Qui més qui menys para taula aquestes festes amb tal abundància que rebentaria
al mateix Pantagruel. Em refereixo a la majoria de la població, perquè soc
conscient que hi ha una part que tampoc no en tenen gaire que posar-se a la
boca durant aquests dies. Ara bé, deixeu-me felicitar aquells que mantenen la
tradició de compensar l’abundància de la carn d’olla de Nadal amb la
reutilització o reciclatge culinari dels canelons de Sant Esteve, una tradició catalana
de començaments del segle XX. Perquè abans el que feien amb les sobres de la
carn d’olla era un arròs a la cassola, com l’arròs de la catedral o l’arròs
de colls-i-punys, en què, a més del que sobrava de la carn d’olla, s’hi
ficaven els menuts del pollastre. Deia el refranyer: “L’endemà de Nadal, arròs
catedral”. Perquè l’arròs a la paella o a la cassola també és un plat de
reaprofitament en el seus orígens. Com també ho són les pizzes o les coques de
recapte. Són àpats nascuts en els temps de les economies modestes, amb els
productes que ara en diem de proximitat. I ben bones que surten algunes receptes
de reaprofitaments. Més bones si alguns chefs hi posen creativitat, com el
Jordi Ferruz, que, segons llegíem a aquest diari fa uns dies, ens pot regalar
el paladar amb uns canelons recoberts amb fulla de col.
Però van arribar els anys de les vaques grasses, i moltes famílies es van
llençar al marisc i a altres productes
del mar. I com que les aigües que envolten la península no donen prou mariscs,
ni peixos per posar al plat, se n’han d’importar de les aigües atlàntiques
africanes o de les costes del Pacífic amb la petjada ecològica (despesa de
combustible i altres energies en el transport) que això comporta. El mateix que
passa quan arriben a la nostra taula d’hivern cireres xilenes o a la taula
d’estiu, llimones de Sud-àfrica. I compte amb la següent dada: sovint aquests
aliments han estat tractats en aquests països amb plaguicides o altres productes
químics perjudicials per a la salut, com els que denunciava el Defensor del
Pueblo de Río Cuarto (Argentina), Ismael Rins, en un acte convocat recentment
per la Síndica de Sabadell, Eva Abellan, al Col·legi de l’Advocacia de la
nostra ciutat. Productes químics, en canvi, que estan prohibits a Europa des de
l’entrada en vigor, el juny de 2007, del Reglament REACH sobre l’ús i
comercialització de determinats productes químics. Afegia l’Ismael Rins que
això passa també al seu país amb els grans monocultius de, per exemple, la soja
que importem al nostre país per alimentar les vaques i els porcs, que, a més,
perquè arribi a la nostra taula més bé de preu la carn i la llet, es
desforesten i es cultiven milers i milers d’hectàrees d’un sol producte,
destruint la biodiversitat de les selves tropicals, com l’amazònica, amb
conseqüències letals per l’escalfament global.
Fent bo allò de “pensa global, actua local”, ara declarem l’emergència
climàtica a la nostra comarca i esperem que es vagin afegint municipis a la
zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric i que es coordinin accions entre
Barcelona i les comarques del voltant per harmonitzar la propera aplicació de
zona de baixes emissions a la capital catalana, i bones decisions de
l’Ajuntament de Sabadell de fomentar el reciclatge, sobretot de cartrons,
aquestes festes. Però poc aconseguirem si seguim consumint sense parar-nos a
pensar que darrera del nostre consum excessiu hi ha tot un món de pobresa
estructural fronteres enllà, on les nostres grans empreses exploten els
recursos, perquè nosaltres visquem millor... I els ciutadans d’aquests països,
pitjor.
Hem d’apostar per l’austeritat pensant en el futur. No es tracta solament
de deixar de cremar petroli canviant-nos el cotxe de benzina per un d’elèctric
o híbrid. No. Perquè el liti, el cadmi, el plom o el níquel de les bateries
també són recursos que un dia escassejaran. Hem de pressionar els nostres
polítics i, sobretot, a les nostres empreses perquè siguin responsables amb el futur.
Ja hem vist el desastre de la Conferència de l’ONU pel Canvi Climàtic (COP25) a
Madrid. Governs que s’han divorciat de la ciència, submisos a la pressió de les
seves empreses. Indignant.
Hem vist les manifestacions a la cimera de Madrid contra el canvi climàtic,
els Fridays for Future, Extinction Rebellion i les Gretas Thunbergs i albiro
l’esperança d’un capgirament en la tendència criminal dels estats gràcies a la
militància d’aquests moviments, al seu exemple. Però alhora em fa por la força
del sistema capitalista sense ànima incapaç de renunciar al benefici a curt
termini, tot i saber que anem cap el precipici totes les persones, les riques i
les pobres, però les pobres davant.
Quedaran totes les nostres esperances atrapades en un munt de papers i en
els discursos ensabonats de les cimeres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada