Vulnerabilitat diversa

Em deia algú el diumenge passat, Dia de la Dona Treballadora, que no li agradaven els “dies de...”. Naturalment es referia als dies en que es commemoren o reivindiquen drets socials: els drets humans, l’acollida als refugiats i als migrants, la pau, l’escolar de la No violència i la Pau, del treball... I argumentava que aquests drets haurien d’estar presents a les nostres vides de manera permanent. I li vaig contestar que en el condicional “haurien” tenia la resposta. Perquè la realitat és que aquests drets socials sovint són ignorats, esdevenen paper mullat, tot i estar signats pels Estats. I els “dies de...” servien com a revulsiu, com una mena d’actualització de la nostra salut democràtica.

Centrem-nos en la igualtat entre dona i home, en la reivindicació del 8M. O millor dit, en les reivindicacions, perquè la desigualtat entre la dona i l’home no és igual a tot arreu. I si parlem de la violència envers la dona també és més o menys cruenta i freqüent si ella viu al Nord o al Sud globals.

Així, alguna estadística ens diu que, a Espanya, l’any 2019 va tancar amb 55 dones assassinades per les seves parelles o ex parelles. I si hi afegim els comesos per desconeguts els feminicidis van arribar a 99. Un horror. Sí, un horror. Una lacra del masclisme encara instal·lat a la nostra societat, de la masculinitat testosterònica que ennuvola la raó i que s’ha saltat les classes dedicades al respecte i la dignitat de la dona, a la igualtat de drets entre els sexes. Una masculinitat que agredeix o abusa de la dona en una mitjana de 14.000 casos per any, uns 2.000 amb penetració.

Però si ens traslladem a la República Democràtica del Congo, per exemple, país cuer en el respecte a la dona, els càlculs ens porten a unes 400.000 violacions sexuals/any. I com que és quatre vegades la superfície d’Espanya, seria com si a l’Estat es violessin 100.000 dones l’any, en comptes de les 2.000 que hem donat de mitjana. I qui diu al Congo, un país amb conflictes sense resoldre des de fa dècades, diu també a molts altres països on viuen, o han viscut, un conflicte armat o una inestabilitat socio-política. Perquè conflicte i violència de gènere formen un binomi inseparable: quan uns soldats o milicians conquereixen una posició en un enfrontament armat, les dones són el primer botí que prenen per humiliar l’enemic o per la simple raó de considerar la dona un “objecte banal”. Va passar quan l’entrada a Berlin de les tropes occidentals i soviètiques que van derrotar el nazisme, i passa en les actuals conteses bèl·liques o conflictes interns en alguns països. I coincideix, sovint, a països on la dona juga un paper trivial en les jerarquies socials transmeses pels ancestres, essent elles víctimes de la violència estructural.

I moltes dones que fugen del seu país, volent deixar enrere el matrimoni forçat, la mutilació genital o el feminicidi entre altres causes, per embarcar-se en la migració cap els països més desenvolupats buscant refugi o oportunitats per millorar el seu futur, tornen a ser carn de canó dels violadors: policies, màfies o companys de viatge. Dades del CSIC i l’ACNUR diuen que en el trajecte migratori un 3 per cent dels homes havien estat víctimes d’abusos sexuals, i en el cas de les dones la dada pujava al 10 per cent. I algunes havien estat violades diverses vegades, arribant a les nostres costes amb un embaràs no desitjat.

Hi ha, per tant, motiu per seguir reivindicant el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Si bé, caldria replantejar-se entre el feminisme i les institucions la manera d’incorporar a casa nostra les reivindicacions de les dones de procedència diversa que reclamen superar el sistema civilitzatori colonial que les fan més vulnerables dins de la “societat blanca” on pateixen racisme, feixisme, classisme, islamofòbia, antigitanisme... i on són, freqüentment, racialitzades. Aquesta necessitat de reforçar les seves reivindicacions específiques les va portar a manifestar-se a Barcelona, organitzades a través del col·lectiu #DIVERSES8M, al matí de diumenge, a banda de la manifestació general convocada a la tarda.

Motius molt diferents els que van portar a Sabadell a la doble convocatòria del 8M, on va prevaldre el pols polític. Paga la pena dividir-nos també en el “dies de...”? No creieu que s’està alimentant més la política del melic, que no pas la del consens? I tinguem en compte que el consens és el zenit de la praxis política. Oblidar-lo és la picabaralla sistemàtica i bloquejadora de l’acció social.

FRONTERES

Haig de confessar que quan se’m fa present la paraula frontera, la primera reacció que em produeix és la d’enderrocar-la, i sento una certa angúnia, fins i tot m’aclapara una barreja de tristesa i de ràbia. Val a dir, però, que aquests sentiments se m’han arrapat al cor des que els darrers anys estem vivint la criminal actitud de la Unió Europea envers les persones que volen migrar o refugiar-se al nostre continent i des que la Mediterrània s’ha convertit en una fosa cementiri per a milers de persones que fugen de l’horror o busquen una millor oportunitat per a les seves vides. S’aixequen murs infranquejables protegits per policies, militars i videocàmeres entre els pobles. Però que esdevenen franquejables quan del que es tracta és de deixar entrar les mercaderies que el nord ric espolia al sud pobre a preus de ganga. Sí, m’encenc quan veig el Trumpdimoni fer gala del mur a la frontera mexicana o l’ultra Netanyahu reforçant el mur amb Cisjordània per als palestins i fer-lo permeable, en canvi, per als jueus que hi van a muntar colònies. És llavors quan em venen ganes de cridar: “Obrim fronteres!”. I mentre no arribi el moment d’obrir-les, benvingudes les protestes com la del grafiter australià Lushsux, que fa un parell d’anys va pintar al mur de Cisjordània Trump i Netanyahu fent-se un petó als llavis.

Confesso, però, que el que m’ha fet pensar en les fronteres no ha estat cap fet o informació relacionada amb les migracions o el refugi, ni tampoc en els murs de la xenofòbia. El que m’ha fet pensar en les fronteres ha estat una informació apareguda fa dues setmanes a les pàgines d’aquest diari titulada Quatre minuts, dues zones. La informació ens sorprenia amb la dada, referida a les “targetes de viatges il·limitats de l’ATM, com ara la T-Usual o la T-Jove”, que “un tren de Rodalies triga quatre minuts a anar de l’estació de Sabadell Nord a Terrassa Est, però el viatge surt tan car com baixar fins a Barcelona” I jo afegiria: “I a l’aeroport del Prat”. És una simple frontera o límit administratiu, però un greuge comparatiu al cap i a la fi per a la ciutadania. Un greuge que es pot fer desaparèixer amb voluntat política. No se li va concedir als santcugatencs la gràcia de poder viatjar amb una targeta d’una zona tan si anaven a Barcelona com si ho feien a Sabadell? Inclosos a la zona 2, abans havien de viatjar a Barcelona pagant dues zones. Doncs això, les fronteres estan per enderrocar-les; i els límits administratius, per eliminar-los a conveniència del poder del moment.

És el cas també de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Fa uns anys va engolir Barberà del Vallès i ja hi ha polèmica per un impost que l’AMB pretén cobrar als seus ciutadans. De manera que els veïns de la vorera sud del carrer de Comte Ramon Berenguer pagaran un impost que els de la vorera nord no pagaran, perquè pertanyen a Sabadell. Ves! I si arribés a prosperar la proposta de la federació barcelonina del PSC d’ampliar l’AMB a les comarques dels Vallès Occidental, l’Oriental i el Maresme, tard o d’hora ens veurem sabadellencs i terrassencs a dins de l’ens metropolità. I novament els límits es mouran a plaer de la voluntat política de torn. Si Toni Farrés veiés el tomb que donen les coses! Ell, tan engelosit que Sabadell no fos empassat per Barcelona.

Totes les fronteres, els límits, doncs, es mouen quan es volen moure. I sobretot quan hi ha interessos econòmics pel mig. Ho hem vist també en les successives ampliacions de la Unió Europea des de l’embrió de l’any 1957 amb la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer formada per sis estats, fins als 27 actuals, després de la sortida del Regne Unit. I dins de la UE, l’espai Schengen, l’espai euro… Totes les fronteres es tornaran a moure quan als països motor de la UE, liderats per Alemanya, els interessi ampliar les seves inversions o els seus clients.

I tornant als límits de les targetes ATM, estic amb el que deia un amic meu: una sola tarifa per a tota la conurbació de Rodalies: més trens, més enllaços i més passatgers. I el cotxe, al garatge. Perquè ja veiem que els límits es mouen quan interessa… a qui té el poder de torn.

La creu esquerdada

Va passar a l’església de la Inmaculada Concepción de la barriada de Santiago y Zaraiche de Múrcia capital. El dissabte, dia 4, coincidint amb l’inici de les sessions d’investidura al Congrés de Diputats, un parent meu va assistir a la missa de difunts del pare d’un seu amic. Just abans de la darrera oració del ritual de la missa, el meu parent es va quedar gelat en sentir a dir al capellà: “No sé si sabeu el que està passant al Congrés de Diputats. Si Déu no hi posa remei, es formarà un govern de comunistes gràcies als pactes amb els enemics d’Espanya i amb terroristes assassins”. Alguns assistents es van quedar parats per la sorpresa, altres, com el meu parent, amb la sang congelada, però altres assentien. I el capellà va seguir: “Jo no soc de cap partit, però Vox és l’únic que defensa la unitat d’Espanya”. A continuació, va lloar el compromís de l’Església amb la política –interpretem la política de complicitat de l’Església oficial amb el franquisme i la dreta conservadora– i el paper dels Reis Catòlics, per acabar en una arenga cridant a la manifestació convocada per la ultradreta aquest diumenge passat a tots els ajuntaments d’Espanya. Les preguntes retòriques del meu cosí: “Es poden dir aquestes coses en nom de Crist? Si Jesucrist visqués en el nostre temps, s’acostaria a aquesta gent? Si Déu és amor, per què un capellà fa propaganda de l’odi a una església?”.

D’acord que molts altres capellans estan molt allunyats d’aquestes posicions profeixistes i amb ells, molts catòlics. Però, què poden fer per combatre l’ultraconservadorisme de l’Església oficial? Com poden combatre el poder allargassat de Rouco Varela instal·lat en l’actual president de la conferència episcopal, el cardenal Ricard Blázquez, que el mateix dia de l’arenga del capellà murcià mostrava la seva inquietud per un possible govern de coalició PSOE-UP i cridava a estar molt alerta i resar per Espanya, segons publicava La Vanguardia? I el seu segon, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, encara li posava més drama dient en una pastoral que s’agenollava davant de tothom per demanar-los que resessin per Espanya a totes les esglésies de l’Estat. Està ben clar que els bisbes no acaben de pair que som un país aconfessional, que no se n’hagin adonat per les importants prerrogatives que segueix tenint l’Església catòlica. Tenen por, diuen, que s’acabin les classes de religió a les escoles, i una por ben fundada que hagin de revertir les immatriculacions indegudes a l’Estat.

No aprenen ni a cops de desercions de fidels. De què serveix que el Papa Francesc s’esforci amb missatges conciliadors i propers a les preocupacions de la gent, si després aquests jerarques de l’Església creen unes cadenes com la COPE i 13TV, alineades en el que coneixem com la caverna mediàtica, que es dediquen a atiar el foc anticatalà i a sembrar el que podríem catalogar com a discursos d’odi? El que preocupa és que no es qüestionin la perversió dels seus missatges, que estiguin convençuts que són veritablement cristians. Com també s’ho creien els tribunals de la Inquisició, que a més se li deia Santa. Quin perill la religió quan s’incrusta en el quefer dels assumptes polítics!

Així, el partit de la ultradreta, que em nego a dir-li pel seu nom, se sent reforçat més que mai, com els seus socis del PP i Ciutadans agafats de la mà en la cursa de l’insult barroer, de les amenaces apocalíptiques, de les mentides i difamacions i de l’apropiació d’Espanya, abraçant els mateixos missatges franquistes que van conduir a la guerra del 36. Hem vist que tampoc no han tingut gaire èxit les concentracions feixistes del diumenge, plenes de gallines i banderes inconstitucionals. Però em preocupa que, excepte els antifeixistes que es van plantar davant dels ultres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i a algun altre ajuntament, a la resta de llocs poca presència han tingut els contraris a la ultradreta.

Per cert, els serveis de seguretat que diuen vigilar els discursos de determinats imams per prevenir el terrorisme islamista, no haurien de vigilar també els discursos d’odi de determinats eclesiàstics per prevenir el possible naixement d’un terrorisme cristianista?

Dels canelons a l’emergència climàtica

Qui més qui menys para taula aquestes festes amb tal abundància que rebentaria al mateix Pantagruel. Em refereixo a la majoria de la població, perquè soc conscient que hi ha una part que tampoc no en tenen gaire que posar-se a la boca durant aquests dies. Ara bé, deixeu-me felicitar aquells que mantenen la tradició de compensar l’abundància de la carn d’olla de Nadal amb la reutilització o reciclatge culinari dels canelons de Sant Esteve, una tradició catalana de començaments del segle XX. Perquè abans el que feien amb les sobres de la carn d’olla era un arròs a la cassola, com l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, en què, a més del que sobrava de la carn d’olla, s’hi ficaven els menuts del pollastre. Deia el refranyer: “L’endemà de Nadal, arròs catedral”. Perquè l’arròs a la paella o a la cassola també és un plat de reaprofitament en el seus orígens. Com també ho són les pizzes o les coques de recapte. Són àpats nascuts en els temps de les economies modestes, amb els productes que ara en diem de proximitat. I ben bones que surten algunes receptes de reaprofitaments. Més bones si alguns chefs hi posen creativitat, com el Jordi Ferruz, que, segons llegíem a aquest diari fa uns dies, ens pot regalar el paladar amb uns canelons recoberts amb fulla de col.

Però van arribar els anys de les vaques grasses, i moltes famílies es van llençar al marisc i  a altres productes del mar. I com que les aigües que envolten la península no donen prou mariscs, ni peixos per posar al plat, se n’han d’importar de les aigües atlàntiques africanes o de les costes del Pacífic amb la petjada ecològica (despesa de combustible i altres energies en el transport) que això comporta. El mateix que passa quan arriben a la nostra taula d’hivern cireres xilenes o a la taula d’estiu, llimones de Sud-àfrica. I compte amb la següent dada: sovint aquests aliments han estat tractats en aquests països amb plaguicides o altres productes químics perjudicials per a la salut, com els que denunciava el Defensor del Pueblo de Río Cuarto (Argentina), Ismael Rins, en un acte convocat recentment per la Síndica de Sabadell, Eva Abellan, al Col·legi de l’Advocacia de la nostra ciutat. Productes químics, en canvi, que estan prohibits a Europa des de l’entrada en vigor, el juny de 2007, del Reglament REACH sobre l’ús i comercialització de determinats productes químics. Afegia l’Ismael Rins que això passa també al seu país amb els grans monocultius de, per exemple, la soja que importem al nostre país per alimentar les vaques i els porcs, que, a més, perquè arribi a la nostra taula més bé de preu la carn i la llet, es desforesten i es cultiven milers i milers d’hectàrees d’un sol producte, destruint la biodiversitat de les selves tropicals, com l’amazònica, amb conseqüències letals per l’escalfament global. 

Fent bo allò de “pensa global, actua local”, ara declarem l’emergència climàtica a la nostra comarca i esperem que es vagin afegint municipis a la zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric i que es coordinin accions entre Barcelona i les comarques del voltant per harmonitzar la propera aplicació de zona de baixes emissions a la capital catalana, i bones decisions de l’Ajuntament de Sabadell de fomentar el reciclatge, sobretot de cartrons, aquestes festes. Però poc aconseguirem si seguim consumint sense parar-nos a pensar que darrera del nostre consum excessiu hi ha tot un món de pobresa estructural fronteres enllà, on les nostres grans empreses exploten els recursos, perquè nosaltres visquem millor... I els ciutadans d’aquests països, pitjor.

Hem d’apostar per l’austeritat pensant en el futur. No es tracta solament de deixar de cremar petroli canviant-nos el cotxe de benzina per un d’elèctric o híbrid. No. Perquè el liti, el cadmi, el plom o el níquel de les bateries també són recursos que un dia escassejaran. Hem de pressionar els nostres polítics i, sobretot, a les nostres empreses perquè siguin responsables amb el futur. Ja hem vist el desastre de la Conferència de l’ONU pel Canvi Climàtic (COP25) a Madrid. Governs que s’han divorciat de la ciència, submisos a la pressió de les seves empreses. Indignant.

