Camí de ronda resseguint els revolts i els pendents de la
línia de costa formada per un continu d’espadats, rocams i petites caletes de
còdols: nord de l’Alt Empordà. Una bona caminada per fer una bona suada i
acabar en una remullada reparadora quan trobem un espai amb prou distanciament
dels banyistes que ja són a la caleta. El camí és, en l’anada i la tornada, un
autèntic incordi de puja i baixa la mascareta en creuar-nos amb altres
estiuejants. Cal fer-ho. Estem convençuts. N’hi ha, però, que no duen
mascareta, o que la duen penjada al coll o, fins i tot, al colze, com un
braçalet. Mirada de reprovació la meva,
mirada de reüll la seva. O ni això. Així que haig de dir que estic fart del sant
tornem-hi dels qui segueixen reclamant una llibertat a mida del seu criteri, insistint
en que ja són prou responsables per prendre mesures de prevenció davant la
COVID-19. En aquest poble costaner la majoria de les persones fem ús de la
mascareta, tot i que segueixen havent flancs febles, com arreu: restaurants o
bars d’èxit atapeïts com si res no passés, supermercats concorreguts amb
passadissos massa estrets...
Com m’hauria imaginat mai que faria vacances amb mitja cara
amagada darrera un drap! El meu imaginari només ubicava una pandèmia com
aquesta en la ficció. I quan els experts ens deien, en els dies de confinament,
que el virus remetria amb la calor i que podria reaparèixer amb els primers
freds de la tardor, confiava que gaudiria d’un estiu d’esbarjo relaxat que em
recuperés de les tensions de l’estat d’alarma. Això sí, al nostre país, fent
coll avall a la renúncia del viatge internacional, perquè ja vèiem que més
enllà d’Europa l’evolució de la pandèmia anava cada dia pitjor. Se’ns obria l’oportunitat
de fer turisme interior, com ja promocionaven a Itàlia i França, els nostres
socis en el trio danyat del sud d’Europa. Però no m’esperava unes vacances de
fre posat, de llambregades a esquerra i dreta, de moviments estudiats, de
preguntar si ja han desinfectat la cadira i la taula a l’hora de seure en una
terrassa. No m’esperava unes vacances de locals culturals tancats o d’afluència
limitada, una panoràmica de persones emmascarades amb el mar o la muntanya de
fons. Però aquí estem amb la meva parella, a la segona quinzena de juliol,
perquè ja no quedava res assequible a l’agost per llogar, i pendents dels
rebrots d’aquí i d’allà. A Barcelona, a Lleida... creuant els dits perquè l’àrea
sanitària del Taulí no es desmarxi.
Tanmateix, per a moltes persones el panorama de fons
d’aquestes vacances seran els carrers de l’entorn de casa seva. La pèrdua de la
feina o del negoci, com a conseqüència de la crisi que ha provocat la maleïda
malaltia, els ha deixat en una situació d’absoluta precarietat econòmica.
Segons un informe d’Oxfam Intermón, la crisi generada per la pandèmia podria
arrossegar a 93.000 persones més a viure en situació de pobresa a Catalunya,
fent pujar el nombre de persones pobres a més d’un milió, aproximadament una de
cada 7 persones que viuen a Catalunya. A l’Estat la pobresa augmentaria en unes
700.000 persones, arribant a la xifra total de 10,8 milions. En contrast,
segons dades de la mateixa organització, 23.000 milionaris espanyols han vist
augmentar el valor de la seva riquesa en 19.200 milions d'euros des dels inicis
de l'estat d'alarma fins a principis de juny. Pensem-hi. Són dades molt
preocupants. Recordem les reflexions que vam fer en ple confinament, quan
qüestionàvem el model de vida que dúiem i ens embolcallàvem d’un bonisme ple de
bons propòsits per canviar-lo. Li havíem vist (li veiem encara) les orelles al
llop COVID-19. No podem, doncs, baixar la guàrdia. Tampoc durant les vacances,
malgrat ens pesi. Si ens hi posem de debò podrem fer plans més enllà de demà
passat, alliberant-nos del futur condicionat en que estem atrapats.