El caliu de la compra de proximitat

Compro uns guants per regalar a una botiga del Passeig de la Plaça Major, una botiga de tota la vida, regentada per una nissaga familiar des de fa més d’un segle. Em despatxa la cap de la família. Feia temps que no la veia i la trobo amb molt bon aspecte. Parlem de l’estreta relació que tenia amb la botiga l’àvia de la meva esposa, que havia estat modista i clienta de tota la vida. Em mostra diversos models, em fa tocar el gènere, m’aconsella,... Un plaer ser atès amb aquesta amabilitat, amb aquesta proximitat, amb aquesta professionalitat... I li ho dic. I la felicito per seguir atenent, tot i la seva edat, amb la mateixa predisposició que devia tenir de joveneta. “Ja en quedeu quatre, de comerços veterans, aquí al Centre -li comento- De la Plaça de l’Àngel a la plaça Dr. Robert, em sembla que no arribeu ni a 10 els que seguiu des de finals dels 60” . “I sap què? –em contesta- Alguns dels que s’hi posen no arriben ni a dos anys”

És així. A banda d’algun comerç que s’ha mogut de local o de carrer, la majoria respon a la política comercial de la franquícia. Botigues gairebé clòniques arreu del país o dels països, que tant les trobes a Barcelona i Platja d’Aro com a París i Nova York. I la relació amb la dependència, si es dóna, és aleatòria: unes vegades amb una certa professionalitat i amabilitat; i altres, gairebé diria que les més freqüents, freda, distant i amb poca mà esquerra per saber com tractar el client que té al davant. I si no s’hi ha instal·lat una franquícia, ho ha fet un inversor de fora amb capital vagi vostè a saber de quina procedència.

Ho sento. Digueu-me antic, però jo prefereixo el caliu de la relació propera, veïnal; el “bon dia” amb cua, l’assessorament i els consells d’aquell botiguer o botiguera que forma part del meu paisatge urbà i amb qui, si s’escau, encetarem una breu conversa sobre les nostres coses o sobre el darrer que passa a la ciutat. Caliu. Comerç de proximitat.

Crec que fem els carrers, el barri i la ciutat nostres quan ens movem en l’entorn que sentim proper, reconegut, familiar, fins i tot. Identitat. Cert que els temps canvien, i a una velocitat que a molta gent ens depassa. Tampoc no estic reclamant una ciutat ancorada en la meitat del segle passat. L’evolució és llei de vida. Però potser els canvis han anat massa de pressa. No em refereixo als canvis tecnològics, que això és farina d’un altre paner. Em refereixo a les relacions socials entre veïns, clients i comerciants, entre entitats culturals, socials, esportives amb membres que hi deixen la seva empremta, amb empreses que s’identifiquen amb el territori (ha!), amb empreses que mantenen un lligam amb els seus treballadors i treballadores (ha!). Ja no som en els temps de la fidelitat, sinó en els de “mentre duri”.

Ja hem vist com s’aprima la cultura: l’Aliança Francesa i el Museu del Gas ja són història, la Fundació Bosch i Cardellach passa per moments crítics... La reestructuració del sistema financer va fondre la Caixa de Sabadell i el Banc de Sabadell, amb seu social a Alacant i membre de l’IBEX 35, el més sabadellenc que li queda és el nom de l’empresa i el seu president. I empreses emblemàtiques de la ciutat s’han deslocalitzat. Perdem identitat?

Sé que s’imposa carregar la cistella a l’hipermercat, remenar roba a la botiga i cridar la dependenta si la necessites, comprar per Internet i que m’atengui un robot telefònic de qualsevol companyia de serveis fins que, desesperat, acabi engegant-lo. Sé que s’imposen els models culturals i comercials nord-americans, que podríem parlar no només de globalització econòmica i financera, sinó també cultural,  i crec que en pocs anys serà la Xina la que dominarà els mercats, o això diuen els analistes.

Confesso que haig de contemporitzar sovint amb les noves formes de comerç, però sempre que pugui triaré la botiga de tota la vida, on, a més de comprar amb confiança, buscaré el caliu de la relació personal.