Hem vist les manifestacions a la cimera de Madrid contra el canvi climàtic, els Fridays for Future, Extinction Rebellion i les Gretas Thunbergs i albiro l’esperança d’un capgirament en la tendència criminal dels estats gràcies a la militància d’aquests moviments, al seu exemple. Però alhora em fa por la força del sistema capitalista sense ànima incapaç de renunciar al benefici a curt termini, tot i saber que anem cap el precipici totes les persones, les riques i les pobres, però les pobres davant.

Quedaran totes les nostres esperances atrapades en un munt de papers i en els discursos ensabonats de les cimeres?

Ens tocarà fer règim (democràtic)

Durant poc més de trenta anys he estat vivint, com una gran majoria de la població, sobretot la que passa dels 50 anys, aliè al fet que visquéssim en la democràcia del règim del 78. Va haver de venir una crisi econòmica, que va provocar una crisi política, per posar-me a mi i a tota la ciutadania dins la casella del règim del 78. Durant aquestes tres dècades i escaig dèiem que vivíem en una democràcia, sense adjectius, o en tot cas en un règim democràtic. Sí, d’acord, amb totes les deficiències, però en un règim democràtic que, diguem-ho, la societat no qüestionava.

Quan fèiem servir la paraula règim, sense afegir franquista o de Franco, ja enteníem que ens referíem a la llarga nit del franquisme, a la dictadura. La paraula règim ja connotava dictadura, franquisme. Com que les paraules o els signes a força de repetir-les es converteixen en connotacions, també la insistència a esmentar el binomi règim del 78 ja connota la Transició nascuda del pacte democràtic que segueix la mort del dictador i les repressions del govern d’Arias Navarro. Naixia una Constitució segrestada, amb una monarquia imposada pel dictador, uns exèrcits (Tierra, Mar y Aire) comandats, tinguem-ho en compte, pels generals de Franco, i amb unes institucions encara controlades per les autoritats del règim. Per això, davant dels insistents retrets al règim del 78, per part del llenguatge politicomediàtic new generation, jo els demanaria als que llavors eren tendres infants o que ni havien nascut que deixin de quedar bé davant l’audiència criticant la Constitució del 78, la possible en aquell moment històric, dient ara, ells que no hi eren, que hauria estat millor el trencament democràtic, l’altra opció que es plantejava. Que es dediquin a criticar, ara sí, la llarga migdiada dels partits polítics, dels mitjans de comunicació i de la mateixa ciutadania per no reformar la Constitució un cop l’exèrcit va entrar a l’OTAN i Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, encara no UE. Era el moment, s’allunyava el perill de nous Tejeros, Armadas i Milans, i s’havia d’agafar el brau per les banyes i construir una Constitució adequada a la realitat plurinacional de l’Estat.

Però res, el pacte entre les elits del franquisme i l’antifranquisme, dels partits hereus del règim (Fraga Iribarne-AP i Suárez-UCD) i dels nou-instal·lats, com el PSOE, els nacionalistes i, fins i tot, el PCE, amb la connivència d’una premsa propera a les elits, fa que no es faci neteja del franquisme. Es dediquen a viure plàcidament en les poltrones del poder, molts d’ells fent panxa i diners il·lícits, fins que arriba una crisi econòmica que ens desperta de la letargia i una joventut post-Transició omple les places i es carrega el model bipartidista, la corrupció d’empresaris i polítics, la figura decorativa d’un rei imposat, els desnonaments i les retallades i, per acabar-ho d’adobar, arriba el procés de l’encaix Catalunya-Espanya.

Benvingudes, però, hagin estat les aigües turbulentes, perquè enmig dels tics de llenguatge emprats per categoritzar-se en els media com els més antirègim del 78, una part de la societat s’ha adonat que el règim, el franquista, encara és viu a força racons d’algunes institucions, com ara a dins de la judicatura, dels cossos de seguretat, en àmbits polítics i mediàtics i a gran part de la societat. La que s’havia acostumat a ser súbdita, no pas ciutadana, la que segueix dormint en la inacció del franquisme, acostumada al cop de fuet de l’autoritat davant del desgavell d’una situació política que no entenen. I que han encomanat a bona part dels seus fills, més preocupats en el consum i la gresca que a formar-se en democràcia. I així ens ha anat a les eleccions, que la ultradreta innombrable, xopa de feixisme, s’ha apoderat d’una bona part dels escons del Congrés. I ara sí que ens toca fer règim democràtic i combatre-la.

Estratègies

Reflexió de postvacances

                                             copyright Diari Ara

Ahir

Érem al bell mig dels 70 i vam acordar amb la meva parella llogar una casa amb un petit jardí a Castellar del Vallès per les vacances, compartint-la amb els meus cunyats. Començàvem a acaronar la classe mitjana emergent d’aquells anys. Feia més d’una dècada que les classes més pudents es feien torres d’estiueig i caps de setmana a Castellar, Matadepera i altres pobles situats als peus del massís de Sant Llorenç. La burgesia tradicional ja ho havia fet molt abans a Les Arenes o a Sant Feliu del Racó. I la lenta aparició de la classe mitjana dels 60 va fer que també apareguessin urbanitzacions a altres pobles més allunyats de la muntanya oferint la segona residència.

Era temps de les colles de joves d’estiu. Sovint els pares també formaven colles. L’estiu era el període de descans, del lleure, de les relacions socials estiuenques. Els que no tenien la segona casa a la muntanya o a la platja, la llogaven o anaven al poble d’origen o dels pares, com feien moltes famílies amb arrels a altres indrets d’Espanya.

Ens desplaçàvem amb tren, vaixell o cotxe. Poca gent agafava l’avió. El preu del vol era car pel poder adquisitiu mitjà de l’època. I érem menys encara els que agafàvem l’avió per anar de vacances a un altre continent.

Avui

Aquest any he fet dos viatges en avió: l’un, enmig d’un maleït caos, a Perú, per feines de representació, i l’altre a Islàndia, per vacances i sense problemes. El caos del viatge a Perú ens va fer arribar dos dies més tard a destí al grup que viatjàvem. Motiu, la pèrdua de l’enllaç Madrid-Lima, per haver sortit Vueling d’El Prat, amb més de dues hores de retard. Col·lapse aeri, ens van dir. I per culpa d’aquest incident, llarg d’explicar aquí, tornem de Perú un dia més tard. Inoperància i incompetència de les companyies. Discussions desagradables, menysteniment d’Iberia a qui havíem comprat els bitllets, tensions...

I aquests retards no són res enmig del llistat quilomètric per vacances de suspensions de vols, overbookings, vagues aeroportuàries, de controladors i tripulació, etc. Mil incidències en l’operativa de vols poden amargar-te un estiu que prometia ser feliç ben lluny de casa.

Dades de l’aeroport de Barcelona-El Prat (no em ve de gust dir-li Josep Tarradellas) són ben demostratives del problema en el que ens hem ficat. I ja veurem com evoluciona: l’any 1977 el van fer servir poc més de 5 milions de passatgers; el 1992, l’any dels JJ.OO., el doble, 10 milions. Però és que l’any passat hi van circular 50,2 milions de passatgers! I en els vuit primers mesos d’enguany ja ha prestat servei a 35,6 milions! I tot i que l’Agència Europea del Medi Ambient diu que el tràfic aeri no és el que llença més CO2 a l’atmosfera, també assenyala que les emissions de l’aviació internacional s’han doblat respecte a 1990.

Quan penso en l’estrès, l’angoixa, els dolors musculars o circulatoris d’un trajecte llarg en avió en classe turista com a companys de viatge als llocs més exòtics, culturals o monumentals; si un cop al destí estàs més pendent de la foto amb el mòbil o la tablet per la col·lecció interminable dels àlbums que mostraràs a familiars i amics o de penjar-les a Instagram o a Facebook, que no pas de gaudir de la llum, de l’aire i de la remor del medi o de les veus dels locals que t’envolten, em pregunto, ens ho fem mirar? Podrem resistir la pressió social i de consum que ens empeny a viatjar ben lluny de casa en avió i comportar-nos així? Ens sentim uns marginats si decidim passar les vacances a una casa rural o a un destí on puguem arribar en tren? I si torno a llogar una torreta a un poble tranquil?

De vegades em volta pel cap, però veig difícil baixar-me en marxa.