Un presumpte magnicida

Fa 15 dies ens sorprenia la notícia: un veí de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez, feia un mes i mig que estava detingut perquè preparava un atemptat contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver pres la decisió d'exhumar les restes del dictador, Francisco Franco, de la tomba del Valle de los Caídos. Els Mossos d’Esquadra  van ser alertats per una persona -de Vox(?)- que compartia grup de WhatsApp amb l’acusat quan aquest va demanar suport logístic per du a terme el magnicidi. En l’escorcoll que li van fer a casa seva, els Mossos van descobrir un autèntic arsenal d’armes.

Per mi, tres elements són importants: armes, ús de xarxes de missatgeria que cohesionen la ideologia i un perfil de persona corrent, tot i que solitària. Bé, no tant corrent, perquè s’havia destacat com a atleta: quatre vegades campió d’Espanya dels 100 km. en ruta, ha participat en sis campionats del món d’atletisme i, ara, ja en la seixantena, seguia participant en curses. Estava familiaritzat amb les armes com a tirador professional i exercia de vigilant de seguretat. Declarat fervent admirador de Franco, havia crescut a recer del seu pare, el darrer alcalde franquista de Rubí, Manuel Murillo Iglesias.

Davant d’això haig de dir que em preocupa més el totalitarisme subjacent que l’emergent. Em preocupen les fundacions, agrupacions i associacions que, sota un epígraf cultural, social o esportiu ensinistren i fan proselitisme d’ideologies excloents o supremacistes. Em preocupa el franquisme estructural que subjeu en les organitzacions polítiques i en les diferents administracions públiques. Si existeixen, que es mostrin, perquè hem de saber qui són i quants són. Però aquest totalitarisme és com el llot en el llit d’un riu d’aigües cristal·lines, que quan apareixen tensions, fortes pluges, tenyeix la pau social.

I si a Europa la crisi econòmica, els migrants i els refugiats són el pessebre on s’engreixen els partits i grups de l’extrema dreta, que ja són presents a 17 parlaments estatals de la Unió, a Espanya sembla que el pessebre que alimenta l’extrema dreta és, primer, l’independentisme català, i després, la xenofòbia, la Llei de Memòria Històrica i l’exhumació de la tomba del dictador. Després de l’activitat criminal dels grups i partits ultres en el període que va des de la transició fins l’intent de cop d’estat del 23F, van venir dues dècades de poca presència de l’extrema dreta més enllà d’algunes dates destacades de la mitologia franquista. Hi ha hagut un cert consens que la ultradreta més política estava amagada dins les sigles del PP, i que l’acció al carrer quedava en mans dels violents sota diverses sigles de l’extrema dreta. A Catalunya, Plataforma per Catalunya o el Moviment Social Republicà, entre altres.

A Sabadell, hem passat dels escamots de finals dels 90 i començament dels 2000 per part dels grups skinhead al Racó del Campanar contestats pels antifeixistes durant uns quants 20N, a veure com diversos sabadellencs vinculats als partits ultres i xenòfobs han sacsejat la pau ciutadana principalment a partir del creixement polític i social de l’independentisme. Cito només els quatre sabadellencs que figuraven  entre els condemnats per les agressions el 2012 als assistents a un concert antifeixista a la sala Stroika de Manresa i els membres del grup neonazi Último Bastión que van cometre agressions al centre social l’Obrera de l’avinguda de Barberà i altres aldarulls posteriors a la UAB fa poc més de dos anys.

Ja hem vist com van de llençats els dissidents del PP que van fundar VOX, ja hem vist com han anat d’exaltats els nostàlgics del franquisme aquest 20N, al Valle de los Caídos i a la plaça d’Orient de Madrid. També hem vist com els han contestat, valentes, les activistes de FEMEN. I amb elles els hem de dir que som molts més els que estimem la llibertat i la democràcia, que com va dir Winston Churchill “és la pitjor de tots els sistemes polítics, amb l’excepció de tots els sistemes polítics restants”