La formació passiva

Crec que no hi ha d’haver discussió a l’hora d’afirmar que l’escola forma els infants i adolescents tot donant-los eines per preparar-los per a construir el seu futur. A més d’impartir instrucció, l’escola té també la responsabilitat d’educar l’alumnat i preparar-lo per a esdevenir éssers socials. Vull dir que, a més dels ensenyaments acadèmics, l’escola ha de treballar els valors més bàsics que tota persona ha de fer seus per tal de viure en harmonia amb el seu entorn social. 

No obstant això, sóc dels que creu fermament que l’educació depèn dels pares en un percentatge altíssim. L’escola forma, instrueix i té el deure de treballar amb l’alumnat els valors de convivència, el respecte i la tolerància amb els seus congèneres, la igualtat de drets per a tothom, dones i homes, siguin quins siguin el color de la pell, la seva religió, els seus orígens, el seu estatus econòmic... Els pares són els qui tenen el deure bàsic d’educar els fills, no només de paraula, sinó –i això és molt important- amb el seu comportament. Perquè els infants tendeixen a imitar el que fan i diuen els pares.

Però en acabar el batxillerat, el cicle formatiu mitjà o d’haver treballat un parell d’anys, si han tingut la sort de trobar feina, els nois i noies ja han fet els 18 anys. Són majors d’edat. Ja tenen les obligacions i responsabilitats socials dels adults. Estaran prou preparats per prendre i posar en pràctica decisions pel seu compte?

Ja poden votar! Hauran après prou sobre valors democràtics? Seran conscients del que valen els seus vots per conservar la democràcia?

A partir d’aquesta majoria d’edat és on jo afirmo que els ciutadans de ple dret entren en la fase de la formació passiva en què juga un paper fonamental la comunicació. I dins de la comunicació els mitjans, que són els que tenen el poder mediàtic.  

Aquesta segona escola té una gran responsabilitat, perquè té una gran influència en tots els ciutadans. I com que ho saben els poders econòmicofinancers i polítics, consorciats o per separat, s’apropien dels mitjans de comunicació per llençar el seu ideari esbiaixat  o aprofiten els mitjans de finançament públic per brandar les seves proclames. I és aquí on jo dic: no tot s’hi val. Però en els temps que corren, el periodisme responsable no pot posar portes a l’allau de contaminacions, de missatges enverinats que surten de la boca d’aquells que es dediquen a fer trontollar la convivència, sigui a través de discursos incendiaris o de fake news, l’expressió anglesa de moda. O repetint sense descans un missatge fins a construir la postveritat, neologisme que descriu la distorsió de la realitat per tal de modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials.

En aquesta segona escola que és la comunicació, l’opinió de la població va sent modelada principalment a través de la televisió i la ràdio -sobretot mitjançant les tertúlies-, les xarxes socials i la premsa online o en paper. I si el ciutadà no té prou consolidats els valors democràtics, pot caure sense gairebé adonar-se en els missatges que escampen insistentment els líders de la dreta rància del PP, de la new generation ciutadana, de la ultradreta que ressorgeix i de la dreta del PSOE a través dels periodistes del seu àmbit. Tota una bona colla oposada al diàleg per solucionar el conflicte amb Catalunya, que amenaça amb un 155 ampli i per temps indefinit (Aleix Vidal-Quadras dixit) i que portaria a Espanya, quant a l’avenç social en drets, gènere o migració al que una periodista anomena la bolsonarització de l’Estat. És a dir, a la regressió.

I com que la repetició del missatge es fixa passivament en la ment de les persones, vull acabar dient que deixem de parlar de VOX (i ja n’he parlat) i cridem a la lluita contra l'extrema dreta o l’ultradreta. No els fem publicitat gratuïta.

