DESIGUALTATS DAVANT LA PANDÈMIA

                                                          

Ja fa nou mesos del primer confinament que ens va portar l’estat d’alarma per defensar-nos del contagi del coronavirus. El temps d’un embaràs, però que en comptes d’un nadó, el que ha vist la llum ha estat una vacuna per defensar-nos de la malaltia de la COVID-19. Bé, no una vacuna, sinó tres, quatre... Ves a saber quants òvuls haurà fertilitzat l’associació de coneixement, expertesa, empresa, política i diners. I amb el doble interès, a partir d’ara, de guarir de la malaltia i de fer un bon calaix. El bon calaix el faran de ben segur, en més o menys quantitat, els diferents fabricants de vacunes en funció de com quedin en la cursa polític-comercial que ja ha començat. Una altra cosa, però, seran els qui, quan i on de les vacunacions. I com és lògic el primer que fem és pensar en nosaltres, després en les zones més properes i, finalment, en les més allunyades. En conseqüència, com que ens ha tocat estar, malgrat les dificultats de recursos financers i mitjans, en el club dels països rics, doncs tindrem més accés a les vacunes que no pas els països pobres.

El ministre Ylla ha anunciat que fins l’estiu de l’any que ve la vacuna arribarà al 70% de la població estatal. I estudis fets per un grup d’entitats socials, entre les quals, Amnistia Internacional I Human Rights Watch, estan demanant que s’alliberi temporalment la propietat intel·lectual per tal que les diferents farmacèutiques que han patentat les vacunes transfereixen dades a països d’ingressos baixos i mitjans, com ara Sud-àfrica, Índia, Kènia, Pakistan o Moçambic, per elaborar les vacunes a preus més baixos i poder-les administrar a les poblacions dels països més pobres. Si el Brasil, la UE, el Canadà, els Estats Units, el Japó i el Regne Unit no afluixen, resultarà que el 14% de la  població mundial acapararà més del 50% de les vacunes, mentre que en els països pobres només es podrà vacunar una de cada deu persones. Resultat: la població dels països rics i una part de la dels països pobres podran immunitzar-se enfront de la COVID-19, però la pandèmia seguirà activa. No s’han assabentat encara que vivim en l’era del desplaçaments? O és que pretenen encabir-nos al nord ric, com si fóssim el protagonista d’El Show de Truman, en un plató immens, lliure de contagis  i sense connexió amb el món exterior, on viuen persones atacades per la pandèmia?  Oi que necessitem aquest món exterior per continuar explotant-lo i prenent-li els seus recursos per alimentar el nostre benestar? Doncs si no es toca de peus a terra, a banda de la immensa estupidesa que serà no acabar amb la pandèmia, se seguirà atemptant contra els drets humans, perquè el mateix dret té a la vacuna una persona d’Alemanya que una de Malawi.

Mentrestant, dia rere dia seguim rebent el comunicat diari de persones contagiades, ingressades, mortes. Una setmana la taxa de propagació (Rt) és del 0,92 i la següent baixa al 0,91 o puja a 1,14. Els contagiats, que havien baixat, ara tornen a pujar, o els ingressats a l’hospital tendeixen a la baixa. Estadístiques. D’una banda, el consum excessiu de males notícies i les restriccions ens afecten produint-nos estrès, alteracions de l’humor, incertesa, soledat o depressió, però de l’altra ens pot produir un cert ensopiment per no poder processar la sobrecàrrega d’informacions que ens arriben pels mitjans de comunicació o per les xarxes socials. Aleshores, pot passar que una bona part de la ciutadania s’acostumi a l’excés d’informació i a les restriccions, que doni aparença de normalitat a la present situació i es relaxi en la prevenció, perquè, tot i haver-hi ja tants contagis com en el primer confinament, els hospitals no s’han col·lapsat com llavors i es produeixen menys defuncions.

Compte! Prenguem-nos seriosament les recomanacions per contenir-nos en les trobades durant les properes festes. Serem més austers, però no per això hem de ser menys imaginatius. Els éssers humans som com l’acer en la fundació, dúctils i mal·leables. Una qualitat del nostre instint de supervivència. I fem bo el que ja corre de boca en boca: val més ser prudents aquestes festes per poder celebrar les de l’any vinent.

NOS-ALTRES

No soc cap lingüista, ni filòleg, per això no sé com dir-li a la formació de la paraula NOSALTRES. Però m’he adonat que només el català, el castellà, l’aragonès i l’occità, entre les llengües llatines, es refereixen a la primera persona del plural amb el NOS i amb els ALTRES, que tot i semblar oposats, viuen junts en una sola paraula, que li podríem dir integradora.

NOS: Acabem de passar el Black Friday i el Cyber Monday, unes jornades hipercomercials importades de la cultura ianqui dominant. L'enllumenat i la publicitat ens van apropant a les festes de Nadal. Ja comencen a circular els números de la Loteria, la Nacional i la Grossa, i tot ens empeny cap el període anual més consumista de la nostra societat. Però...i aquest any? Mai hauria pensat algú que aquestes festes tan tradicionals de compres i de regals, necessaris i sobrers, i del caliu de la família i dels amics reunits al voltant de taules pantagruèliques, s’envoltarien de frustració, de dolor en alguns casos i d’ànims enterbolits, perquè no acabem de veure la llum al final del túnel on ens té atrapats la COVID-19!

El cop que ens ha donat el maleït virus ens ha produït unes ferides sanitàries, econòmiques i socials molt profundes i, segons com evolucioni la crisi global, fins i tot podríem pensar que anem cap el canvi d’una Era. Hem viscut en un món exageradament consumista i depredador dels recursos naturals, fent-nos els sords als avisos del canvi climàtic que avança a marxes forçades. I seguim -no ens excusem amb les excepcions- permetent que el capitalisme ens segueixi portant a l’abisme. La trencadissa a que ens ha portat la pandèmia ha estat molt forta i no volem perdre el benestar pel que tant hem lluitat. I el nostre cervell espera desesperadament que es desenvolupin les vacunes que ens alliberin del jou de la COVID-19. Però quan tard o d’hora superem aquesta crisi, serem capaços de revertir el nostre sistema de vida perquè desaparegui la xifra de 800 milions de persones arreu del món vivint en el llindar de la pobresa extrema, amb una mitjana d’1,90$ al dia?

Permeteu-me una llicència: “Cuentan de un sabio que un día/ tan pobre y mísero estaba,/ que solo se sustentaba/ de unas hierbas que cogía./¿Habrá otro, entre sí decía,/ más pobre y triste que yo?/ Y cuando el rostro volvió/ halló la respuesta, viendo/ que otro sabio iba cogiendo/ las hierbas que él arrojó.”

ALTRES: Els col·lectius de persones que han arribat de fronteres enllà, com a refugiades o migrants, supervivents en molts casos de les guerres en els seus països, de la travessia del desert saharià, de la violència de les màfies i de la fosa de la Mediterrània i que han caigut en la marginació al nostre país. Aquestes altres, que ja haurien de ser nosaltres, amb la crisi del coronavirus han caigut gairebé en la indigència. Entre elles moltes recollint ferralla o cartrons i vivint en qualsevol racó o amuntegades en pisos de misèria. I amb el confinament ni això podien fer.

Però les persones que s’han pogut lliurar de la persecució policial i dels CIE, s’enfronten després desesperades davant els murs de l’Administració quan volen regularitzar el seu estatus. Va quedar palès a la darrera reunió de la Taula d’Acollida de Sabadell. Sol·licitar un permís de residència o de residència i treball inicial sempre ha estat un Via Crucis, però a partir de l’estat d’alarma la situació ha empitjorat, ja que l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona va anul·lar les cites prèvies ja assignades, perquè no podien fer-se presencials, i fins avui segueix tancada. I per fer les gestions online, moltes d’aquestes persones no tenen mitjans i han de recórrer a serveis com els que presta el Servei Ciutadà d’Acolliment a l’Immigrant (SCAI) de Sabadell. Les cites prèvies amb la Comissaria de Policia també es van anul·lar al març, amb l’estat d’alarma. S’han de tornar a demanar, però el web de la policia avisa que no hi ha cites disponibles a cap comissaria de la província de Barcelona. Però el pitjor de no poder finalitzar el tràmit corresponent és que o no poden cobrar prestacions de la S. Social, els bloquegen els comptes bancaris, se’ls acaba la relació laboral o perden l’oportunitat de trobar una nova feina… El sistema d’estrangeria està col·lapsat i els drets d’aquestes persones vulnerats. 

Encara no són nosaltres. Trist avís per les expectatives de les que han estat amuntegades aquests dies al port d’Arguineguín, a la Gran Canària, i ara reubicades per l’illa en espera d’un destí incert.

 

Quan la responsabilitat s’associa amb la solidaritat

 

Soc pagès i tinc un hort de producció. I el tinc perquè d’ell en visc, més o menys bé. Tinc bona terra, hi poso un adob equilibrat, espero que el temps sigui propici per la sembra i el desenvolupament de les plantes i també que la producció es cotitzi bé quan surti al mercat. Però també serà important que si planto patates, posem per cas, colgui els trossos grillats a una distància de 30 a 40cm i en rengleres de cavallons separades a uns 70cm l’una de l’altra.  Ara bé, si planto els grills només a 10cm de separació i els cavallons els separo només a uns 30cm el més probable serà que moltes plantes s’acabin morint i que les supervivents em donin unes patates escarransides. Si actuo així empès per la cobdícia o per refer-me de la crisi de la collita anterior, provant que la sort em sigui favorable i, tot i encomanant-me a Sant Isidre, al final acabaré venent quatre patates al marge de la carretera, tindré dret després a demanar ajuts públics per compensar les meves pèrdues?

L’exemple és senzill, però aquests dies de noves i estrictes mesures de restricció pels rebrots de contagis que estem vivint, m’ha vingut bé per referir-me  a la responsabilitat dels propietaris o gestors dels establiments a l’hora de controlar els aforaments del públic. S’ha parlat molt de la responsabilitat de la ciutadania, de que fer front a la pandèmia és cosa de tothom, de que els responsables polítics es barallen entre ells i confonen la població, la qual els perd la confiança, de que calen ajuts als sectors en crisi i que aquests no arriben o arriben tard. Però el fet és que dins d’aquest aiguabarreig acabem patint les conseqüències negatives tota la ciutadania. Perquè sabem que la crisi econòmica i social té l’origen en la crisi sanitària. Bé doncs, centrem-nos en controlar els contagis! Això és prioritari, redeu!

I com que ja veiem que som una cultura amant de la proximitat social i que en les trobades i reunions ens relaxem i ens oblidem de que hi ha un mal bitxo invisible agotzonat entre les taules d’una terrassa o les de dins de l’establiment, o en els passadissos-túnel de segons quines botigues i supermercats mini, crec que els responsables dels establiments haurien de dur un control dels aforaments absolutament fidel a les mesures que marquen les autoritats científiques per evitar els contagis. No fer de policies, com algun amic em retreia fa poc, sinó de gestors responsables del seu establiment. Perquè fent el viu i volent encabir més clients dels permesos per recuperar-se del confinament anterior, el que estan fent és llençar pedres no només sobre la pròpia teulada, sinó també sobre la d’aquells propietaris que gestionen els espais correctament. I després seran els primers que reclamaran ajuts i organitzaran manifestacions contra les autoritats que decreten mesures de prevenció més rígides. Amb la paraula responsabilitat associarem la paraula solidaritat.

I ja que parlo de solidaritat, em referiré a la que no mostrem, com a ciutadania i institucions, cap els col·lectius de persona migrades que malviuen entre nosaltres, sense papers i són carn de canó de la ultradreta. Aquesta pústula que li ha sorgit a la convivència democràtica s’alimenta de la xenofòbia i de les fake news contra els col·lectius de migrants que van amarant a poc a poc la gent més desinformada. Al costat d’aquesta aberració ultra, citaré aquí l’exemple de solidaritat que durant el confinament van tenir els manters sense papers que conviuen amb altres col·lectius migrants a l’edifici “la Caracola” del Raval de Barcelona, amenaçat de desnonament. Uns 45 d’aquests manters van cosir més de 14.000 peces sanitàries entre gorres, bates i mascaretes, tant per hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables. Si aquesta acció solidària l’hagués fet un col·lectiu de persones d’aquí hauria rebut mil afalagaments. En canvi, allà segueixen els migrants ara per ara, esperant que les autoritats els donin els drets de ciutadania que es mereixen.

Evolucionar no és sempre anar endavant

 

La història del món és la història de l’evolució, si no encara viuríem en cavernes amb una esperança de vida al voltant dels 30 anys. La intel·ligència de l’ésser humà ha anat fent que la vida en el nostre planeta evolucionés, a diferents velocitats, fins arribar on som ara, de moment. Ara bé, quantes vegades no hem dit entre nosaltres que som l’espècie més perniciosa de les que habiten la Terra? No sempre evolucionem cap endavant. I ho dic pensant en la voracitat del sistema en el que estem instal·lats, basat en la explotació sense aturador dels recursos naturals, amb menyspreu absolut pel medi natural i les persones. Fins i tot, en l’àmbit urbanístic o altres actuacions sobre el territori, determinades decisions que semblen afavorir el progrés acaben complicant-nos la vida a la ciutat o malmetent la natura i la salut.

La llum verda del ple municipal de Sabadell per modificar el crèdit que permetrà transformar la Gran Via, la proposta més airejada per Junts per Sabadell durant la campanya electoral municipal, em fa tornar a pensar en el que ja vaig escriure durant aquella campanya: abans de posar un tap a la circulació per aquesta via, cal consensuar primer el model de ciutat i de comarca. Per quan? Si no s’habiliten vies per comunicar el nord i el sud de la ciutat, amb les respectives prolongacions comarcals, la histèria entre els que no poden renunciar al vehicle serà col·lectiva. Encara ara es pot evitar la Gran Via per baixar cap el sud passant pel carrer de Covadonga. Però ves per on, alguns estudis fets per estudiants de la UAB i la UPC apunten la idea de convertir-lo en carrer de vianants. S’haurà de penjar un viaducte sobre el barranc del Ripoll llepant la plaça de Sant Salvador? Quan s’abordarà la Ronda Oest i s’acosten els barris de Poblenou i Torre Romeu, al temps que el Ripoll passa d’obstacle a vincle? Bo és apropar el barri de Covadonga al Centre i que el tram des del Taulí a l’ESDI es converteixi en un pol d’atracció per a la innovació, l’empresa i el coneixement. Però no oblidem els barris de Torre Romeu i Poblenou, el Ripoll i la Ronda Oest. Evolucionem o anem al davant i al darrere?

Tant de bo dintre d’uns pocs anys visquem amb menys circulació rodada i menys contaminació. Però potser abans veurem com els camions de mercaderies són substituïts per furgonetes de missatgeria que portaran a domicili les compres per Internet en una ciutat on gairebé no hi quedaran botigues.  EVOLUCIÓ?

Les botigues són l’ànima de les ciutats, no només per proveir-nos de prop, sinó pel contacte amb el botiguer o botiguera i per enriquir el veïnatge. Jo vaig viure durant els anys 70 al carrer de la Lluna, a quatre passes del Passeig de la Plaça Major. Teníem un forn a cada punta del carrer (Salut i Creueta), un sabater i una fusteria, després convertida en botiga de queviures. Al carrer Fontnova teníem la lleteria de ca la Cinta. I avui ni al carrer de la Lluna, ni a Fontnova hi ha cap botiga. Gairebé tots els articles eren de proximitat i, a més, compràvem a botigues pròximes. L’arribada de les grans superfícies durant els 80 i 90, principalment amb capital francès i alemany, i la tendència a l’alça en aquestes dècades del s. XXI de la compra per Internet, han anat matant les botigues i serveis de barri. EVOLUCIÓ?

Evolucionar no vol dir sempre anar endavant. I si volem escapolir-nos de la globalització deshumanitzadora -hi ha alguns aspectes de la globalització que ens poden beneficiar- hem de potenciar el consum de proximitat. La primera que ens ho agrairà serà la petjada ecològica. No podem comprar un producte que, com la pera en almívar que va arribar a les mans d’un usuari del fòrum REDDIT, recol·lectada a l’Argentina i envasada a Tailàndia, es vengui als EUA per només 2 dòlars. La petjada ecològica de productes com aquests és EVOLUCIÓ? Pensem-ho seriosament.

De vacances davant del futur condicionat

Camí de ronda resseguint els revolts i els pendents de la línia de costa formada per un continu d’espadats, rocams i petites caletes de còdols: nord de l’Alt Empordà. Una bona caminada per fer una bona suada i acabar en una remullada reparadora quan trobem un espai amb prou distanciament dels banyistes que ja són a la caleta. El camí és, en l’anada i la tornada, un autèntic incordi de puja i baixa la mascareta en creuar-nos amb altres estiuejants. Cal fer-ho. Estem convençuts. N’hi ha, però, que no duen mascareta, o que la duen penjada al coll o, fins i tot, al colze, com un braçalet.  Mirada de reprovació la meva, mirada de reüll la seva. O ni això. Així que haig de dir que estic fart del sant tornem-hi dels qui segueixen reclamant una llibertat a mida del seu criteri, insistint en que ja són prou responsables per prendre mesures de prevenció davant la COVID-19. En aquest poble costaner la majoria de les persones fem ús de la mascareta, tot i que segueixen havent flancs febles, com arreu: restaurants o bars d’èxit atapeïts com si res no passés, supermercats concorreguts amb passadissos massa estrets...

Com m’hauria imaginat mai que faria vacances amb mitja cara amagada darrera un drap! El meu imaginari només ubicava una pandèmia com aquesta en la ficció. I quan els experts ens deien, en els dies de confinament, que el virus remetria amb la calor i que podria reaparèixer amb els primers freds de la tardor, confiava que gaudiria d’un estiu d’esbarjo relaxat que em recuperés de les tensions de l’estat d’alarma. Això sí, al nostre país, fent coll avall a la renúncia del viatge internacional, perquè ja vèiem que més enllà d’Europa l’evolució de la pandèmia anava cada dia pitjor. Se’ns obria l’oportunitat de fer turisme interior, com ja promocionaven a Itàlia i França, els nostres socis en el trio danyat del sud d’Europa. Però no m’esperava unes vacances de fre posat, de llambregades a esquerra i dreta, de moviments estudiats, de preguntar si ja han desinfectat la cadira i la taula a l’hora de seure en una terrassa. No m’esperava unes vacances de locals culturals tancats o d’afluència limitada, una panoràmica de persones emmascarades amb el mar o la muntanya de fons. Però aquí estem amb la meva parella, a la segona quinzena de juliol, perquè ja no quedava res assequible a l’agost per llogar, i pendents dels rebrots d’aquí i d’allà. A Barcelona, a Lleida... creuant els dits perquè l’àrea sanitària del Taulí no es desmarxi.

