Discriminacions durant la pandèmia

Article publicat a l'Actual de Castellar del Vallès el 3 de juliol de 2020
Dibuix: "Camí de Yurimaguas" per J. Mundet

Publicació original: https://www.lactual.cat/opinio/discriminacions-durant-pandemia_44243_102.html

Hem vist com la Covid-19 ha estat la mostra més clara de que vivim en un món globalitzat, un món que no deixa de gratar en tots els racons del planeta empès per un capitalisme postneoliberal voraç i depredador, amb el risc d’escampar noves i desconegudes pandèmies arreu. Un món d’una mobilitat de persones i mercaderies que deixa enrere una petjada ecològica suïcida que ja ens condueix a l’emergència climàtica.

També hem vist que per la mobilitat i les característiques del coronavirus els contagis han afectat des de ministres a manyans, rics i pobres. Però on sí s’han manifestat les diferències ha estat en l’accés a les cures. Les bosses de pobresa dins de la nostra societat i la major part del sud empobrit han estat, i encara estan, en la més absoluta vulnerabilitat. I, a banda dels districtes suburbials de les grans conurbacions del sud, entre les zones rurals, els indígenes amazònics, que com a entitat coneixem molt bé, han estat abandonats a la seva sort o els recursos han estat insuficients i han arribat tard.

Les comunitats del riu Paranapura, on Lliga dels Drets dels Pobles manté un projecte de cooperació amb el finançament dels ajuntaments de Sabadell i Castellar del Vallès, són una mostra de com s’han hagut d’autoorganitzar en vista del retard o l’absència de recursos assistencials i preventoris de l’Administració per fer front a la Covid-19. Un treball conjunt entre comunitats indígenes i religioses que ha estat general a la selva amazònica i clau per combatre els nombrosos contagis a la capital amazònica peruana, Iquitos.

Al baix Paranapura, més a prop de Yurimaguas, l’alcaldia delegada de San Gabriel de Varadero al començament va mobilitzar les 11 comunitats del seu àmbit per abastir d’aliments la capital. I després, en adonar-se que ells també s’havien de protegir, es van organitzar per restringir la circulació pel riu, desinfectar els bots que es dirigien a portar aliments a Yurimaguas i conduïts només pel motorista i el guia de proa i van prendre consciència –contra el seu tarannà– de quedar-se a casa i no reunir-se en grups. Però els punts per rentar-se les mans i l’ús de mascaretes només s’han implementat als centres més poblats. Les mesures de bloqueig són, doncs, molt senzilles. 

És per això que, tot i els grans avenços en la capacitació d’oficis de costura, fusteria, mecànica i les elaboracions de productes de cacau ecològic i altres produccions, ara el més urgent és un retorn als començaments de la cooperació i recuperar la formació de promotors de salut que van liderar Misioneros de Jesús 20 anys enrere. El repte urgent és buscar recursos per protegir la salut de les persones, però també s’ha marcat la fita de convertir la fatalitat de la crisi en una oportunitat per sortir-ne més forts, de convertir aquesta capacitat d’organització en una experiència de formació comunitària i de continuar reforçant la seva cultura ancestral de mantenir la diversitat dels seus boscos.

En el camí cap a la normalitat

Que s’hagi aixecat l’estat d’alarma no vol dir que ja no tinguem perill de contagiar-nos del coronavirus. Prou de dir que som a l’etapa post-Covid-19, que això fa que la gent es relaxi més del compte i que puguin aparèixer nous brots. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Que em disculpin els de Polònia, però aquest gag em venia que ni pintat per mostrar aquí les meves preocupacions davant el comportament d’una part important de la conciutadania. És cert que teníem moltes ganes de deixar enrere el temps de reclusió, fins i tot el temps de paranoia, el d’hospitals saturats i amb el personal sanitari estressat, arriscant la pròpia salut i caient, en alguns casos, contagiat per la Covid-19. Cal mirar enrere i recordar totes les restriccions. Els 100 dies que hem passat amb el Dr. Simón convertit en icona de la crisi, convertit en ninot de fira colpejat pels llançaments de pilota, i abduïts per les estadístiques diàries de persones contagiades, mortes i curades que puntualment ens oferien els mitjans de comunicació, als quals, d’altra banda, poca cosa més els quedava per informar. Hem superat un llarg període amb els infants engabiats i amb unes fases i desfases que ens costava desxifrar, fins que en el tram final ens vam empassar les fases 2 i 3 en els 14 dies de prevenció aconsellable entre l’una i l’altra: 10 dies per la 2 i 4 per la 3. Raó? Sanitària no, sinó econòmica i política. Així que, com acostumo a dir, els límits es mouen a conveniència de qui té el poder, no pas per la racionalitat.

Amb el solstici d’estiu ha arribat la fi del confinament. I la societat respon com l’aire que fuig esverat de la bombona que el tenia comprimit. Hem passat del món domèstic al de les relacions presencials, del bonisme, de la reflexió sobre la vida irresponsable que dúiem al goig plaent del contacte en grups limitats, segons la situació, i al consum dels aforaments del 50% o del 75%.

No podem deixar de banda els bons propòsits. Sí la política carronyera de la ultradreta i de la dreta extrema, aquest segment polític que s’ha apropiat de la paraula llibertat per atacar tot el que sortia dels pactes de la coalició del govern espanyol i de les seves aliances. Una paraula que també, fent un sintagma amb individual, ha esdevingut mal·leable en boca de polítics, sociòlegs, psicòlegs, politòlegs o periodistes per sucar-hi pa durant la desescalada. Com si aquesta llibertat individual no l’haguéssim deixat enrere ja des del moment en què ens fidelitzem i passem les nostres dades a un establiment, entitat, institució o xarxa social.

Ara ens toca ser responsables, perquè la Covid-19 segueix entre nosaltres, invisible. Que el relaxament en les mesures de prevenció i les ganes de deixar les restriccions enrere no ens facin oblidar que el virus pot estar a l’aguait en la persona que tenim al davant. I que les misèries de la vida que dúiem i que ens ha destapat aquesta crisi siguem capaços de remuntar-les. Perquè no podem seguir consumint compulsivament, perquè hem de combatre la pobresa i la desigualtat aquí i en els països del sud econòmic. Hem d’estar a l’aguait perquè les nostres accions no contribueixin al canvi climàtic.

No podem abaixar la guàrdia davant de temes urgents per resoldre. Per abordar-los hem de deixar enrere el contagi de la Covid-19 per concentrar les energies en tota la feina que tenim al davant. Som en el camí cap a la normalitat. De moment de nova normalitat, res.