Centrem-nos
en la igualtat entre dona i home, en la reivindicació del 8M. O millor dit, en
les reivindicacions, perquè la desigualtat entre la dona i l’home no és igual a
tot arreu. I si parlem de la violència envers la dona també és més o menys
cruenta i freqüent si ella viu al Nord o al Sud globals.
Així, alguna
estadística ens diu que, a Espanya, l’any 2019 va tancar amb 55 dones
assassinades per les seves parelles o ex parelles. I si hi afegim els comesos
per desconeguts els feminicidis van arribar a 99. Un horror. Sí, un horror. Una
lacra del masclisme encara instal·lat a la nostra societat, de la masculinitat
testosterònica que ennuvola la raó i que s’ha saltat les classes dedicades al
respecte i la dignitat de la dona, a la igualtat de drets entre els sexes. Una
masculinitat que agredeix o abusa de la dona en una mitjana de 14.000 casos per
any, uns 2.000 amb penetració.
Però si ens traslladem
a la República Democràtica del Congo, per exemple, país cuer en el respecte a
la dona, els càlculs ens porten a unes 400.000 violacions sexuals/any. I com
que és quatre vegades la superfície d’Espanya, seria com si a l’Estat es
violessin 100.000 dones l’any, en comptes de les 2.000 que hem donat de mitjana.
I qui diu al Congo, un país amb conflictes sense resoldre des de fa dècades,
diu també a molts altres països on viuen, o han viscut, un conflicte armat o
una inestabilitat socio-política. Perquè conflicte i violència de gènere formen
un binomi inseparable: quan uns soldats o milicians conquereixen una posició en
un enfrontament armat, les dones són el primer botí que prenen per humiliar
l’enemic o per la simple raó de considerar la dona un “objecte banal”. Va
passar quan l’entrada a Berlin de les tropes occidentals i soviètiques que van
derrotar el nazisme, i passa en les actuals conteses bèl·liques o conflictes
interns en alguns països. I coincideix, sovint, a països on la dona juga un
paper trivial en les jerarquies socials transmeses pels ancestres, essent elles
víctimes de la violència estructural.
I moltes dones que fugen del seu país,
volent deixar enrere el matrimoni forçat, la mutilació genital o el feminicidi entre
altres causes, per embarcar-se en la migració cap els països més desenvolupats
buscant refugi o oportunitats per millorar el seu futur, tornen a ser carn de
canó dels violadors: policies, màfies o companys de viatge. Dades del CSIC i l’ACNUR diuen que en el trajecte migratori un 3 per cent dels homes havien
estat víctimes d’abusos sexuals, i en el cas de les dones la dada pujava al 10
per cent. I algunes havien estat violades diverses vegades, arribant a les
nostres costes amb un embaràs no desitjat.
Hi ha, per tant, motiu per seguir
reivindicant el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Si bé, caldria
replantejar-se entre el feminisme i les institucions la manera d’incorporar a
casa nostra les reivindicacions de les dones de procedència diversa que
reclamen superar el sistema civilitzatori colonial que les fan més vulnerables
dins de la “societat blanca” on pateixen racisme, feixisme, classisme,
islamofòbia, antigitanisme... i on són, freqüentment, racialitzades. Aquesta
necessitat de reforçar les seves reivindicacions específiques les va portar a
manifestar-se a Barcelona, organitzades a través del col·lectiu #DIVERSES8M, al
matí de diumenge, a banda de la manifestació general convocada a la tarda.
Motius molt diferents els que van
portar a Sabadell a la doble convocatòria del 8M, on va prevaldre el pols
polític. Paga la pena dividir-nos també en el “dies de...”? No creieu que
s’està alimentant més la política del melic, que no pas la del consens? I
tinguem en compte que el consens és el zenit de la praxis política. Oblidar-lo
és la picabaralla sistemàtica i bloquejadora de l’acció social.
