El perill dels estereotips

L’activisme de les entitats del tercer sector, el posicionament dels sindicats i de diversos partits d’esquerres o l’acció d’algunes entitats cristianes durant les darreres dècades han anat fomentant l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans entre la ciutadania. En l’àmbit endogàmic i en l’entorn més proper a aquestes entitats i organitzacions els missatges sobre la igualtat, el respecte per la dignitat de les persones, els valors de la plurietnicitat o la lluita contra el racisme i la xenofòbia han arrelat. Més enllà no n’estic segur, però vull creure que cada cop augmenta en el si de la societat el coneixement, l’acceptació i la defensa que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets,... sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió,... segon resen els articles primer i segon de la Declaració Universal dels Drets humans.

Fins la creació de SOS Racisme l’any 1989 l’activisme estava en l’essència d’algunes organitzacions, però no havia sortit al carrer. A la dècada dels 90, coincidint amb l’increment de la immigració estrangera atreta per la bonança econòmica, els sindicats i diverses entitats i moviments comencen a treballar en la promoció i defensa dels drets fonamentals de les persones vinguin d’on vinguin, siguin com siguin i tinguin la religió que tinguin. Aquesta conscienciació arriba al món de la comunicació i a les institucions. Cal treballar el llenguatge inclusiu, lluitar contra els estereotips. S’ha de deixar de “treballar com un negre” o de “vestir-se com un gitano”. Apareixen les xarxes antirumors als ajuntaments catalans, Barcelona i Sabadell, ciutats pioneres. El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el seu grup de treball Diverscat en Acció demanen al Consell de l’Audiovisual i al Consell de la Informació que es posicionin contra la utilització dels mitjans de comunicació com a altaveus i transmissors de discursos de discriminació, de xenofòbia o de racisme.

Però, tota i aquesta intelligentia en pro de la diversitat cultural als mitjans de comunicació, els vicis heretats del llenguatge i l’actitud proactiva envers el diferent ens traeixen sovint. “Leticia Dolera comparte pregón de la Mercè con una migrante hondureña para reivindicar la Barcelona invisibilizada y feminista”, titulava eldiario.es quan les festes de la Mercè. El Periódico, en canvi, deia a un peu de foto, “Leticia Dolera entre su col·laboradora en el pregón, Carmen Juárez, y la alcaldesa Ada Colau”. La migrant hondurenya tenia nom, però tampoc era important saber d’on havia migrat.

M’havia assabentat que a un veí del barri de Gràcia de Sabadell li havia ocupat la casa una família de Badia del Vallès, però no ha estat fins aquest dissabte passat que he sabut per aquest diari que la família ocupant és d’ètnia gitana. M’ha afegit informació necessària saber l’ètnia de la família? Crec que no. Però el que sí fomenta aquesta informació és un estereotip pejoratiu cap els gitanos. Com també “l’incident entre un grup d’unes quatre persones d’ètnia gitana que la matinada de diumenge va agredir els propietaris del bar Parada” de Can Deu. No calia saber si els agressors eren d’ètnia gitana per la comprensió de la notícia. Ens ho diu la Guia sobre el tractament de  la diversitat cultural als mitjans del Col·legi de Periodistes. Ja hem tingut una herència cultural negativa cap el poble rom al llarg dels segles. És hora de corregir els estereotips sobre gitanos i sobre negres, magribins, llatinoamericans, xinesos, romanesos o albanesos, quins orígens s’assenyalen sovint mediàticament sense cap necessitat per comprendre la notícia.

Ciutadans de ple dret

En la crisi de les persones refugiades hauríem de parlar més de les causes que provoquen el seu èxode que no  pas de com ens ho fem per a abordar l’arribada, de vegades massiva, de les persones que fugen de la guerra, de la dictadura, de la persecució o de la misèria. Però parlar de les causes requereix tenir fonts fiables d’informació per contextualitzar i entendre bé unes societats que ens són alienes i en quins conflictes intervenen uns interessos polítics i geoestratègics difícils de garbellar, perquè depèn de qui en controla la informació.

Podem arriscar-nos a dir que darrera de les guerres del Iemen i Síria, amb esquitxos a l’Iraq, al Líban o a Palestina, hi ha dos mons  que s’han jurat odi etern: l’Iran i l’Aràbia Saudita, els xiïtes i els sunnites. I que atien el foc els Estats Units i Rússia, que els interessos geoestratègics tenen a veure amb el control dels recursos petroliers i del gas i amb els estrets d’Ormuz i de Bab al-Mandab. Però amb això no diem res. És com fer una piulada, que més aviat desinforma si no has fet un seguiment  a fons del que passa.

És el mateix si parlem d’altres guerres i conflictes ètnics o religiosos Però, tot i que no acabem d’entendre bé els conflictes, el que sí volem és que s’hi posi fi. Ho reclama tots els dijous de l’any el col·lectiu ciutadà de la Roda de la Pau de Sabadell que, des de fa 15 anys, es planta a la plaça del Dr. Robert sota el lema Sí a la pau, no a la guerra.

I el que sí volem és que no segueixin sumant les morts de persones civils i innocents a les guerres. No ens volem anestesiar amb les imatges que ens serveixen els informatius de les televisions, perquè les desgràcies que ens ofereixen passen molt lluny del sofà de casa. No volem que s’incrementin els 68 milions de persones que han abandonat la seva llar a la força al món.

El que és preocupant, molt preocupant i indignant, és la política de la Unió Europea amb els refugiats i migrants que truquen a la seva porta. Una Europa que ha oblidat que ella mateixa ha expulsat milions de ciutadans al continent americà en els darrers cinc segles, per exemple, i que ella mateixa s’ha anat formant amb les migracions internes. Una bona lliçó a l’oblit es va veure a la conferència ministerial del divendres 14 passat, quan el ministre d’Exteriors luxemburguès, Jean Asselborn, li va etzibar un “i una merda!” al ministre italià de l’Interior, l’ultradretà Matteo Salvini, després de recordar-li que a Luxemburg hi havien migrat moltes famílies italianes per raons econòmiques. L’argument contraatacava Salvini per dir que ell volia treballar perquè els joves italians i europeus tinguessin més fills enlloc de tenir esclaus africans.

Que Europa aixequi murs a refugiats i migrants no és la solució. Si compra a Turquia per 3.000 milions d’euros perquè li deportin els refugiats irregulars que malviuen als camps de Grècia, si Itàlia tanca els ports als vaixells de rescat que salven vides al mar de Líbia i si Espanya segueix amb les devolucions en calent i comprant la col·laboració del Marroc, l’únic que es fa és atemptar als drets humans i augmentar el sofriment de les persones. És, a més, voler tapar la fuita de la canonada d’aigua amb les mans.

Mentre Europa no canviï la política dels murs de la vergonya, milers de refugiats i migrants segueixen atrapats als camps de Grècia, els Balcans o Itàlia. Aquí malviuen i són maltractats per la policia. Els voluntaris i voluntàries que intenten fer-los-hi costat per alleugerir el patiment en són testimonis i en fan denúncia a les xarxes

És important que prenguem consciència de la nostra responsabilitat d’acolliment i que pressionem els responsables polítics per trobar sortida a la situació.

A Sabadell fa temps que ens vam posar les piles per acollir les persones Immigrades i refugiades. Diumenge, 23 de setembre, el Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) commemora els seus 20 anys de registre legal i els 25 anys des que un col·lectiu d’entitats va decidir donar acollida a les persones immigrades. Al cap de poc va rebre el suport econòmic de l’Ajuntament i des de llavors a l’SCAI assessoren, formen i acompanyen les persones immigrades. També, des de fa uns anys atenen les persones refugiades des d’un despatx que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR).

Jo també sóc migrant

Vaig arribar de ben petit a Catalunya de la mà dels meus pares. El secà que deixàvem enrere a penes deixava créixer matolls i herbes escanyolides entre els terrossos del camp per alimentar un reduït ramat de cabres.

La meva amiga M, filla de miner andalús del carbó, combatent a la batalla de  l’Ebre i presoner a un camp de concentració dels rebels franquistes, va enfilar el camí de Catalunya, a l'avançada postguerra i recent casada, perquè al seu poble poques oportunitats hi havia fora de la mina. I el seu marit no era miner.

La meva amiga i jo vam anar a viure a barriades de dues ciutats diferents del voltant de Barcelona, d'aquestes que s'anaven formant en el caos de l'urbanisme inexistent. I vam venir a Catalunya perquè aquesta terra oferia oportunitats i ens necessitava per tirar endavant.

L'Ousman va sortir de Ghana amb 14 anys, va travessar el Sàhara fins a Líbia on va treballar prop de dos anys –encara sota el regim de Gadafi- i als 16 va travessar el Magrib fins al Sàhara Occidental. Al segon intent, va poder arribar a Fuerteventura dalt d'una pastera, després que en el primer perdés alguns companys de viatge entre els 10 que van morir al fons de l'oceà en un naufragi. Des de Fuerteventura, la Creu Roja el va enviar cap a Barcelona i aquí, després d'uns dies perdut, el Destí li va posar al davant una parella d'àngels que el van acollir com a un fill. Avui és llicenciat en químiques i ha creat una associació per ajudar el poble on va néixer.

La majoria de migrants, però, no tenen una bona relació amb el Destí. I les informacions que ens van arribant dia rere dia ens parlen de morts al fons del mar, de les dificultats per desembarcar d'aquells que rescaten els vaixells de salvament, com ara els d'Open Arms o de Metges sense Fronteres, al mar de Líbia o al d'Alboran. Ens arriben mil i una històries de les màfies líbies o de la frontera sud (Ceuta i Melilla) on la política migratòria de l'administració espanyola apareix tacada per la mala gestió, conseqüència lateral de la nefasta actitud de la Unió Europea. Exemples: la insòlita i il·legal devolució exprés, segons experts i diverses ong, de 116 persones de Ceuta al Marroc el 22 d'agost; la persecució policial i judicial de la molesta activista i periodista Helena Maleno, convertida en torre de guaita de la migració a la frontera sud; l'acord entre Merkel i Sánchez per “comprar” la col·laboració del Marroc en el control dels migrants, en la línia de la política europea d'allunyar cada cop més enllà les fronteres europees, tot i saber que el regne haiximita ha estat denunciat per la violència desmesurada de les batudes policials contra els que pretenen arribar a Europa. La llista d'atemptats als drets humans i a la dignitat de les persones és llarga.

La diferència d'aquestes migracions amb què vam protagonitzar la meva amiga M i jo és que la nostra era interna i corrien altres temps. Les milers i milers de persones que venen d’Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina cerquen el mateix que nosaltres cercàvem, un futur que esperen millor que el que tenen a casa seva. I si fugen de la guerra, de la dictadura o de lleis injustes que les posen en perill, només els canvia el nom: refugiades, perquè estan acollides a un estatut nascut de la Convenció de Ginebra de 1951. Però ja veiem com els va a la majoria en els seus intents de ser acollides a Europa. L'encaixada de mans del president hongarès, Viktor Orban, i el ministre italià de l'Interior, Mateo Salvini, o la marxa neonazi a la ciutat alemanya de Chemnitz són aparadors de la deriva racista i xenòfoba que arrela a la UE. I aquest rebuig és perillós, perquè la migració no és conjuntural, és la història del món.

Seguirem parlant.

Josep Ramon Giménez

Periodista

1- https://www.ara.cat/societat/pastera-dormir-cartrons-Barcelona_0_2073392692.html

Article publicat el dijous, 6 de setembre a l'edició en paper de Diai de Sabadell

LES FRONTERES AFRICANES DE LA UNIÓ EUROPEA

Els controls de passaports per a l’accés de les persones a la Unió Europea són en territori europeu, però això és així només per a les persones que compleixen els requisits legals d’entrada per qualsevol dels estats membre. Tanmateix, quan les persones fugen desesperadament de la guerra o de la persecució política de les autoritats del seu país o quan decideixen abandonar-lo, perquè hi viuen situacions angoixants o aspiren a nous horitzons personals, professionals o econòmics per trobar refugi o noves oportunitats a Europa, cada cop més sovint es troben els controls administratius al propi país o a un altre de ben a prop, allunyat d’Europa. I si les persones s’escapen d’aquests controls, el seu periple pot passar per un rescat d’emergència dalt d’una embarcació atrotinada o acabar al fons de la Mediterrània o amuntegades en un tuguri de Líbia per a ser venudes com a esclaves.

Veiem les dades de  l’OIM (Oficina Internacional de les Migracions): l’any 2015 van creuar la Mediterrània poc més d’1 milió de persones (84% per Grècia), de les quals 536.000 ho van fer durant la tardor, coincidint amb la crida de la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de que la imatge del nen kurd de 3 anys ofegat a una platja turca donés la volta al món. L’any 2016, en canvi,  només ho van fer unes 363.000 (50% per Itàlia). Fixem-nos en la dada: en tot 2016 menys entrades a Europa que en el tercer trimestre de 2015.  Què havia passat? Doncs que s’havia disparat l’alarma a la benestant Europa i les pressions de diversos moviments xenòfobs en alguns estats de la UE van empènyer l’acord de la vergonya amb Turquia a mitjan del mes de març: 6.000 milions d’euros perquè l’estat turc, ni segur ni respectuós amb els drets humans, contingués la forta migració que creuava a Europa per l’Egeu. La frontera europea ja no estava a Grècia, sinó a Turquia.

Una altra dada: l’any 2015 va tancar, segons la OIM, amb uns 3.800 morts al fons del mar (0,37% respecte al total d’entrades a la UE). En canvi, durant 2016, van morir ofegats unes 5.000 persones (l’1,38% del total). O sia, creuen 3 vegades menys de persones la Mediterrània i es perden quatre vegades més de vides. Cal buscar l’explicació en que l’acord amb Turquia va fer que el flux de migrants i refugiats que creuaven cap a Grècia abandonessin aquesta via i ho intentessin ara, prioritàriament, des de Líbia cap a Itàlia. I no és el mateix creuar amb un dingui (bot pneumàtic) de 50 persones els 9 o 11 km que separen la costa turca de l’illa grega de Lesbos, que creuar des d’algun punt de la costa de Líbia uns 250 km fins a l’Illa de Lampedusa, 300km fins la de Malta o 400 km fins a Sicília, dalt d’un bot amb 150 o més persones a bord. Creuar aquest mar, sense ser rescatats, és gairebé un miracle.

L’any 2017 ha seguit la tendència de 2016. En el primer semestre, van entrar per Itàlia el 70% de les persones que trucaven a les portes d’Europa; les que ho van intentar per Grècia van ser només el 17% , i el 12% ho van fer per Espanya. Aquesta pressió de migració tan forta pel Mediterrani central procedeix, principalment, dels països subsaharians de l’Àfrica Central i Occidental. I entre ells hi ha moltes persones del Nord-Oest de Nigèria o del Nord de Camerun que fugen del conflicte sagnant dels islamistes de Boko Haram que sembren la por a la confluència fronterera de Nigèria, Níger, Txad i Camerun.

Davant d’aquesta situació, que sembla irreversible, l’estratègia de la UE no és crear vies segures per a facilitar la lliure circulació de les persones i complir amb l’article 13 i 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans referits al dret a la lliure circulació i elecció de residència a un Estat, i al dret de buscar asil a qualsevol país en cas de persecució. L’estratègia de la UE és la de protegir-se de l’afluència d’aquests ciutadans desesperats. I com que ni FRONTEX, amb un pressupost ben inflat, pot frenar del tot els que volen entrar, ni les polítiques d’estrangeria i de rebuig dels Estats europeus no són prou per parar l’imparable, Europa centra la seva estratègia en “comprar” les autoritats dels països de procedència dels migrants perquè siguin ells els que actuïn de gendarmes. En aquest cantó de la Mediterrània l’únic argument que entenen els estats és el dels diners, el de l’estabilitat econòmica. Només han obert les portes quan han necessitat mà d’obra barata.

Espanya ja practica amb Marroc, des de fa anys, l’estratègia d’externalitzar la seva frontera amb inversions a canvi de la col·laboració de la policia marroquina. I, des de la crisi dels cayucos, l’any 2006, engega el Plan África I, que estén a Mauritània, Senegal i altres països de de l’Àfrica Occidental, i renovat el 2009 amb el Plan África II. Angela Merkel també va fer la seva passejada per Níger i altres països el 2016, tancant acords de cooperació i d’ajuda a canvi del control de la migració. I la V cimera Unió Africana-Unió Europea del novembre passat ha seguit el mateix full de ruta: controlar la migració en origen a canvi de caramels de cooperació. Ho deia, a la cimera, l’enviat especial de Merkel, Günter Nooke: “la solució passa per crear condicions objectives per a una vida digna als països d’origen. Crear llavors de creixement, amb parcs industrials i zones especials. És qüestió de crear ocupació, ocupació i ocupació”. I mentre deia això, Europa extremava les mesures burocràtiques per viatjar a Europa.  Així doncs, les paraules de Nooke no són més que paraules de cara a la galeria, que disfressen les intencions reals de la neocolonització policial, militar i econòmic-financera d’Àfrica.

Instal·lar aquestes fronteres europees dins d’Àfrica perd el sentit en uns països on les persones acostumen a desplaçar-se des de sempre i sense traves d’uns països als altres, acostumades a la duresa de moure’s pel Sahel. I que quan senten l’impuls o la necessitat d’enfilar la ruta des de Níger cap a Líbia, el camí habitual, saben que poden morir en l’intent. Perquè parlem molt de les morts a la Mediterrània, però el mar de sorra del Sàhara és un immens cementiri per molts cossos que no han pogut arribar a Líbia. No ens arriben estadístiques fiables, però l’Organització Internacional per la Migració (OIM) s’atreveix a dir que la sorra del desert conté quasi el doble de cossos que el fons de la Mediterrània. Moltes altres persones, però, si aconsegueixen no ser sepultades per la sorra, poden perdre la vida perdudes  en el caos libi o amuntegades en llocs infestes per a ser venudes com a esclaves. Europa, els europeus, no podem permetre aquesta indignitat, per molt que anem commemorant els dies internacionals del Refugiat (20 de juny), dels Drets Humans (10 de desembre) o del Migrant (18 de desembre).

Josep Ramon Giménez

Lliga dels Drets dels Pobles

Plataforma de Suport a les Persones Refugiades i Migrades de Sabadell

publicat al febrer de 2018 a iSabadell:
http://www.isabadell.cat/opinio/les-fronteres-africanes-de-la-unio-europea-per-josep-ramon-gimenez/

De l’esperança d’acollida al menyspreu de la Unió Europea

“He vingut des d’Afganistan, per terra, viatjant durant 19 dies” –ell és l’Idriss, un traductor i intèrpret afganès de la Força Internacional per l’Assistència i la Seguretat a l’Afganistan. No se sentia segur ni a l’Iran, ni a Pakistan, ni a l’Afganistan, on viu. “Sóc un objectiu prioritari pels talibans i Daesh, perquè treballem per exèrcits estrangers”.

Eren dos quarts d’una del migdia de finals de gener de 2016 a la costa est de Lesbos, pocs kilòmetres al sud de Mitilene, la capital. El termòmetre marcava 2º positius. L’Idriss venia en el tercer dingui (bot pneumàtic) que arribava aquell matí. En els tres dies anteriors que portàvem a l’illa un reduït grup de la plataforma Stop Mare Mortum el vent gelat, la pluja i la neu, per aquest ordre, s’havien anat succeint. I el mar estava massa esverat perquè cap barca travessés els pocs kilòmetres que separen l’illa de la costa turca. D’això ara ha fet un any.

En el segon dingui  hi havia arribat en Mashud, un enginyer mecànic afganès que, afegia, volia arribar a Alemanya, on confiava trobar una feina amb la seva qualificació professional. “Des de l’Afganistan a l’Iran hem pagat 2.000 dòlars la meva esposa i 2.000 dòlars jo, i de Turquia a Grècia, 1.000 dòlars més cada un”. S’estremia quan recordava els perills pels que havien passat en creuar de l’Iran a Turquia, a peu, per una zona on hi havia mines antipersona. Però a banda del perill de les mines la travessia clandestina estava plena de dificultats. L’Idriss ens deia, entristit, que havia vist morir, durant l’expedició en que viatjava, unes vint persones davant seu, principalment dones i homes grans i nens, que queien pels estimbats de les muntanyes o defallien glaçats per la neu sense que pogués fer res per ells. Van haver de caminar entre l’Iran i Turquia entre 16 i 20 hores per rutes de muntanya, sense aturar-se, per evitar els controls de l’exèrcit i la policia.

Les històries de l’Idriss i el Mashud són dues de les més de dos centenars d’històries que aquell dia van arribar a Lesbos. Perquè cada persona portava, porta, una història al darrera. No podem generalitzar. Aquell dia gèlid de gener eren històries afganeses, però qualsevol altre dia podien ser històries iraquianes, sirianes, iemenites o eritrees. Persones empeses a abandonar la seva llar per por a la mort, a la presó, a la repressió o per la pobresa o la necessitat de buscar un futur diferent. Eren, i segueixen sent totes les que volen venir a Europa, persones subjectes de dret a la lliure circulació, al dret d’asil quan aquest sigui el cas, a l’acolliment.

I a Lesbos els primers braços ben oberts que veien aquestes persones eren els dels voluntaris d’arreu, que s’ho havien muntat per arromangar-se i apuntar-se a una organització civil disposats a fer el que els governs i organismes supraestatals s’havien desentès: atendre, assistir, acollir. Noruecs, suecs, holandesos, britànics, grecs, i una bona representació d’espanyols i catalans. Allà hi havia els socorristes bascos (Basque Lifeguards) i catalans (Proactiva Open Arms), els bombers de Sevilla (Proem-aid) i els de Castellà i Lleó (G-Fire) per orientar els dinguis, ficar-se a l’aigua per ajudar els refugiats,  embolicar-los  amb mantes tèrmiques o fer-los-hi els primers auxilis.  I multitud de voluntaris als campaments improvisats per l’illa: Light House Relief, Platanos, Better Days for Moria, Pipka, MSF,... I també molts veïns de l’illa i els pescadors. Un d’ells, Costas Pinderes, havia abandonat sovint la pesca en plena feina per rescatar nàufrags. “Quan veig una persona en perill li dono la mà per ajudar-la. No penso en res més, és una vida, una ànima. Tant me fa qui és, d’on és i què farà” –afegia.

Al costat d’aquesta mobilització, l’ACNUR es limitava a posar autocars a les platges per conduir els refugiats al camp de registre de Moria, on havien d’anar obligatòriament, i on la policia grega, reforçada per FRONTEX, la guàrdia europea de fronteres, interrogava i classificava els recent arribats.

El més greu començava a coure’s. FRONTEX i els guardacostes grecs ja rebien instruccions de frenar les arribades enlloc de facilitar l’ajuda humanitària. L’endemà del nostre retorn, Proactiva Open Arms rebia ordres de no fer salvament aigües endins. Com a conseqüència, no van poder ajudar una barca a la deriva per les aigües gelades i quan, finalment, es va poder portar l’embarcació a la platja ja era tard per salvar una nena de cinc anys i una dona de 44 que van morir d’hipotèrmia.

La política europea, doncs, ja estava fent un gir radical. Després de la decisió de Macedònia de tancar la frontera per Idomeni el 9 de març, i que va castigar l’esperança de desenes de milers de  persones, pocs dies després la UE signava l’acord il·legal de la vergonya amb Turquia per retornar les persones que hi arribessin i convertir Grècia en un limb-presó.  A finals de maig les autoritats gregues desmunten Idomeni, EKO camp i altres per conduir els refugiats a camps oficials, lluny de les càmeres. El camp de Moria, a Lesbos, de registre passa a ser el que havia estat històricament, una presó, i el flux de refugiats comença a incrementar-se per la ruta Líbia-Itàlia, molt més perillosa. Aquí els naufragis són més freqüents i mortals. La Mediterrània es va convertint en una fosa que l’any 2016 ha comptabilitzat 5.000 persones, i més de  les que no se’n sap res. Podem permetre que la Unió Europea  segueixi aixecant murs i aplicant la seva política genocida i continuar amb el nostre dia a dia com si res, perquè el drama no el patim nosaltres?

Josep Ramon Giménez

Lliga dels Drets dels Pobles

Plataforma Ciutadana de suport a les Persones Refugiades i Immigrades de Sabadell

