En la crisi de les persones refugiades hauríem de
parlar més de les causes que provoquen el seu èxode que no pas de com ens ho fem per a abordar
l’arribada, de vegades massiva, de les persones que fugen de la guerra, de la dictadura, de la persecució o de la misèria. Però
parlar de les causes requereix tenir fonts fiables d’informació per
contextualitzar i entendre bé unes societats que ens són alienes i en quins
conflictes intervenen uns interessos polítics i geoestratègics difícils de
garbellar, perquè depèn de qui en controla la informació.
Podem arriscar-nos a dir
que darrera de les guerres del Iemen i Síria, amb esquitxos a l’Iraq, al Líban
o a Palestina, hi ha dos mons que s’han
jurat odi etern: l’Iran i l’Aràbia Saudita, els xiïtes i els sunnites. I que
atien el foc els Estats Units i Rússia, que els interessos geoestratègics tenen
a veure amb el control dels recursos petroliers i del gas i amb els estrets
d’Ormuz i de Bab al-Mandab. Però amb això no diem res. És com fer una piulada,
que més aviat desinforma si no has fet un seguiment a fons del que passa.
És el mateix si parlem d’altres
guerres i conflictes ètnics o religiosos Però, tot i que no acabem d’entendre bé
els conflictes, el que sí volem és que s’hi posi fi. Ho reclama tots els dijous
de l’any el col·lectiu ciutadà de la
Roda de la Pau de Sabadell que, des de fa 15 anys, es planta a la plaça del
Dr. Robert sota el lema Sí a la pau, no a
la guerra.
I el que sí volem és que
no segueixin sumant les morts de persones civils i innocents a les guerres. No
ens volem anestesiar amb les imatges que ens serveixen els informatius de les
televisions, perquè les desgràcies que ens ofereixen passen molt lluny del sofà
de casa. No volem que s’incrementin els
68 milions de persones que han abandonat la seva llar a la força al món.
El que és preocupant,
molt preocupant i indignant, és la política de la Unió Europea amb els
refugiats i migrants que truquen a la seva porta. Una Europa que ha oblidat que
ella mateixa ha expulsat milions de ciutadans al continent americà en els
darrers cinc segles, per exemple, i que ella mateixa s’ha anat formant amb les
migracions internes. Una bona lliçó a l’oblit es va veure a la conferència
ministerial del divendres 14 passat, quan el ministre d’Exteriors luxemburguès,
Jean Asselborn, li va etzibar un “i una merda!” al ministre italià de
l’Interior, l’ultradretà Matteo Salvini, després de recordar-li que a Luxemburg
hi havien migrat moltes famílies italianes per raons econòmiques. L’argument
contraatacava Salvini per dir que ell volia treballar perquè els joves italians
i europeus tinguessin més fills enlloc de tenir esclaus africans.
Que Europa aixequi murs
a refugiats i migrants no és la solució. Si compra a Turquia per 3.000 milions
d’euros perquè li deportin els refugiats irregulars que malviuen als camps de
Grècia, si Itàlia tanca els ports als vaixells de rescat que salven vides al
mar de Líbia i si Espanya segueix amb les devolucions en calent i comprant la
col·laboració del Marroc, l’únic que es fa és atemptar als drets humans i
augmentar el sofriment de les persones. És, a més, voler tapar la fuita de la
canonada d’aigua amb les mans.
Mentre Europa no canviï
la política dels murs de la vergonya, milers de refugiats i migrants segueixen
atrapats als camps de Grècia, els Balcans o Itàlia. Aquí malviuen i són
maltractats per la policia. Els voluntaris i voluntàries que intenten
fer-los-hi costat per alleugerir el patiment en són testimonis i en fan
denúncia a les xarxes
És important que
prenguem consciència de la nostra responsabilitat d’acolliment i que pressionem
els responsables polítics per trobar sortida a la situació.
A Sabadell fa temps que
ens vam posar les piles per acollir les persones Immigrades i refugiades.
Diumenge, 23 de setembre, el Servei
Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) commemora els seus 20 anys de
registre legal i els 25 anys des que un col·lectiu d’entitats va decidir donar
acollida a les persones immigrades. Al cap de poc va rebre el suport econòmic
de l’Ajuntament i des de llavors a l’SCAI assessoren, formen i acompanyen les
persones immigrades. També, des de fa uns anys atenen les persones refugiades
des d’un despatx que gestiona la Comissió
Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR).
