DEMO-CRACIA

Democràcia, del grec demos (poble) i krátos (poble, autoritat o govern). Si ho apliquem literalment vol dir el poder o govern del poble. Però com que les paraules es converteixen en plastilina en mans de segons qui les fa servir, ens trobem que poden apropiar-se de la paraula democràcia partits o organitzacions reaccionàries amb l’ambició d’aconseguir per mitjans democràtics el poder per, en el cas d’aconseguir-lo, desenvolupar després mesures antidemocràtiques, sovint emmascarades de demagògia populista. I amb la democràcia es vesteixen diverses opcions intermèdies (conservadores, liberals, socialistes) fins arribar a les més autogestionàries, a les més properes als ciutadans, al poble.

Démos
Dit això, i arraconant l’acció democràtica a la participació en les eleccions dels poders públics en una o altra instància, a l’hora de dipositar una papereta dins d’una urna cada quatre anys, la participació de la ciutadania en el poder esdevé força escarransida. Per evitar aquest bocí de democràcia caldria que estiguéssim dia a dia a l’aguait de què, per què, quan, com i on fan les coses els governs que escollim. Només així, en el sistema convencional en que vivim, podem ser capaços de donar o treure la confiança a una opció política, estigui aquesta al govern o a l’oposició. Només així omplim de significat la démos, i que el poder pertanyi més al poble. Si simplement ens vestim de festa cada quatre anys per anar a votar i ens tombem contemplatius els quatre anys següents, no tindrem cap dret després a retreure res als poders polítics que ens governin. Per cert, us heu fixat que la protesta contra els polítics és molt alta entre els abstencionistes? Doncs jo els acuso d’antidemòcrates. Sense embuts. I si n’hi ha que el que volen és canviar de sistema, que s’ho treballin.

Krátos
Per mi les campanyes electorals són absolutament sobreres. Amb el seguiment continu de l’acció de govern i del comportament de l’oposició, més la formació política que ha anat conformant la meva ideologia, una campanya electoral no em fa moure ni un bri la meva mà a l’hora d’escollir la papereta.

Ja sabem que les campanyes intenten captar els indecisos, els que no s’han preocupat de seguir de prop l’acció política entre convocatòries, que les campanyes volen moure a la participació. Però que no veiem que és llavors quan els partits fiquen en els seus missatges més palla que gra? Estem acostumats a les promeses que no compliran, a discursos buits, retrets i desprestigi dels adversaris. A les generals passades ha estat el sumum del llenguatge barruer i de l’insult. A les nostres municipals val a dir que està havent més moderació, tot i que algunes opcions estan més ocupades en la crítica de l’adversari que en explicar el seu programa, si és que el tenen. També trobo que els candidats i candidates a l’alcaldia de Sabadell segueixen insistint molt en l’obra pública, en els equipaments... És molt important millorar la mobilitat. Cert. Però cal abordar primer el debat sobre el model de ciutat i de comarca abans de reformar la Gran Via. És molt important bastir Sabadell d’equipaments allà on estiguin mancats. Cert. Però per què no parlen més de l’ànima de la ciutat, dels ciutadans? Els sembla que compleixen amb aquest capítol parlant només d’economia, de millorar l’ocupació, que també és molt important. Però, i la cohesió social? Què ofereixen, sobretot, per determinats barris on s’hi ha instal·lat molta migració estrangera? Barris que van pel camí de la marginació i d’esdevenir perillosos guetos? Algú pensa en mesures potents per treballar la interculturalitat i evitar que la ultradreta suqui pa precisament a aquests barris?

Ah! Per cert, hem caigut en que el 26 també votem el Parlament europeu? Qui fa pedagogia sobre la importància que tenen el Parlament i la Comissió de la Unió Europea? Mentre estiguem al club europeu, cal posar també els llums llargs. Uns llums que arribin a Brussel·les i Estrasburg. Prenguem consciència que allà es decideixen grans mesures que obliguen els estats membres i que ens acaben afectant a tots.

