En la quarta setmana del confinament (versió més personal)

És diumenge. Quan vaig a preparar el dinar torno a agafar la cassola petita, la paella petita. I miro uns segons la cassola mitjana i la gran, llestes per a sis o deu persones. Quarta setmana de confinament. A casa som dos, des que les filles es van emancipar. Però setmana sí, setmana no, sempre tenim gent a dinar el cap de setmana. Bé les dues filles amb les seves parelles i les dues netes, bé uns o altres amics, i, si no, som nosaltres els convidats aquí o allà. Som així, som socials, gregaris. Ho hem estat sempre. Hem fet bona la tonada de la cançó d’en Sisa: “...casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Però fa quatre setmanes que fem anar la vaixella petita.

Obro l’armari i veig tota la roba neta i polida, allà, confinada, com nosaltres, perquè amb dos jocs de xandall o de “roba d’estar per casa” en tenim prou. Això sí, tenim un tros de jardí. Sortim a cuidar-lo, a prendre el sol si fa bo o a estirar les cames i fer-hi exercici. Som uns privilegiats.

Nosaltres dos convivim més que mai, compartim tasques oblidades o ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi en la nostra vida accelerada, conversem, ens tenim. I penso en les persones que viuen soles el confinament en les que viuen en un piset de 30, 40, 50 m²   o amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Però a diferència de nosaltres, no tenen ni protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus a l’estómac i em poso de mala llet.

A casa tenim una supertele, ordinador, tablet, mòbil. Som uns privilegiats. Però si no tingués les defenses generades per la meva professió, cauria en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l’altaveu de científics amb les seves receptes, sovint contradictòries; polítics i governs autonòmics carregant contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena han tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. Uns gurus que si Madrid ha badat amb les restriccions, d’altres que si les mesures són massa restrictives. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, i no de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen directament d’inepte. Potser s’emmirallen en la gestió del Regne Unit o dels EUA, que així els va. I és que, com en el futbol, tothom sap més que l’àrbitre o l’entrenador quan les coses li van malament al seu equip. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, potser la majoria de la gent preferiria salut i la seguretat per damunt de les llibertats. L’essència de la seva política. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

Però som uns privilegiats, perquè si aixequem el cap, ara que la corba d’infectats comença a planar-se a casa nostra, i veiem com ha començat a arribar el COVID-19 als països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats de control de les poblacions, ens hauria de preocupar molt el nostre futur, perquè ja hem vist que davant d’aquestes pandèmies no hi ha fronteres.

Sort que davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries en fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que el catecisme ens deia que havíem de fer per confessar-nos, però que, després, en girar la cantonada, tornàvem a pecar”.   

En la quarta setmana del confinament

Quarta setmana de confinament. Hem hagut de renunciar a la vida accelerada i tenir l’ocasió de mirar a dins de nosaltres mateixos i de la casa on vivim. 24 hores sobre 24 hores de convivència si vivim en parella, si tenim mainada. Compartint tasques ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi, converses, exercici, lleure, relació virtual amb la família i amics. Si coincideixen aquestes condicions, som uns privilegiats. Però no és el mateix en el cas de les persones que viuen soles, les

que, essent una família de diversos membres, han de compartir un piset de 30, 40 o 50 m² , les que viuen amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Persones sense protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus d’indignació a l’estómac.

Els privilegiats podem tenir un bona tele, ordinador, tablet, mòbil. Embafar-nos de notícies i missatges sobre el COVID-19, perquè mai un virus ha estat tant viral. Però si no vigilem, podem caure en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l'altaveu de científics que llencen les seves receptes, sovint enfrontades; de polítics i governs autonòmics que carreguen contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena ha tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, fins i tot de fora de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen sense embuts d’inepte. La confusió està servida. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, la majoria de la gent acabaria preferint salut i seguretat. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

I compte amb la pandèmia, que ja hem vist que no coneix fronteres. Ara que sembla aplanar-se la corba a casa nostra, comença a estendre’s pels països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats per controlar les poblacions. Necessitaran ajuda internacional, perquè la responsabilitat és global.

Però davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries per fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que ens deia el catecisme per confessar-nos, i que, després, només girar la cantonada, tornàvem a pecar”.