer de 2018 a iSabadell:
http://www.isabadell.cat/opinio/les-fronteres-africanes-de-la-unio-europea-per-josep-ramon-gimenez/

De l’esperança d’acollida al menyspreu de la Unió Europea

“He vingut des d’Afganistan, per terra, viatjant durant 19 dies” –ell és l’Idriss, un traductor i intèrpret afganès de la Força Internacional per l’Assistència i la Seguretat a l’Afganistan. No se sentia segur ni a l’Iran, ni a Pakistan, ni a l’Afganistan, on viu. “Sóc un objectiu prioritari pels talibans i Daesh, perquè treballem per exèrcits estrangers”.

Eren dos quarts d’una del migdia de finals de gener de 2016 a la costa est de Lesbos, pocs kilòmetres al sud de Mitilene, la capital. El termòmetre marcava 2º positius. L’Idriss venia en el tercer dingui (bot pneumàtic) que arribava aquell matí. En els tres dies anteriors que portàvem a l’illa un reduït grup de la plataforma Stop Mare Mortum el vent gelat, la pluja i la neu, per aquest ordre, s’havien anat succeint. I el mar estava massa esverat perquè cap barca travessés els pocs kilòmetres que separen l’illa de la costa turca. D’això ara ha fet un any.

En el segon dingui  hi havia arribat en Mashud, un enginyer mecànic afganès que, afegia, volia arribar a Alemanya, on confiava trobar una feina amb la seva qualificació professional. “Des de l’Afganistan a l’Iran hem pagat 2.000 dòlars la meva esposa i 2.000 dòlars jo, i de Turquia a Grècia, 1.000 dòlars més cada un”. S’estremia quan recordava els perills pels que havien passat en creuar de l’Iran a Turquia, a peu, per una zona on hi havia mines antipersona. Però a banda del perill de les mines la travessia clandestina estava plena de dificultats. L’Idriss ens deia, entristit, que havia vist morir, durant l’expedició en que viatjava, unes vint persones davant seu, principalment dones i homes grans i nens, que queien pels estimbats de les muntanyes o defallien glaçats per la neu sense que pogués fer res per ells. Van haver de caminar entre l’Iran i Turquia entre 16 i 20 hores per rutes de muntanya, sense aturar-se, per evitar els controls de l’exèrcit i la policia.

Les històries de l’Idriss i el Mashud són dues de les més de dos centenars d’històries que aquell dia van arribar a Lesbos. Perquè cada persona portava, porta, una història al darrera. No podem generalitzar. Aquell dia gèlid de gener eren històries afganeses, però qualsevol altre dia podien ser històries iraquianes, sirianes, iemenites o eritrees. Persones empeses a abandonar la seva llar per por a la mort, a la presó, a la repressió o per la pobresa o la necessitat de buscar un futur diferent. Eren, i segueixen sent totes les que volen venir a Europa, persones subjectes de dret a la lliure circulació, al dret d’asil quan aquest sigui el cas, a l’acolliment.

I a Lesbos els primers braços ben oberts que veien aquestes persones eren els dels voluntaris d’arreu, que s’ho havien muntat per arromangar-se i apuntar-se a una organització civil disposats a fer el que els governs i organismes supraestatals s’havien desentès: atendre, assistir, acollir. Noruecs, suecs, holandesos, britànics, grecs, i una bona representació d’espanyols i catalans. Allà hi havia els socorristes bascos (Basque Lifeguards) i catalans (Proactiva Open Arms), els bombers de Sevilla (Proem-aid) i els de Castellà i Lleó (G-Fire) per orientar els dinguis, ficar-se a l’aigua per ajudar els refugiats,  embolicar-los  amb mantes tèrmiques o fer-los-hi els primers auxilis.  I multitud de voluntaris als campaments improvisats per l’illa: Light House Relief, Platanos, Better Days for Moria, Pipka, MSF,... I també molts veïns de l’illa i els pescadors. Un d’ells, Costas Pinderes, havia abandonat sovint la pesca en plena feina per rescatar nàufrags. “Quan veig una persona en perill li dono la mà per ajudar-la. No penso en res més, és una vida, una ànima. Tant me fa qui és, d’on és i què farà” –afegia.

Al costat d’aquesta mobilització, l’ACNUR es limitava a posar autocars a les platges per conduir els refugiats al camp de registre de Moria, on havien d’anar obligatòriament, i on la policia grega, reforçada per FRONTEX, la guàrdia europea de fronteres, interrogava i classificava els recent arribats.

El més greu començava a coure’s. FRONTEX i els guardacostes grecs ja rebien instruccions de frenar les arribades enlloc de facilitar l’ajuda humanitària. L’endemà del nostre retorn, Proactiva Open Arms rebia ordres de no fer salvament aigües endins. Com a conseqüència, no van poder ajudar una barca a la deriva per les aigües gelades i quan, finalment, es va poder portar l’embarcació a la platja ja era tard per salvar una nena de cinc anys i una dona de 44 que van morir d’hipotèrmia.

La política europea, doncs, ja estava fent un gir radical. Després de la decisió de Macedònia de tancar la frontera per Idomeni el 9 de març, i que va castigar l’esperança de desenes de milers de  persones, pocs dies després la UE signava l’acord il·legal de la vergonya amb Turquia per retornar les persones que hi arribessin i convertir Grècia en un limb-presó.  A finals de maig les autoritats gregues desmunten Idomeni, EKO camp i altres per conduir els refugiats a camps oficials, lluny de les càmeres. El camp de Moria, a Lesbos, de registre passa a ser el que havia estat històricament, una presó, i el flux de refugiats comença a incrementar-se per la ruta Líbia-Itàlia, molt més perillosa. Aquí els naufragis són més freqüents i mortals. La Mediterrània es va convertint en una fosa que l’any 2016 ha comptabilitzat 5.000 persones, i més de  les que no se’n sap res. Podem permetre que la Unió Europea  segueixi aixecant murs i aplicant la seva política genocida i continuar amb el nostre dia a dia com si res, perquè el drama no el patim nosaltres?

Josep Ramon Giménez

Lliga dels Drets dels Pobles

Plataforma Ciutadana de suport a les Persones Refugiades i Immigrades de Sabadell

Publicat al febrer de 2017 al Diari de Sabadell i a iSabadell