Tanmateix, per a moltes persones el panorama de fons d’aquestes vacances seran els carrers de l’entorn de casa seva. La pèrdua de la feina o del negoci, com a conseqüència de la crisi que ha provocat la maleïda malaltia, els ha deixat en una situació d’absoluta precarietat econòmica. Segons un informe d’Oxfam Intermón, la crisi generada per la pandèmia podria arrossegar a 93.000 persones més a viure en situació de pobresa a Catalunya, fent pujar el nombre de persones pobres a més d’un milió, aproximadament una de cada 7 persones que viuen a Catalunya. A l’Estat la pobresa augmentaria en unes 700.000 persones, arribant a la xifra total de 10,8 milions. En contrast, segons dades de la mateixa organització, 23.000 milionaris espanyols han vist augmentar el valor de la seva riquesa en 19.200 milions d'euros des dels inicis de l'estat d'alarma fins a principis de juny. Pensem-hi. Són dades molt preocupants. Recordem les reflexions que vam fer en ple confinament, quan qüestionàvem el model de vida que dúiem i ens embolcallàvem d’un bonisme ple de bons propòsits per canviar-lo. Li havíem vist (li veiem encara) les orelles al llop COVID-19. No podem, doncs, baixar la guàrdia. Tampoc durant les vacances, malgrat ens pesi. Si ens hi posem de debò podrem fer plans més enllà de demà passat, alliberant-nos del futur condicionat en que estem atrapats.

Discriminacions durant la pandèmia

Article publicat a l'Actual de Castellar del Vallès el 3 de juliol de 2020
Dibuix: "Camí de Yurimaguas" per J. Mundet

Publicació original: https://www.lactual.cat/opinio/discriminacions-durant-pandemia_44243_102.html

Hem vist com la Covid-19 ha estat la mostra més clara de que vivim en un món globalitzat, un món que no deixa de gratar en tots els racons del planeta empès per un capitalisme postneoliberal voraç i depredador, amb el risc d’escampar noves i desconegudes pandèmies arreu. Un món d’una mobilitat de persones i mercaderies que deixa enrere una petjada ecològica suïcida que ja ens condueix a l’emergència climàtica.

També hem vist que per la mobilitat i les característiques del coronavirus els contagis han afectat des de ministres a manyans, rics i pobres. Però on sí s’han manifestat les diferències ha estat en l’accés a les cures. Les bosses de pobresa dins de la nostra societat i la major part del sud empobrit han estat, i encara estan, en la més absoluta vulnerabilitat. I, a banda dels districtes suburbials de les grans conurbacions del sud, entre les zones rurals, els indígenes amazònics, que com a entitat coneixem molt bé, han estat abandonats a la seva sort o els recursos han estat insuficients i han arribat tard.

Les comunitats del riu Paranapura, on Lliga dels Drets dels Pobles manté un projecte de cooperació amb el finançament dels ajuntaments de Sabadell i Castellar del Vallès, són una mostra de com s’han hagut d’autoorganitzar en vista del retard o l’absència de recursos assistencials i preventoris de l’Administració per fer front a la Covid-19. Un treball conjunt entre comunitats indígenes i religioses que ha estat general a la selva amazònica i clau per combatre els nombrosos contagis a la capital amazònica peruana, Iquitos.

Al baix Paranapura, més a prop de Yurimaguas, l’alcaldia delegada de San Gabriel de Varadero al començament va mobilitzar les 11 comunitats del seu àmbit per abastir d’aliments la capital. I després, en adonar-se que ells també s’havien de protegir, es van organitzar per restringir la circulació pel riu, desinfectar els bots que es dirigien a portar aliments a Yurimaguas i conduïts només pel motorista i el guia de proa i van prendre consciència –contra el seu tarannà– de quedar-se a casa i no reunir-se en grups. Però els punts per rentar-se les mans i l’ús de mascaretes només s’han implementat als centres més poblats. Les mesures de bloqueig són, doncs, molt senzilles. 

És per això que, tot i els grans avenços en la capacitació d’oficis de costura, fusteria, mecànica i les elaboracions de productes de cacau ecològic i altres produccions, ara el més urgent és un retorn als començaments de la cooperació i recuperar la formació de promotors de salut que van liderar Misioneros de Jesús 20 anys enrere. El repte urgent és buscar recursos per protegir la salut de les persones, però també s’ha marcat la fita de convertir la fatalitat de la crisi en una oportunitat per sortir-ne més forts, de convertir aquesta capacitat d’organització en una experiència de formació comunitària i de continuar reforçant la seva cultura ancestral de mantenir la diversitat dels seus boscos.

En el camí cap a la normalitat

Que s’hagi aixecat l’estat d’alarma no vol dir que ja no tinguem perill de contagiar-nos del coronavirus. Prou de dir que som a l’etapa post-Covid-19, que això fa que la gent es relaxi més del compte i que puguin aparèixer nous brots. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Que em disculpin els de Polònia, però aquest gag em venia que ni pintat per mostrar aquí les meves preocupacions davant el comportament d’una part important de la conciutadania. És cert que teníem moltes ganes de deixar enrere el temps de reclusió, fins i tot el temps de paranoia, el d’hospitals saturats i amb el personal sanitari estressat, arriscant la pròpia salut i caient, en alguns casos, contagiat per la Covid-19. Cal mirar enrere i recordar totes les restriccions. Els 100 dies que hem passat amb el Dr. Simón convertit en icona de la crisi, convertit en ninot de fira colpejat pels llançaments de pilota, i abduïts per les estadístiques diàries de persones contagiades, mortes i curades que puntualment ens oferien els mitjans de comunicació, als quals, d’altra banda, poca cosa més els quedava per informar. Hem superat un llarg període amb els infants engabiats i amb unes fases i desfases que ens costava desxifrar, fins que en el tram final ens vam empassar les fases 2 i 3 en els 14 dies de prevenció aconsellable entre l’una i l’altra: 10 dies per la 2 i 4 per la 3. Raó? Sanitària no, sinó econòmica i política. Així que, com acostumo a dir, els límits es mouen a conveniència de qui té el poder, no pas per la racionalitat.

Amb el solstici d’estiu ha arribat la fi del confinament. I la societat respon com l’aire que fuig esverat de la bombona que el tenia comprimit. Hem passat del món domèstic al de les relacions presencials, del bonisme, de la reflexió sobre la vida irresponsable que dúiem al goig plaent del contacte en grups limitats, segons la situació, i al consum dels aforaments del 50% o del 75%.

No podem deixar de banda els bons propòsits. Sí la política carronyera de la ultradreta i de la dreta extrema, aquest segment polític que s’ha apropiat de la paraula llibertat per atacar tot el que sortia dels pactes de la coalició del govern espanyol i de les seves aliances. Una paraula que també, fent un sintagma amb individual, ha esdevingut mal·leable en boca de polítics, sociòlegs, psicòlegs, politòlegs o periodistes per sucar-hi pa durant la desescalada. Com si aquesta llibertat individual no l’haguéssim deixat enrere ja des del moment en què ens fidelitzem i passem les nostres dades a un establiment, entitat, institució o xarxa social.

