Crec que no hi ha d’haver discussió a l’hora d’afirmar
que l’escola forma els infants i adolescents tot donant-los eines per preparar-los
per a construir el seu futur. A més d’impartir instrucció, l’escola té també la
responsabilitat d’educar l’alumnat i preparar-lo per a esdevenir éssers
socials. Vull dir que, a més dels ensenyaments acadèmics, l’escola ha de
treballar els valors més bàsics que tota persona ha de fer seus per tal de viure
en harmonia amb el seu entorn social.
No obstant això, sóc dels que creu fermament que
l’educació depèn dels pares en un percentatge altíssim. L’escola forma,
instrueix i té el deure de treballar amb l’alumnat els valors de convivència, el
respecte i la tolerància amb els seus congèneres, la igualtat de drets per a
tothom, dones i homes, siguin quins siguin el color de la pell, la seva
religió, els seus orígens, el seu estatus econòmic... Els pares són els qui
tenen el deure bàsic d’educar els fills, no només de paraula, sinó –i això és
molt important- amb el seu comportament. Perquè els infants tendeixen a imitar
el que fan i diuen els pares.
Però en acabar el batxillerat, el cicle formatiu mitjà o
d’haver treballat un parell d’anys, si han tingut la sort de trobar feina, els
nois i noies ja han fet els 18 anys. Són majors d’edat. Ja tenen les
obligacions i responsabilitats socials dels adults. Estaran prou preparats per
prendre i posar en pràctica decisions pel seu compte?
Ja poden votar! Hauran
après prou sobre valors democràtics? Seran conscients del que valen els seus
vots per conservar la democràcia?
A partir d’aquesta majoria d’edat és on jo afirmo que els
ciutadans de ple dret entren en la fase de la formació passiva en què juga un paper fonamental la comunicació. I
dins de la comunicació els mitjans, que són els que tenen el poder mediàtic.
Aquesta segona
escola té una gran responsabilitat, perquè té una gran influència en tots
els ciutadans. I com que ho saben els poders econòmicofinancers i polítics,
consorciats o per separat, s’apropien dels mitjans de comunicació per llençar
el seu ideari esbiaixat o aprofiten els
mitjans de finançament públic per brandar les seves proclames. I és aquí on jo dic:
no tot s’hi val. Però en els temps que corren, el periodisme responsable no pot
posar portes a l’allau de contaminacions, de missatges enverinats que surten de
la boca d’aquells que es dediquen a fer trontollar la convivència, sigui a
través de discursos incendiaris o de fake
news, l’expressió anglesa de moda. O repetint sense descans un missatge
fins a construir la postveritat, neologisme que descriu la distorsió de la
realitat per tal de modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials.
En aquesta segona escola que és la comunicació, l’opinió
de la població va sent modelada principalment a través de la televisió i la
ràdio -sobretot mitjançant les tertúlies-, les xarxes socials i la premsa online o en paper. I si el ciutadà no té
prou consolidats els valors democràtics, pot caure sense gairebé adonar-se en
els missatges que escampen insistentment els líders de la dreta rància del PP,
de la new generation ciutadana, de la
ultradreta que ressorgeix i de la dreta del PSOE a través dels periodistes del
seu àmbit. Tota una bona colla oposada al diàleg per solucionar el conflicte
amb Catalunya, que amenaça amb un 155 ampli i per temps indefinit (Aleix
Vidal-Quadras dixit) i que portaria a Espanya, quant a l’avenç social en drets,
gènere o migració al que una periodista anomena la bolsonarització de l’Estat. És a dir, a la regressió.
I com que la repetició del missatge es fixa passivament
en la ment de les persones, vull acabar dient que deixem de parlar de VOX (i
ja n’he parlat) i cridem a la lluita contra l'extrema dreta o l’ultradreta. No
els fem publicitat gratuïta.