Megaobres sense debatre el model de ciutat, el model de vida

La construcció de la Gran Via de Sabadell per soterrar les vies de RENFE, va transformar, l’any de la seva inauguració, 1976, una barrera ferroviària en una d’asfalt. El projecte el va aprovar el consistori sabadellenc l’any 1972, com s’aprovaven en aquells anys totes les decisions que prenia l’alcalde franquista Josep Burrull Bonastre, amb un cop de mall seguit pel seu cèlebre monòleg, “- Aprobado?... - Aprobado”.  La decisió, però, va convertir la Gran Via en una obra polèmica, degut a les contribucions especials a les finques limítrofes, d’una banda, i al projecte de via ràpida amb que va ser concebuda, per l’altra. Però la Gran Via va ser una realitat al servei del cotxe, al temps que Sabadell protagonitzava la primera vaga general de la transició, com a resposta a la forta repressió policial d’una manifestació per l’ensenyament públic, a la que van seguir altres repressions dels antidisturbis cridats per l’alcalde, qui no tenia prou amb la protecció violenta que li oferia la ultradreta local. Tanmateix, l’efervescència política del moviment veïnal va aconseguir la dimissió de l’alcalde, un fet insòlit en aquells temps.

La Gran Via va esdevenir una via ràpida i disgregadora d’algunes zones de la ciutat. No era el mateix viure al carrer Indústria que al carrer Covadonga, o a la Creu Alta que a Can Puiggener, com bé publicava aquest diari en l’edició del passat 4 d'abril. En aquesta mateixa edició una opció política proposava transformar la Gran Via en un passeig o bulevard més amable per escurçar la distància entre els barris i el centre. Una proposta que ja figurava en un estudi encarregat per les associacions de veïns l’any 1974. Ara bé, per evitar la disgregació dels barris i el centre s’ha de començar per transformar la Gran Via? 

Si aquesta artèria és també un repartidor de carreteres per arribar a l’entorn de la ciutat, començarem per posar un tap a la Gran Via mentre el parc automobilístic segueixi creixent any rere any? No cal encetar abans de res un debat sobre el model de ciutat lligat amb un de comarcal? Un model de ciutat que pensi també com integrar altres barris allunyats de la barrera de la Gran Via, com Els Merinals, Campoamor, Les Termes, Torre-romeu o el Poble Sec, per exemple.

El que tinc clar és que no es tracta només del model de ciutat, sinó del model de vida. L’any 1980 vaig recollir en una de les meves cròniques per un diari barceloní l’oposició de l’Antoni Farrés i altres alcaldes vallesans al túnel de Vallvidrera. L’argument se centrava en la pèrdua de revitalització de les poblacions vallesanes i de la identitat comarcal. Temien que la perforació de Vallvidrera potenciés el Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola, que es convertiria en una àrea de serveis de Barcelona, en detriment de l’eix del sector terciari Sabadell-Terrassa que ells pretenien potenciar. 15 grups ecologistes vallesans també emetien el 6 de desembre de 1984 un comunicat d’oposició al túnel en el que afegien la necessitat prèvia d’un estudi d’impacte ambiental. Però el túnel es va inaugurar l’any 1991 al servei del cotxe (31.000 vehicles diaris, que són més d’11 milions l'any 2018) i Barcelona va engreixar Sant Cugat (dels 40.000 habitants d’aleshores va passar als més de 90.000 actuals).

I ja inaugurats els túnels de Vallvidrera apareix un altre megaprojecte, el Quart Cinturó, que comença a rebre fort rebuig a Sabadell (recordem la gran concentració al bosc de Can Deu de 1994) i que es va estenen per ciutats com Terrassa i Granollers, entre altres. Davant d’alguns trams que ja van fent camí (Abrera-Terrassa, per exemple), la Campanya Contra el Quart Cinturó no baixa la guàrdia. Hi ha molt per lluitar, però em temo que tard o d’hora el Quart Cinturó serà una realitat i que l’endemà de la inauguració apareixeran milers de cotxes  com a formiguetes contentes. Perquè, insisteixo, l’obra milionària s’imposarà si no obrim un debat sobre el model de ciutat i de comarca. Però, sobretot, el que hem d’aprofundir seriosament és el model de vida. Ens hi va el futur.

De formigues i elefants

Haig de confessar que em sento com una formiga davant d’un elefant. I això que només participo del comportament de les formigues parcialment. Les formigues autèntiques són les que només consumeixen productes de proximitat i que els transporten a  pes de braços, dalt de bicicletes, carretons, transport col·lectiu...i dins de bosses de cotó, cànem o vímet, per exemple. Són formigues les persones que tenen els seus diners en una banca ètica, són membres d’una cooperativa de consum, produeixen i consumeixen energia renovable... Ho són les persones que viuen en una casa bioclimàtica amb un mínim de mobiliari “no renovable”, les que no produeixen gairebé residus i els reciclen responsablement, les que són austeres i s’organitzen en xarxes d’economia solidària o utilitzen el transport col·lectiu pels seus desplaçaments, entre altres actituds.

De fet, jo no sóc cap formiga, tot i que gairebé m’hi senti. Més aviat sóc un ase en front de l’elefant del capitalisme neoliberal globalitzat. Em falten encara unes quantes decisions en el meu comportament com a consumidor per minimitzar al màxim la meva petjada ecològica, l’impacte de la meva activitat sobre el medi natural, sobre el medi ambient. Consumeixo bona part de productes ecològics, però encara molts altres que no ho són; dono preferència als que són de prop per damunt dels que venen de molt lluny, però no sempre trobo de tot; compro també als supermercats comprant una part a granel i amb bosses que porto de casa, però molts altres productes els haig de comprar envasats (què fer, si no, amb els productes de drogueria, per exemple?); reciclo les deixalles, em considero auster, em moc preferentment en transport públic... Però encara no m’he donat d’alta a una banca ètica o a una cooperativa de consum; la casa on visc és d’allò més anticlimàtica, però era la que podia tenir... Sóc un ase en front de l’elefant del gran consum que ens bombardeja per tot arreu i amb tots els mitjans de publicitat per incentivar-nos a comprar i deixar-nos com a rares avis socials si no tenim l’últim model de cotxe o d’aparell electrònic, si no ens hem assegut a la taula d’un restaurant amb, al menys, una estrella Michelin, si no tenim un habitatge minimalista i domòtic que ens produeixi sensacions galàctiques o si no hem fet unes vacances ben lluny i ben cares.

Aquesta reflexió em va venir en sentir l’antropòloga, enginyera i ecofeminista Yayo Herrero a la conferència que va organitzar la Síndica de Greuges de Sabadell al Casal Per Quart, dijous passat. Cal agrair les veus de persones com ella, que es dediquen a sacsejar les consciències de la ciutadania per tal de que tots plegats pensem seriosament en el futur de les generacions que ens han de succeir, perquè no buidem el rebost del Planeta que suposaria la mort de la vida  coneguda.  Determinats estudis científics ens diuen des del món mediambientalista que la Terra pot suportar una petjada ecològica per persona de 1,7 hectàrees, però que en consumim 2,3. Això que vol dir? Doncs que estem consumint 1,25 planetes i esgotem els recursos del món global. I si fem anar el teleobjectiu, veurem que la petjada ecològica dels Estats Units és de 9,4 hectàrees i la de la UE, 4,8. Però és que la de Bangla Desh és de 0,5 hectàrees. Veiem el que està passant amb els països del sud? Entenem que si nosaltres vivim com vivim és perquè ells viuen com viuen? Entenem el per què de la migració de persones des dels països més pobres?

Hem de créixer de formigues a persones responsables, capaces de capgirar l’actual situació i aconseguir que l’elefant se’n vagi a pastar a la sabana i deixi d’emprenyar-nos.

Però tornarem, queda molt per dir encara.

  

La formació passiva

Crec que no hi ha d’haver discussió a l’hora d’afirmar que l’escola forma els infants i adolescents tot donant-los eines per preparar-los per a construir el seu futur. A més d’impartir instrucció, l’escola té també la responsabilitat d’educar l’alumnat i preparar-lo per a esdevenir éssers socials. Vull dir que, a més dels ensenyaments acadèmics, l’escola ha de treballar els valors més bàsics que tota persona ha de fer seus per tal de viure en harmonia amb el seu entorn social. 

No obstant això, sóc dels que creu fermament que l’educació depèn dels pares en un percentatge altíssim. L’escola forma, instrueix i té el deure de treballar amb l’alumnat els valors de convivència, el respecte i la tolerància amb els seus congèneres, la igualtat de drets per a tothom, dones i homes, siguin quins siguin el color de la pell, la seva religió, els seus orígens, el seu estatus econòmic... Els pares són els qui tenen el deure bàsic d’educar els fills, no només de paraula, sinó –i això és molt important- amb el seu comportament. Perquè els infants tendeixen a imitar el que fan i diuen els pares.

Però en acabar el batxillerat, el cicle formatiu mitjà o d’haver treballat un parell d’anys, si han tingut la sort de trobar feina, els nois i noies ja han fet els 18 anys. Són majors d’edat. Ja tenen les obligacions i responsabilitats socials dels adults. Estaran prou preparats per prendre i posar en pràctica decisions pel seu compte?

Ja poden votar! Hauran après prou sobre valors democràtics? Seran conscients del que valen els seus vots per conservar la democràcia?

A partir d’aquesta majoria d’edat és on jo afirmo que els ciutadans de ple dret entren en la fase de la formació passiva en què juga un paper fonamental la comunicació. I dins de la comunicació els mitjans, que són els que tenen el poder mediàtic.  

Aquesta segona escola té una gran responsabilitat, perquè té una gran influència en tots els ciutadans. I com que ho saben els poders econòmicofinancers i polítics, consorciats o per separat, s’apropien dels mitjans de comunicació per llençar el seu ideari esbiaixat  o aprofiten els mitjans de finançament públic per brandar les seves proclames. I és aquí on jo dic: no tot s’hi val. Però en els temps que corren, el periodisme responsable no pot posar portes a l’allau de contaminacions, de missatges enverinats que surten de la boca d’aquells que es dediquen a fer trontollar la convivència, sigui a través de discursos incendiaris o de fake news, l’expressió anglesa de moda. O repetint sense descans un missatge fins a construir la postveritat, neologisme que descriu la distorsió de la realitat per tal de modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials.

En aquesta segona escola que és la comunicació, l’opinió de la població va sent modelada principalment a través de la televisió i la ràdio -sobretot mitjançant les tertúlies-, les xarxes socials i la premsa online o en paper. I si el ciutadà no té prou consolidats els valors democràtics, pot caure sense gairebé adonar-se en els missatges que escampen insistentment els líders de la dreta rància del PP, de la new generation ciutadana, de la ultradreta que ressorgeix i de la dreta del PSOE a través dels periodistes del seu àmbit. Tota una bona colla oposada al diàleg per solucionar el conflicte amb Catalunya, que amenaça amb un 155 ampli i per temps indefinit (Aleix Vidal-Quadras dixit) i que portaria a Espanya, quant a l’avenç social en drets, gènere o migració al que una periodista anomena la bolsonarització de l’Estat. És a dir, a la regressió.

I com que la repetició del missatge es fixa passivament en la ment de les persones, vull acabar dient que deixem de parlar de VOX (i ja n’he parlat) i cridem a la lluita contra l'extrema dreta o l’ultradreta. No els fem publicitat gratuïta.

