Al ressò dels missatges de l'Arcadi

 

No puc estar-me d’encetar aquesta col·laboració sense fer el meu petit homenatge a l’Arcadi Oliveres, l’home senzill, assequible i amable que sempre ha estat, i està, disposat a atendre qualsevol petició de col·laboració, sempre que aquesta vagi en el camí de la justícia, de la regeneració de la democràcia, de la pau. Durant aquestes setmanes que ha sabut que li quedaven pocs dies per seguir entre nosaltres, ha obert la finestra de casa seva per sentir el caliu de tota la gent que volgués acompanyar-lo, i deixar-se estimar, ell, que tanta estimació ha repartit, i segueix repartint. Ell, que tant li agraden els oxímorons, s’ha mostrat sempre com un home de pau, alhora que lluitador ferm, dur i provocador contra la injustícia. Igual qualifica de criminal la Unió Europea per aixecar murs a la migració i al refugi, com d’estafadors els bancs per la seva agressivitat financera, a més de denunciar-los per rendibilitzar els plans de pensions dels clients invertint els diners en la fabricació d’armes. Se n’ha fet un fart d’advertir-nos: “Compte amb el que fan amb els vostres plans de pensions!”

A Sabadell, com arreu, té molts amics. Destaco l’amistat ben ferma que manté amb la Roda de la Pau, i la bona sintonia amb la Lliga dels Drets dels Pobles, l’entitat on m’hi deixo hores com a voluntari. L’Arcadi ha participat en trobades o xarrades de la Lliga, ha escrit articles o acceptat entrevistes, com aquesta que li vaig fer l’any 2013 per la revista Papers¹ i de la qual extrec el següent passatge al fil de la política: “-I tot i que el 15 de Maig el moviment ocupa les places, mig any després els ciutadans de l’Estat voten el PP. - Passa que molts dels que van anar a votar no es mobilitzaven a les places, ni sintonitzaven amb el 15-M i estaven més influenciats per les bestieses de Tele 5, per la informació dels grans diaris,...”  Una resposta simple i entenedora que ens obra els ulls al segment més implicat en l’àmbit social i polític que dibuixem els pronòstics del futur immediat en funció de les nostres anàlisis endogàmiques, sense tenir en compte la massa social que viu al marge. Aquesta cita de l’Arcadi la faig servir  quan les persones del meu entorn no s’expliquen o esveren en veure, posem per cas, que la ultradreta és força votada a les darreres eleccions al Parlament o quan les recents protestes per l’empresonament de Pablo Hasél esdevenen un caos. I és que des dels nostres micro-grups ens oblidem de molta gent que viu al marge de la formació política, de la conscienciació social per transformar la societat. I això ho saben bé els assessors de la propaganda política quan gestionen la comunicació de masses en les campanyes electorals. I ara, més enllà dels mitjans de comunicació tenen a l’abast les noves formes d’influir en la massa social: les xarxes. Unes xarxes socials que dominen hàbilment els grups organitzats per poc representatius que siguin i que poden amagar-se en l’anonimat, a diferència dels mitjans de comunicació que tenen uns responsables darrere. Ara bé, qui dirigeix aquests grups anònims? Són els mateixos assessors de propaganda política que utilitzen les noves eines de comunicació en xarxa al servei d’interessos inconfessables?

Amb l’excusa de l’alliberament de Pablo Hasél, grups com ACAB, acrònim de “tots els policies són uns malparits,” han mobilitzat joves fastiguejats per la crisi que s’han empassat l’objectiu de les accions criminals contra “jutges, govern, Generalitat i policies”; s’hi han vist al mig grups des dels CDR al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i Alerta Solidària, que s’hi han desmarcat quan han vist com es desmarxava tot amb la intrusió de malfactors i grups ultres que han arrasat comerços, mobiliari urbà o han calat foc a una furgoneta de la guàrdia urbana de Barcelona. Sociòlegs i altres experts n’han analitzat les diverses causes, com també ho van fer per explicar l’ascens dels antidemòcrates ultres en les darreres eleccions. 

Però, o els responsables polítics pensen més en el conjunt de la ciutadania per redreçar la crisi, enlloc de mirar-se tant el melic, o les masses que viuen als marges seran pastura fàcil dels llops de la involució.

 1 http://www.dretsdelspobles.org/mm/file/Revista%20Papers/papers54.pdf

 

De democràcia de l’autèntica i de jutges

                                                  

He estat prop de 10 anys fent xerrades, amb professionals de diferents especialitats, a alumnes de 4rt d’ESO d’un centre de Barcelona per tal de donar-los prou elements per triar la modalitat de batxillerat que els permetés continuar una carrera universitària que els aplanés l’accés a una professió futura. “No cal que feu una carrera, si el que us agrada és la perruqueria, la mecànica o la fusteria, per exemple”-els deia d’entrada. “O la dansa” -em va interrompre en una ocasió un professor de dansa amb qui compartia taula. Perquè a cada classe hi participàvem cinc professionals, i de classes n’hi havia cinc més. Com a periodista vaig compartir taula amb professionals de la medicina, la psicologia, l’advocacia, l’arquitectura, el cinema i el teatre, el disseny, la informàtica, l’economia, la dansa, el marketing, l’enginyeria o, fins i tot, una coach. A més de treure-li ferro al fet de passar per la universitat per fer-se un futur, els insistia que si triaven una carrera, que fos perquè estimaven prou l’estudi i l’especialitat que haguessin escollit, mai per professions de moda amb expectatives de guanyar-se molt bé la vida. De passada, aprofitava l’avinentesa per tirar-los-hi un gerro d’aigua freda als qui volien viure del periodisme, tal i com està la professió avui. Ara bé, que pensessin que sempre podrien canviar de carrera si s’equivocaven i tenir segones oportunitats.

No recordo si l’any que vaig compartir taula amb l’advocada, ella va fer cap referència a la projecció que té l’advocacia cap a la carrera judicial. Però de la mateixa manera que m’havia trobat alumnes que volien fer periodisme o comunicació per fer-se famosos o famoses darrera una pantalla de televisió, potser l’advocada, actualment, es trobaria alumnes que tindrien interès en arribar a ser jutges o magistrats, atrets i atretes pel poder que està assolint dia rere dia l’alta judicatura en el nostre país. 

Durant més de tres dècades, el període en que anàvem acomodant-nos a la democràcia -i gairebé adormint-nos, per cert-, semblava que els tres poders -el legislatiu, l’executiu i el judicial-  anaven fent sense massa frecs entre ells. Però arriba la crisi, una part de la ciutadania aixeca la veu i pren el carrer, els parlaments (poder legislatiu) van perdent la seva estructura monolítica, entrem en els temps de major pluralitat, i els governs (poder executiu) que surten dels parlaments són més inestables. Però els alts tribunals (poder judicial) i l’òrgan de govern del Consell General, segueixen, pam més pam menys, ancorats en el passat.

Ara no m’entretindré en enumerar els diversos casos en que els tribunals de justícia li han pres el protagonisme a la política. L’encunyament del binomi “judicialització de la política” ha estat massa temps en boca de la ciutadania, en gran part per la incapacitat dels polítics de fer una política com cal i, per altra banda, pel protagonisme maldestre, superb i batusser d’alguns membres de la judicatura. Escenes i casos viscuts des del procés polític independentista fins a artistes jutjats com a repressió a la llibertat d’expressió artística han fet història per actuacions judicials reaccionàries, i perquè, com és sabut, les lleis s’interpreten, i segons qui les interpreti, les sentències són unes o d’altres de molt diferents.

L’última decisió judicial indignant per les persones autènticament demòcrates ha estat la de la Junta Electoral Central per donar canxa mediàtica en aquesta campanya als innombrables ultres (em nego a esmentar el seu nom). Si fins ara no s’havia permès aparèixer en els mitjans de finançament públic als partits que no tenien representació parlamentària, per què ara deixen als feixistes antidemòcrates el forat mediàtic públic? Per la seva significança? Per favor! No més aire a aquells que s’aprofiten de la llibertat per segrestar-la en el moment que accedeixen al poder. Fins i tot alguns mitjans que se’ls donen de “progres” també han caigut en el parany per l’ambició de no quedar-se enrere en la cursa pel share d’audiència. Aleshores, tot s’hi val per l’audiència?

Hem perdut la memòria històrica de quan el nazisme va pujar democràticament per després anul·lar la democràcia i a continuació muntar una guerra boja i genocida? Doncs, anem jugant a deixar-los dir, en pro de la llibertat democràtica -com s’ha dit des de la mateixa presidència del Congrès de Diputats- atorgant-los-hi massa visibilitat als innombrables, que aquests són capaços de treure rendes, fins i tot, del victimisme quan se’ls ataca.

Un negre informatiu i una judicatura justa i respectuosa amb l’autèntica democràcia hauria ajudat a que el 15F no ens haguem de donar cops de pit.

 

 

De la generació Covid als nous temps esperançadors

                                           Foto Adiva Koenigsberg, Vilaweb

Acabem de deixar enrere les festes amb què els antics del nostre racó de món celebraven l’entrada al solstici d’hivern, quan el sol començava a créixer, allargant-se els dies i les collites s’havien d’emmagatzemar, el bestiar recollir o tenir-lo a prop de les quadres, i les famílies combatien el fred de l’hivern passant hores al caliu del foc, dedicant-se a conservar aliments i a fer feines domèstiques. Per això, abans de tancar-se dins de casa, aquí i allà segons cada cultura, festejaven l’arribada de la nova estació. I l’Església catòlica va pensar que aquestes festes dedicades al sol podien ser un bon moment per celebrar el naixement de Jesús. A l’encesa de fogueres d’antany li succeeix l’enllumenat dels carrers i de les llars, i per fer calerets i posar tothom content, també celebraríem l’arribada dels regals als més petits amb Sant Nicolau i les seves variants de pare Noel o Santa Claus. Però com que aquí no ens trauran mai el Tió i els Reis d’Orient –això espero–, doncs ho celebrem tot i a gaudir a fons de les festes!

No vull entrar en les frustracions festeres a què ens han obligat les restriccions per prevenir els contagis de la Covid-19, ni en l’escassa eficàcia que han tingut, vist com han pujat tots els indicadors, perquè qui més qui menys ja n’ha parlat prou. Prefereixo parlar dels més petits, les esponges que absorbeixen tot el que els envolta, que imiten els pares i paren l’orella en les converses dels adults, i que sembla que no hi siguin. Aquestes vacances, en què han passat més hores a casa, han estat més al corrent dels problemes, de les notícies, i han estat ben conscients del que s’estava vivint, alhora que gaudien de l’esbarjo, demostrant la seva innata energia. Com deia Josep Mercadé la vigília de Reis en aquest diari: “Hem constatat que la capacitat d’adaptació dels més petits és molt més gran que la de la resta de persones. Només cal veure pel carrer o en qualsevol plaça on juga la quitxalla que el fet de portar mascareta ho han normalitzat molt més bé que els grans”

Aquests dies, en què he pogut passar unes estones amb les meves dues netes, els he xuclat una bona dosi d’energia, que bona falta em feia, i he conviscut amb la generació Covid. El més palès d’aquesta afirmació em va venir de la mà de la neta gran, sisè de primària. El seu grup bombolla s’ha inventat el joc de la Covid per quan surten del menjador al tros de pati, “més limitat del que ens tocaria, ara que no podem jugar a futbol o a bàsquet, i ens avorríem”, remarca. I diu que s’han inspirat en altres jocs, com alguns dels que fan a educació física “per cremar calories” i que està en la línia del “tocar i parar”. Quan surten de dinar en són 14, “menys, seria molt avorrit, i millor si fóssim tota la classe de 26”. Els rols de cada participant van en proporció a la dimensió del grup. Però per als 14 de la bombolla del dinar són dos o tres Covids, dos o tres gels hidroalcohòlics i un parell de metges, camuflats entre la resta, que són els ciutadans. Només els Covids i els gels van amb un distintiu (peto, gomet...), però la resta no. “És la profe la que diu a cau d’orella a la resta qui són els metges”, assenyala abaixant el to en dir-m’ho. De fet, el que és gojós és escoltar-la. Però aquí només afegiré que, com us podeu imaginar, a partir d’aquest repartiment hi entren tota mena de regles i d’estratègies. Només us deixo aquest comentari final: “La gràcia del joc és que el gel no mati de seguida qui és Covid, perquè s’acabaria el joc. La gràcia és que vagi protegint els ciutadans, perquè no es contagiïn i així allargar el joc, i en tot cas matar-lo cap al final”.

Les crisis que ha accelerat aquesta pandèmia –de salut, econòmica i social– a les quals potser ja hi anàvem igualment, però a poc a poc, no podríem considerar-les com a senyals que estem en un canvi d’era? L’eclosió de la cibernètica, la genòmica o les xarxes per Internet han generat tants canvis socials i econòmics que ja hi ha experts que aposten per donar-li nom a una nova Edat de la Terra. Fins quan hem de ser a l’Edat Contemporània? En un món d’algorismes, de videoconferències amb persones que viuen a milers de quilòmetres, d’ultraliberalisme econòmic i financer sense consciència social, d’espoli i depredació de tots els racons del planeta, d’un canvi climàtic que ens porta a l’abisme (aquí en un any hem passat del temporal Glòria al Filomena), de les imparables migracions de persones del sud econòmic que hem empobrit des del nord, de governants embogits i sense escrúpols que estenen la desraó entre una ciutadania que s’havia acomodat en un benestar que creia etern... La llista és inacabable. El fet és que estem en una època de producció de béns intangibles i de coneixement. Si els historiadors arriben a una convenció per buscar-li un nom, estarà bé. Però el que necessitem de debò és revertir el sistema d’una vegada.

DESIGUALTATS DAVANT LA PANDÈMIA

                                                          

Ja fa nou mesos del primer confinament que ens va portar l’estat d’alarma per defensar-nos del contagi del coronavirus. El temps d’un embaràs, però que en comptes d’un nadó, el que ha vist la llum ha estat una vacuna per defensar-nos de la malaltia de la COVID-19. Bé, no una vacuna, sinó tres, quatre... Ves a saber quants òvuls haurà fertilitzat l’associació de coneixement, expertesa, empresa, política i diners. I amb el doble interès, a partir d’ara, de guarir de la malaltia i de fer un bon calaix. El bon calaix el faran de ben segur, en més o menys quantitat, els diferents fabricants de vacunes en funció de com quedin en la cursa polític-comercial que ja ha començat. Una altra cosa, però, seran els qui, quan i on de les vacunacions. I com és lògic el primer que fem és pensar en nosaltres, després en les zones més properes i, finalment, en les més allunyades. En conseqüència, com que ens ha tocat estar, malgrat les dificultats de recursos financers i mitjans, en el club dels països rics, doncs tindrem més accés a les vacunes que no pas els països pobres.

El ministre Ylla ha anunciat que fins l’estiu de l’any que ve la vacuna arribarà al 70% de la població estatal. I estudis fets per un grup d’entitats socials, entre les quals, Amnistia Internacional I Human Rights Watch, estan demanant que s’alliberi temporalment la propietat intel·lectual per tal que les diferents farmacèutiques que han patentat les vacunes transfereixen dades a països d’ingressos baixos i mitjans, com ara Sud-àfrica, Índia, Kènia, Pakistan o Moçambic, per elaborar les vacunes a preus més baixos i poder-les administrar a les poblacions dels països més pobres. Si el Brasil, la UE, el Canadà, els Estats Units, el Japó i el Regne Unit no afluixen, resultarà que el 14% de la  població mundial acapararà més del 50% de les vacunes, mentre que en els països pobres només es podrà vacunar una de cada deu persones. Resultat: la població dels països rics i una part de la dels països pobres podran immunitzar-se enfront de la COVID-19, però la pandèmia seguirà activa. No s’han assabentat encara que vivim en l’era del desplaçaments? O és que pretenen encabir-nos al nord ric, com si fóssim el protagonista d’El Show de Truman, en un plató immens, lliure de contagis  i sense connexió amb el món exterior, on viuen persones atacades per la pandèmia?  Oi que necessitem aquest món exterior per continuar explotant-lo i prenent-li els seus recursos per alimentar el nostre benestar? Doncs si no es toca de peus a terra, a banda de la immensa estupidesa que serà no acabar amb la pandèmia, se seguirà atemptant contra els drets humans, perquè el mateix dret té a la vacuna una persona d’Alemanya que una de Malawi.

Mentrestant, dia rere dia seguim rebent el comunicat diari de persones contagiades, ingressades, mortes. Una setmana la taxa de propagació (Rt) és del 0,92 i la següent baixa al 0,91 o puja a 1,14. Els contagiats, que havien baixat, ara tornen a pujar, o els ingressats a l’hospital tendeixen a la baixa. Estadístiques. D’una banda, el consum excessiu de males notícies i les restriccions ens afecten produint-nos estrès, alteracions de l’humor, incertesa, soledat o depressió, però de l’altra ens pot produir un cert ensopiment per no poder processar la sobrecàrrega d’informacions que ens arriben pels mitjans de comunicació o per les xarxes socials. Aleshores, pot passar que una bona part de la ciutadania s’acostumi a l’excés d’informació i a les restriccions, que doni aparença de normalitat a la present situació i es relaxi en la prevenció, perquè, tot i haver-hi ja tants contagis com en el primer confinament, els hospitals no s’han col·lapsat com llavors i es produeixen menys defuncions.

Compte! Prenguem-nos seriosament les recomanacions per contenir-nos en les trobades durant les properes festes. Serem més austers, però no per això hem de ser menys imaginatius. Els éssers humans som com l’acer en la fundació, dúctils i mal·leables. Una qualitat del nostre instint de supervivència. I fem bo el que ja corre de boca en boca: val més ser prudents aquestes festes per poder celebrar les de l’any vinent.

NOS-ALTRES

No soc cap lingüista, ni filòleg, per això no sé com dir-li a la formació de la paraula NOSALTRES. Però m’he adonat que només el català, el castellà, l’aragonès i l’occità, entre les llengües llatines, es refereixen a la primera persona del plural amb el NOS i amb els ALTRES, que tot i semblar oposats, viuen junts en una sola paraula, que li podríem dir integradora.

NOS: Acabem de passar el Black Friday i el Cyber Monday, unes jornades hipercomercials importades de la cultura ianqui dominant. L'enllumenat i la publicitat ens van apropant a les festes de Nadal. Ja comencen a circular els números de la Loteria, la Nacional i la Grossa, i tot ens empeny cap el període anual més consumista de la nostra societat. Però...i aquest any? Mai hauria pensat algú que aquestes festes tan tradicionals de compres i de regals, necessaris i sobrers, i del caliu de la família i dels amics reunits al voltant de taules pantagruèliques, s’envoltarien de frustració, de dolor en alguns casos i d’ànims enterbolits, perquè no acabem de veure la llum al final del túnel on ens té atrapats la COVID-19!

El cop que ens ha donat el maleït virus ens ha produït unes ferides sanitàries, econòmiques i socials molt profundes i, segons com evolucioni la crisi global, fins i tot podríem pensar que anem cap el canvi d’una Era. Hem viscut en un món exageradament consumista i depredador dels recursos naturals, fent-nos els sords als avisos del canvi climàtic que avança a marxes forçades. I seguim -no ens excusem amb les excepcions- permetent que el capitalisme ens segueixi portant a l’abisme. La trencadissa a que ens ha portat la pandèmia ha estat molt forta i no volem perdre el benestar pel que tant hem lluitat. I el nostre cervell espera desesperadament que es desenvolupin les vacunes que ens alliberin del jou de la COVID-19. Però quan tard o d’hora superem aquesta crisi, serem capaços de revertir el nostre sistema de vida perquè desaparegui la xifra de 800 milions de persones arreu del món vivint en el llindar de la pobresa extrema, amb una mitjana d’1,90$ al dia?

Permeteu-me una llicència: “Cuentan de un sabio que un día/ tan pobre y mísero estaba,/ que solo se sustentaba/ de unas hierbas que cogía./¿Habrá otro, entre sí decía,/ más pobre y triste que yo?/ Y cuando el rostro volvió/ halló la respuesta, viendo/ que otro sabio iba cogiendo/ las hierbas que él arrojó.”

ALTRES: Els col·lectius de persones que han arribat de fronteres enllà, com a refugiades o migrants, supervivents en molts casos de les guerres en els seus països, de la travessia del desert saharià, de la violència de les màfies i de la fosa de la Mediterrània i que han caigut en la marginació al nostre país. Aquestes altres, que ja haurien de ser nosaltres, amb la crisi del coronavirus han caigut gairebé en la indigència. Entre elles moltes recollint ferralla o cartrons i vivint en qualsevol racó o amuntegades en pisos de misèria. I amb el confinament ni això podien fer.

Però les persones que s’han pogut lliurar de la persecució policial i dels CIE, s’enfronten després desesperades davant els murs de l’Administració quan volen regularitzar el seu estatus. Va quedar palès a la darrera reunió de la Taula d’Acollida de Sabadell. Sol·licitar un permís de residència o de residència i treball inicial sempre ha estat un Via Crucis, però a partir de l’estat d’alarma la situació ha empitjorat, ja que l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona va anul·lar les cites prèvies ja assignades, perquè no podien fer-se presencials, i fins avui segueix tancada. I per fer les gestions online, moltes d’aquestes persones no tenen mitjans i han de recórrer a serveis com els que presta el Servei Ciutadà d’Acolliment a l’Immigrant (SCAI) de Sabadell. Les cites prèvies amb la Comissaria de Policia també es van anul·lar al març, amb l’estat d’alarma. S’han de tornar a demanar, però el web de la policia avisa que no hi ha cites disponibles a cap comissaria de la província de Barcelona. Però el pitjor de no poder finalitzar el tràmit corresponent és que o no poden cobrar prestacions de la S. Social, els bloquegen els comptes bancaris, se’ls acaba la relació laboral o perden l’oportunitat de trobar una nova feina… El sistema d’estrangeria està col·lapsat i els drets d’aquestes persones vulnerats. 

Encara no són nosaltres. Trist avís per les expectatives de les que han estat amuntegades aquests dies al port d’Arguineguín, a la Gran Canària, i ara reubicades per l’illa en espera d’un destí incert.

 

Quan la responsabilitat s’associa amb la solidaritat

 

Soc pagès i tinc un hort de producció. I el tinc perquè d’ell en visc, més o menys bé. Tinc bona terra, hi poso un adob equilibrat, espero que el temps sigui propici per la sembra i el desenvolupament de les plantes i també que la producció es cotitzi bé quan surti al mercat. Però també serà important que si planto patates, posem per cas, colgui els trossos grillats a una distància de 30 a 40cm i en rengleres de cavallons separades a uns 70cm l’una de l’altra.  Ara bé, si planto els grills només a 10cm de separació i els cavallons els separo només a uns 30cm el més probable serà que moltes plantes s’acabin morint i que les supervivents em donin unes patates escarransides. Si actuo així empès per la cobdícia o per refer-me de la crisi de la collita anterior, provant que la sort em sigui favorable i, tot i encomanant-me a Sant Isidre, al final acabaré venent quatre patates al marge de la carretera, tindré dret després a demanar ajuts públics per compensar les meves pèrdues?

L’exemple és senzill, però aquests dies de noves i estrictes mesures de restricció pels rebrots de contagis que estem vivint, m’ha vingut bé per referir-me  a la responsabilitat dels propietaris o gestors dels establiments a l’hora de controlar els aforaments del públic. S’ha parlat molt de la responsabilitat de la ciutadania, de que fer front a la pandèmia és cosa de tothom, de que els responsables polítics es barallen entre ells i confonen la població, la qual els perd la confiança, de que calen ajuts als sectors en crisi i que aquests no arriben o arriben tard. Però el fet és que dins d’aquest aiguabarreig acabem patint les conseqüències negatives tota la ciutadania. Perquè sabem que la crisi econòmica i social té l’origen en la crisi sanitària. Bé doncs, centrem-nos en controlar els contagis! Això és prioritari, redeu!

I com que ja veiem que som una cultura amant de la proximitat social i que en les trobades i reunions ens relaxem i ens oblidem de que hi ha un mal bitxo invisible agotzonat entre les taules d’una terrassa o les de dins de l’establiment, o en els passadissos-túnel de segons quines botigues i supermercats mini, crec que els responsables dels establiments haurien de dur un control dels aforaments absolutament fidel a les mesures que marquen les autoritats científiques per evitar els contagis. No fer de policies, com algun amic em retreia fa poc, sinó de gestors responsables del seu establiment. Perquè fent el viu i volent encabir més clients dels permesos per recuperar-se del confinament anterior, el que estan fent és llençar pedres no només sobre la pròpia teulada, sinó també sobre la d’aquells propietaris que gestionen els espais correctament. I després seran els primers que reclamaran ajuts i organitzaran manifestacions contra les autoritats que decreten mesures de prevenció més rígides. Amb la paraula responsabilitat associarem la paraula solidaritat.

I ja que parlo de solidaritat, em referiré a la que no mostrem, com a ciutadania i institucions, cap els col·lectius de persona migrades que malviuen entre nosaltres, sense papers i són carn de canó de la ultradreta. Aquesta pústula que li ha sorgit a la convivència democràtica s’alimenta de la xenofòbia i de les fake news contra els col·lectius de migrants que van amarant a poc a poc la gent més desinformada. Al costat d’aquesta aberració ultra, citaré aquí l’exemple de solidaritat que durant el confinament van tenir els manters sense papers que conviuen amb altres col·lectius migrants a l’edifici “la Caracola” del Raval de Barcelona, amenaçat de desnonament. Uns 45 d’aquests manters van cosir més de 14.000 peces sanitàries entre gorres, bates i mascaretes, tant per hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables. Si aquesta acció solidària l’hagués fet un col·lectiu de persones d’aquí hauria rebut mil afalagaments. En canvi, allà segueixen els migrants ara per ara, esperant que les autoritats els donin els drets de ciutadania que es mereixen.

Evolucionar no és sempre anar endavant

 

La història del món és la història de l’evolució, si no encara viuríem en cavernes amb una esperança de vida al voltant dels 30 anys. La intel·ligència de l’ésser humà ha anat fent que la vida en el nostre planeta evolucionés, a diferents velocitats, fins arribar on som ara, de moment. Ara bé, quantes vegades no hem dit entre nosaltres que som l’espècie més perniciosa de les que habiten la Terra? No sempre evolucionem cap endavant. I ho dic pensant en la voracitat del sistema en el que estem instal·lats, basat en la explotació sense aturador dels recursos naturals, amb menyspreu absolut pel medi natural i les persones. Fins i tot, en l’àmbit urbanístic o altres actuacions sobre el territori, determinades decisions que semblen afavorir el progrés acaben complicant-nos la vida a la ciutat o malmetent la natura i la salut.

La llum verda del ple municipal de Sabadell per modificar el crèdit que permetrà transformar la Gran Via, la proposta més airejada per Junts per Sabadell durant la campanya electoral municipal, em fa tornar a pensar en el que ja vaig escriure durant aquella campanya: abans de posar un tap a la circulació per aquesta via, cal consensuar primer el model de ciutat i de comarca. Per quan? Si no s’habiliten vies per comunicar el nord i el sud de la ciutat, amb les respectives prolongacions comarcals, la histèria entre els que no poden renunciar al vehicle serà col·lectiva. Encara ara es pot evitar la Gran Via per baixar cap el sud passant pel carrer de Covadonga. Però ves per on, alguns estudis fets per estudiants de la UAB i la UPC apunten la idea de convertir-lo en carrer de vianants. S’haurà de penjar un viaducte sobre el barranc del Ripoll llepant la plaça de Sant Salvador? Quan s’abordarà la Ronda Oest i s’acosten els barris de Poblenou i Torre Romeu, al temps que el Ripoll passa d’obstacle a vincle? Bo és apropar el barri de Covadonga al Centre i que el tram des del Taulí a l’ESDI es converteixi en un pol d’atracció per a la innovació, l’empresa i el coneixement. Però no oblidem els barris de Torre Romeu i Poblenou, el Ripoll i la Ronda Oest. Evolucionem o anem al davant i al darrere?

Tant de bo dintre d’uns pocs anys visquem amb menys circulació rodada i menys contaminació. Però potser abans veurem com els camions de mercaderies són substituïts per furgonetes de missatgeria que portaran a domicili les compres per Internet en una ciutat on gairebé no hi quedaran botigues.  EVOLUCIÓ?

Les botigues són l’ànima de les ciutats, no només per proveir-nos de prop, sinó pel contacte amb el botiguer o botiguera i per enriquir el veïnatge. Jo vaig viure durant els anys 70 al carrer de la Lluna, a quatre passes del Passeig de la Plaça Major. Teníem un forn a cada punta del carrer (Salut i Creueta), un sabater i una fusteria, després convertida en botiga de queviures. Al carrer Fontnova teníem la lleteria de ca la Cinta. I avui ni al carrer de la Lluna, ni a Fontnova hi ha cap botiga. Gairebé tots els articles eren de proximitat i, a més, compràvem a botigues pròximes. L’arribada de les grans superfícies durant els 80 i 90, principalment amb capital francès i alemany, i la tendència a l’alça en aquestes dècades del s. XXI de la compra per Internet, han anat matant les botigues i serveis de barri. EVOLUCIÓ?

Evolucionar no vol dir sempre anar endavant. I si volem escapolir-nos de la globalització deshumanitzadora -hi ha alguns aspectes de la globalització que ens poden beneficiar- hem de potenciar el consum de proximitat. La primera que ens ho agrairà serà la petjada ecològica. No podem comprar un producte que, com la pera en almívar que va arribar a les mans d’un usuari del fòrum REDDIT, recol·lectada a l’Argentina i envasada a Tailàndia, es vengui als EUA per només 2 dòlars. La petjada ecològica de productes com aquests és EVOLUCIÓ? Pensem-ho seriosament.