El caliu de la compra de proximitat

Compro uns guants per regalar a una botiga del Passeig de la Plaça Major, una botiga de tota la vida, regentada per una nissaga familiar des de fa més d’un segle. Em despatxa la cap de la família. Feia temps que no la veia i la trobo amb molt bon aspecte. Parlem de l’estreta relació que tenia amb la botiga l’àvia de la meva esposa, que havia estat modista i clienta de tota la vida. Em mostra diversos models, em fa tocar el gènere, m’aconsella,... Un plaer ser atès amb aquesta amabilitat, amb aquesta proximitat, amb aquesta professionalitat... I li ho dic. I la felicito per seguir atenent, tot i la seva edat, amb la mateixa predisposició que devia tenir de joveneta. “Ja en quedeu quatre, de comerços veterans, aquí al Centre -li comento- De la Plaça de l’Àngel a la plaça Dr. Robert, em sembla que no arribeu ni a 10 els que seguiu des de finals dels 60” . “I sap què? –em contesta- Alguns dels que s’hi posen no arriben ni a dos anys”

És així. A banda d’algun comerç que s’ha mogut de local o de carrer, la majoria respon a la política comercial de la franquícia. Botigues gairebé clòniques arreu del país o dels països, que tant les trobes a Barcelona i Platja d’Aro com a París i Nova York. I la relació amb la dependència, si es dóna, és aleatòria: unes vegades amb una certa professionalitat i amabilitat; i altres, gairebé diria que les més freqüents, freda, distant i amb poca mà esquerra per saber com tractar el client que té al davant. I si no s’hi ha instal·lat una franquícia, ho ha fet un inversor de fora amb capital vagi vostè a saber de quina procedència.

Ho sento. Digueu-me antic, però jo prefereixo el caliu de la relació propera, veïnal; el “bon dia” amb cua, l’assessorament i els consells d’aquell botiguer o botiguera que forma part del meu paisatge urbà i amb qui, si s’escau, encetarem una breu conversa sobre les nostres coses o sobre el darrer que passa a la ciutat. Caliu. Comerç de proximitat.

Crec que fem els carrers, el barri i la ciutat nostres quan ens movem en l’entorn que sentim proper, reconegut, familiar, fins i tot. Identitat. Cert que els temps canvien, i a una velocitat que a molta gent ens depassa. Tampoc no estic reclamant una ciutat ancorada en la meitat del segle passat. L’evolució és llei de vida. Però potser els canvis han anat massa de pressa. No em refereixo als canvis tecnològics, que això és farina d’un altre paner. Em refereixo a les relacions socials entre veïns, clients i comerciants, entre entitats culturals, socials, esportives amb membres que hi deixen la seva empremta, amb empreses que s’identifiquen amb el territori (ha!), amb empreses que mantenen un lligam amb els seus treballadors i treballadores (ha!). Ja no som en els temps de la fidelitat, sinó en els de “mentre duri”.

Ja hem vist com s’aprima la cultura: l’Aliança Francesa i el Museu del Gas ja són història, la Fundació Bosch i Cardellach passa per moments crítics... La reestructuració del sistema financer va fondre la Caixa de Sabadell i el Banc de Sabadell, amb seu social a Alacant i membre de l’IBEX 35, el més sabadellenc que li queda és el nom de l’empresa i el seu president. I empreses emblemàtiques de la ciutat s’han deslocalitzat. Perdem identitat?

Sé que s’imposa carregar la cistella a l’hipermercat, remenar roba a la botiga i cridar la dependenta si la necessites, comprar per Internet i que m’atengui un robot telefònic de qualsevol companyia de serveis fins que, desesperat, acabi engegant-lo. Sé que s’imposen els models culturals i comercials nord-americans, que podríem parlar no només de globalització econòmica i financera, sinó també cultural,  i crec que en pocs anys serà la Xina la que dominarà els mercats, o això diuen els analistes.

Confesso que haig de contemporitzar sovint amb les noves formes de comerç, però sempre que pugui triaré la botiga de tota la vida, on, a més de comprar amb confiança, buscaré el caliu de la relació personal.

El Nadal, festa religiosa?