Publicat al febrer de 2017 al Diari de Sabadell i a iSabadell

l'1-O SE M'HA APAREGUT MARTÍN VILLA

No he donat crèdit al que veien els meus ulls, les imatges eren en color, en format panoràmic (16:9), digitals, el meu aparell és de pantalla plana, supermodern, però veia els antiavalots de la policia nacional i de la guàrdia civil colpejant indiscriminadament a persones de totes les edats que s'interposaven davant l'accés a les escoles perquè volien protegir el local i exercir lliurament el seu dret a votar. Feien anar les porres, alguns, fins i tot, disparaven alguna pilota de goma, arrossegaven a dones enganxades pels cabells i les llençaven escales avall o com un sac de patates. He vist rostres sagnant, una noia amb els dits embolicats amb una vena perquè un policia els havia torçat o trencat.
Tot això, i més, he vist, i no eren imatges en blanc i negre, ni en format 4:3, no eren els grisos enviats pel ministre de Gobernación, don Rodolfo Martín Villa (tant  ben situat en consells d'administració com a president d'ENDESA o de Sogecable durant la democràcia) a qui se'l coneixia com "la porra de la transición", tant entusiasta com era de reprimir manifestacions obreres i estudiantils. Ara ha estat una policia vestida diferent, amb porres, potser més eficients, i fusells més moderns, enviada al port de Barcelona en vaixells llogats, que lluïen dibuixos de la Warner Bross. I el responsable primer és un president, estratega del camuflatge i de la dilatació del temps, anomenat Mariano Rajoy, seguit del seu ministre de l'Interior, el poc brillant Juan Ignacio Zoido.
Es podia discutir si els convocants del referèndum ho havien fet bé, en la forma i en el temps de la fita de l'1-O, si tenia o no garanties, si al final seria efectiu o no, si no era més que una mobilització contra l'immobilisme del govern central, si Junts pel Sí ho hauria fet així o si ho havia fet per estar segrestada la coalició per la CUP, que ja s'alimenta de revolucionar el sistema,... Es podien discutir moltes coses, però discutir-les, no pas arribar a detenir polítics, irrompre en impremtes buscant paperetes, diaris per censurar les llibertats,... accions de repressió d'un govern que no pot convèncer amb el diàleg, perquè l'ha negat d'entrada, perquè no sap el que és dialogar i no sap més que usar la força, perquè està inhabilitat per governar. Un govern i un partit (partits) que confon la força física, hiperdimensionada, amb la fortalesa de la raó, de l'empatia, del consens, de l'equanimitat, del respecte a la democràcia, les llibertats, els drets.
I és trist, indignant, decebedor, perillós i un munt d'adjectius més veure com a aquest govern no se li acut més que enviar una policia repressora, amb instruccions de fer servir la força per tal de no permetre que la gent que volgués votar, votés de manera pacífica. I a més, que aquest govern s'amagui com a un covard, darrere els jutges, com els executors d'aquestes decisions, pel fet de que el referèndum era il·legal. Com si no sabéssim que els jutges estan absolutament mediatitzats per l'opció política que els ha col·locat a les seves poltrones.
La ciutadania ja no es llepa el dit. Aquestes crisis han anat d'allò més bé perquè s'obrissin els ulls davant unes realitats que fins no massa anys ens passaven pel costat. I com que estàvem instal·lats en el benestar, doncs ho anàvem deixant, apartant del davant perquè no ens importunessin. Ara no, la crisi ens va fer sortir al carrer, les xarxes, amb tots els seus defectes i perills, han facilitat que tothom pugui interactuar, opinar, comunicar... I ja no ens xopem els dits.
Per això, ja no ens creiem les mentides i excuses de pantalla, a través dels mitjans dòcils (en els dos cantons de la confrontació, és clar) que ens volen fer combragar amb rodes de molí. Molta gent s'ha tornat més crçitica, ha perdut la por o la passivitat d'abans. I ja no ens engalten que l'actuació dels números policials (ja ni els diem pel nom), convertits en robots pels seus ensinistradors, seguint les ordres de l'escala jeràrquica, ha estat desmesurada i pròpia d'un règim repressor. Per això he recordat a Martín Villa, el gran repressor de la transició democràtica. Per això condemno més enèrgicament la violència extrema del govern espanyol envers els pacífics ciutadans de Catalunya que només volien exercir lliurament l'acció de votar. Un dret, a banda de legalitats, garanties i consensos, que tenien com a éssers lliures. Si estaven convençuts que volien votar el més intel·ligent era deixar-los fer. Més endavant ja hauríem vist si les conseqüències de la mobilització sortirien efecte. Ja hauríem vist quines podien ser les vies de resolució del conflicte evident per l'encaix de Catalunya i Espanya. Perquè el camí encara es preveia llarg.
La pena és que ara, més que llarg, el camí es preveu més que tortuós.