Ara ens toca ser responsables, perquè la Covid-19 segueix entre nosaltres, invisible. Que el relaxament en les mesures de prevenció i les ganes de deixar les restriccions enrere no ens facin oblidar que el virus pot estar a l’aguait en la persona que tenim al davant. I que les misèries de la vida que dúiem i que ens ha destapat aquesta crisi siguem capaços de remuntar-les. Perquè no podem seguir consumint compulsivament, perquè hem de combatre la pobresa i la desigualtat aquí i en els països del sud econòmic. Hem d’estar a l’aguait perquè les nostres accions no contribueixin al canvi climàtic.

No podem abaixar la guàrdia davant de temes urgents per resoldre. Per abordar-los hem de deixar enrere el contagi de la Covid-19 per concentrar les energies en tota la feina que tenim al davant. Som en el camí cap a la normalitat. De moment de nova normalitat, res.

La icona de la mascareta

Haig de confessar que en l’era pre-COVID19, quan veia per Barcelona o altres llocs del nostre país els grups de turistes de l’Àsia oriental (eurocentrisme, per cert) i força d’elles i ells amb la mascareta, els titllava d’excessivament primmirats, maniàtics, exagerats. En canvi, veure aquestes persones a les notícies o reportatges movent-se per les seves atapeïdes i pol·lucionades ciutats amb mascareta, ja formava per mi un conjunt exòtic. Però aquí? Aquí no, nosaltres sempre hem anat tan tranquils sense mascareta per Barcelona, o Sabadell, tot i que la pol·lució ens rovellés els bronquis en determinats episodis de calma anticiclònica, com si fóssim immunes.

I ara, guaita’ns! Us heu aturat uns instants a observar el panorama quan posem els peus al carrer, viatgem en transport públic o anem als comerços i ens veiem tots plegats amb el morrió? No digueu que no és esgarrifós. Aquest bitxo omnipresent representat a totes les televisions i fotografies de la premsa com una bola vermella i fastigosa amb ventoses, ha entrat a les nostres vides per quedar-se molt de temps agotzonat en qualsevol superfície, invisible, o endormiscat fins que trobi el moment oportú per una propera escampada, segons bona part dels experts. Perquè aquesta, una altra: opinions per a tots els gustos, cada dia, cada hora, cada minut. Embafada de notícies i xerrameca, confusió: infodèmia

La mascareta... sí, però bé, potser en alguns casos no. La distància. Això sí. I les mans, ben rentades i sovint. Però la que ha entrat a formar part del conjunt de peces de vestir i ha esdevingut, fins i tot, més imprescindible que la roba interior és la mascareta. I ara, que n’hi ha de tota mena, ja hi ha posat l’ull el bussiness i es comencen a vendre de diversos dissenys i preus. Ves per on la mascareta ha esdevingut la peça material que ens està recordant cada dia que el món en que vivim és un altre.

I les vivències també ens han anat marcant el ritme dels canvis des que va començar el confinament. Un mes i mig reclosos, domèstics, connectant amb la família o cercle d’amistats més íntim. Preocupats també per saber com es trobaven altres amics i coneguts, i com assimilaven la nova situació. Les xarxes i vídeotrucades cremaven amb creacions musicals, teatrals i de tota mena, tutorials per moure l’esquelet. I a les 8 del vespre aplaudíem l’entrega i risc dels sanitaris. Ara bé, després, quan ens van permetre cremar calories pel carrer i gaudir de l’aire net i de la primavera esclatant, tot anunciant les fases de la desescalada, ens va entrar el neguit. Sortides per franges d’edat i discursos oficials i de la premsa interpel·lant els adults entre 18 i 70 anys. Els dos extrems passen a ser ells i elles, sota tutela. I apareixen les presses pel traspàs d’una fase a la següent, retrobaments imprudents, carrers i terrasses ocupades en excés, festes irresponsables.

Al mateix temps, però, la pobresa extrema augmenta, les protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd ens tapen el racisme de la nostra societat, que utilitza els migrants per abastir-nos de menjar, però els deixa tirats al carrer i tampoc no els regularitzarà un cop acabin el seu contracte. Mesures que fan contenta la ultradreta ocupada en muntar exhibicions vomitives als carrers i al parlament espanyol.

Hi ha molta feina a fer. Mentre la virulència de la COVID-19 s’apaivaga espero que no tornem a ser el que érem, perquè el camí que dúiem no ens portava a bon lloc. És cert que el que tenim al davant és una crisi social i econòmica terrible, però si encetem el debat i li donem continuïtat tinc esperances de que aconseguirem millorar.

En la quarta setmana del confinament (versió més personal)

És diumenge. Quan vaig a preparar el dinar torno a agafar la cassola petita, la paella petita. I miro uns segons la cassola mitjana i la gran, llestes per a sis o deu persones. Quarta setmana de confinament. A casa som dos, des que les filles es van emancipar. Però setmana sí, setmana no, sempre tenim gent a dinar el cap de setmana. Bé les dues filles amb les seves parelles i les dues netes, bé uns o altres amics, i, si no, som nosaltres els convidats aquí o allà. Som així, som socials, gregaris. Ho hem estat sempre. Hem fet bona la tonada de la cançó d’en Sisa: “...casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Però fa quatre setmanes que fem anar la vaixella petita.

Obro l’armari i veig tota la roba neta i polida, allà, confinada, com nosaltres, perquè amb dos jocs de xandall o de “roba d’estar per casa” en tenim prou. Això sí, tenim un tros de jardí. Sortim a cuidar-lo, a prendre el sol si fa bo o a estirar les cames i fer-hi exercici. Som uns privilegiats.

Nosaltres dos convivim més que mai, compartim tasques oblidades o ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi en la nostra vida accelerada, conversem, ens tenim. I penso en les persones que viuen soles el confinament en les que viuen en un piset de 30, 40, 50 m²   o amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Però a diferència de nosaltres, no tenen ni protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus a l’estómac i em poso de mala llet.

A casa tenim una supertele, ordinador, tablet, mòbil. Som uns privilegiats. Però si no tingués les defenses generades per la meva professió, cauria en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l’altaveu de científics amb les seves receptes, sovint contradictòries; polítics i governs autonòmics carregant contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena han tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. Uns gurus que si Madrid ha badat amb les restriccions, d’altres que si les mesures són massa restrictives. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, i no de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen directament d’inepte. Potser s’emmirallen en la gestió del Regne Unit o dels EUA, que així els va. I és que, com en el futbol, tothom sap més que l’àrbitre o l’entrenador quan les coses li van malament al seu equip. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, potser la majoria de la gent preferiria salut i la seguretat per damunt de les llibertats. L’essència de la seva política. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

Però som uns privilegiats, perquè si aixequem el cap, ara que la corba d’infectats comença a planar-se a casa nostra, i veiem com ha començat a arribar el COVID-19 als països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats de control de les poblacions, ens hauria de preocupar molt el nostre futur, perquè ja hem vist que davant d’aquestes pandèmies no hi ha fronteres.