Arriba el solstici d’hivern, la nit més llarga i el dia més curt. Des d’antic les comunitats celebraven festes paganes amb rituals i encesa de fogueres, bevien vi jove i cervesa calenta per donar la benvinguda a l’hivern.  Era temps per emmagatzemar les collites per passar els freds hivernals, mentre la terra descansava. Eren temps de passar les jornades parets endins, al caliu de la xemeneia. I l’Església va trobar que aquesta vida més reclosa era una bona data per ubicar-hi l’espiritualitat del Nadal. Un temps de reflexió i de bons propòsits, amb les consciències estovades per fer el bé i ser solidaris.

En temps dels pares o dels avis, per Nadal es menjava pollastre excepcionalment, com a àpat de celebració, o escudella i carn d’olla. “I a casa, la meva mare feia canelons per Sant Esteve amb el que sobrava” –deia una senyora en una entrevista que vaig veure a una televisió local. “Ah! I a l’olla s’hi ficaven també menuts de pollastre, com les potes, el coll, la cresta, el pedrer i els budells ben nets i posats en aigua i vinagre tota la nit” –afegia. “Això va ser així fins els anys de l’abundància” - va rematar.

Els anys de l’abundància. Seguim en els anys de l’abundància o més aviat ens hi entestem incapaços per resistir l’aclaparadora publicitat consumista? Perquè pocs àpats tradicionals s’han salvat per Nadal. Resisteixen l’escudella i carn d’olla, els galets i els canelons en algunes llars. Però el pollastre ha estat substituït per taules plenes de marisc o de menges sofisticades i a preus astronòmics. Torrons de diversos gustos, vi i cava del bo. És el consum desmesurat que ens embolcalla com si fos una teranyina, i que segons un estudi de la consultora Deloitte ens farà gastar uns 600 euros durant aquestes festes.

El Nadal ha tornat a ser pagà. Hi regna l’imperi del gran negoci comercial. En una Catalunya amb un 17% de cristians practicants, alguns aniran a la missa del gall i cantaran nadales, però el que més importa és atipar-se bé, estrenar alguna cosa, fer bons regals, i algunes persones escapar de viatge a altres latituds. Consumir. Un account manager aconsella les empreses en el seu blog: “Si hi ha un mes ideal per multiplicar les teves vendes és desembre... En aquesta època de l’any les persones estan més predisposades a gastar i rebre promocions. A més, són més susceptibles a missatges sensibles”.

Doncs això està fet: ja t’encenen els llums a finals de novembre, i t’importen el Black Friday, i després d’aquest divendres de grans descomptes, el Cyber Monday. (Aviat acabaràs celebrant també el Dia d’Acció de Gràcies). Beneficiaris? El gran comerç i la venda per Internet. Fins i tot el Gran Recapte, ficat al costat del Black Friday, esdevé un gran negoci pel gran comerç. Més de 4.000 tones d’aliments a Catalunya per a 200.000 famílies. Tot en un sol dia en tot l’any. I després? On és la continuïtat? Quanta gent pensa en les experiències sabadellenques del Rebost Solidari, les tasques de la Comissió d’Autogestió de la PAHC, la Creu Roja, Drapaires d’Emaús o Càritas, que es dediquen a pal·liar les necessitats peremptòries de la gent al llarg de tot l’any? O en el consum local, responsable i de comerç just?

Durant l’acte que va convocar la Síndica de Sabadell, Eva Abellán, el passat dia 10, Dia Internacional dels Drets Humans, Salvador Obiols, director de Càritas Terrassa ens deia, “No hi ha pobresa energètica, pobresa d’habitatge, pobresa infantil... el que hi ha és pobresa. I encara més, a la nostra societat el que hi ha és empobriment”. I per actuar contra la pobresa no val només dedicar un dia a la recollida d’aliments, o actuar puntualment amb una acció caritativa, sinó treballar per revertir la situació de la pobresa, creant les condicions econòmiques, laborals i socials que permetin superar-la. Mantenir la sensibilitat tot l’any, no només per Nadal.

