Avui, 20 de juny, és el Dia Mundial del Refugiat. El 18
de desembre, el Dia Internacional del Migrant. Són dos dies de commemoració
dedicada al desplaçament de les persones des dels seus països d’origen a uns altres
països aliens, desconeguts i diferents, de llengua, cultura, organització
social i política, sovint. No viatgen per fer turisme, carregant amb la càmera
o el mòbil per col·leccionar un munt de fotos que després ensenyaran a la gent
de seu entorn, o les exhibiran a les xarxes. Aquestes persones es desplacen a
països on hi esperen trobar asil polític, fugint d’una guerra o d’un conflicte intern, o perquè les persegueixen per qüestions
de raça, idees polítiques, creença religiosa, condició sexual... i busquen asil
a països signants de la Convenció de l’Estatus de Refugiats de l’ONU de 1951
i/o del Protocol de Ginebra de 1967. La seva fugida no ha estat motivada tampoc
per gaudir d’una aventura. Per ells i elles ha estat un trauma immens, com ho
va estar pels espanyols que van travessar els Pirineus fugint de la guerra
civil o pels europeus que van haver d’abandonar casa seva durant les dues grans
guerres mundials del segle XX. Entre nosaltres hi ha moltes persones, de ben
segur, amb avantpassats que van haver de dormir a la sorra de la platja
rossellonenca d’Argelers, per exemple.
Si som conscients d’aquests fets, per què doncs, aquesta amnèsia europea que ara
es resisteix a acollir els refugiats que truquen a la seva porta?
I si les causes de la migració són degudes a la
necessitat de buscar un lloc nou per iniciar una nova vida, que en el seu
imaginari pensen que serà millor que la que deixen enrere, marcada per la
pobresa o la manca d’oportunitats, no tenen dreta a fer-ho? Quants de nosaltres
no venim de famílies arribades aquí des d’altres llocs d’Espanya o de
Catalunya? Quina és la diferència per acceptar ara aquestes persones que venen
d’enllà fronteres? Que són negres,
llatinoamericanes, magribines, xineses, paquistaneses,...? Doncs si és aquesta
la raó, diguem-ho clar: això és racisme. I el racisme les converteix en
vulnerables. A més, si les fem objecte de rebuig o animadversió ens convertim
en insolidaris i xenòfobs. És quan s’escampen mentides encomanadisses de que
prenen la feina als nostres treballadors o que el serveis socials les
afavoreixen. Mentides en les que s’hi abona la ultradreta per tal de recollir
els vots dels més desinformats, que són els que s’empassen aquestes mentides i permeten
a VOX entrar a l’ajuntament de Salt, per exemple. Perquè, a més, la població
estrangera de Salt, que arriba quasi al 38%,, la majoria no pot votar. Els seus impostos sí que els
paguen, però tot i que portin vivint aquí 15 o 20, si no tenen la nacionalitat
espanyola o són d’un país amb tractat preferent amb Espanya, no poden votat.
Quin cinisme!
No podem deixar-nos atrapar per aquests discursos
xenòfobs. Hem d’estar convençuts i defensar fermament la Declaració dels drets
Humans: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en
dignitat i en drets, tenen dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a
retornar-hi i que, en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a
beneficiar-se'n en d'altres països.
A Sabadell, les entitats que gestionen el programa estatal
per els refugiats tenen acollides a 149 persones, de les que 65 són menors. Són
les comptabilitzades. Com també se sap que quantes són les persones estrangeres
migrades: 25.754 d’un total de 213.671 habitants, això és el 12,05%. També hem
de dir que queden fora d'aquesta estadística moltes persones pendents de
regularitzar la seva situació, que fan feines de supervivència i dormen i
mengen on poden. Crec que mentre la burocràcia estatal i la maleïda Llei
d’Estrangeria (tant de bo la deroguin aviat) els permet viure entre nosaltres
sense haver-se d’amagar, l’Ajuntament hauria d’aportar recursos i polítiques d’acolliment
que permetin viure a aquestes persones en dignitat, com es mereixen. Perquè
Sabadell forma part dels ajuntaments que volen acollir.
De moment, aquesta tarda la Plataforma de Suport a les
Persones Refugiades i Migrades de la ciutat a la plaça Dr. Robert un acte en el
que es cridarà, emulant al Sisa: CASA NOSTRA ÉS CASA VOSTRA, SI ÉS QUE HI HA
CASES D’ALGÚ.