Sort que davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries en fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que el catecisme ens deia que havíem de fer per confessar-nos, però que, després, en girar la cantonada, tornàvem a pecar”.   

En la quarta setmana del confinament

Quarta setmana de confinament. Hem hagut de renunciar a la vida accelerada i tenir l’ocasió de mirar a dins de nosaltres mateixos i de la casa on vivim. 24 hores sobre 24 hores de convivència si vivim en parella, si tenim mainada. Compartint tasques ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi, converses, exercici, lleure, relació virtual amb la família i amics. Si coincideixen aquestes condicions, som uns privilegiats. Però no és el mateix en el cas de les persones que viuen soles, les

que, essent una família de diversos membres, han de compartir un piset de 30, 40 o 50 m² , les que viuen amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Persones sense protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus d’indignació a l’estómac.

Els privilegiats podem tenir un bona tele, ordinador, tablet, mòbil. Embafar-nos de notícies i missatges sobre el COVID-19, perquè mai un virus ha estat tant viral. Però si no vigilem, podem caure en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l'altaveu de científics que llencen les seves receptes, sovint enfrontades; de polítics i governs autonòmics que carreguen contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena ha tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, fins i tot de fora de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen sense embuts d’inepte. La confusió està servida. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, la majoria de la gent acabaria preferint salut i seguretat. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

I compte amb la pandèmia, que ja hem vist que no coneix fronteres. Ara que sembla aplanar-se la corba a casa nostra, comença a estendre’s pels països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats per controlar les poblacions. Necessitaran ajuda internacional, perquè la responsabilitat és global.

Però davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries per fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que ens deia el catecisme per confessar-nos, i que, després, només girar la cantonada, tornàvem a pecar”.   

Vulnerabilitat diversa

Em deia algú el diumenge passat, Dia de la Dona Treballadora, que no li agradaven els “dies de...”. Naturalment es referia als dies en que es commemoren o reivindiquen drets socials: els drets humans, l’acollida als refugiats i als migrants, la pau, l’escolar de la No violència i la Pau, del treball... I argumentava que aquests drets haurien d’estar presents a les nostres vides de manera permanent. I li vaig contestar que en el condicional “haurien” tenia la resposta. Perquè la realitat és que aquests drets socials sovint són ignorats, esdevenen paper mullat, tot i estar signats pels Estats. I els “dies de...” servien com a revulsiu, com una mena d’actualització de la nostra salut democràtica.

Centrem-nos en la igualtat entre dona i home, en la reivindicació del 8M. O millor dit, en les reivindicacions, perquè la desigualtat entre la dona i l’home no és igual a tot arreu. I si parlem de la violència envers la dona també és més o menys cruenta i freqüent si ella viu al Nord o al Sud globals.

Així, alguna estadística ens diu que, a Espanya, l’any 2019 va tancar amb 55 dones assassinades per les seves parelles o ex parelles. I si hi afegim els comesos per desconeguts els feminicidis van arribar a 99. Un horror. Sí, un horror. Una lacra del masclisme encara instal·lat a la nostra societat, de la masculinitat testosterònica que ennuvola la raó i que s’ha saltat les classes dedicades al respecte i la dignitat de la dona, a la igualtat de drets entre els sexes. Una masculinitat que agredeix o abusa de la dona en una mitjana de 14.000 casos per any, uns 2.000 amb penetració.

Però si ens traslladem a la República Democràtica del Congo, per exemple, país cuer en el respecte a la dona, els càlculs ens porten a unes 400.000 violacions sexuals/any. I com que és quatre vegades la superfície d’Espanya, seria com si a l’Estat es violessin 100.000 dones l’any, en comptes de les 2.000 que hem donat de mitjana. I qui diu al Congo, un país amb conflictes sense resoldre des de fa dècades, diu també a molts altres països on viuen, o han viscut, un conflicte armat o una inestabilitat socio-política. Perquè conflicte i violència de gènere formen un binomi inseparable: quan uns soldats o milicians conquereixen una posició en un enfrontament armat, les dones són el primer botí que prenen per humiliar l’enemic o per la simple raó de considerar la dona un “objecte banal”. Va passar quan l’entrada a Berlin de les tropes occidentals i soviètiques que van derrotar el nazisme, i passa en les actuals conteses bèl·liques o conflictes interns en alguns països. I coincideix, sovint, a països on la dona juga un paper trivial en les jerarquies socials transmeses pels ancestres, essent elles víctimes de la violència estructural.

I moltes dones que fugen del seu país, volent deixar enrere el matrimoni forçat, la mutilació genital o el feminicidi entre altres causes, per embarcar-se en la migració cap els països més desenvolupats buscant refugi o oportunitats per millorar el seu futur, tornen a ser carn de canó dels violadors: policies, màfies o companys de viatge. Dades del CSIC i l’ACNUR diuen que en el trajecte migratori un 3 per cent dels homes havien estat víctimes d’abusos sexuals, i en el cas de les dones la dada pujava al 10 per cent. I algunes havien estat violades diverses vegades, arribant a les nostres costes amb un embaràs no desitjat.

Hi ha, per tant, motiu per seguir reivindicant el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Si bé, caldria replantejar-se entre el feminisme i les institucions la manera d’incorporar a casa nostra les reivindicacions de les dones de procedència diversa que reclamen superar el sistema civilitzatori colonial que les fan més vulnerables dins de la “societat blanca” on pateixen racisme, feixisme, classisme, islamofòbia, antigitanisme... i on són, freqüentment, racialitzades. Aquesta necessitat de reforçar les seves reivindicacions específiques les va portar a manifestar-se a Barcelona, organitzades a través del col·lectiu #DIVERSES8M, al matí de diumenge, a banda de la manifestació general convocada a la tarda.

Motius molt diferents els que van portar a Sabadell a la doble convocatòria del 8M, on va prevaldre el pols polític. Paga la pena dividir-nos també en el “dies de...”? No creieu que s’està alimentant més la política del melic, que no pas la del consens? I tinguem en compte que el consens és el zenit de la praxis política. Oblidar-lo és la picabaralla sistemàtica i bloquejadora de l’acció social.

FRONTERES

Haig de confessar que quan se’m fa present la paraula frontera, la primera reacció que em produeix és la d’enderrocar-la, i sento una certa angúnia, fins i tot m’aclapara una barreja de tristesa i de ràbia. Val a dir, però, que aquests sentiments se m’han arrapat al cor des que els darrers anys estem vivint la criminal actitud de la Unió Europea envers les persones que volen migrar o refugiar-se al nostre continent i des que la Mediterrània s’ha convertit en una fosa cementiri per a milers de persones que fugen de l’horror o busquen una millor oportunitat per a les seves vides. S’aixequen murs infranquejables protegits per policies, militars i videocàmeres entre els pobles. Però que esdevenen franquejables quan del que es tracta és de deixar entrar les mercaderies que el nord ric espolia al sud pobre a preus de ganga. Sí, m’encenc quan veig el Trumpdimoni fer gala del mur a la frontera mexicana o l’ultra Netanyahu reforçant el mur amb Cisjordània per als palestins i fer-lo permeable, en canvi, per als jueus que hi van a muntar colònies. És llavors quan em venen ganes de cridar: “Obrim fronteres!”. I mentre no arribi el moment d’obrir-les, benvingudes les protestes com la del grafiter australià Lushsux, que fa un parell d’anys va pintar al mur de Cisjordània Trump i Netanyahu fent-se un petó als llavis.

Confesso, però, que el que m’ha fet pensar en les fronteres no ha estat cap fet o informació relacionada amb les migracions o el refugi, ni tampoc en els murs de la xenofòbia. El que m’ha fet pensar en les fronteres ha estat una informació apareguda fa dues setmanes a les pàgines d’aquest diari titulada Quatre minuts, dues zones. La informació ens sorprenia amb la dada, referida a les “targetes de viatges il·limitats de l’ATM, com ara la T-Usual o la T-Jove”, que “un tren de Rodalies triga quatre minuts a anar de l’estació de Sabadell Nord a Terrassa Est, però el viatge surt tan car com baixar fins a Barcelona” I jo afegiria: “I a l’aeroport del Prat”. És una simple frontera o límit administratiu, però un greuge comparatiu al cap i a la fi per a la ciutadania. Un greuge que es pot fer desaparèixer amb voluntat política. No se li va concedir als santcugatencs la gràcia de poder viatjar amb una targeta d’una zona tan si anaven a Barcelona com si ho feien a Sabadell? Inclosos a la zona 2, abans havien de viatjar a Barcelona pagant dues zones. Doncs això, les fronteres estan per enderrocar-les; i els límits administratius, per eliminar-los a conveniència del poder del moment.

És el cas també de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Fa uns anys va engolir Barberà del Vallès i ja hi ha polèmica per un impost que l’AMB pretén cobrar als seus ciutadans. De manera que els veïns de la vorera sud del carrer de Comte Ramon Berenguer pagaran un impost que els de la vorera nord no pagaran, perquè pertanyen a Sabadell. Ves! I si arribés a prosperar la proposta de la federació barcelonina del PSC d’ampliar l’AMB a les comarques dels Vallès Occidental, l’Oriental i el Maresme, tard o d’hora ens veurem sabadellencs i terrassencs a dins de l’ens metropolità. I novament els límits es mouran a plaer de la voluntat política de torn. Si Toni Farrés veiés el tomb que donen les coses! Ell, tan engelosit que Sabadell no fos empassat per Barcelona.

Totes les fronteres, els límits, doncs, es mouen quan es volen moure. I sobretot quan hi ha interessos econòmics pel mig. Ho hem vist també en les successives ampliacions de la Unió Europea des de l’embrió de l’any 1957 amb la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer formada per sis estats, fins als 27 actuals, després de la sortida del Regne Unit. I dins de la UE, l’espai Schengen, l’espai euro… Totes les fronteres es tornaran a moure quan als països motor de la UE, liderats per Alemanya, els interessi ampliar les seves inversions o els seus clients.

I tornant als límits de les targetes ATM, estic amb el que deia un amic meu: una sola tarifa per a tota la conurbació de Rodalies: més trens, més enllaços i més passatgers. I el cotxe, al garatge. Perquè ja veiem que els límits es mouen quan interessa… a qui té el poder de torn.

La creu esquerdada

Va passar a l’església de la Inmaculada Concepción de la barriada de Santiago y Zaraiche de Múrcia capital. El dissabte, dia 4, coincidint amb l’inici de les sessions d’investidura al Congrés de Diputats, un parent meu va assistir a la missa de difunts del pare d’un seu amic. Just abans de la darrera oració del ritual de la missa, el meu parent es va quedar gelat en sentir a dir al capellà: “No sé si sabeu el que està passant al Congrés de Diputats. Si Déu no hi posa remei, es formarà un govern de comunistes gràcies als pactes amb els enemics d’Espanya i amb terroristes assassins”. Alguns assistents es van quedar parats per la sorpresa, altres, com el meu parent, amb la sang congelada, però altres assentien. I el capellà va seguir: “Jo no soc de cap partit, però Vox és l’únic que defensa la unitat d’Espanya”. A continuació, va lloar el compromís de l’Església amb la política –interpretem la política de complicitat de l’Església oficial amb el franquisme i la dreta conservadora– i el paper dels Reis Catòlics, per acabar en una arenga cridant a la manifestació convocada per la ultradreta aquest diumenge passat a tots els ajuntaments d’Espanya. Les preguntes retòriques del meu cosí: “Es poden dir aquestes coses en nom de Crist? Si Jesucrist visqués en el nostre temps, s’acostaria a aquesta gent? Si Déu és amor, per què un capellà fa propaganda de l’odi a una església?”.

D’acord que molts altres capellans estan molt allunyats d’aquestes posicions profeixistes i amb ells, molts catòlics. Però, què poden fer per combatre l’ultraconservadorisme de l’Església oficial? Com poden combatre el poder allargassat de Rouco Varela instal·lat en l’actual president de la conferència episcopal, el cardenal Ricard Blázquez, que el mateix dia de l’arenga del capellà murcià mostrava la seva inquietud per un possible govern de coalició PSOE-UP i cridava a estar molt alerta i resar per Espanya, segons publicava La Vanguardia? I el seu segon, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, encara li posava més drama dient en una pastoral que s’agenollava davant de tothom per demanar-los que resessin per Espanya a totes les esglésies de l’Estat. Està ben clar que els bisbes no acaben de pair que som un país aconfessional, que no se n’hagin adonat per les importants prerrogatives que segueix tenint l’Església catòlica. Tenen por, diuen, que s’acabin les classes de religió a les escoles, i una por ben fundada que hagin de revertir les immatriculacions indegudes a l’Estat.

