La creu esquerdada

Va passar a l’església de la Inmaculada Concepción de la barriada de Santiago y Zaraiche de Múrcia capital. El dissabte, dia 4, coincidint amb l’inici de les sessions d’investidura al Congrés de Diputats, un parent meu va assistir a la missa de difunts del pare d’un seu amic. Just abans de la darrera oració del ritual de la missa, el meu parent es va quedar gelat en sentir a dir al capellà: “No sé si sabeu el que està passant al Congrés de Diputats. Si Déu no hi posa remei, es formarà un govern de comunistes gràcies als pactes amb els enemics d’Espanya i amb terroristes assassins”. Alguns assistents es van quedar parats per la sorpresa, altres, com el meu parent, amb la sang congelada, però altres assentien. I el capellà va seguir: “Jo no soc de cap partit, però Vox és l’únic que defensa la unitat d’Espanya”. A continuació, va lloar el compromís de l’Església amb la política –interpretem la política de complicitat de l’Església oficial amb el franquisme i la dreta conservadora– i el paper dels Reis Catòlics, per acabar en una arenga cridant a la manifestació convocada per la ultradreta aquest diumenge passat a tots els ajuntaments d’Espanya. Les preguntes retòriques del meu cosí: “Es poden dir aquestes coses en nom de Crist? Si Jesucrist visqués en el nostre temps, s’acostaria a aquesta gent? Si Déu és amor, per què un capellà fa propaganda de l’odi a una església?”.

D’acord que molts altres capellans estan molt allunyats d’aquestes posicions profeixistes i amb ells, molts catòlics. Però, què poden fer per combatre l’ultraconservadorisme de l’Església oficial? Com poden combatre el poder allargassat de Rouco Varela instal·lat en l’actual president de la conferència episcopal, el cardenal Ricard Blázquez, que el mateix dia de l’arenga del capellà murcià mostrava la seva inquietud per un possible govern de coalició PSOE-UP i cridava a estar molt alerta i resar per Espanya, segons publicava La Vanguardia? I el seu segon, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, encara li posava més drama dient en una pastoral que s’agenollava davant de tothom per demanar-los que resessin per Espanya a totes les esglésies de l’Estat. Està ben clar que els bisbes no acaben de pair que som un país aconfessional, que no se n’hagin adonat per les importants prerrogatives que segueix tenint l’Església catòlica. Tenen por, diuen, que s’acabin les classes de religió a les escoles, i una por ben fundada que hagin de revertir les immatriculacions indegudes a l’Estat.

No aprenen ni a cops de desercions de fidels. De què serveix que el Papa Francesc s’esforci amb missatges conciliadors i propers a les preocupacions de la gent, si després aquests jerarques de l’Església creen unes cadenes com la COPE i 13TV, alineades en el que coneixem com la caverna mediàtica, que es dediquen a atiar el foc anticatalà i a sembrar el que podríem catalogar com a discursos d’odi? El que preocupa és que no es qüestionin la perversió dels seus missatges, que estiguin convençuts que són veritablement cristians. Com també s’ho creien els tribunals de la Inquisició, que a més se li deia Santa. Quin perill la religió quan s’incrusta en el quefer dels assumptes polítics!

Així, el partit de la ultradreta, que em nego a dir-li pel seu nom, se sent reforçat més que mai, com els seus socis del PP i Ciutadans agafats de la mà en la cursa de l’insult barroer, de les amenaces apocalíptiques, de les mentides i difamacions i de l’apropiació d’Espanya, abraçant els mateixos missatges franquistes que van conduir a la guerra del 36. Hem vist que tampoc no han tingut gaire èxit les concentracions feixistes del diumenge, plenes de gallines i banderes inconstitucionals. Però em preocupa que, excepte els antifeixistes que es van plantar davant dels ultres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i a algun altre ajuntament, a la resta de llocs poca presència han tingut els contraris a la ultradreta.

Per cert, els serveis de seguretat que diuen vigilar els discursos de determinats imams per prevenir el terrorisme islamista, no haurien de vigilar també els discursos d’odi de determinats eclesiàstics per prevenir el possible naixement d’un terrorisme cristianista?

Dels canelons a l’emergència climàtica

Qui més qui menys para taula aquestes festes amb tal abundància que rebentaria al mateix Pantagruel. Em refereixo a la majoria de la població, perquè soc conscient que hi ha una part que tampoc no en tenen gaire que posar-se a la boca durant aquests dies. Ara bé, deixeu-me felicitar aquells que mantenen la tradició de compensar l’abundància de la carn d’olla de Nadal amb la reutilització o reciclatge culinari dels canelons de Sant Esteve, una tradició catalana de començaments del segle XX. Perquè abans el que feien amb les sobres de la carn d’olla era un arròs a la cassola, com l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, en què, a més del que sobrava de la carn d’olla, s’hi ficaven els menuts del pollastre. Deia el refranyer: “L’endemà de Nadal, arròs catedral”. Perquè l’arròs a la paella o a la cassola també és un plat de reaprofitament en el seus orígens. Com també ho són les pizzes o les coques de recapte. Són àpats nascuts en els temps de les economies modestes, amb els productes que ara en diem de proximitat. I ben bones que surten algunes receptes de reaprofitaments. Més bones si alguns chefs hi posen creativitat, com el Jordi Ferruz, que, segons llegíem a aquest diari fa uns dies, ens pot regalar el paladar amb uns canelons recoberts amb fulla de col.

Però van arribar els anys de les vaques grasses, i moltes famílies es van llençar al marisc i  a altres productes del mar. I com que les aigües que envolten la península no donen prou mariscs, ni peixos per posar al plat, se n’han d’importar de les aigües atlàntiques africanes o de les costes del Pacífic amb la petjada ecològica (despesa de combustible i altres energies en el transport) que això comporta. El mateix que passa quan arriben a la nostra taula d’hivern cireres xilenes o a la taula d’estiu, llimones de Sud-àfrica. I compte amb la següent dada: sovint aquests aliments han estat tractats en aquests països amb plaguicides o altres productes químics perjudicials per a la salut, com els que denunciava el Defensor del Pueblo de Río Cuarto (Argentina), Ismael Rins, en un acte convocat recentment per la Síndica de Sabadell, Eva Abellan, al Col·legi de l’Advocacia de la nostra ciutat. Productes químics, en canvi, que estan prohibits a Europa des de l’entrada en vigor, el juny de 2007, del Reglament REACH sobre l’ús i comercialització de determinats productes químics. Afegia l’Ismael Rins que això passa també al seu país amb els grans monocultius de, per exemple, la soja que importem al nostre país per alimentar les vaques i els porcs, que, a més, perquè arribi a la nostra taula més bé de preu la carn i la llet, es desforesten i es cultiven milers i milers d’hectàrees d’un sol producte, destruint la biodiversitat de les selves tropicals, com l’amazònica, amb conseqüències letals per l’escalfament global. 

Fent bo allò de “pensa global, actua local”, ara declarem l’emergència climàtica a la nostra comarca i esperem que es vagin afegint municipis a la zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric i que es coordinin accions entre Barcelona i les comarques del voltant per harmonitzar la propera aplicació de zona de baixes emissions a la capital catalana, i bones decisions de l’Ajuntament de Sabadell de fomentar el reciclatge, sobretot de cartrons, aquestes festes. Però poc aconseguirem si seguim consumint sense parar-nos a pensar que darrera del nostre consum excessiu hi ha tot un món de pobresa estructural fronteres enllà, on les nostres grans empreses exploten els recursos, perquè nosaltres visquem millor... I els ciutadans d’aquests països, pitjor.

Hem d’apostar per l’austeritat pensant en el futur. No es tracta solament de deixar de cremar petroli canviant-nos el cotxe de benzina per un d’elèctric o híbrid. No. Perquè el liti, el cadmi, el plom o el níquel de les bateries també són recursos que un dia escassejaran. Hem de pressionar els nostres polítics i, sobretot, a les nostres empreses perquè siguin responsables amb el futur. Ja hem vist el desastre de la Conferència de l’ONU pel Canvi Climàtic (COP25) a Madrid. Governs que s’han divorciat de la ciència, submisos a la pressió de les seves empreses. Indignant.

Hem vist les manifestacions a la cimera de Madrid contra el canvi climàtic, els Fridays for Future, Extinction Rebellion i les Gretas Thunbergs i albiro l’esperança d’un capgirament en la tendència criminal dels estats gràcies a la militància d’aquests moviments, al seu exemple. Però alhora em fa por la força del sistema capitalista sense ànima incapaç de renunciar al benefici a curt termini, tot i saber que anem cap el precipici totes les persones, les riques i les pobres, però les pobres davant.

Quedaran totes les nostres esperances atrapades en un munt de papers i en els discursos ensabonats de les cimeres?