Ciutadans de ple dret

En la crisi de les persones refugiades hauríem de parlar més de les causes que provoquen el seu èxode que no  pas de com ens ho fem per a abordar l’arribada, de vegades massiva, de les persones que fugen de la guerra, de la dictadura, de la persecució o de la misèria. Però parlar de les causes requereix tenir fonts fiables d’informació per contextualitzar i entendre bé unes societats que ens són alienes i en quins conflictes intervenen uns interessos polítics i geoestratègics difícils de garbellar, perquè depèn de qui en controla la informació.

Podem arriscar-nos a dir que darrera de les guerres del Iemen i Síria, amb esquitxos a l’Iraq, al Líban o a Palestina, hi ha dos mons  que s’han jurat odi etern: l’Iran i l’Aràbia Saudita, els xiïtes i els sunnites. I que atien el foc els Estats Units i Rússia, que els interessos geoestratègics tenen a veure amb el control dels recursos petroliers i del gas i amb els estrets d’Ormuz i de Bab al-Mandab. Però amb això no diem res. És com fer una piulada, que més aviat desinforma si no has fet un seguiment  a fons del que passa.

És el mateix si parlem d’altres guerres i conflictes ètnics o religiosos Però, tot i que no acabem d’entendre bé els conflictes, el que sí volem és que s’hi posi fi. Ho reclama tots els dijous de l’any el col·lectiu ciutadà de la Roda de la Pau de Sabadell que, des de fa 15 anys, es planta a la plaça del Dr. Robert sota el lema Sí a la pau, no a la guerra.

I el que sí volem és que no segueixin sumant les morts de persones civils i innocents a les guerres. No ens volem anestesiar amb les imatges que ens serveixen els informatius de les televisions, perquè les desgràcies que ens ofereixen passen molt lluny del sofà de casa. No volem que s’incrementin els 68 milions de persones que han abandonat la seva llar a la força al món.

El que és preocupant, molt preocupant i indignant, és la política de la Unió Europea amb els refugiats i migrants que truquen a la seva porta. Una Europa que ha oblidat que ella mateixa ha expulsat milions de ciutadans al continent americà en els darrers cinc segles, per exemple, i que ella mateixa s’ha anat formant amb les migracions internes. Una bona lliçó a l’oblit es va veure a la conferència ministerial del divendres 14 passat, quan el ministre d’Exteriors luxemburguès, Jean Asselborn, li va etzibar un “i una merda!” al ministre italià de l’Interior, l’ultradretà Matteo Salvini, després de recordar-li que a Luxemburg hi havien migrat moltes famílies italianes per raons econòmiques. L’argument contraatacava Salvini per dir que ell volia treballar perquè els joves italians i europeus tinguessin més fills enlloc de tenir esclaus africans.

Que Europa aixequi murs a refugiats i migrants no és la solució. Si compra a Turquia per 3.000 milions d’euros perquè li deportin els refugiats irregulars que malviuen als camps de Grècia, si Itàlia tanca els ports als vaixells de rescat que salven vides al mar de Líbia i si Espanya segueix amb les devolucions en calent i comprant la col·laboració del Marroc, l’únic que es fa és atemptar als drets humans i augmentar el sofriment de les persones. És, a més, voler tapar la fuita de la canonada d’aigua amb les mans.

Mentre Europa no canviï la política dels murs de la vergonya, milers de refugiats i migrants segueixen atrapats als camps de Grècia, els Balcans o Itàlia. Aquí malviuen i són maltractats per la policia. Els voluntaris i voluntàries que intenten fer-los-hi costat per alleugerir el patiment en són testimonis i en fan denúncia a les xarxes

És important que prenguem consciència de la nostra responsabilitat d’acolliment i que pressionem els responsables polítics per trobar sortida a la situació.

A Sabadell fa temps que ens vam posar les piles per acollir les persones Immigrades i refugiades. Diumenge, 23 de setembre, el Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) commemora els seus 20 anys de registre legal i els 25 anys des que un col·lectiu d’entitats va decidir donar acollida a les persones immigrades. Al cap de poc va rebre el suport econòmic de l’Ajuntament i des de llavors a l’SCAI assessoren, formen i acompanyen les persones immigrades. També, des de fa uns anys atenen les persones refugiades des d’un despatx que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR).