LES FRONTERES
AFRICANES DE LA UNIÓ EUROPEA
Els controls de passaports per a l’accés de les persones
a la Unió Europea són en territori europeu, però això és així només per a les
persones que compleixen els requisits legals d’entrada per qualsevol dels estats
membre. Tanmateix, quan les persones fugen desesperadament de la guerra o de la
persecució política de les autoritats del seu país o quan decideixen
abandonar-lo, perquè hi viuen situacions angoixants o aspiren a nous horitzons
personals, professionals o econòmics per trobar refugi o noves oportunitats a
Europa, cada cop més sovint es troben els controls administratius al propi país
o a un altre de ben a prop, allunyat d’Europa. I si les persones s’escapen
d’aquests controls, el seu periple pot passar per un rescat d’emergència dalt
d’una embarcació atrotinada o acabar al fons de la Mediterrània o amuntegades
en un tuguri de Líbia per a ser venudes com a esclaves.
Veiem les dades de
l’OIM (Oficina Internacional de les Migracions): l’any 2015 van creuar
la Mediterrània poc més d’1 milió de persones (84% per Grècia), de les quals
536.000 ho van fer durant la tardor, coincidint amb la crida de la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de
que la imatge del nen kurd de 3 anys ofegat a una platja turca donés la volta
al món. L’any 2016, en canvi, només
ho van fer unes 363.000 (50% per Itàlia). Fixem-nos en la dada: en tot 2016 menys entrades a Europa que en
el tercer trimestre de 2015. Què
havia passat? Doncs que s’havia disparat l’alarma a la benestant Europa i les
pressions de diversos moviments xenòfobs en alguns estats de la UE van empènyer
l’acord de la vergonya amb Turquia a
mitjan del mes de març: 6.000 milions d’euros perquè l’estat turc, ni segur
ni respectuós amb els drets humans, contingués la forta migració que creuava a
Europa per l’Egeu. La frontera europea
ja no estava a Grècia, sinó a Turquia.
Una altra dada: l’any 2015 va tancar, segons la OIM, amb
uns 3.800 morts al fons del mar (0,37% respecte al total d’entrades a la UE).
En canvi, durant 2016, van morir ofegats unes 5.000 persones (l’1,38% del
total). O sia, creuen 3 vegades menys de
persones la Mediterrània i es perden quatre vegades més de vides. Cal
buscar l’explicació en que l’acord amb Turquia va fer que el flux de migrants i
refugiats que creuaven cap a Grècia abandonessin aquesta via i ho intentessin
ara, prioritàriament, des de Líbia cap a Itàlia. I no és el mateix creuar amb
un dingui (bot pneumàtic) de 50
persones els 9 o 11 km que separen la costa turca de l’illa grega de Lesbos,
que creuar des d’algun punt de la costa de Líbia uns 250 km fins a l’Illa de
Lampedusa, 300km fins la de Malta o 400 km fins a Sicília, dalt d’un bot amb
150 o més persones a bord. Creuar aquest mar, sense ser rescatats, és gairebé
un miracle.
L’any 2017 ha seguit la tendència de 2016. En el primer
semestre, van entrar per Itàlia el 70% de les persones que trucaven a les
portes d’Europa; les que ho van intentar per Grècia van ser només el 17% , i el
12% ho van fer per Espanya. Aquesta pressió de migració tan forta pel
Mediterrani central procedeix, principalment, dels països subsaharians de
l’Àfrica Central i Occidental. I entre ells hi ha moltes persones del Nord-Oest
de Nigèria o del Nord de Camerun que fugen del conflicte sagnant dels
islamistes de Boko Haram que sembren la por a la confluència fronterera de
Nigèria, Níger, Txad i Camerun.
Davant d’aquesta situació, que sembla
irreversible, l’estratègia de la UE no
és crear vies segures per a facilitar la lliure circulació de les persones
i complir amb l’article 13 i 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans
referits al dret a la lliure circulació i elecció de residència a un Estat, i
al dret de buscar asil a qualsevol país en cas de persecució. L’estratègia de la UE és la de protegir-se
de l’afluència d’aquests ciutadans desesperats. I com que ni FRONTEX, amb un
pressupost ben inflat, pot frenar del tot els que volen entrar, ni les
polítiques d’estrangeria i de rebuig dels Estats europeus no són prou per parar
l’imparable, Europa centra la seva
estratègia en “comprar” les autoritats dels països de procedència dels migrants
perquè siguin ells els que actuïn de gendarmes. En aquest cantó de la
Mediterrània l’únic argument que entenen els estats és el dels diners, el de
l’estabilitat econòmica. Només han obert les portes quan han necessitat mà
d’obra barata.
Espanya ja practica amb Marroc, des de fa
anys, l’estratègia d’externalitzar la seva frontera amb inversions a canvi de
la col·laboració de la policia marroquina. I, des de la crisi dels cayucos,
l’any 2006, engega el Plan África I,
que estén a Mauritània, Senegal i altres països de de l’Àfrica Occidental, i
renovat el 2009 amb el Plan África II.
Angela Merkel també va fer la seva passejada per Níger i altres països el 2016,
tancant acords de cooperació i d’ajuda a canvi del control de la migració. I la V cimera Unió Africana-Unió Europea
del novembre passat ha seguit el mateix full de ruta: controlar la migració en origen a canvi de caramels de cooperació. Ho
deia, a la cimera, l’enviat especial de Merkel, Günter Nooke: “la solució passa
per crear condicions objectives per a una vida digna als països d’origen. Crear
llavors de creixement, amb parcs industrials i zones especials. És qüestió de
crear ocupació, ocupació i ocupació”. I mentre deia això, Europa extremava les
mesures burocràtiques per viatjar a Europa.
Així doncs, les paraules de Nooke no són més que paraules de cara a la
galeria, que disfressen les intencions reals de la neocolonització policial,
militar i econòmic-financera d’Àfrica.
Instal·lar aquestes fronteres europees dins
d’Àfrica perd el sentit en uns països on les persones acostumen a desplaçar-se des
de sempre i sense traves d’uns països als altres, acostumades a la duresa de
moure’s pel Sahel. I que quan senten l’impuls o la necessitat d’enfilar la ruta
des de Níger cap a Líbia, el camí habitual, saben que poden morir en l’intent.
Perquè parlem molt de les morts a la Mediterrània, però el mar de sorra del Sàhara és un immens cementiri per molts cossos que
no han pogut arribar a Líbia. No ens arriben estadístiques fiables, però l’Organització
Internacional per la Migració (OIM) s’atreveix a dir que la sorra del desert conté
quasi el doble de cossos que el fons de la Mediterrània. Moltes altres
persones, però, si aconsegueixen no ser sepultades per la sorra, poden perdre
la vida perdudes en el caos libi o
amuntegades en llocs infestes per a ser venudes com a esclaves. Europa, els
europeus, no podem permetre aquesta indignitat, per molt que anem commemorant
els dies internacionals del Refugiat (20 de juny), dels Drets Humans (10 de
desembre) o del Migrant (18 de desembre).
Josep Ramon Giménez
Lliga dels Drets dels Pobles
Plataforma de Suport a les Persones
Refugiades i Migrades de Sabadell
publicat al febrer de 2018 a iSabadell:http://www.isabadell.cat/opinio/les-fronteres-africanes-de-la-unio-europea-per-josep-ramon-gimenez/
