Fa 15 dies ens
sorprenia la notícia: un veí de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez, feia un mes i
mig que estava detingut perquè preparava un atemptat contra el president del
govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver pres la decisió d'exhumar les restes
del dictador, Francisco Franco, de la tomba del Valle de los Caídos. Els Mossos
d’Esquadra van ser alertats per una
persona -de Vox(?)- que compartia grup de WhatsApp amb l’acusat quan aquest va
demanar suport logístic per du a terme el magnicidi. En l’escorcoll que li van
fer a casa seva, els Mossos van descobrir un autèntic arsenal d’armes.
Per mi, tres
elements són importants: armes, ús de xarxes de missatgeria que cohesionen la
ideologia i un perfil de persona corrent, tot i que solitària. Bé, no tant
corrent, perquè s’havia destacat com a atleta: quatre vegades campió d’Espanya
dels 100 km. en ruta, ha participat en sis campionats del món d’atletisme i, ara,
ja en la seixantena, seguia participant en curses. Estava familiaritzat amb les
armes com a tirador professional i exercia de vigilant de seguretat. Declarat fervent
admirador de Franco, havia crescut a recer del seu pare, el darrer alcalde
franquista de Rubí, Manuel Murillo Iglesias.
Davant d’això
haig de dir que em preocupa més el totalitarisme subjacent que l’emergent. Em
preocupen les fundacions, agrupacions i associacions que, sota un epígraf
cultural, social o esportiu ensinistren i fan proselitisme d’ideologies
excloents o supremacistes. Em preocupa el franquisme estructural que subjeu en
les organitzacions polítiques i en les diferents administracions públiques. Si
existeixen, que es mostrin, perquè hem de saber qui són i quants són. Però aquest
totalitarisme és com el llot en el llit d’un riu d’aigües cristal·lines, que
quan apareixen tensions, fortes pluges, tenyeix la pau social.
I si a Europa la
crisi econòmica, els migrants i els refugiats són el pessebre on s’engreixen
els partits i grups de l’extrema dreta, que ja són presents a 17 parlaments
estatals de la Unió, a Espanya sembla que el pessebre que alimenta l’extrema
dreta és, primer, l’independentisme català, i després, la xenofòbia, la Llei de
Memòria Històrica i l’exhumació de la tomba del dictador. Després de l’activitat
criminal dels grups i partits ultres en el període que va des de la transició
fins l’intent de cop d’estat del 23F, van venir dues dècades de poca presència
de l’extrema dreta més enllà d’algunes dates destacades de la mitologia
franquista. Hi ha hagut un cert consens que la ultradreta més política estava
amagada dins les sigles del PP, i que l’acció al carrer quedava en mans dels
violents sota diverses sigles de l’extrema dreta. A Catalunya, Plataforma per
Catalunya o el Moviment Social Republicà, entre altres.
A Sabadell, hem
passat dels escamots de finals dels 90 i començament dels 2000 per part dels
grups skinhead al Racó del Campanar contestats
pels antifeixistes durant uns quants 20N, a veure com diversos sabadellencs
vinculats als partits ultres i xenòfobs han sacsejat la pau ciutadana
principalment a partir del creixement polític i social de l’independentisme. Cito
només els quatre sabadellencs que figuraven
entre els condemnats per les agressions el 2012 als assistents a un
concert antifeixista a la sala Stroika de Manresa i els membres del grup
neonazi Último Bastión que van cometre agressions al centre social l’Obrera de
l’avinguda de Barberà i altres aldarulls posteriors a la UAB fa poc més de dos
anys.
Ja hem vist com
van de llençats els dissidents del PP que van fundar VOX, ja hem vist com han
anat d’exaltats els nostàlgics del franquisme aquest 20N, al Valle de los
Caídos i a la plaça d’Orient de Madrid. També hem vist com els han contestat,
valentes, les activistes de FEMEN. I amb elles els hem de dir que som molts més
els que estimem la llibertat i la democràcia, que com va dir Winston Churchill
“és la pitjor de tots els sistemes polítics, amb l’excepció de tots els
sistemes polítics restants”
