La meva amiga M, filla de miner andalús del carbó,
combatent a la batalla de l’Ebre i
presoner a un camp de concentració dels rebels franquistes, va enfilar el camí
de Catalunya, a l'avançada postguerra i recent casada, perquè al seu poble
poques oportunitats hi havia fora de la mina. I el seu marit no era miner.
La meva amiga i jo vam anar a viure a barriades de dues
ciutats diferents del voltant de Barcelona, d'aquestes que s'anaven formant en
el caos de l'urbanisme inexistent. I vam venir a Catalunya perquè aquesta terra
oferia oportunitats i ens necessitava per tirar endavant.
L'Ousman va sortir de Ghana amb 14 anys, va travessar el Sàhara
fins a Líbia on va treballar prop de dos anys –encara sota el regim de Gadafi- i
als 16 va travessar el Magrib fins al Sàhara Occidental. Al segon intent, va
poder arribar a Fuerteventura dalt d'una pastera, després que en el primer perdés
alguns companys de viatge entre els 10 que van morir al fons de l'oceà en un
naufragi. Des de Fuerteventura, la Creu Roja el va enviar cap a Barcelona i
aquí, després d'uns dies perdut, el Destí li va posar al davant una parella
d'àngels que el van acollir com a un fill. Avui és llicenciat en químiques i ha
creat una associació per ajudar el poble on va néixer.
La majoria de migrants, però, no tenen una bona relació
amb el Destí. I les informacions que ens van arribant dia rere dia ens parlen
de morts al fons del mar, de les dificultats per desembarcar d'aquells que
rescaten els vaixells de salvament, com ara els d'Open Arms o de Metges sense
Fronteres, al mar de Líbia o al d'Alboran. Ens arriben mil i una històries de
les màfies líbies o de la frontera sud (Ceuta i Melilla) on la política
migratòria de l'administració espanyola apareix tacada per la mala gestió,
conseqüència lateral de la nefasta actitud de la Unió Europea. Exemples: la
insòlita i il·legal devolució exprés, segons experts i diverses ong, de 116
persones de Ceuta al Marroc el 22 d'agost; la persecució policial i judicial de
la molesta activista i periodista Helena Maleno, convertida en torre de guaita
de la migració a la frontera sud; l'acord entre Merkel i Sánchez per “comprar”
la col·laboració del Marroc en el control dels migrants, en la línia de la
política europea d'allunyar cada cop més enllà les fronteres europees, tot i
saber que el regne haiximita ha estat denunciat per la violència desmesurada de
les batudes policials contra els que pretenen arribar a Europa. La llista
d'atemptats als drets humans i a la dignitat de les persones és llarga.
La diferència d'aquestes migracions amb què vam
protagonitzar la meva amiga M i jo és que la nostra era interna i corrien
altres temps. Les milers i milers de persones que venen d’Àfrica, Àsia o Amèrica
Llatina cerquen el mateix que nosaltres cercàvem, un futur que esperen millor
que el que tenen a casa seva. I si fugen de la guerra, de la dictadura o de
lleis injustes que les posen en perill, només els canvia el nom: refugiades,
perquè estan acollides a un estatut nascut de la Convenció de Ginebra de 1951.
Però ja veiem com els va a la majoria en els seus intents de ser acollides a
Europa. L'encaixada de mans del president hongarès, Viktor Orban, i el ministre
italià de l'Interior, Mateo Salvini, o la marxa neonazi a la ciutat alemanya de
Chemnitz són aparadors de la deriva racista i xenòfoba que arrela a la UE. I
aquest rebuig és perillós, perquè la migració no és conjuntural, és la història
del món.
Seguirem parlant.
Josep Ramon Giménez
Periodista
Article publicat el dijous, 6 de setembre a l'edició en paper de Diai de Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada