L’activisme de les entitats del tercer sector, el
posicionament dels sindicats i de diversos partits d’esquerres o l’acció
d’algunes entitats cristianes durant les darreres dècades han anat fomentant
l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans entre la ciutadania. En
l’àmbit endogàmic i en l’entorn més proper a aquestes entitats i organitzacions
els missatges sobre la igualtat, el respecte per la dignitat de les persones, els
valors de la plurietnicitat o la lluita contra el racisme i la xenofòbia han arrelat.
Més enllà no n’estic segur, però vull creure que cada cop augmenta en el si de
la societat el coneixement, l’acceptació i la defensa que tots
els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets,... sense
cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió,... segon resen
els articles primer i segon de la Declaració Universal dels Drets humans.
Fins la creació de SOS Racisme l’any 1989 l’activisme
estava en l’essència d’algunes organitzacions, però no havia sortit al carrer. A
la dècada dels 90, coincidint amb l’increment de la immigració estrangera atreta
per la bonança econòmica, els sindicats i diverses entitats i moviments
comencen a treballar en la promoció i defensa dels drets fonamentals de les
persones vinguin d’on vinguin, siguin com siguin i tinguin la religió que
tinguin. Aquesta conscienciació arriba al món de la comunicació i a les
institucions. Cal treballar el llenguatge inclusiu, lluitar contra els
estereotips. S’ha de deixar de “treballar com un negre” o de “vestir-se com un
gitano”. Apareixen les xarxes antirumors als ajuntaments catalans, Barcelona i
Sabadell, ciutats pioneres. El Col·legi
de Periodistes de Catalunya i el seu grup de treball Diverscat en Acció demanen al Consell
de l’Audiovisual i al Consell de la
Informació que es posicionin
contra la utilització dels mitjans de comunicació com a altaveus i transmissors
de discursos de discriminació, de xenofòbia o de racisme.
Però, tota i aquesta intelligentia en pro de la diversitat cultural als mitjans de
comunicació, els vicis heretats del llenguatge i l’actitud proactiva envers el
diferent ens traeixen sovint. “Leticia Dolera comparte pregón de la Mercè con
una migrante hondureña para reivindicar la Barcelona invisibilizada y
feminista”, titulava eldiario.es quan les festes de la Mercè. El Periódico, en
canvi, deia a un peu de foto, “Leticia Dolera entre su col·laboradora en el
pregón, Carmen Juárez, y la alcaldesa Ada Colau”. La migrant hondurenya tenia
nom, però tampoc era important saber d’on havia migrat.
M’havia assabentat que a
un veí del barri de Gràcia de Sabadell li havia ocupat la casa una família de Badia
del Vallès, però no ha estat fins aquest dissabte passat que he sabut per
aquest diari que la família ocupant és d’ètnia gitana. M’ha afegit informació
necessària saber l’ètnia de la família? Crec que no. Però el que sí fomenta
aquesta informació és un estereotip pejoratiu cap els gitanos. Com també “l’incident
entre un grup d’unes quatre persones d’ètnia gitana que la matinada de diumenge
va agredir els propietaris del bar Parada” de Can Deu. No calia saber si els
agressors eren d’ètnia gitana per la comprensió de la notícia. Ens ho diu la
Guia sobre el tractament de la
diversitat cultural als mitjans del Col·legi de Periodistes. Ja hem tingut una herència
cultural negativa cap el poble rom al llarg dels segles. És hora de corregir
els estereotips sobre gitanos i sobre negres, magribins, llatinoamericans,
xinesos, romanesos o albanesos, quins orígens s’assenyalen sovint mediàticament
sense cap necessitat per comprendre la notícia.
