Soc pagès i tinc un hort de producció. I el tinc perquè d’ell en visc, més o menys bé. Tinc bona terra, hi poso un adob equilibrat, espero que el temps sigui propici per la sembra i el desenvolupament de les plantes i també que la producció es cotitzi bé quan surti al mercat. Però també serà important que si planto patates, posem per cas, colgui els trossos grillats a una distància de 30 a 40cm i en rengleres de cavallons separades a uns 70cm l’una de l’altra. Ara bé, si planto els grills només a 10cm de separació i els cavallons els separo només a uns 30cm el més probable serà que moltes plantes s’acabin morint i que les supervivents em donin unes patates escarransides. Si actuo així empès per la cobdícia o per refer-me de la crisi de la collita anterior, provant que la sort em sigui favorable i, tot i encomanant-me a Sant Isidre, al final acabaré venent quatre patates al marge de la carretera, tindré dret després a demanar ajuts públics per compensar les meves pèrdues?
L’exemple és
senzill, però aquests dies de noves i estrictes mesures de restricció pels
rebrots de contagis que estem vivint, m’ha vingut bé per referir-me a la responsabilitat dels propietaris o gestors
dels establiments a l’hora de controlar els aforaments del públic. S’ha parlat
molt de la responsabilitat de la ciutadania, de que fer front a la pandèmia és
cosa de tothom, de que els responsables polítics es barallen entre ells i
confonen la població, la qual els perd la confiança, de que calen ajuts als
sectors en crisi i que aquests no arriben o arriben tard. Però el fet és que
dins d’aquest aiguabarreig acabem patint les conseqüències negatives tota la
ciutadania. Perquè sabem que la crisi econòmica i social té l’origen en la
crisi sanitària. Bé doncs, centrem-nos en controlar els contagis! Això és
prioritari, redeu!
I com que ja
veiem que som una cultura amant de la proximitat social i que en les trobades i
reunions ens relaxem i ens oblidem de que hi ha un mal bitxo invisible
agotzonat entre les taules d’una terrassa o les de dins de l’establiment, o en
els passadissos-túnel de segons quines botigues i supermercats mini, crec que
els responsables dels establiments haurien de dur un control dels aforaments
absolutament fidel a les mesures que marquen les autoritats científiques per
evitar els contagis. No fer de policies, com algun amic em retreia fa poc, sinó
de gestors responsables del seu establiment. Perquè fent el viu i volent
encabir més clients dels permesos per recuperar-se del confinament anterior, el
que estan fent és llençar pedres no només sobre la pròpia teulada, sinó també
sobre la d’aquells propietaris que gestionen els espais correctament. I després
seran els primers que reclamaran ajuts i organitzaran manifestacions contra les
autoritats que decreten mesures de prevenció més rígides. Amb la paraula
responsabilitat associarem la paraula solidaritat.
I ja que
parlo de solidaritat, em referiré a la que no mostrem, com a ciutadania i
institucions, cap els col·lectius de persona migrades que malviuen entre
nosaltres, sense papers i són carn de canó de la ultradreta. Aquesta pústula
que li ha sorgit a la convivència democràtica s’alimenta de la xenofòbia i de
les fake news contra els col·lectius de migrants que van amarant a poc a poc la
gent més desinformada. Al costat d’aquesta aberració ultra, citaré aquí
l’exemple de solidaritat que durant el confinament van tenir els manters sense
papers que conviuen amb altres col·lectius migrants a l’edifici “la Caracola”
del Raval de Barcelona, amenaçat de desnonament. Uns 45 d’aquests manters van
cosir més de 14.000 peces sanitàries entre gorres, bates i mascaretes, tant per
hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables. Si aquesta acció
solidària l’hagués fet un col·lectiu de persones d’aquí hauria rebut mil
afalagaments. En canvi, allà segueixen els migrants ara per ara, esperant que
les autoritats els donin els drets de ciutadania que es mereixen.