Haig
de confessar que en l’era pre-COVID19, quan veia per Barcelona o
altres llocs del nostre país els grups de turistes de l’Àsia
oriental (eurocentrisme, per cert) i força d’elles i ells amb la
mascareta, els titllava d’excessivament primmirats, maniàtics,
exagerats. En canvi, veure aquestes persones a les notícies o
reportatges movent-se per les seves atapeïdes i pol·lucionades
ciutats amb mascareta, ja formava per mi un conjunt exòtic. Però
aquí? Aquí no, nosaltres sempre hem anat tan tranquils sense
mascareta per Barcelona, o Sabadell, tot i que la pol·lució ens
rovellés els bronquis en determinats episodis de calma
anticiclònica, com si fóssim immunes.
I
ara, guaita’ns! Us heu aturat uns instants a observar el panorama
quan posem els peus al carrer, viatgem en transport públic o anem
als comerços i ens veiem tots plegats amb el morrió? No digueu que
no és esgarrifós. Aquest bitxo omnipresent representat a totes les
televisions i fotografies de la premsa com una bola vermella i
fastigosa amb ventoses, ha entrat a les nostres vides per quedar-se
molt de temps agotzonat en qualsevol superfície, invisible, o
endormiscat fins que trobi el moment oportú per una propera
escampada, segons bona part dels experts. Perquè aquesta, una altra:
opinions per a tots els gustos, cada dia, cada hora, cada minut.
Embafada de notícies i xerrameca, confusió: infodèmia
La
mascareta... sí, però bé, potser en alguns casos no. La distància.
Això sí. I les mans, ben rentades i sovint. Però la que ha entrat
a formar part del conjunt de peces de vestir i ha esdevingut, fins i
tot, més imprescindible que la roba interior és la mascareta. I
ara, que n’hi ha de tota mena, ja hi ha posat l’ull el bussiness
i es comencen a vendre de diversos dissenys i preus. Ves per on la
mascareta ha esdevingut la peça material que ens està recordant
cada dia que el món en que vivim és un altre.
I
les vivències també ens han anat marcant el ritme dels canvis des
que va començar el confinament. Un mes i mig reclosos, domèstics,
connectant amb la família o cercle d’amistats més íntim.
Preocupats també per saber com es trobaven altres amics i coneguts,
i com assimilaven la nova situació. Les xarxes i vídeotrucades
cremaven amb creacions musicals, teatrals i de tota mena, tutorials
per moure l’esquelet. I a les 8 del vespre aplaudíem l’entrega i
risc dels sanitaris. Ara bé, després, quan ens van permetre cremar
calories pel carrer i gaudir de l’aire net i de la primavera
esclatant, tot anunciant les fases de la desescalada, ens va entrar
el neguit. Sortides per franges d’edat i discursos oficials i de la
premsa interpel·lant els adults entre 18 i 70 anys. Els dos extrems
passen a ser ells i elles, sota tutela. I apareixen les presses pel
traspàs d’una fase a la següent, retrobaments imprudents, carrers
i terrasses ocupades en excés, festes irresponsables.
Al
mateix temps, però, la pobresa extrema augmenta, les protestes per
la mort de l’afroamericà George Floyd ens tapen el racisme de la
nostra societat, que utilitza els migrants per abastir-nos de menjar,
però els deixa tirats al carrer i tampoc no els regularitzarà un
cop acabin el seu contracte. Mesures que fan contenta la ultradreta
ocupada en muntar exhibicions vomitives als carrers i al parlament
espanyol.
Hi
ha molta feina a fer. Mentre la virulència de la COVID-19 s’apaivaga
espero que no tornem a ser el que érem, perquè el camí que dúiem
no ens portava a bon lloc. És cert que el que tenim al davant és
una crisi social i econòmica terrible, però si encetem el debat i
li donem continuïtat tinc esperances de que aconseguirem millorar.