NOS-ALTRES

No soc cap lingüista, ni filòleg, per això no sé com dir-li a la formació de la paraula NOSALTRES. Però m’he adonat que només el català, el castellà, l’aragonès i l’occità, entre les llengües llatines, es refereixen a la primera persona del plural amb el NOS i amb els ALTRES, que tot i semblar oposats, viuen junts en una sola paraula, que li podríem dir integradora.

NOS: Acabem de passar el Black Friday i el Cyber Monday, unes jornades hipercomercials importades de la cultura ianqui dominant. L'enllumenat i la publicitat ens van apropant a les festes de Nadal. Ja comencen a circular els números de la Loteria, la Nacional i la Grossa, i tot ens empeny cap el període anual més consumista de la nostra societat. Però...i aquest any? Mai hauria pensat algú que aquestes festes tan tradicionals de compres i de regals, necessaris i sobrers, i del caliu de la família i dels amics reunits al voltant de taules pantagruèliques, s’envoltarien de frustració, de dolor en alguns casos i d’ànims enterbolits, perquè no acabem de veure la llum al final del túnel on ens té atrapats la COVID-19!

El cop que ens ha donat el maleït virus ens ha produït unes ferides sanitàries, econòmiques i socials molt profundes i, segons com evolucioni la crisi global, fins i tot podríem pensar que anem cap el canvi d’una Era. Hem viscut en un món exageradament consumista i depredador dels recursos naturals, fent-nos els sords als avisos del canvi climàtic que avança a marxes forçades. I seguim -no ens excusem amb les excepcions- permetent que el capitalisme ens segueixi portant a l’abisme. La trencadissa a que ens ha portat la pandèmia ha estat molt forta i no volem perdre el benestar pel que tant hem lluitat. I el nostre cervell espera desesperadament que es desenvolupin les vacunes que ens alliberin del jou de la COVID-19. Però quan tard o d’hora superem aquesta crisi, serem capaços de revertir el nostre sistema de vida perquè desaparegui la xifra de 800 milions de persones arreu del món vivint en el llindar de la pobresa extrema, amb una mitjana d’1,90$ al dia?

Permeteu-me una llicència: “Cuentan de un sabio que un día/ tan pobre y mísero estaba,/ que solo se sustentaba/ de unas hierbas que cogía./¿Habrá otro, entre sí decía,/ más pobre y triste que yo?/ Y cuando el rostro volvió/ halló la respuesta, viendo/ que otro sabio iba cogiendo/ las hierbas que él arrojó.”

ALTRES: Els col·lectius de persones que han arribat de fronteres enllà, com a refugiades o migrants, supervivents en molts casos de les guerres en els seus països, de la travessia del desert saharià, de la violència de les màfies i de la fosa de la Mediterrània i que han caigut en la marginació al nostre país. Aquestes altres, que ja haurien de ser nosaltres, amb la crisi del coronavirus han caigut gairebé en la indigència. Entre elles moltes recollint ferralla o cartrons i vivint en qualsevol racó o amuntegades en pisos de misèria. I amb el confinament ni això podien fer.

Però les persones que s’han pogut lliurar de la persecució policial i dels CIE, s’enfronten després desesperades davant els murs de l’Administració quan volen regularitzar el seu estatus. Va quedar palès a la darrera reunió de la Taula d’Acollida de Sabadell. Sol·licitar un permís de residència o de residència i treball inicial sempre ha estat un Via Crucis, però a partir de l’estat d’alarma la situació ha empitjorat, ja que l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona va anul·lar les cites prèvies ja assignades, perquè no podien fer-se presencials, i fins avui segueix tancada. I per fer les gestions online, moltes d’aquestes persones no tenen mitjans i han de recórrer a serveis com els que presta el Servei Ciutadà d’Acolliment a l’Immigrant (SCAI) de Sabadell. Les cites prèvies amb la Comissaria de Policia també es van anul·lar al març, amb l’estat d’alarma. S’han de tornar a demanar, però el web de la policia avisa que no hi ha cites disponibles a cap comissaria de la província de Barcelona. Però el pitjor de no poder finalitzar el tràmit corresponent és que o no poden cobrar prestacions de la S. Social, els bloquegen els comptes bancaris, se’ls acaba la relació laboral o perden l’oportunitat de trobar una nova feina… El sistema d’estrangeria està col·lapsat i els drets d’aquestes persones vulnerats. 

Encara no són nosaltres. Trist avís per les expectatives de les que han estat amuntegades aquests dies al port d’Arguineguín, a la Gran Canària, i ara reubicades per l’illa en espera d’un destí incert.

 

Ciutadans de ple dret

En la crisi de les persones refugiades hauríem de parlar més de les causes que provoquen el seu èxode que no  pas de com ens ho fem per a abordar l’arribada, de vegades massiva, de les persones que fugen de la guerra, de la dictadura, de la persecució o de la misèria. Però parlar de les causes requereix tenir fonts fiables d’informació per contextualitzar i entendre bé unes societats que ens són alienes i en quins conflictes intervenen uns interessos polítics i geoestratègics difícils de garbellar, perquè depèn de qui en controla la informació.

Podem arriscar-nos a dir que darrera de les guerres del Iemen i Síria, amb esquitxos a l’Iraq, al Líban o a Palestina, hi ha dos mons  que s’han jurat odi etern: l’Iran i l’Aràbia Saudita, els xiïtes i els sunnites. I que atien el foc els Estats Units i Rússia, que els interessos geoestratègics tenen a veure amb el control dels recursos petroliers i del gas i amb els estrets d’Ormuz i de Bab al-Mandab. Però amb això no diem res. És com fer una piulada, que més aviat desinforma si no has fet un seguiment  a fons del que passa.

És el mateix si parlem d’altres guerres i conflictes ètnics o religiosos Però, tot i que no acabem d’entendre bé els conflictes, el que sí volem és que s’hi posi fi. Ho reclama tots els dijous de l’any el col·lectiu ciutadà de la Roda de la Pau de Sabadell que, des de fa 15 anys, es planta a la plaça del Dr. Robert sota el lema Sí a la pau, no a la guerra.

I el que sí volem és que no segueixin sumant les morts de persones civils i innocents a les guerres. No ens volem anestesiar amb les imatges que ens serveixen els informatius de les televisions, perquè les desgràcies que ens ofereixen passen molt lluny del sofà de casa. No volem que s’incrementin els 68 milions de persones que han abandonat la seva llar a la força al món.

El que és preocupant, molt preocupant i indignant, és la política de la Unió Europea amb els refugiats i migrants que truquen a la seva porta. Una Europa que ha oblidat que ella mateixa ha expulsat milions de ciutadans al continent americà en els darrers cinc segles, per exemple, i que ella mateixa s’ha anat formant amb les migracions internes. Una bona lliçó a l’oblit es va veure a la conferència ministerial del divendres 14 passat, quan el ministre d’Exteriors luxemburguès, Jean Asselborn, li va etzibar un “i una merda!” al ministre italià de l’Interior, l’ultradretà Matteo Salvini, després de recordar-li que a Luxemburg hi havien migrat moltes famílies italianes per raons econòmiques. L’argument contraatacava Salvini per dir que ell volia treballar perquè els joves italians i europeus tinguessin més fills enlloc de tenir esclaus africans.

Que Europa aixequi murs a refugiats i migrants no és la solució. Si compra a Turquia per 3.000 milions d’euros perquè li deportin els refugiats irregulars que malviuen als camps de Grècia, si Itàlia tanca els ports als vaixells de rescat que salven vides al mar de Líbia i si Espanya segueix amb les devolucions en calent i comprant la col·laboració del Marroc, l’únic que es fa és atemptar als drets humans i augmentar el sofriment de les persones. És, a més, voler tapar la fuita de la canonada d’aigua amb les mans.

Mentre Europa no canviï la política dels murs de la vergonya, milers de refugiats i migrants segueixen atrapats als camps de Grècia, els Balcans o Itàlia. Aquí malviuen i són maltractats per la policia. Els voluntaris i voluntàries que intenten fer-los-hi costat per alleugerir el patiment en són testimonis i en fan denúncia a les xarxes

És important que prenguem consciència de la nostra responsabilitat d’acolliment i que pressionem els responsables polítics per trobar sortida a la situació.

A Sabadell fa temps que ens vam posar les piles per acollir les persones Immigrades i refugiades. Diumenge, 23 de setembre, el Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) commemora els seus 20 anys de registre legal i els 25 anys des que un col·lectiu d’entitats va decidir donar acollida a les persones immigrades. Al cap de poc va rebre el suport econòmic de l’Ajuntament i des de llavors a l’SCAI assessoren, formen i acompanyen les persones immigrades. També, des de fa uns anys atenen les persones refugiades des d’un despatx que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR).