En el camí cap a la normalitat

Que s’hagi aixecat l’estat d’alarma no vol dir que ja no tinguem perill de contagiar-nos del coronavirus. Prou de dir que som a l’etapa post-Covid-19, que això fa que la gent es relaxi més del compte i que puguin aparèixer nous brots. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Que em disculpin els de Polònia, però aquest gag em venia que ni pintat per mostrar aquí les meves preocupacions davant el comportament d’una part important de la conciutadania. És cert que teníem moltes ganes de deixar enrere el temps de reclusió, fins i tot el temps de paranoia, el d’hospitals saturats i amb el personal sanitari estressat, arriscant la pròpia salut i caient, en alguns casos, contagiat per la Covid-19. Cal mirar enrere i recordar totes les restriccions. Els 100 dies que hem passat amb el Dr. Simón convertit en icona de la crisi, convertit en ninot de fira colpejat pels llançaments de pilota, i abduïts per les estadístiques diàries de persones contagiades, mortes i curades que puntualment ens oferien els mitjans de comunicació, als quals, d’altra banda, poca cosa més els quedava per informar. Hem superat un llarg període amb els infants engabiats i amb unes fases i desfases que ens costava desxifrar, fins que en el tram final ens vam empassar les fases 2 i 3 en els 14 dies de prevenció aconsellable entre l’una i l’altra: 10 dies per la 2 i 4 per la 3. Raó? Sanitària no, sinó econòmica i política. Així que, com acostumo a dir, els límits es mouen a conveniència de qui té el poder, no pas per la racionalitat.

Amb el solstici d’estiu ha arribat la fi del confinament. I la societat respon com l’aire que fuig esverat de la bombona que el tenia comprimit. Hem passat del món domèstic al de les relacions presencials, del bonisme, de la reflexió sobre la vida irresponsable que dúiem al goig plaent del contacte en grups limitats, segons la situació, i al consum dels aforaments del 50% o del 75%.

No podem deixar de banda els bons propòsits. Sí la política carronyera de la ultradreta i de la dreta extrema, aquest segment polític que s’ha apropiat de la paraula llibertat per atacar tot el que sortia dels pactes de la coalició del govern espanyol i de les seves aliances. Una paraula que també, fent un sintagma amb individual, ha esdevingut mal·leable en boca de polítics, sociòlegs, psicòlegs, politòlegs o periodistes per sucar-hi pa durant la desescalada. Com si aquesta llibertat individual no l’haguéssim deixat enrere ja des del moment en què ens fidelitzem i passem les nostres dades a un establiment, entitat, institució o xarxa social.

Ara ens toca ser responsables, perquè la Covid-19 segueix entre nosaltres, invisible. Que el relaxament en les mesures de prevenció i les ganes de deixar les restriccions enrere no ens facin oblidar que el virus pot estar a l’aguait en la persona que tenim al davant. I que les misèries de la vida que dúiem i que ens ha destapat aquesta crisi siguem capaços de remuntar-les. Perquè no podem seguir consumint compulsivament, perquè hem de combatre la pobresa i la desigualtat aquí i en els països del sud econòmic. Hem d’estar a l’aguait perquè les nostres accions no contribueixin al canvi climàtic.

No podem abaixar la guàrdia davant de temes urgents per resoldre. Per abordar-los hem de deixar enrere el contagi de la Covid-19 per concentrar les energies en tota la feina que tenim al davant. Som en el camí cap a la normalitat. De moment de nova normalitat, res.

La icona de la mascareta

Haig de confessar que en l’era pre-COVID19, quan veia per Barcelona o altres llocs del nostre país els grups de turistes de l’Àsia oriental (eurocentrisme, per cert) i força d’elles i ells amb la mascareta, els titllava d’excessivament primmirats, maniàtics, exagerats. En canvi, veure aquestes persones a les notícies o reportatges movent-se per les seves atapeïdes i pol·lucionades ciutats amb mascareta, ja formava per mi un conjunt exòtic. Però aquí? Aquí no, nosaltres sempre hem anat tan tranquils sense mascareta per Barcelona, o Sabadell, tot i que la pol·lució ens rovellés els bronquis en determinats episodis de calma anticiclònica, com si fóssim immunes.

I ara, guaita’ns! Us heu aturat uns instants a observar el panorama quan posem els peus al carrer, viatgem en transport públic o anem als comerços i ens veiem tots plegats amb el morrió? No digueu que no és esgarrifós. Aquest bitxo omnipresent representat a totes les televisions i fotografies de la premsa com una bola vermella i fastigosa amb ventoses, ha entrat a les nostres vides per quedar-se molt de temps agotzonat en qualsevol superfície, invisible, o endormiscat fins que trobi el moment oportú per una propera escampada, segons bona part dels experts. Perquè aquesta, una altra: opinions per a tots els gustos, cada dia, cada hora, cada minut. Embafada de notícies i xerrameca, confusió: infodèmia

La mascareta... sí, però bé, potser en alguns casos no. La distància. Això sí. I les mans, ben rentades i sovint. Però la que ha entrat a formar part del conjunt de peces de vestir i ha esdevingut, fins i tot, més imprescindible que la roba interior és la mascareta. I ara, que n’hi ha de tota mena, ja hi ha posat l’ull el bussiness i es comencen a vendre de diversos dissenys i preus. Ves per on la mascareta ha esdevingut la peça material que ens està recordant cada dia que el món en que vivim és un altre.

I les vivències també ens han anat marcant el ritme dels canvis des que va començar el confinament. Un mes i mig reclosos, domèstics, connectant amb la família o cercle d’amistats més íntim. Preocupats també per saber com es trobaven altres amics i coneguts, i com assimilaven la nova situació. Les xarxes i vídeotrucades cremaven amb creacions musicals, teatrals i de tota mena, tutorials per moure l’esquelet. I a les 8 del vespre aplaudíem l’entrega i risc dels sanitaris. Ara bé, després, quan ens van permetre cremar calories pel carrer i gaudir de l’aire net i de la primavera esclatant, tot anunciant les fases de la desescalada, ens va entrar el neguit. Sortides per franges d’edat i discursos oficials i de la premsa interpel·lant els adults entre 18 i 70 anys. Els dos extrems passen a ser ells i elles, sota tutela. I apareixen les presses pel traspàs d’una fase a la següent, retrobaments imprudents, carrers i terrasses ocupades en excés, festes irresponsables.

Al mateix temps, però, la pobresa extrema augmenta, les protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd ens tapen el racisme de la nostra societat, que utilitza els migrants per abastir-nos de menjar, però els deixa tirats al carrer i tampoc no els regularitzarà un cop acabin el seu contracte. Mesures que fan contenta la ultradreta ocupada en muntar exhibicions vomitives als carrers i al parlament espanyol.

Hi ha molta feina a fer. Mentre la virulència de la COVID-19 s’apaivaga espero que no tornem a ser el que érem, perquè el camí que dúiem no ens portava a bon lloc. És cert que el que tenim al davant és una crisi social i econòmica terrible, però si encetem el debat i li donem continuïtat tinc esperances de que aconseguirem millorar.

En la quarta setmana del confinament (versió més personal)

És diumenge. Quan vaig a preparar el dinar torno a agafar la cassola petita, la paella petita. I miro uns segons la cassola mitjana i la gran, llestes per a sis o deu persones. Quarta setmana de confinament. A casa som dos, des que les filles es van emancipar. Però setmana sí, setmana no, sempre tenim gent a dinar el cap de setmana. Bé les dues filles amb les seves parelles i les dues netes, bé uns o altres amics, i, si no, som nosaltres els convidats aquí o allà. Som així, som socials, gregaris. Ho hem estat sempre. Hem fet bona la tonada de la cançó d’en Sisa: “...casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Però fa quatre setmanes que fem anar la vaixella petita.

Obro l’armari i veig tota la roba neta i polida, allà, confinada, com nosaltres, perquè amb dos jocs de xandall o de “roba d’estar per casa” en tenim prou. Això sí, tenim un tros de jardí. Sortim a cuidar-lo, a prendre el sol si fa bo o a estirar les cames i fer-hi exercici. Som uns privilegiats.

Nosaltres dos convivim més que mai, compartim tasques oblidades o ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi en la nostra vida accelerada, conversem, ens tenim. I penso en les persones que viuen soles el confinament en les que viuen en un piset de 30, 40, 50 m²   o amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Però a diferència de nosaltres, no tenen ni protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus a l’estómac i em poso de mala llet.

A casa tenim una supertele, ordinador, tablet, mòbil. Som uns privilegiats. Però si no tingués les defenses generades per la meva professió, cauria en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l’altaveu de científics amb les seves receptes, sovint contradictòries; polítics i governs autonòmics carregant contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena han tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. Uns gurus que si Madrid ha badat amb les restriccions, d’altres que si les mesures són massa restrictives. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, i no de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen directament d’inepte. Potser s’emmirallen en la gestió del Regne Unit o dels EUA, que així els va. I és que, com en el futbol, tothom sap més que l’àrbitre o l’entrenador quan les coses li van malament al seu equip. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, potser la majoria de la gent preferiria salut i la seguretat per damunt de les llibertats. L’essència de la seva política. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

Però som uns privilegiats, perquè si aixequem el cap, ara que la corba d’infectats comença a planar-se a casa nostra, i veiem com ha començat a arribar el COVID-19 als països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats de control de les poblacions, ens hauria de preocupar molt el nostre futur, perquè ja hem vist que davant d’aquestes pandèmies no hi ha fronteres.

Sort que davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries en fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que el catecisme ens deia que havíem de fer per confessar-nos, però que, després, en girar la cantonada, tornàvem a pecar”.   

En la quarta setmana del confinament

Quarta setmana de confinament. Hem hagut de renunciar a la vida accelerada i tenir l’ocasió de mirar a dins de nosaltres mateixos i de la casa on vivim. 24 hores sobre 24 hores de convivència si vivim en parella, si tenim mainada. Compartint tasques ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi, converses, exercici, lleure, relació virtual amb la família i amics. Si coincideixen aquestes condicions, som uns privilegiats. Però no és el mateix en el cas de les persones que viuen soles, les

que, essent una família de diversos membres, han de compartir un piset de 30, 40 o 50 m² , les que viuen amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Persones sense protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus d’indignació a l’estómac.

Els privilegiats podem tenir un bona tele, ordinador, tablet, mòbil. Embafar-nos de notícies i missatges sobre el COVID-19, perquè mai un virus ha estat tant viral. Però si no vigilem, podem caure en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l'altaveu de científics que llencen les seves receptes, sovint enfrontades; de polítics i governs autonòmics que carreguen contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena ha tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, fins i tot de fora de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen sense embuts d’inepte. La confusió està servida. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, la majoria de la gent acabaria preferint salut i seguretat. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

I compte amb la pandèmia, que ja hem vist que no coneix fronteres. Ara que sembla aplanar-se la corba a casa nostra, comença a estendre’s pels països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats per controlar les poblacions. Necessitaran ajuda internacional, perquè la responsabilitat és global.

Però davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries per fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que ens deia el catecisme per confessar-nos, i que, després, només girar la cantonada, tornàvem a pecar”.   

Vulnerabilitat diversa

Em deia algú el diumenge passat, Dia de la Dona Treballadora, que no li agradaven els “dies de...”. Naturalment es referia als dies en que es commemoren o reivindiquen drets socials: els drets humans, l’acollida als refugiats i als migrants, la pau, l’escolar de la No violència i la Pau, del treball... I argumentava que aquests drets haurien d’estar presents a les nostres vides de manera permanent. I li vaig contestar que en el condicional “haurien” tenia la resposta. Perquè la realitat és que aquests drets socials sovint són ignorats, esdevenen paper mullat, tot i estar signats pels Estats. I els “dies de...” servien com a revulsiu, com una mena d’actualització de la nostra salut democràtica.

Centrem-nos en la igualtat entre dona i home, en la reivindicació del 8M. O millor dit, en les reivindicacions, perquè la desigualtat entre la dona i l’home no és igual a tot arreu. I si parlem de la violència envers la dona també és més o menys cruenta i freqüent si ella viu al Nord o al Sud globals.

Així, alguna estadística ens diu que, a Espanya, l’any 2019 va tancar amb 55 dones assassinades per les seves parelles o ex parelles. I si hi afegim els comesos per desconeguts els feminicidis van arribar a 99. Un horror. Sí, un horror. Una lacra del masclisme encara instal·lat a la nostra societat, de la masculinitat testosterònica que ennuvola la raó i que s’ha saltat les classes dedicades al respecte i la dignitat de la dona, a la igualtat de drets entre els sexes. Una masculinitat que agredeix o abusa de la dona en una mitjana de 14.000 casos per any, uns 2.000 amb penetració.

Però si ens traslladem a la República Democràtica del Congo, per exemple, país cuer en el respecte a la dona, els càlculs ens porten a unes 400.000 violacions sexuals/any. I com que és quatre vegades la superfície d’Espanya, seria com si a l’Estat es violessin 100.000 dones l’any, en comptes de les 2.000 que hem donat de mitjana. I qui diu al Congo, un país amb conflictes sense resoldre des de fa dècades, diu també a molts altres països on viuen, o han viscut, un conflicte armat o una inestabilitat socio-política. Perquè conflicte i violència de gènere formen un binomi inseparable: quan uns soldats o milicians conquereixen una posició en un enfrontament armat, les dones són el primer botí que prenen per humiliar l’enemic o per la simple raó de considerar la dona un “objecte banal”. Va passar quan l’entrada a Berlin de les tropes occidentals i soviètiques que van derrotar el nazisme, i passa en les actuals conteses bèl·liques o conflictes interns en alguns països. I coincideix, sovint, a països on la dona juga un paper trivial en les jerarquies socials transmeses pels ancestres, essent elles víctimes de la violència estructural.

I moltes dones que fugen del seu país, volent deixar enrere el matrimoni forçat, la mutilació genital o el feminicidi entre altres causes, per embarcar-se en la migració cap els països més desenvolupats buscant refugi o oportunitats per millorar el seu futur, tornen a ser carn de canó dels violadors: policies, màfies o companys de viatge. Dades del CSIC i l’ACNUR diuen que en el trajecte migratori un 3 per cent dels homes havien estat víctimes d’abusos sexuals, i en el cas de les dones la dada pujava al 10 per cent. I algunes havien estat violades diverses vegades, arribant a les nostres costes amb un embaràs no desitjat.

Hi ha, per tant, motiu per seguir reivindicant el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Si bé, caldria replantejar-se entre el feminisme i les institucions la manera d’incorporar a casa nostra les reivindicacions de les dones de procedència diversa que reclamen superar el sistema civilitzatori colonial que les fan més vulnerables dins de la “societat blanca” on pateixen racisme, feixisme, classisme, islamofòbia, antigitanisme... i on són, freqüentment, racialitzades. Aquesta necessitat de reforçar les seves reivindicacions específiques les va portar a manifestar-se a Barcelona, organitzades a través del col·lectiu #DIVERSES8M, al matí de diumenge, a banda de la manifestació general convocada a la tarda.

Motius molt diferents els que van portar a Sabadell a la doble convocatòria del 8M, on va prevaldre el pols polític. Paga la pena dividir-nos també en el “dies de...”? No creieu que s’està alimentant més la política del melic, que no pas la del consens? I tinguem en compte que el consens és el zenit de la praxis política. Oblidar-lo és la picabaralla sistemàtica i bloquejadora de l’acció social.

FRONTERES

Haig de confessar que quan se’m fa present la paraula frontera, la primera reacció que em produeix és la d’enderrocar-la, i sento una certa angúnia, fins i tot m’aclapara una barreja de tristesa i de ràbia. Val a dir, però, que aquests sentiments se m’han arrapat al cor des que els darrers anys estem vivint la criminal actitud de la Unió Europea envers les persones que volen migrar o refugiar-se al nostre continent i des que la Mediterrània s’ha convertit en una fosa cementiri per a milers de persones que fugen de l’horror o busquen una millor oportunitat per a les seves vides. S’aixequen murs infranquejables protegits per policies, militars i videocàmeres entre els pobles. Però que esdevenen franquejables quan del que es tracta és de deixar entrar les mercaderies que el nord ric espolia al sud pobre a preus de ganga. Sí, m’encenc quan veig el Trumpdimoni fer gala del mur a la frontera mexicana o l’ultra Netanyahu reforçant el mur amb Cisjordània per als palestins i fer-lo permeable, en canvi, per als jueus que hi van a muntar colònies. És llavors quan em venen ganes de cridar: “Obrim fronteres!”. I mentre no arribi el moment d’obrir-les, benvingudes les protestes com la del grafiter australià Lushsux, que fa un parell d’anys va pintar al mur de Cisjordània Trump i Netanyahu fent-se un petó als llavis.

Confesso, però, que el que m’ha fet pensar en les fronteres no ha estat cap fet o informació relacionada amb les migracions o el refugi, ni tampoc en els murs de la xenofòbia. El que m’ha fet pensar en les fronteres ha estat una informació apareguda fa dues setmanes a les pàgines d’aquest diari titulada Quatre minuts, dues zones. La informació ens sorprenia amb la dada, referida a les “targetes de viatges il·limitats de l’ATM, com ara la T-Usual o la T-Jove”, que “un tren de Rodalies triga quatre minuts a anar de l’estació de Sabadell Nord a Terrassa Est, però el viatge surt tan car com baixar fins a Barcelona” I jo afegiria: “I a l’aeroport del Prat”. És una simple frontera o límit administratiu, però un greuge comparatiu al cap i a la fi per a la ciutadania. Un greuge que es pot fer desaparèixer amb voluntat política. No se li va concedir als santcugatencs la gràcia de poder viatjar amb una targeta d’una zona tan si anaven a Barcelona com si ho feien a Sabadell? Inclosos a la zona 2, abans havien de viatjar a Barcelona pagant dues zones. Doncs això, les fronteres estan per enderrocar-les; i els límits administratius, per eliminar-los a conveniència del poder del moment.

És el cas també de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Fa uns anys va engolir Barberà del Vallès i ja hi ha polèmica per un impost que l’AMB pretén cobrar als seus ciutadans. De manera que els veïns de la vorera sud del carrer de Comte Ramon Berenguer pagaran un impost que els de la vorera nord no pagaran, perquè pertanyen a Sabadell. Ves! I si arribés a prosperar la proposta de la federació barcelonina del PSC d’ampliar l’AMB a les comarques dels Vallès Occidental, l’Oriental i el Maresme, tard o d’hora ens veurem sabadellencs i terrassencs a dins de l’ens metropolità. I novament els límits es mouran a plaer de la voluntat política de torn. Si Toni Farrés veiés el tomb que donen les coses! Ell, tan engelosit que Sabadell no fos empassat per Barcelona.

Totes les fronteres, els límits, doncs, es mouen quan es volen moure. I sobretot quan hi ha interessos econòmics pel mig. Ho hem vist també en les successives ampliacions de la Unió Europea des de l’embrió de l’any 1957 amb la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer formada per sis estats, fins als 27 actuals, després de la sortida del Regne Unit. I dins de la UE, l’espai Schengen, l’espai euro… Totes les fronteres es tornaran a moure quan als països motor de la UE, liderats per Alemanya, els interessi ampliar les seves inversions o els seus clients.

I tornant als límits de les targetes ATM, estic amb el que deia un amic meu: una sola tarifa per a tota la conurbació de Rodalies: més trens, més enllaços i més passatgers. I el cotxe, al garatge. Perquè ja veiem que els límits es mouen quan interessa… a qui té el poder de torn.

La creu esquerdada

Va passar a l’església de la Inmaculada Concepción de la barriada de Santiago y Zaraiche de Múrcia capital. El dissabte, dia 4, coincidint amb l’inici de les sessions d’investidura al Congrés de Diputats, un parent meu va assistir a la missa de difunts del pare d’un seu amic. Just abans de la darrera oració del ritual de la missa, el meu parent es va quedar gelat en sentir a dir al capellà: “No sé si sabeu el que està passant al Congrés de Diputats. Si Déu no hi posa remei, es formarà un govern de comunistes gràcies als pactes amb els enemics d’Espanya i amb terroristes assassins”. Alguns assistents es van quedar parats per la sorpresa, altres, com el meu parent, amb la sang congelada, però altres assentien. I el capellà va seguir: “Jo no soc de cap partit, però Vox és l’únic que defensa la unitat d’Espanya”. A continuació, va lloar el compromís de l’Església amb la política –interpretem la política de complicitat de l’Església oficial amb el franquisme i la dreta conservadora– i el paper dels Reis Catòlics, per acabar en una arenga cridant a la manifestació convocada per la ultradreta aquest diumenge passat a tots els ajuntaments d’Espanya. Les preguntes retòriques del meu cosí: “Es poden dir aquestes coses en nom de Crist? Si Jesucrist visqués en el nostre temps, s’acostaria a aquesta gent? Si Déu és amor, per què un capellà fa propaganda de l’odi a una església?”.

D’acord que molts altres capellans estan molt allunyats d’aquestes posicions profeixistes i amb ells, molts catòlics. Però, què poden fer per combatre l’ultraconservadorisme de l’Església oficial? Com poden combatre el poder allargassat de Rouco Varela instal·lat en l’actual president de la conferència episcopal, el cardenal Ricard Blázquez, que el mateix dia de l’arenga del capellà murcià mostrava la seva inquietud per un possible govern de coalició PSOE-UP i cridava a estar molt alerta i resar per Espanya, segons publicava La Vanguardia? I el seu segon, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, encara li posava més drama dient en una pastoral que s’agenollava davant de tothom per demanar-los que resessin per Espanya a totes les esglésies de l’Estat. Està ben clar que els bisbes no acaben de pair que som un país aconfessional, que no se n’hagin adonat per les importants prerrogatives que segueix tenint l’Església catòlica. Tenen por, diuen, que s’acabin les classes de religió a les escoles, i una por ben fundada que hagin de revertir les immatriculacions indegudes a l’Estat.

No aprenen ni a cops de desercions de fidels. De què serveix que el Papa Francesc s’esforci amb missatges conciliadors i propers a les preocupacions de la gent, si després aquests jerarques de l’Església creen unes cadenes com la COPE i 13TV, alineades en el que coneixem com la caverna mediàtica, que es dediquen a atiar el foc anticatalà i a sembrar el que podríem catalogar com a discursos d’odi? El que preocupa és que no es qüestionin la perversió dels seus missatges, que estiguin convençuts que són veritablement cristians. Com també s’ho creien els tribunals de la Inquisició, que a més se li deia Santa. Quin perill la religió quan s’incrusta en el quefer dels assumptes polítics!

Així, el partit de la ultradreta, que em nego a dir-li pel seu nom, se sent reforçat més que mai, com els seus socis del PP i Ciutadans agafats de la mà en la cursa de l’insult barroer, de les amenaces apocalíptiques, de les mentides i difamacions i de l’apropiació d’Espanya, abraçant els mateixos missatges franquistes que van conduir a la guerra del 36. Hem vist que tampoc no han tingut gaire èxit les concentracions feixistes del diumenge, plenes de gallines i banderes inconstitucionals. Però em preocupa que, excepte els antifeixistes que es van plantar davant dels ultres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i a algun altre ajuntament, a la resta de llocs poca presència han tingut els contraris a la ultradreta.

Per cert, els serveis de seguretat que diuen vigilar els discursos de determinats imams per prevenir el terrorisme islamista, no haurien de vigilar també els discursos d’odi de determinats eclesiàstics per prevenir el possible naixement d’un terrorisme cristianista?