Bon Nadal i Bon Any Nou

Un presumpte magnicida

Fa 15 dies ens sorprenia la notícia: un veí de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez, feia un mes i mig que estava detingut perquè preparava un atemptat contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver pres la decisió d'exhumar les restes del dictador, Francisco Franco, de la tomba del Valle de los Caídos. Els Mossos d’Esquadra  van ser alertats per una persona -de Vox(?)- que compartia grup de WhatsApp amb l’acusat quan aquest va demanar suport logístic per du a terme el magnicidi. En l’escorcoll que li van fer a casa seva, els Mossos van descobrir un autèntic arsenal d’armes.

Per mi, tres elements són importants: armes, ús de xarxes de missatgeria que cohesionen la ideologia i un perfil de persona corrent, tot i que solitària. Bé, no tant corrent, perquè s’havia destacat com a atleta: quatre vegades campió d’Espanya dels 100 km. en ruta, ha participat en sis campionats del món d’atletisme i, ara, ja en la seixantena, seguia participant en curses. Estava familiaritzat amb les armes com a tirador professional i exercia de vigilant de seguretat. Declarat fervent admirador de Franco, havia crescut a recer del seu pare, el darrer alcalde franquista de Rubí, Manuel Murillo Iglesias.

Davant d’això haig de dir que em preocupa més el totalitarisme subjacent que l’emergent. Em preocupen les fundacions, agrupacions i associacions que, sota un epígraf cultural, social o esportiu ensinistren i fan proselitisme d’ideologies excloents o supremacistes. Em preocupa el franquisme estructural que subjeu en les organitzacions polítiques i en les diferents administracions públiques. Si existeixen, que es mostrin, perquè hem de saber qui són i quants són. Però aquest totalitarisme és com el llot en el llit d’un riu d’aigües cristal·lines, que quan apareixen tensions, fortes pluges, tenyeix la pau social.

I si a Europa la crisi econòmica, els migrants i els refugiats són el pessebre on s’engreixen els partits i grups de l’extrema dreta, que ja són presents a 17 parlaments estatals de la Unió, a Espanya sembla que el pessebre que alimenta l’extrema dreta és, primer, l’independentisme català, i després, la xenofòbia, la Llei de Memòria Històrica i l’exhumació de la tomba del dictador. Després de l’activitat criminal dels grups i partits ultres en el període que va des de la transició fins l’intent de cop d’estat del 23F, van venir dues dècades de poca presència de l’extrema dreta més enllà d’algunes dates destacades de la mitologia franquista. Hi ha hagut un cert consens que la ultradreta més política estava amagada dins les sigles del PP, i que l’acció al carrer quedava en mans dels violents sota diverses sigles de l’extrema dreta. A Catalunya, Plataforma per Catalunya o el Moviment Social Republicà, entre altres.

A Sabadell, hem passat dels escamots de finals dels 90 i començament dels 2000 per part dels grups skinhead al Racó del Campanar contestats pels antifeixistes durant uns quants 20N, a veure com diversos sabadellencs vinculats als partits ultres i xenòfobs han sacsejat la pau ciutadana principalment a partir del creixement polític i social de l’independentisme. Cito només els quatre sabadellencs que figuraven  entre els condemnats per les agressions el 2012 als assistents a un concert antifeixista a la sala Stroika de Manresa i els membres del grup neonazi Último Bastión que van cometre agressions al centre social l’Obrera de l’avinguda de Barberà i altres aldarulls posteriors a la UAB fa poc més de dos anys.

Ja hem vist com van de llençats els dissidents del PP que van fundar VOX, ja hem vist com han anat d’exaltats els nostàlgics del franquisme aquest 20N, al Valle de los Caídos i a la plaça d’Orient de Madrid. També hem vist com els han contestat, valentes, les activistes de FEMEN. I amb elles els hem de dir que som molts més els que estimem la llibertat i la democràcia, que com va dir Winston Churchill “és la pitjor de tots els sistemes polítics, amb l’excepció de tots els sistemes polítics restants”

El perill dels estereotips

L’activisme de les entitats del tercer sector, el posicionament dels sindicats i de diversos partits d’esquerres o l’acció d’algunes entitats cristianes durant les darreres dècades han anat fomentant l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans entre la ciutadania. En l’àmbit endogàmic i en l’entorn més proper a aquestes entitats i organitzacions els missatges sobre la igualtat, el respecte per la dignitat de les persones, els valors de la plurietnicitat o la lluita contra el racisme i la xenofòbia han arrelat. Més enllà no n’estic segur, però vull creure que cada cop augmenta en el si de la societat el coneixement, l’acceptació i la defensa que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets,... sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió,... segon resen els articles primer i segon de la Declaració Universal dels Drets humans.

Fins la creació de SOS Racisme l’any 1989 l’activisme estava en l’essència d’algunes organitzacions, però no havia sortit al carrer. A la dècada dels 90, coincidint amb l’increment de la immigració estrangera atreta per la bonança econòmica, els sindicats i diverses entitats i moviments comencen a treballar en la promoció i defensa dels drets fonamentals de les persones vinguin d’on vinguin, siguin com siguin i tinguin la religió que tinguin. Aquesta conscienciació arriba al món de la comunicació i a les institucions. Cal treballar el llenguatge inclusiu, lluitar contra els estereotips. S’ha de deixar de “treballar com un negre” o de “vestir-se com un gitano”. Apareixen les xarxes antirumors als ajuntaments catalans, Barcelona i Sabadell, ciutats pioneres. El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el seu grup de treball Diverscat en Acció demanen al Consell de l’Audiovisual i al Consell de la Informació que es posicionin contra la utilització dels mitjans de comunicació com a altaveus i transmissors de discursos de discriminació, de xenofòbia o de racisme.

Però, tota i aquesta intelligentia en pro de la diversitat cultural als mitjans de comunicació, els vicis heretats del llenguatge i l’actitud proactiva envers el diferent ens traeixen sovint. “Leticia Dolera comparte pregón de la Mercè con una migrante hondureña para reivindicar la Barcelona invisibilizada y feminista”, titulava eldiario.es quan les festes de la Mercè. El Periódico, en canvi, deia a un peu de foto, “Leticia Dolera entre su col·laboradora en el pregón, Carmen Juárez, y la alcaldesa Ada Colau”. La migrant hondurenya tenia nom, però tampoc era important saber d’on havia migrat.

M’havia assabentat que a un veí del barri de Gràcia de Sabadell li havia ocupat la casa una família de Badia del Vallès, però no ha estat fins aquest dissabte passat que he sabut per aquest diari que la família ocupant és d’ètnia gitana. M’ha afegit informació necessària saber l’ètnia de la família? Crec que no. Però el que sí fomenta aquesta informació és un estereotip pejoratiu cap els gitanos. Com també “l’incident entre un grup d’unes quatre persones d’ètnia gitana que la matinada de diumenge va agredir els propietaris del bar Parada” de Can Deu. No calia saber si els agressors eren d’ètnia gitana per la comprensió de la notícia. Ens ho diu la Guia sobre el tractament de  la diversitat cultural als mitjans del Col·legi de Periodistes. Ja hem tingut una herència cultural negativa cap el poble rom al llarg dels segles. És hora de corregir els estereotips sobre gitanos i sobre negres, magribins, llatinoamericans, xinesos, romanesos o albanesos, quins orígens s’assenyalen sovint mediàticament sense cap necessitat per comprendre la notícia.

Ciutadans de ple dret

En la crisi de les persones refugiades hauríem de parlar més de les causes que provoquen el seu èxode que no  pas de com ens ho fem per a abordar l’arribada, de vegades massiva, de les persones que fugen de la guerra, de la dictadura, de la persecució o de la misèria. Però parlar de les causes requereix tenir fonts fiables d’informació per contextualitzar i entendre bé unes societats que ens són alienes i en quins conflictes intervenen uns interessos polítics i geoestratègics difícils de garbellar, perquè depèn de qui en controla la informació.

Podem arriscar-nos a dir que darrera de les guerres del Iemen i Síria, amb esquitxos a l’Iraq, al Líban o a Palestina, hi ha dos mons  que s’han jurat odi etern: l’Iran i l’Aràbia Saudita, els xiïtes i els sunnites. I que atien el foc els Estats Units i Rússia, que els interessos geoestratègics tenen a veure amb el control dels recursos petroliers i del gas i amb els estrets d’Ormuz i de Bab al-Mandab. Però amb això no diem res. És com fer una piulada, que més aviat desinforma si no has fet un seguiment  a fons del que passa.

És el mateix si parlem d’altres guerres i conflictes ètnics o religiosos Però, tot i que no acabem d’entendre bé els conflictes, el que sí volem és que s’hi posi fi. Ho reclama tots els dijous de l’any el col·lectiu ciutadà de la Roda de la Pau de Sabadell que, des de fa 15 anys, es planta a la plaça del Dr. Robert sota el lema Sí a la pau, no a la guerra.

I el que sí volem és que no segueixin sumant les morts de persones civils i innocents a les guerres. No ens volem anestesiar amb les imatges que ens serveixen els informatius de les televisions, perquè les desgràcies que ens ofereixen passen molt lluny del sofà de casa. No volem que s’incrementin els 68 milions de persones que han abandonat la seva llar a la força al món.

El que és preocupant, molt preocupant i indignant, és la política de la Unió Europea amb els refugiats i migrants que truquen a la seva porta. Una Europa que ha oblidat que ella mateixa ha expulsat milions de ciutadans al continent americà en els darrers cinc segles, per exemple, i que ella mateixa s’ha anat formant amb les migracions internes. Una bona lliçó a l’oblit es va veure a la conferència ministerial del divendres 14 passat, quan el ministre d’Exteriors luxemburguès, Jean Asselborn, li va etzibar un “i una merda!” al ministre italià de l’Interior, l’ultradretà Matteo Salvini, després de recordar-li que a Luxemburg hi havien migrat moltes famílies italianes per raons econòmiques. L’argument contraatacava Salvini per dir que ell volia treballar perquè els joves italians i europeus tinguessin més fills enlloc de tenir esclaus africans.

Que Europa aixequi murs a refugiats i migrants no és la solució. Si compra a Turquia per 3.000 milions d’euros perquè li deportin els refugiats irregulars que malviuen als camps de Grècia, si Itàlia tanca els ports als vaixells de rescat que salven vides al mar de Líbia i si Espanya segueix amb les devolucions en calent i comprant la col·laboració del Marroc, l’únic que es fa és atemptar als drets humans i augmentar el sofriment de les persones. És, a més, voler tapar la fuita de la canonada d’aigua amb les mans.

Mentre Europa no canviï la política dels murs de la vergonya, milers de refugiats i migrants segueixen atrapats als camps de Grècia, els Balcans o Itàlia. Aquí malviuen i són maltractats per la policia. Els voluntaris i voluntàries que intenten fer-los-hi costat per alleugerir el patiment en són testimonis i en fan denúncia a les xarxes

És important que prenguem consciència de la nostra responsabilitat d’acolliment i que pressionem els responsables polítics per trobar sortida a la situació.

A Sabadell fa temps que ens vam posar les piles per acollir les persones Immigrades i refugiades. Diumenge, 23 de setembre, el Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) commemora els seus 20 anys de registre legal i els 25 anys des que un col·lectiu d’entitats va decidir donar acollida a les persones immigrades. Al cap de poc va rebre el suport econòmic de l’Ajuntament i des de llavors a l’SCAI assessoren, formen i acompanyen les persones immigrades. També, des de fa uns anys atenen les persones refugiades des d’un despatx que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR).

Jo també sóc migrant

Vaig arribar de ben petit a Catalunya de la mà dels meus pares. El secà que deixàvem enrere a penes deixava créixer matolls i herbes escanyolides entre els terrossos del camp per alimentar un reduït ramat de cabres.

La meva amiga M, filla de miner andalús del carbó, combatent a la batalla de  l’Ebre i presoner a un camp de concentració dels rebels franquistes, va enfilar el camí de Catalunya, a l'avançada postguerra i recent casada, perquè al seu poble poques oportunitats hi havia fora de la mina. I el seu marit no era miner.

La meva amiga i jo vam anar a viure a barriades de dues ciutats diferents del voltant de Barcelona, d'aquestes que s'anaven formant en el caos de l'urbanisme inexistent. I vam venir a Catalunya perquè aquesta terra oferia oportunitats i ens necessitava per tirar endavant.

L'Ousman va sortir de Ghana amb 14 anys, va travessar el Sàhara fins a Líbia on va treballar prop de dos anys –encara sota el regim de Gadafi- i als 16 va travessar el Magrib fins al Sàhara Occidental. Al segon intent, va poder arribar a Fuerteventura dalt d'una pastera, després que en el primer perdés alguns companys de viatge entre els 10 que van morir al fons de l'oceà en un naufragi. Des de Fuerteventura, la Creu Roja el va enviar cap a Barcelona i aquí, després d'uns dies perdut, el Destí li va posar al davant una parella d'àngels que el van acollir com a un fill. Avui és llicenciat en químiques i ha creat una associació per ajudar el poble on va néixer.

La majoria de migrants, però, no tenen una bona relació amb el Destí. I les informacions que ens van arribant dia rere dia ens parlen de morts al fons del mar, de les dificultats per desembarcar d'aquells que rescaten els vaixells de salvament, com ara els d'Open Arms o de Metges sense Fronteres, al mar de Líbia o al d'Alboran. Ens arriben mil i una històries de les màfies líbies o de la frontera sud (Ceuta i Melilla) on la política migratòria de l'administració espanyola apareix tacada per la mala gestió, conseqüència lateral de la nefasta actitud de la Unió Europea. Exemples: la insòlita i il·legal devolució exprés, segons experts i diverses ong, de 116 persones de Ceuta al Marroc el 22 d'agost; la persecució policial i judicial de la molesta activista i periodista Helena Maleno, convertida en torre de guaita de la migració a la frontera sud; l'acord entre Merkel i Sánchez per “comprar” la col·laboració del Marroc en el control dels migrants, en la línia de la política europea d'allunyar cada cop més enllà les fronteres europees, tot i saber que el regne haiximita ha estat denunciat per la violència desmesurada de les batudes policials contra els que pretenen arribar a Europa. La llista d'atemptats als drets humans i a la dignitat de les persones és llarga.

La diferència d'aquestes migracions amb què vam protagonitzar la meva amiga M i jo és que la nostra era interna i corrien altres temps. Les milers i milers de persones que venen d’Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina cerquen el mateix que nosaltres cercàvem, un futur que esperen millor que el que tenen a casa seva. I si fugen de la guerra, de la dictadura o de lleis injustes que les posen en perill, només els canvia el nom: refugiades, perquè estan acollides a un estatut nascut de la Convenció de Ginebra de 1951. Però ja veiem com els va a la majoria en els seus intents de ser acollides a Europa. L'encaixada de mans del president hongarès, Viktor Orban, i el ministre italià de l'Interior, Mateo Salvini, o la marxa neonazi a la ciutat alemanya de Chemnitz són aparadors de la deriva racista i xenòfoba que arrela a la UE. I aquest rebuig és perillós, perquè la migració no és conjuntural, és la història del món.

Seguirem parlant.

Josep Ramon Giménez

Periodista

1- https://www.ara.cat/societat/pastera-dormir-cartrons-Barcelona_0_2073392692.html

Article publicat el dijous, 6 de setembre a l'edició en paper de Diai de Sabadell