No aprenen ni a cops de desercions de fidels. De què serveix que el Papa Francesc s’esforci amb missatges conciliadors i propers a les preocupacions de la gent, si després aquests jerarques de l’Església creen unes cadenes com la COPE i 13TV, alineades en el que coneixem com la caverna mediàtica, que es dediquen a atiar el foc anticatalà i a sembrar el que podríem catalogar com a discursos d’odi? El que preocupa és que no es qüestionin la perversió dels seus missatges, que estiguin convençuts que són veritablement cristians. Com també s’ho creien els tribunals de la Inquisició, que a més se li deia Santa. Quin perill la religió quan s’incrusta en el quefer dels assumptes polítics!

Així, el partit de la ultradreta, que em nego a dir-li pel seu nom, se sent reforçat més que mai, com els seus socis del PP i Ciutadans agafats de la mà en la cursa de l’insult barroer, de les amenaces apocalíptiques, de les mentides i difamacions i de l’apropiació d’Espanya, abraçant els mateixos missatges franquistes que van conduir a la guerra del 36. Hem vist que tampoc no han tingut gaire èxit les concentracions feixistes del diumenge, plenes de gallines i banderes inconstitucionals. Però em preocupa que, excepte els antifeixistes que es van plantar davant dels ultres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i a algun altre ajuntament, a la resta de llocs poca presència han tingut els contraris a la ultradreta.

Per cert, els serveis de seguretat que diuen vigilar els discursos de determinats imams per prevenir el terrorisme islamista, no haurien de vigilar també els discursos d’odi de determinats eclesiàstics per prevenir el possible naixement d’un terrorisme cristianista?

Dels canelons a l’emergència climàtica

Qui més qui menys para taula aquestes festes amb tal abundància que rebentaria al mateix Pantagruel. Em refereixo a la majoria de la població, perquè soc conscient que hi ha una part que tampoc no en tenen gaire que posar-se a la boca durant aquests dies. Ara bé, deixeu-me felicitar aquells que mantenen la tradició de compensar l’abundància de la carn d’olla de Nadal amb la reutilització o reciclatge culinari dels canelons de Sant Esteve, una tradició catalana de començaments del segle XX. Perquè abans el que feien amb les sobres de la carn d’olla era un arròs a la cassola, com l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, en què, a més del que sobrava de la carn d’olla, s’hi ficaven els menuts del pollastre. Deia el refranyer: “L’endemà de Nadal, arròs catedral”. Perquè l’arròs a la paella o a la cassola també és un plat de reaprofitament en el seus orígens. Com també ho són les pizzes o les coques de recapte. Són àpats nascuts en els temps de les economies modestes, amb els productes que ara en diem de proximitat. I ben bones que surten algunes receptes de reaprofitaments. Més bones si alguns chefs hi posen creativitat, com el Jordi Ferruz, que, segons llegíem a aquest diari fa uns dies, ens pot regalar el paladar amb uns canelons recoberts amb fulla de col.

Però van arribar els anys de les vaques grasses, i moltes famílies es van llençar al marisc i  a altres productes del mar. I com que les aigües que envolten la península no donen prou mariscs, ni peixos per posar al plat, se n’han d’importar de les aigües atlàntiques africanes o de les costes del Pacífic amb la petjada ecològica (despesa de combustible i altres energies en el transport) que això comporta. El mateix que passa quan arriben a la nostra taula d’hivern cireres xilenes o a la taula d’estiu, llimones de Sud-àfrica. I compte amb la següent dada: sovint aquests aliments han estat tractats en aquests països amb plaguicides o altres productes químics perjudicials per a la salut, com els que denunciava el Defensor del Pueblo de Río Cuarto (Argentina), Ismael Rins, en un acte convocat recentment per la Síndica de Sabadell, Eva Abellan, al Col·legi de l’Advocacia de la nostra ciutat. Productes químics, en canvi, que estan prohibits a Europa des de l’entrada en vigor, el juny de 2007, del Reglament REACH sobre l’ús i comercialització de determinats productes químics. Afegia l’Ismael Rins que això passa també al seu país amb els grans monocultius de, per exemple, la soja que importem al nostre país per alimentar les vaques i els porcs, que, a més, perquè arribi a la nostra taula més bé de preu la carn i la llet, es desforesten i es cultiven milers i milers d’hectàrees d’un sol producte, destruint la biodiversitat de les selves tropicals, com l’amazònica, amb conseqüències letals per l’escalfament global. 

Fent bo allò de “pensa global, actua local”, ara declarem l’emergència climàtica a la nostra comarca i esperem que es vagin afegint municipis a la zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric i que es coordinin accions entre Barcelona i les comarques del voltant per harmonitzar la propera aplicació de zona de baixes emissions a la capital catalana, i bones decisions de l’Ajuntament de Sabadell de fomentar el reciclatge, sobretot de cartrons, aquestes festes. Però poc aconseguirem si seguim consumint sense parar-nos a pensar que darrera del nostre consum excessiu hi ha tot un món de pobresa estructural fronteres enllà, on les nostres grans empreses exploten els recursos, perquè nosaltres visquem millor... I els ciutadans d’aquests països, pitjor.

Hem d’apostar per l’austeritat pensant en el futur. No es tracta solament de deixar de cremar petroli canviant-nos el cotxe de benzina per un d’elèctric o híbrid. No. Perquè el liti, el cadmi, el plom o el níquel de les bateries també són recursos que un dia escassejaran. Hem de pressionar els nostres polítics i, sobretot, a les nostres empreses perquè siguin responsables amb el futur. Ja hem vist el desastre de la Conferència de l’ONU pel Canvi Climàtic (COP25) a Madrid. Governs que s’han divorciat de la ciència, submisos a la pressió de les seves empreses. Indignant.

Hem vist les manifestacions a la cimera de Madrid contra el canvi climàtic, els Fridays for Future, Extinction Rebellion i les Gretas Thunbergs i albiro l’esperança d’un capgirament en la tendència criminal dels estats gràcies a la militància d’aquests moviments, al seu exemple. Però alhora em fa por la força del sistema capitalista sense ànima incapaç de renunciar al benefici a curt termini, tot i saber que anem cap el precipici totes les persones, les riques i les pobres, però les pobres davant.

Quedaran totes les nostres esperances atrapades en un munt de papers i en els discursos ensabonats de les cimeres?