Indignat, rabiós, estorat,
emprenyat, dolgut, trist, preocupat, fastiguejat, enterbolit, alarmat, inquiet,
cansat...
Barreja de sentiments que em van aclaparar aquest dilluns en confirmar-se
les condemnes del Tribunal Suprem contra
els representants polítics i líders socials catalans. Lluitant pel mig dels
sentiments, la raó intentava obrir-se camí. Li costava. Carregada la meva ment
amb el background del procés i del pre-procés, havia de fer-li lloc a les
informacions i opinions de persones expertes, tertulianes i polítiques que
anaven dient la seva a les dues o tres emissores que podia sintonitzar durant
els 600 km de viatge per autopista. I
com a professional de la comunicació
haig de dir que no puc evitar les protestes del meu ventre en sentir les tergiversacions,
demagògies, manipulacions, en definitiva, dels uns i dels altres, dites per
ells mateixos o pels mitjans amb ells alineats, en aquest lassat conflicte de
l'encaix de Catalunya i Espanya.
Hi ha hagut cruïlles en les que els dos caminants en competició han pres
camins divergents. Altres vegades l'orgull o les estratègies no els han permès
rectificar i buscar l'encontre. Recordem una cruïlla, no massa llunyana, que
enverina la pau relativa en que vivíem: la retallada-clatellada de 2010 contra l'Estatut
de 2006, després de l'obsessiva campanya del PP per tota Espanya. A partir
d'aquí entren en joc les estratègies: “l'art de coordinar les accions i de
maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat”. I en el pla de
la política, és la coordinació de totes les forces per aconseguir els objectius
d'un estat, d'un grup o d'un partit.
Crec que l'estratègia amb més èxit ha estat l'emprada en la creació de
l'Assemblea Nacional Catalana (2012), basada en fomentar la participació
popular en la lluita cap a la independència, sota el convenciment de que era
més fàcil fer créixer un moviment horitzontal al marge de les sigles dels
partits sobiranistes que ja tenien més o menys assolits els seus sostres
electorals. No es tracta, doncs, d'un creixement natural, ans el contrari, es
tracta d'un creixement planificat i dirigit per fer política fora de la
política oficial. Com el cas d'Òmnium Cultural que, sense deixar els seus
objectius de promoció de la llengua catalana, endega una estratègia
d'aprofundir més en la defensa dels drets nacionals de Catalunya, aliant-se
també amb l’ANC. La ferida del 2010 contra l'Estatut, la crisi econòmica i les
retallades són benzina per agafar velocitat en l'autopista de
l'independentisme.
L'altra estratègia, més barroera i ancorada en una percepció jeràrquica d'Espanya envers Catalunya, la comanda el Partit Popular, que comença una política mediàtica de ficar el dit a l'ull a Catalunya, corejada per una estratègia de Ciutadans basada en la invenció de problemes de convivència i de qualitat en l'ensenyament entre les persones de llengua vehicular castellana. PP i Ciutadans acondueixen, així, l'estratègia de contaminar la societat de la resta de l'Estat amb la idea de que Catalunya és un cau de separatistes insolidaris i apel·len a les emocions amb eslògans, tuits i cavernes mediàtiques. I passegen per tota Espanya el llistat de greuges amb el que pensen obtenir bones rendes polítiques.
Al temps, a Catalunya trobem uns mitjans de finançament públic que omplen la graella amb programes entregats al procés i que fomenten l'èpica de l'afront d'Espanya. De manera que en lloc d'intercanviar informació per a conèixer-nos millor a un i altre cantó de l'Ebre, cada cop estem més desinformats els uns dels altres.
I això és perquè estem en l'estratègia de les emocions. Com bé deia fa poc més d'un parell d'anys un conegut en una tertúlia privada independentista a la que vaig assistir: "Amb discursos i actuacions molt elaborats no anem en lloc. Hem de canviar i anar a les emocions" I així ens llueix, que estem en una guerra d'emocions i estratègies que abandonen el context, el diàleg serè i intel·ligent. Unes estratègies que ens van abocar a un 1-O d'il·lusions, a una repressió acarnissada, a la cruïlla d'una DUI inútil, a un 155 indigne, a una judicialització indesitjada de la política, a un empresonament dolorós dels polítics, a un judici absolutament irregular, a unes sentències que mai havien d'haver sigut i a un futur desesperançador.
L'altra estratègia, més barroera i ancorada en una percepció jeràrquica d'Espanya envers Catalunya, la comanda el Partit Popular, que comença una política mediàtica de ficar el dit a l'ull a Catalunya, corejada per una estratègia de Ciutadans basada en la invenció de problemes de convivència i de qualitat en l'ensenyament entre les persones de llengua vehicular castellana. PP i Ciutadans acondueixen, així, l'estratègia de contaminar la societat de la resta de l'Estat amb la idea de que Catalunya és un cau de separatistes insolidaris i apel·len a les emocions amb eslògans, tuits i cavernes mediàtiques. I passegen per tota Espanya el llistat de greuges amb el que pensen obtenir bones rendes polítiques.
Al temps, a Catalunya trobem uns mitjans de finançament públic que omplen la graella amb programes entregats al procés i que fomenten l'èpica de l'afront d'Espanya. De manera que en lloc d'intercanviar informació per a conèixer-nos millor a un i altre cantó de l'Ebre, cada cop estem més desinformats els uns dels altres.
I això és perquè estem en l'estratègia de les emocions. Com bé deia fa poc més d'un parell d'anys un conegut en una tertúlia privada independentista a la que vaig assistir: "Amb discursos i actuacions molt elaborats no anem en lloc. Hem de canviar i anar a les emocions" I així ens llueix, que estem en una guerra d'emocions i estratègies que abandonen el context, el diàleg serè i intel·ligent. Unes estratègies que ens van abocar a un 1-O d'il·lusions, a una repressió acarnissada, a la cruïlla d'una DUI inútil, a un 155 indigne, a una judicialització indesitjada de la política, a un empresonament dolorós dels polítics, a un judici absolutament irregular, a unes sentències que mai havien d'haver sigut i a un futur desesperançador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada