Dels canelons a l’emergència climàtica

Qui més qui menys para taula aquestes festes amb tal abundància que rebentaria al mateix Pantagruel. Em refereixo a la majoria de la població, perquè soc conscient que hi ha una part que tampoc no en tenen gaire que posar-se a la boca durant aquests dies. Ara bé, deixeu-me felicitar aquells que mantenen la tradició de compensar l’abundància de la carn d’olla de Nadal amb la reutilització o reciclatge culinari dels canelons de Sant Esteve, una tradició catalana de començaments del segle XX. Perquè abans el que feien amb les sobres de la carn d’olla era un arròs a la cassola, com l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, en què, a més del que sobrava de la carn d’olla, s’hi ficaven els menuts del pollastre. Deia el refranyer: “L’endemà de Nadal, arròs catedral”. Perquè l’arròs a la paella o a la cassola també és un plat de reaprofitament en el seus orígens. Com també ho són les pizzes o les coques de recapte. Són àpats nascuts en els temps de les economies modestes, amb els productes que ara en diem de proximitat. I ben bones que surten algunes receptes de reaprofitaments. Més bones si alguns chefs hi posen creativitat, com el Jordi Ferruz, que, segons llegíem a aquest diari fa uns dies, ens pot regalar el paladar amb uns canelons recoberts amb fulla de col.

Però van arribar els anys de les vaques grasses, i moltes famílies es van llençar al marisc i  a altres productes del mar. I com que les aigües que envolten la península no donen prou mariscs, ni peixos per posar al plat, se n’han d’importar de les aigües atlàntiques africanes o de les costes del Pacífic amb la petjada ecològica (despesa de combustible i altres energies en el transport) que això comporta. El mateix que passa quan arriben a la nostra taula d’hivern cireres xilenes o a la taula d’estiu, llimones de Sud-àfrica. I compte amb la següent dada: sovint aquests aliments han estat tractats en aquests països amb plaguicides o altres productes químics perjudicials per a la salut, com els que denunciava el Defensor del Pueblo de Río Cuarto (Argentina), Ismael Rins, en un acte convocat recentment per la Síndica de Sabadell, Eva Abellan, al Col·legi de l’Advocacia de la nostra ciutat. Productes químics, en canvi, que estan prohibits a Europa des de l’entrada en vigor, el juny de 2007, del Reglament REACH sobre l’ús i comercialització de determinats productes químics. Afegia l’Ismael Rins que això passa també al seu país amb els grans monocultius de, per exemple, la soja que importem al nostre país per alimentar les vaques i els porcs, que, a més, perquè arribi a la nostra taula més bé de preu la carn i la llet, es desforesten i es cultiven milers i milers d’hectàrees d’un sol producte, destruint la biodiversitat de les selves tropicals, com l’amazònica, amb conseqüències letals per l’escalfament global. 

Fent bo allò de “pensa global, actua local”, ara declarem l’emergència climàtica a la nostra comarca i esperem que es vagin afegint municipis a la zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric i que es coordinin accions entre Barcelona i les comarques del voltant per harmonitzar la propera aplicació de zona de baixes emissions a la capital catalana, i bones decisions de l’Ajuntament de Sabadell de fomentar el reciclatge, sobretot de cartrons, aquestes festes. Però poc aconseguirem si seguim consumint sense parar-nos a pensar que darrera del nostre consum excessiu hi ha tot un món de pobresa estructural fronteres enllà, on les nostres grans empreses exploten els recursos, perquè nosaltres visquem millor... I els ciutadans d’aquests països, pitjor.

Hem d’apostar per l’austeritat pensant en el futur. No es tracta solament de deixar de cremar petroli canviant-nos el cotxe de benzina per un d’elèctric o híbrid. No. Perquè el liti, el cadmi, el plom o el níquel de les bateries també són recursos que un dia escassejaran. Hem de pressionar els nostres polítics i, sobretot, a les nostres empreses perquè siguin responsables amb el futur. Ja hem vist el desastre de la Conferència de l’ONU pel Canvi Climàtic (COP25) a Madrid. Governs que s’han divorciat de la ciència, submisos a la pressió de les seves empreses. Indignant.

Hem vist les manifestacions a la cimera de Madrid contra el canvi climàtic, els Fridays for Future, Extinction Rebellion i les Gretas Thunbergs i albiro l’esperança d’un capgirament en la tendència criminal dels estats gràcies a la militància d’aquests moviments, al seu exemple. Però alhora em fa por la força del sistema capitalista sense ànima incapaç de renunciar al benefici a curt termini, tot i saber que anem cap el precipici totes les persones, les riques i les pobres, però les pobres davant.

Quedaran totes les nostres esperances atrapades en un munt de papers i en els discursos ensabonats de les cimeres?

Ens tocarà fer règim (democràtic)

Durant poc més de trenta anys he estat vivint, com una gran majoria de la població, sobretot la que passa dels 50 anys, aliè al fet que visquéssim en la democràcia del règim del 78. Va haver de venir una crisi econòmica, que va provocar una crisi política, per posar-me a mi i a tota la ciutadania dins la casella del règim del 78. Durant aquestes tres dècades i escaig dèiem que vivíem en una democràcia, sense adjectius, o en tot cas en un règim democràtic. Sí, d’acord, amb totes les deficiències, però en un règim democràtic que, diguem-ho, la societat no qüestionava.

Quan fèiem servir la paraula règim, sense afegir franquista o de Franco, ja enteníem que ens referíem a la llarga nit del franquisme, a la dictadura. La paraula règim ja connotava dictadura, franquisme. Com que les paraules o els signes a força de repetir-les es converteixen en connotacions, també la insistència a esmentar el binomi règim del 78 ja connota la Transició nascuda del pacte democràtic que segueix la mort del dictador i les repressions del govern d’Arias Navarro. Naixia una Constitució segrestada, amb una monarquia imposada pel dictador, uns exèrcits (Tierra, Mar y Aire) comandats, tinguem-ho en compte, pels generals de Franco, i amb unes institucions encara controlades per les autoritats del règim. Per això, davant dels insistents retrets al règim del 78, per part del llenguatge politicomediàtic new generation, jo els demanaria als que llavors eren tendres infants o que ni havien nascut que deixin de quedar bé davant l’audiència criticant la Constitució del 78, la possible en aquell moment històric, dient ara, ells que no hi eren, que hauria estat millor el trencament democràtic, l’altra opció que es plantejava. Que es dediquin a criticar, ara sí, la llarga migdiada dels partits polítics, dels mitjans de comunicació i de la mateixa ciutadania per no reformar la Constitució un cop l’exèrcit va entrar a l’OTAN i Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, encara no UE. Era el moment, s’allunyava el perill de nous Tejeros, Armadas i Milans, i s’havia d’agafar el brau per les banyes i construir una Constitució adequada a la realitat plurinacional de l’Estat.

Però res, el pacte entre les elits del franquisme i l’antifranquisme, dels partits hereus del règim (Fraga Iribarne-AP i Suárez-UCD) i dels nou-instal·lats, com el PSOE, els nacionalistes i, fins i tot, el PCE, amb la connivència d’una premsa propera a les elits, fa que no es faci neteja del franquisme. Es dediquen a viure plàcidament en les poltrones del poder, molts d’ells fent panxa i diners il·lícits, fins que arriba una crisi econòmica que ens desperta de la letargia i una joventut post-Transició omple les places i es carrega el model bipartidista, la corrupció d’empresaris i polítics, la figura decorativa d’un rei imposat, els desnonaments i les retallades i, per acabar-ho d’adobar, arriba el procés de l’encaix Catalunya-Espanya.

Benvingudes, però, hagin estat les aigües turbulentes, perquè enmig dels tics de llenguatge emprats per categoritzar-se en els media com els més antirègim del 78, una part de la societat s’ha adonat que el règim, el franquista, encara és viu a força racons d’algunes institucions, com ara a dins de la judicatura, dels cossos de seguretat, en àmbits polítics i mediàtics i a gran part de la societat. La que s’havia acostumat a ser súbdita, no pas ciutadana, la que segueix dormint en la inacció del franquisme, acostumada al cop de fuet de l’autoritat davant del desgavell d’una situació política que no entenen. I que han encomanat a bona part dels seus fills, més preocupats en el consum i la gresca que a formar-se en democràcia. I així ens ha anat a les eleccions, que la ultradreta innombrable, xopa de feixisme, s’ha apoderat d’una bona part dels escons del Congrés. I ara sí que ens toca fer règim democràtic i combatre-la.

Estratègies

Reflexió de postvacances

                                             copyright Diari Ara

Ahir

Érem al bell mig dels 70 i vam acordar amb la meva parella llogar una casa amb un petit jardí a Castellar del Vallès per les vacances, compartint-la amb els meus cunyats. Començàvem a acaronar la classe mitjana emergent d’aquells anys. Feia més d’una dècada que les classes més pudents es feien torres d’estiueig i caps de setmana a Castellar, Matadepera i altres pobles situats als peus del massís de Sant Llorenç. La burgesia tradicional ja ho havia fet molt abans a Les Arenes o a Sant Feliu del Racó. I la lenta aparició de la classe mitjana dels 60 va fer que també apareguessin urbanitzacions a altres pobles més allunyats de la muntanya oferint la segona residència.

Era temps de les colles de joves d’estiu. Sovint els pares també formaven colles. L’estiu era el període de descans, del lleure, de les relacions socials estiuenques. Els que no tenien la segona casa a la muntanya o a la platja, la llogaven o anaven al poble d’origen o dels pares, com feien moltes famílies amb arrels a altres indrets d’Espanya.

Ens desplaçàvem amb tren, vaixell o cotxe. Poca gent agafava l’avió. El preu del vol era car pel poder adquisitiu mitjà de l’època. I érem menys encara els que agafàvem l’avió per anar de vacances a un altre continent.

Avui

Aquest any he fet dos viatges en avió: l’un, enmig d’un maleït caos, a Perú, per feines de representació, i l’altre a Islàndia, per vacances i sense problemes. El caos del viatge a Perú ens va fer arribar dos dies més tard a destí al grup que viatjàvem. Motiu, la pèrdua de l’enllaç Madrid-Lima, per haver sortit Vueling d’El Prat, amb més de dues hores de retard. Col·lapse aeri, ens van dir. I per culpa d’aquest incident, llarg d’explicar aquí, tornem de Perú un dia més tard. Inoperància i incompetència de les companyies. Discussions desagradables, menysteniment d’Iberia a qui havíem comprat els bitllets, tensions...

I aquests retards no són res enmig del llistat quilomètric per vacances de suspensions de vols, overbookings, vagues aeroportuàries, de controladors i tripulació, etc. Mil incidències en l’operativa de vols poden amargar-te un estiu que prometia ser feliç ben lluny de casa.

Dades de l’aeroport de Barcelona-El Prat (no em ve de gust dir-li Josep Tarradellas) són ben demostratives del problema en el que ens hem ficat. I ja veurem com evoluciona: l’any 1977 el van fer servir poc més de 5 milions de passatgers; el 1992, l’any dels JJ.OO., el doble, 10 milions. Però és que l’any passat hi van circular 50,2 milions de passatgers! I en els vuit primers mesos d’enguany ja ha prestat servei a 35,6 milions! I tot i que l’Agència Europea del Medi Ambient diu que el tràfic aeri no és el que llença més CO2 a l’atmosfera, també assenyala que les emissions de l’aviació internacional s’han doblat respecte a 1990.

Quan penso en l’estrès, l’angoixa, els dolors musculars o circulatoris d’un trajecte llarg en avió en classe turista com a companys de viatge als llocs més exòtics, culturals o monumentals; si un cop al destí estàs més pendent de la foto amb el mòbil o la tablet per la col·lecció interminable dels àlbums que mostraràs a familiars i amics o de penjar-les a Instagram o a Facebook, que no pas de gaudir de la llum, de l’aire i de la remor del medi o de les veus dels locals que t’envolten, em pregunto, ens ho fem mirar? Podrem resistir la pressió social i de consum que ens empeny a viatjar ben lluny de casa en avió i comportar-nos així? Ens sentim uns marginats si decidim passar les vacances a una casa rural o a un destí on puguem arribar en tren? I si torno a llogar una torreta a un poble tranquil?

De vegades em volta pel cap, però veig difícil baixar-me en marxa.

BENVINGUTS, VINGUEU D’ON VINGUEU

Avui, 20 de juny, és el Dia Mundial del Refugiat. El 18 de desembre, el Dia Internacional del Migrant. Són dos dies de commemoració dedicada al desplaçament de les persones des dels seus països d’origen a uns altres països aliens, desconeguts i diferents, de llengua, cultura, organització social i política, sovint. No viatgen per fer turisme, carregant amb la càmera o el mòbil per col·leccionar un munt de fotos que després ensenyaran a la gent de seu entorn, o les exhibiran a les xarxes. Aquestes persones es desplacen a països on hi esperen trobar asil polític, fugint d’una guerra o d’un conflicte  intern, o perquè les persegueixen per qüestions de raça, idees polítiques, creença religiosa, condició sexual... i busquen asil a països signants de la Convenció de l’Estatus de Refugiats de l’ONU de 1951 i/o del Protocol de Ginebra de 1967. La seva fugida no ha estat motivada tampoc per gaudir d’una aventura. Per ells i elles ha estat un trauma immens, com ho va estar pels espanyols que van travessar els Pirineus fugint de la guerra civil o pels europeus que van haver d’abandonar casa seva durant les dues grans guerres mundials del segle XX. Entre nosaltres hi ha moltes persones, de ben segur, amb avantpassats que van haver de dormir a la sorra de la platja rossellonenca  d’Argelers, per exemple. Si som conscients d’aquests fets, per què doncs, aquesta amnèsia europea que ara es resisteix a acollir els refugiats que truquen a la seva porta?

I si les causes de la migració són degudes a la necessitat de buscar un lloc nou per iniciar una nova vida, que en el seu imaginari pensen que serà millor que la que deixen enrere, marcada per la pobresa o la manca d’oportunitats, no tenen dreta a fer-ho? Quants de nosaltres no venim de famílies arribades aquí des d’altres llocs d’Espanya o de Catalunya? Quina és la diferència per acceptar ara aquestes persones que venen d’enllà fronteres? Que  són negres, llatinoamericanes, magribines, xineses, paquistaneses,...? Doncs si és aquesta la raó, diguem-ho clar: això és racisme. I el racisme les converteix en vulnerables. A més, si les fem objecte de rebuig o animadversió ens convertim en insolidaris i xenòfobs. És quan s’escampen mentides encomanadisses de que prenen la feina als nostres treballadors o que el serveis socials les afavoreixen. Mentides en les que s’hi abona la ultradreta per tal de recollir els vots dels més desinformats, que són els que s’empassen aquestes mentides i permeten a VOX entrar a l’ajuntament de Salt, per exemple. Perquè, a més, la població estrangera de Salt, que arriba quasi al 38%,, la majoria  no pot votar. Els seus impostos sí que els paguen, però tot i que portin vivint aquí 15 o 20, si no tenen la nacionalitat espanyola o són d’un país amb tractat preferent amb Espanya, no poden votat. Quin cinisme!

No podem deixar-nos atrapar per aquests discursos xenòfobs. Hem d’estar convençuts i defensar fermament la Declaració dels drets Humans: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, tenen dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi i que, en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.

A Sabadell, les entitats que gestionen el programa estatal per els refugiats tenen acollides a 149 persones, de les que 65 són menors. Són les comptabilitzades. Com també se sap que quantes són les persones estrangeres migrades: 25.754 d’un total de 213.671 habitants, això és el 12,05%. També hem de dir que queden fora d'aquesta estadística moltes persones pendents de regularitzar la seva situació, que fan feines de supervivència i dormen i mengen on poden. Crec que mentre la burocràcia estatal i la maleïda Llei d’Estrangeria (tant de bo la deroguin aviat) els permet viure entre nosaltres sense haver-se d’amagar, l’Ajuntament hauria d’aportar recursos i polítiques d’acolliment que permetin viure a aquestes persones en dignitat, com es mereixen. Perquè Sabadell forma part dels ajuntaments que volen acollir.

De moment, aquesta tarda la Plataforma de Suport a les Persones Refugiades i Migrades de la ciutat a la plaça Dr. Robert un acte en el que es cridarà, emulant al Sisa: CASA NOSTRA ÉS CASA VOSTRA, SI ÉS QUE HI HA CASES D’ALGÚ.

DEMO-CRACIA

Democràcia, del grec demos (poble) i krátos (poble, autoritat o govern). Si ho apliquem literalment vol dir el poder o govern del poble. Però com que les paraules es converteixen en plastilina en mans de segons qui les fa servir, ens trobem que poden apropiar-se de la paraula democràcia partits o organitzacions reaccionàries amb l’ambició d’aconseguir per mitjans democràtics el poder per, en el cas d’aconseguir-lo, desenvolupar després mesures antidemocràtiques, sovint emmascarades de demagògia populista. I amb la democràcia es vesteixen diverses opcions intermèdies (conservadores, liberals, socialistes) fins arribar a les més autogestionàries, a les més properes als ciutadans, al poble.

Démos
Dit això, i arraconant l’acció democràtica a la participació en les eleccions dels poders públics en una o altra instància, a l’hora de dipositar una papereta dins d’una urna cada quatre anys, la participació de la ciutadania en el poder esdevé força escarransida. Per evitar aquest bocí de democràcia caldria que estiguéssim dia a dia a l’aguait de què, per què, quan, com i on fan les coses els governs que escollim. Només així, en el sistema convencional en que vivim, podem ser capaços de donar o treure la confiança a una opció política, estigui aquesta al govern o a l’oposició. Només així omplim de significat la démos, i que el poder pertanyi més al poble. Si simplement ens vestim de festa cada quatre anys per anar a votar i ens tombem contemplatius els quatre anys següents, no tindrem cap dret després a retreure res als poders polítics que ens governin. Per cert, us heu fixat que la protesta contra els polítics és molt alta entre els abstencionistes? Doncs jo els acuso d’antidemòcrates. Sense embuts. I si n’hi ha que el que volen és canviar de sistema, que s’ho treballin.

Krátos
Per mi les campanyes electorals són absolutament sobreres. Amb el seguiment continu de l’acció de govern i del comportament de l’oposició, més la formació política que ha anat conformant la meva ideologia, una campanya electoral no em fa moure ni un bri la meva mà a l’hora d’escollir la papereta.

Ja sabem que les campanyes intenten captar els indecisos, els que no s’han preocupat de seguir de prop l’acció política entre convocatòries, que les campanyes volen moure a la participació. Però que no veiem que és llavors quan els partits fiquen en els seus missatges més palla que gra? Estem acostumats a les promeses que no compliran, a discursos buits, retrets i desprestigi dels adversaris. A les generals passades ha estat el sumum del llenguatge barruer i de l’insult. A les nostres municipals val a dir que està havent més moderació, tot i que algunes opcions estan més ocupades en la crítica de l’adversari que en explicar el seu programa, si és que el tenen. També trobo que els candidats i candidates a l’alcaldia de Sabadell segueixen insistint molt en l’obra pública, en els equipaments... És molt important millorar la mobilitat. Cert. Però cal abordar primer el debat sobre el model de ciutat i de comarca abans de reformar la Gran Via. És molt important bastir Sabadell d’equipaments allà on estiguin mancats. Cert. Però per què no parlen més de l’ànima de la ciutat, dels ciutadans? Els sembla que compleixen amb aquest capítol parlant només d’economia, de millorar l’ocupació, que també és molt important. Però, i la cohesió social? Què ofereixen, sobretot, per determinats barris on s’hi ha instal·lat molta migració estrangera? Barris que van pel camí de la marginació i d’esdevenir perillosos guetos? Algú pensa en mesures potents per treballar la interculturalitat i evitar que la ultradreta suqui pa precisament a aquests barris?

Ah! Per cert, hem caigut en que el 26 també votem el Parlament europeu? Qui fa pedagogia sobre la importància que tenen el Parlament i la Comissió de la Unió Europea? Mentre estiguem al club europeu, cal posar també els llums llargs. Uns llums que arribin a Brussel·les i Estrasburg. Prenguem consciència que allà es decideixen grans mesures que obliguen els estats membres i que ens acaben afectant a tots.

Megaobres sense debatre el model de ciutat, el model de vida

La construcció de la Gran Via de Sabadell per soterrar les vies de RENFE, va transformar, l’any de la seva inauguració, 1976, una barrera ferroviària en una d’asfalt. El projecte el va aprovar el consistori sabadellenc l’any 1972, com s’aprovaven en aquells anys totes les decisions que prenia l’alcalde franquista Josep Burrull Bonastre, amb un cop de mall seguit pel seu cèlebre monòleg, “- Aprobado?... - Aprobado”.  La decisió, però, va convertir la Gran Via en una obra polèmica, degut a les contribucions especials a les finques limítrofes, d’una banda, i al projecte de via ràpida amb que va ser concebuda, per l’altra. Però la Gran Via va ser una realitat al servei del cotxe, al temps que Sabadell protagonitzava la primera vaga general de la transició, com a resposta a la forta repressió policial d’una manifestació per l’ensenyament públic, a la que van seguir altres repressions dels antidisturbis cridats per l’alcalde, qui no tenia prou amb la protecció violenta que li oferia la ultradreta local. Tanmateix, l’efervescència política del moviment veïnal va aconseguir la dimissió de l’alcalde, un fet insòlit en aquells temps.

La Gran Via va esdevenir una via ràpida i disgregadora d’algunes zones de la ciutat. No era el mateix viure al carrer Indústria que al carrer Covadonga, o a la Creu Alta que a Can Puiggener, com bé publicava aquest diari en l’edició del passat 4 d'abril. En aquesta mateixa edició una opció política proposava transformar la Gran Via en un passeig o bulevard més amable per escurçar la distància entre els barris i el centre. Una proposta que ja figurava en un estudi encarregat per les associacions de veïns l’any 1974. Ara bé, per evitar la disgregació dels barris i el centre s’ha de començar per transformar la Gran Via? 

Si aquesta artèria és també un repartidor de carreteres per arribar a l’entorn de la ciutat, començarem per posar un tap a la Gran Via mentre el parc automobilístic segueixi creixent any rere any? No cal encetar abans de res un debat sobre el model de ciutat lligat amb un de comarcal? Un model de ciutat que pensi també com integrar altres barris allunyats de la barrera de la Gran Via, com Els Merinals, Campoamor, Les Termes, Torre-romeu o el Poble Sec, per exemple.

El que tinc clar és que no es tracta només del model de ciutat, sinó del model de vida. L’any 1980 vaig recollir en una de les meves cròniques per un diari barceloní l’oposició de l’Antoni Farrés i altres alcaldes vallesans al túnel de Vallvidrera. L’argument se centrava en la pèrdua de revitalització de les poblacions vallesanes i de la identitat comarcal. Temien que la perforació de Vallvidrera potenciés el Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola, que es convertiria en una àrea de serveis de Barcelona, en detriment de l’eix del sector terciari Sabadell-Terrassa que ells pretenien potenciar. 15 grups ecologistes vallesans també emetien el 6 de desembre de 1984 un comunicat d’oposició al túnel en el que afegien la necessitat prèvia d’un estudi d’impacte ambiental. Però el túnel es va inaugurar l’any 1991 al servei del cotxe (31.000 vehicles diaris, que són més d’11 milions l'any 2018) i Barcelona va engreixar Sant Cugat (dels 40.000 habitants d’aleshores va passar als més de 90.000 actuals).

I ja inaugurats els túnels de Vallvidrera apareix un altre megaprojecte, el Quart Cinturó, que comença a rebre fort rebuig a Sabadell (recordem la gran concentració al bosc de Can Deu de 1994) i que es va estenen per ciutats com Terrassa i Granollers, entre altres. Davant d’alguns trams que ja van fent camí (Abrera-Terrassa, per exemple), la Campanya Contra el Quart Cinturó no baixa la guàrdia. Hi ha molt per lluitar, però em temo que tard o d’hora el Quart Cinturó serà una realitat i que l’endemà de la inauguració apareixeran milers de cotxes  com a formiguetes contentes. Perquè, insisteixo, l’obra milionària s’imposarà si no obrim un debat sobre el model de ciutat i de comarca. Però, sobretot, el que hem d’aprofundir seriosament és el model de vida. Ens hi va el futur.