El caliu de la compra de proximitat

Compro uns guants per regalar a una botiga del Passeig de la Plaça Major, una botiga de tota la vida, regentada per una nissaga familiar des de fa més d’un segle. Em despatxa la cap de la família. Feia temps que no la veia i la trobo amb molt bon aspecte. Parlem de l’estreta relació que tenia amb la botiga l’àvia de la meva esposa, que havia estat modista i clienta de tota la vida. Em mostra diversos models, em fa tocar el gènere, m’aconsella,... Un plaer ser atès amb aquesta amabilitat, amb aquesta proximitat, amb aquesta professionalitat... I li ho dic. I la felicito per seguir atenent, tot i la seva edat, amb la mateixa predisposició que devia tenir de joveneta. “Ja en quedeu quatre, de comerços veterans, aquí al Centre -li comento- De la Plaça de l’Àngel a la plaça Dr. Robert, em sembla que no arribeu ni a 10 els que seguiu des de finals dels 60” . “I sap què? –em contesta- Alguns dels que s’hi posen no arriben ni a dos anys”

És així. A banda d’algun comerç que s’ha mogut de local o de carrer, la majoria respon a la política comercial de la franquícia. Botigues gairebé clòniques arreu del país o dels països, que tant les trobes a Barcelona i Platja d’Aro com a París i Nova York. I la relació amb la dependència, si es dóna, és aleatòria: unes vegades amb una certa professionalitat i amabilitat; i altres, gairebé diria que les més freqüents, freda, distant i amb poca mà esquerra per saber com tractar el client que té al davant. I si no s’hi ha instal·lat una franquícia, ho ha fet un inversor de fora amb capital vagi vostè a saber de quina procedència.

Ho sento. Digueu-me antic, però jo prefereixo el caliu de la relació propera, veïnal; el “bon dia” amb cua, l’assessorament i els consells d’aquell botiguer o botiguera que forma part del meu paisatge urbà i amb qui, si s’escau, encetarem una breu conversa sobre les nostres coses o sobre el darrer que passa a la ciutat. Caliu. Comerç de proximitat.

Crec que fem els carrers, el barri i la ciutat nostres quan ens movem en l’entorn que sentim proper, reconegut, familiar, fins i tot. Identitat. Cert que els temps canvien, i a una velocitat que a molta gent ens depassa. Tampoc no estic reclamant una ciutat ancorada en la meitat del segle passat. L’evolució és llei de vida. Però potser els canvis han anat massa de pressa. No em refereixo als canvis tecnològics, que això és farina d’un altre paner. Em refereixo a les relacions socials entre veïns, clients i comerciants, entre entitats culturals, socials, esportives amb membres que hi deixen la seva empremta, amb empreses que s’identifiquen amb el territori (ha!), amb empreses que mantenen un lligam amb els seus treballadors i treballadores (ha!). Ja no som en els temps de la fidelitat, sinó en els de “mentre duri”.

Ja hem vist com s’aprima la cultura: l’Aliança Francesa i el Museu del Gas ja són història, la Fundació Bosch i Cardellach passa per moments crítics... La reestructuració del sistema financer va fondre la Caixa de Sabadell i el Banc de Sabadell, amb seu social a Alacant i membre de l’IBEX 35, el més sabadellenc que li queda és el nom de l’empresa i el seu president. I empreses emblemàtiques de la ciutat s’han deslocalitzat. Perdem identitat?

Sé que s’imposa carregar la cistella a l’hipermercat, remenar roba a la botiga i cridar la dependenta si la necessites, comprar per Internet i que m’atengui un robot telefònic de qualsevol companyia de serveis fins que, desesperat, acabi engegant-lo. Sé que s’imposen els models culturals i comercials nord-americans, que podríem parlar no només de globalització econòmica i financera, sinó també cultural,  i crec que en pocs anys serà la Xina la que dominarà els mercats, o això diuen els analistes.

Confesso que haig de contemporitzar sovint amb les noves formes de comerç, però sempre que pugui triaré la botiga de tota la vida, on, a més de comprar amb confiança, buscaré el caliu de la relació personal.

El Nadal, festa religiosa?

Arriba el solstici d’hivern, la nit més llarga i el dia més curt. Des d’antic les comunitats celebraven festes paganes amb rituals i encesa de fogueres, bevien vi jove i cervesa calenta per donar la benvinguda a l’hivern.  Era temps per emmagatzemar les collites per passar els freds hivernals, mentre la terra descansava. Eren temps de passar les jornades parets endins, al caliu de la xemeneia. I l’Església va trobar que aquesta vida més reclosa era una bona data per ubicar-hi l’espiritualitat del Nadal. Un temps de reflexió i de bons propòsits, amb les consciències estovades per fer el bé i ser solidaris.

En temps dels pares o dels avis, per Nadal es menjava pollastre excepcionalment, com a àpat de celebració, o escudella i carn d’olla. “I a casa, la meva mare feia canelons per Sant Esteve amb el que sobrava” –deia una senyora en una entrevista que vaig veure a una televisió local. “Ah! I a l’olla s’hi ficaven també menuts de pollastre, com les potes, el coll, la cresta, el pedrer i els budells ben nets i posats en aigua i vinagre tota la nit” –afegia. “Això va ser així fins els anys de l’abundància” - va rematar.

Els anys de l’abundància. Seguim en els anys de l’abundància o més aviat ens hi entestem incapaços per resistir l’aclaparadora publicitat consumista? Perquè pocs àpats tradicionals s’han salvat per Nadal. Resisteixen l’escudella i carn d’olla, els galets i els canelons en algunes llars. Però el pollastre ha estat substituït per taules plenes de marisc o de menges sofisticades i a preus astronòmics. Torrons de diversos gustos, vi i cava del bo. És el consum desmesurat que ens embolcalla com si fos una teranyina, i que segons un estudi de la consultora Deloitte ens farà gastar uns 600 euros durant aquestes festes.

El Nadal ha tornat a ser pagà. Hi regna l’imperi del gran negoci comercial. En una Catalunya amb un 17% de cristians practicants, alguns aniran a la missa del gall i cantaran nadales, però el que més importa és atipar-se bé, estrenar alguna cosa, fer bons regals, i algunes persones escapar de viatge a altres latituds. Consumir. Un account manager aconsella les empreses en el seu blog: “Si hi ha un mes ideal per multiplicar les teves vendes és desembre... En aquesta època de l’any les persones estan més predisposades a gastar i rebre promocions. A més, són més susceptibles a missatges sensibles”.

Doncs això està fet: ja t’encenen els llums a finals de novembre, i t’importen el Black Friday, i després d’aquest divendres de grans descomptes, el Cyber Monday. (Aviat acabaràs celebrant també el Dia d’Acció de Gràcies). Beneficiaris? El gran comerç i la venda per Internet. Fins i tot el Gran Recapte, ficat al costat del Black Friday, esdevé un gran negoci pel gran comerç. Més de 4.000 tones d’aliments a Catalunya per a 200.000 famílies. Tot en un sol dia en tot l’any. I després? On és la continuïtat? Quanta gent pensa en les experiències sabadellenques del Rebost Solidari, les tasques de la Comissió d’Autogestió de la PAHC, la Creu Roja, Drapaires d’Emaús o Càritas, que es dediquen a pal·liar les necessitats peremptòries de la gent al llarg de tot l’any? O en el consum local, responsable i de comerç just?

Durant l’acte que va convocar la Síndica de Sabadell, Eva Abellán, el passat dia 10, Dia Internacional dels Drets Humans, Salvador Obiols, director de Càritas Terrassa ens deia, “No hi ha pobresa energètica, pobresa d’habitatge, pobresa infantil... el que hi ha és pobresa. I encara més, a la nostra societat el que hi ha és empobriment”. I per actuar contra la pobresa no val només dedicar un dia a la recollida d’aliments, o actuar puntualment amb una acció caritativa, sinó treballar per revertir la situació de la pobresa, creant les condicions econòmiques, laborals i socials que permetin superar-la. Mantenir la sensibilitat tot l’any, no només per Nadal.

Bon Nadal i Bon Any Nou

Un presumpte magnicida

Fa 15 dies ens sorprenia la notícia: un veí de Terrassa, Manuel Murillo Sánchez, feia un mes i mig que estava detingut perquè preparava un atemptat contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver pres la decisió d'exhumar les restes del dictador, Francisco Franco, de la tomba del Valle de los Caídos. Els Mossos d’Esquadra  van ser alertats per una persona -de Vox(?)- que compartia grup de WhatsApp amb l’acusat quan aquest va demanar suport logístic per du a terme el magnicidi. En l’escorcoll que li van fer a casa seva, els Mossos van descobrir un autèntic arsenal d’armes.

Per mi, tres elements són importants: armes, ús de xarxes de missatgeria que cohesionen la ideologia i un perfil de persona corrent, tot i que solitària. Bé, no tant corrent, perquè s’havia destacat com a atleta: quatre vegades campió d’Espanya dels 100 km. en ruta, ha participat en sis campionats del món d’atletisme i, ara, ja en la seixantena, seguia participant en curses. Estava familiaritzat amb les armes com a tirador professional i exercia de vigilant de seguretat. Declarat fervent admirador de Franco, havia crescut a recer del seu pare, el darrer alcalde franquista de Rubí, Manuel Murillo Iglesias.

Davant d’això haig de dir que em preocupa més el totalitarisme subjacent que l’emergent. Em preocupen les fundacions, agrupacions i associacions que, sota un epígraf cultural, social o esportiu ensinistren i fan proselitisme d’ideologies excloents o supremacistes. Em preocupa el franquisme estructural que subjeu en les organitzacions polítiques i en les diferents administracions públiques. Si existeixen, que es mostrin, perquè hem de saber qui són i quants són. Però aquest totalitarisme és com el llot en el llit d’un riu d’aigües cristal·lines, que quan apareixen tensions, fortes pluges, tenyeix la pau social.

I si a Europa la crisi econòmica, els migrants i els refugiats són el pessebre on s’engreixen els partits i grups de l’extrema dreta, que ja són presents a 17 parlaments estatals de la Unió, a Espanya sembla que el pessebre que alimenta l’extrema dreta és, primer, l’independentisme català, i després, la xenofòbia, la Llei de Memòria Històrica i l’exhumació de la tomba del dictador. Després de l’activitat criminal dels grups i partits ultres en el període que va des de la transició fins l’intent de cop d’estat del 23F, van venir dues dècades de poca presència de l’extrema dreta més enllà d’algunes dates destacades de la mitologia franquista. Hi ha hagut un cert consens que la ultradreta més política estava amagada dins les sigles del PP, i que l’acció al carrer quedava en mans dels violents sota diverses sigles de l’extrema dreta. A Catalunya, Plataforma per Catalunya o el Moviment Social Republicà, entre altres.

A Sabadell, hem passat dels escamots de finals dels 90 i començament dels 2000 per part dels grups skinhead al Racó del Campanar contestats pels antifeixistes durant uns quants 20N, a veure com diversos sabadellencs vinculats als partits ultres i xenòfobs han sacsejat la pau ciutadana principalment a partir del creixement polític i social de l’independentisme. Cito només els quatre sabadellencs que figuraven  entre els condemnats per les agressions el 2012 als assistents a un concert antifeixista a la sala Stroika de Manresa i els membres del grup neonazi Último Bastión que van cometre agressions al centre social l’Obrera de l’avinguda de Barberà i altres aldarulls posteriors a la UAB fa poc més de dos anys.

Ja hem vist com van de llençats els dissidents del PP que van fundar VOX, ja hem vist com han anat d’exaltats els nostàlgics del franquisme aquest 20N, al Valle de los Caídos i a la plaça d’Orient de Madrid. També hem vist com els han contestat, valentes, les activistes de FEMEN. I amb elles els hem de dir que som molts més els que estimem la llibertat i la democràcia, que com va dir Winston Churchill “és la pitjor de tots els sistemes polítics, amb l’excepció de tots els sistemes polítics restants”