De la infodèmia a la indiferència

 

Les característiques que fan que un fet sigui noticiable per a una comunitat són diverses. Fora d’aquestes característiques se situa la infodèmia provocada al voltant de la pandèmia de la Covid-19, una sobrecàrrega d’informació veritable i falsa que inunda la ment sense donar temps a assimilar-la i, en alguns casos, causant determinades patologies. Ara potser comença a anar a la baixa en veure el progrés de les vacunacions, 35% a Espanya a hores d’ara. En canvi, tanquem els ulls i l’oïda quan, amb la lletra petita, es diu que a països del sud global, com Kènia o Egipte, la pauta completa no arriba ni a l’1% de la població. Però si parlem de l’Ebola, per exemple, l’epidèmia és tractada com un problema de l’Àfrica negra, lluny d’aquí, i només desperta interès si es produeix algun conflicte, com quan els sanitaris estrangers que vacunaven la població autòctona van ser atacats perquè alguns moviments autòctons els feien culpables d’haver-hi introduït la malaltia o d’experimentar amb ells. En periodisme pesa molt el factor distància: no ens afecta igual la notícia de 2.000 morts per un monsó a l’Índia que les 13 persones que van perdre la vida i les 4 desaparegudes durant la tempesta Glòria que va assotar les nostres costes.

Tampoc les xifres de morts, desplaçats i refugiats a la guerra de Síria o del Iemen fan commoure un segment de la població més enllà de lamentar-nos pel patiment de la població civil i d’emprenyar-nos pels interessos estratègics que hi ha darrere d’aquestes guerres. Però un percentatge important de la nostra societat cau en la indiferència, empassant-se informacions luctuoses sense pensament crític, sense adquirir coneixement real. I és que ens estem acostumant a la violència, a la desgràcia aliena, que contínuament ens arriba com a espectacle a les televisions, a les múltiples xarxes, al cinema...

Aquest 20 de juny, Dia Internacional de les Persones Refugiades, vam saber que l’any passat hi va haver més de 80 milions de desplaçaments forçosos de persones al món, que el 42% dels desplaçats eren menors de 18 anys i que l’Acnur considerava com a refugiats uns 21 milions de persones del total de desplaçades. Xifres i estadístiques que no ens mouen del sofà de casa. Perquè de la mitjana de 300.000 persones que l’any 2017 van sortir als carrers de Barcelona, dins la campanya Casa Nostra/Casa Vostra, cridant “Volem acollir”, enguany només hi han sortit poc més d’un centenar de manifestants. I en els actes organitzats a Sabadell tampoc no s’arribava ni als mínims marcats per les restriccions. Era una diada que incidia en els drets de les persones refugiades, però també en els dels milers de persones que busquen trobar aquí millors oportunitats de vida o que fugen de la pobresa persistent als seus països.

En canvi, no troben més que murs infranquejables. Les demandants d’asil, víctimes de l’enorme lentitud de l’Estat per regularitzar la seva situació, i les migrades, a costa de les polítiques que la UE imposa als estats membres. Actualment, Sabadell compta amb 72 places per a persones sol·licitants de protecció internacional, gestionades per entitats d’acollida, més 10 places dins del projecte municipal Tenderol. Tot i això, hi pot haver més persones sol·licitants d’asil no comptabilitzades, com també passa amb la xifra real de persones migrades a la nostra ciutat, que depassen les empadronades, sigui per com han arribat o com es veuen obligades a viure. Tanmateix, les persones estrangeres s’acostaven l’any passat a les 30.000, prop del 14% de la població de la ciutat. La majoria procedia del continent americà (41%), seguides de les africanes (30%). I entre els sectors on més s’han instal·lat destaquen, per aquest ordre, la Creu de Barberà, Ca n’Oriac, Centre i Can Rull.

Així doncs, no s’hi val la indiferència. La immigració estrangera anirà creixent, ens posem una bena als ulls o no. Si construïm una convivència plena, multicultural i rica, evitarem que barris on la migració ha rellevat una bona part de la població autòctona, com els Merinals o les Termes, esdevinguin guetos de marginació. Si així ho volen les persones estrangeres, han de poder viure amb les mateixes oportunitats i serveis de tothom i s’aconseguirà combatre les mentides enverinades llençades pels xenòfobs i racistes que encenen la discriminació i l’odi.

L'actitud acomodatícia acrítica

 

No sabia com es diu en els termes de la psicologia la instal·lació, l'acomodació o el desestiment d'una persona en un rol determinat que perpetua la seva existència. Però ho he consultat amb un amic psicòleg i m'ha donat una definició, que us exposaré després d'explicar-vos el fet que m'ha donat peu a aquest escrit.

Llegia fa poc en una xarxa social una publicació sobre una història real que dona pistes per explicar-nos el franquisme subjacent en la societat, el qual, en obrir les comportes de l’embassament on era contingut, vomita símbols, lemes, fanatismes irracionals i velles obsessions rovellades que aplanen el camí a l’extrema dreta, davant un ventall d’opcions democràtiques que els costa un munt organitzar-se per aturar la desraó.

Faig un resum del fet històric: el 20 de juliol del 1936, dos germans que treballaven al camp reben la visita de l’amo de les terres i els diu que havia esclatat la guerra i que si no volien que els rojos els robessin les terres, que s’afanyessin per allistar-se. Van obeir l’amo sense adonar-se, ni per un segon, que entre els rojos a qui al·ludia l’amo n’hi havia molts amb els quals havien compartit jornades de feina. Tampoc no s’imaginaven que, mentre ells anaven a agafar les armes per matar els que havien estat els seus companys, l’amo es va tancar al seu mas fins que va acabar el conflicte.

Un dels germans va ser mort al front, l’altre, tot i que va perdre l’alegria, havia guanyat els rojos i l’amo va conservar les seves terres, a més d’afegir-ne d’altres que pertanyien als seus veïns perdedors. Després d’acabar la guerra, ja no va tornar a veure l’amo, perquè es va traslladar a Madrid a viure de les rendes que dos cops l’any cobrava del seu administrador. Quan el 2002 va morir, pobre com sempre, el camperol fidel, l’amo el va recompensar contractant el seu net en els serveis de neteja d’una de les seves empreses.

Quan, ara fa un any, l’extrema dreta es manifestava al barri de Salamanca, l’amo de la història colpejava una casserola enfilat en el seu Ferrari. Darrere, el net del camperol, mileurista precari, onejava una bandera franquista contra la dictadura roja que vol portar el país a la ruïna, defensant la riquesa de l’amo, com va fer el seu avi 80 anys enrere.

El meu amic psicòleg parla d’aquest comportament com a “una conformitat basada en una actitud acomodatícia acrítica, no reflexiva, perquè la continuïtat els dona seguretat individual”. Per alimentar-la, l’extrema dreta manipula les pors que s’emmarquen en un imaginari en què apareixen els comunistes o la xenofòbia envers els migrants, a més de jugar amb la mal·leabilitat de les paraules llibertat o democràcia, per exemple.

Si traiem el cap de la nostra endogàmia sociopolítica, ens adonarem que aquesta actitud acomodatícia acrítica predomina en la majoria de la població, en una massa social mancada d’una sòlida formació política, exposada, alhora, a seguir qualsevol flautista d’Hamelín que els desperti de la seva letargia. Entre els flautistes, força hereus de l’esperit franquista instal·lats a les institucions administratives públiques, en els aparells polítics, judicials, religiosos, policials, de l’exèrcit o, fins i tot, esportives. Conegut és el passat vincle amb Fuerza Nueva del president de La Liga, Javier Tebas, del qual no s’amaga, ni tampoc es talla a reconèixer la seva ideologia ultra.

Però és que els demòcrates, sobretot els que es poden considerar d’esquerres o de centreesquerra, han col·laborat irresponsablement en aquest blanqueig del franquisme que està sortint de l’armari, i que cada cop és menys subjacent, per la seva tebiesa a fer creu i ratlla amb el franquisme. Perquè, com diu l’historiador Ángel Viñas: “Aquest país encara no ha guarit les ferides de la guerra civil”.

Hi ha molts exemples, però se me n’acut un que sempre m’ha sorprès força, el de Jorge Vestrynge, qui des dels seus orígens neofeixistes, passa per secretari general de l’Aliança Popular de Manuel Fraga, entra poc temps en el PSOE, assessor polític del PCE i Izquierda Unida, articulista d’El Viejo Topo, de tendència marxista, dona suport a Pablo Iglesias i Podemos, professor a la universitat Complutense de Madrid i xenòfob declarat i simpatitzant de les tesis del Front Nacional de Marine Le Pen.

Sorprenent? Doncs només és un exemple. Mentrestant... qui dia passa, any empeny.

Quatre dies de maig

 

Hem tingut un cap de setmana i un dilluns de celebracions i commemoracions de Dies de, que ens empenyen a tenir present efemèrides o reptes per anar avançant cap a una societat que està obligada a treballar de valent per fomentar el respecte als drets humans, a perfeccionar la democràcia i aconseguir un món que venci les grans desigualtats socials que allunyen a una part important de la societat del dit “estat del benestar”, i a nivell internacional les que ens allunyen al nord enriquit del sud empobrit.

 Dissabte,1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, una jornada reivindicativa dels drets laborals i en homenatge als màrtirs de Chicago, els que van morir durant la manifestació que posava fi a la vaga que va començar l’1 de maig de 1886 per reclamar la jornada de 8 hores, i els que van jutjar i executar després. Ja no estem en les condicions de treball de la revolució industrial del segle XIX, però 135 anys després, en una societat de neoliberalisme despietat, de finances i tecnologia globalitzades i de crisi econòmica empitjorada per la maleïda pandèmia, les crisis laborals s’han multiplicat. Per això m’ha cridat l’atenció el fet que, mentre el Banc Sabadell anunciava els 73 milions d’euros de benefici durant el primer trimestre de 2021 -un 22% menys que en el mateix període de fa un any- alhora elabori un ERO que deixarà al carrer a poc més de 1.800 persones, entre prejubilades i acollides a baixes incentivades, mentre es mostra cofoi d’avançar en el pla de digitalització. I la pregunta és: per què no es pot gestionar un impost que gravi la digitalització en funció de les persones que substitueixi el giny de torn? Si no, digitalització-robotització suposa menys tributació... i l’atur pujant.

 Diumenge, 2 de maig, Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar, instaurat per la UNESCO, amb la fita principal de promoure activitats educatives als centres escolars per evitar la pressió psicològica que pateixen alguns i algunes alumnes, el que es coneix com a bullying, i que pot tenir conseqüències que van des del trauma psicològic al suïcidi. Un estudi de la OCDE diu que a Catalunya el percentatge de joves que han viscut alguna situació de bullying escolar és del 14,8%, una de les més altes d’Espanya, darrere de Galícia.

 Dilluns, 3 de maig, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, instaurat per l’ONU el 1993 per tal de difondre que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica. Però com diu el periodista  Joan Vila Triadú: “Llibertat de premsa? Sí, però amb la condició sine qua non de dignificació i prou de precarietat”. I precarietat significa feina no convencional, mal pagada, insegura i sense protecció, ni possibilitats de sostenir una llar. I amb la pandèmia aquesta precarietat encara s’ha agreujat més. Així que, mentre el professional de la comunicació estigui més preocupat per sobreviure exercint la seva professió, és utòpic que pensi en la ciutadania a l’hora d’informar i no es doblegui a les exigències que poden venir dels editors del mitjà o dels poders polítics, econòmics o d’altres grups de pressió. I per molt que els sectors socials reclamin que la informació és un bé comú que exigeix lluitar per la transformació social, els i les professionals poden fer ben poc treballant com a autònoms, esperant que els “comprin” la peça un mitjà que té interessos retrògrads o tèrbols. Després l’acusaran de vendre’s, de ser un mercenari o d’apuntar-se a les fake news, fent caure darrere seu la credibilitat de la informació. Davant seu tindrà el dilema de viure del periodisme o canviar de professió.

Però la llibertat de premsa es troba encara amb un greuge més gran en un país on segueix vigent la Llei Mordassa, una llei que sanciona periodistes per fer la seva feina. Davant d’aquesta amenaça, malauradament, el periodisme s’està acostumant a l’autocensura, als vetos de partits polítics i altres poders fàctics, a rodes de premsa sense preguntes, etc. I sense l’autèntic periodisme el que queda és mera propaganda, no democràcia.

 Dimarts, 4 de maig, eleccions a la comunitat de Madrid:  El trumpistes s’han fet amb el poder i entre ells alguns terraplanistes. No comments.

Els perills de la tebiesa

 

Metàfora fàcil: si trobem una poma podrida a la plata de les pomes, oi que la llencem per evitar que la resta es podreixi? Doncs -hi vaig directe- si en una democràcia, tan feble com la nostra, hi ha grups polítics, socials, militars, eclesials, jurídics, etc. que són antidemocràtics, i la seva acció posa en perill la democràcia que tant ens costa consolidar i volem millorar, per què no els “llencem”? Per què la nostra representació política, escollida per votació popular per una majoria de la ciutadania d’aquest país -el legislatiu pel que fa al Congrés de Diputats i/o l’executiu en allò que li pertoca- no fa net il·legalitzant la ultradreta i expulsant els pertorbadors democràtics que encara beuen de la mamella franquista a determinades institucions? Estic fart de sentir l’argument de que la ultradreta ha estat escollida democràticament i que, per tant, tenen la mateixa llibertat que qualsevol opció política a aparèixer on sigui i dir o fer la seva. NO. La poma podrida no conserva les qualitats antisèptiques, vitamíniques i refrescants de les pomes. S’ha de llençar. Que per fer-ho cal reformar la Constitució? Doncs que es reformi, que ja és hora, per aquesta i altres moltes qüestions que ara em farien perdre el fil. La Història està per evitar repetir el que no es vol repetir. I la Història ens diu que també els nazis van pujar al poder democràticament l’any 1933, però que Hitler ja va començar la seva feina ultra dos anys després de la I Guerra Mundial. Doncs evitem, abans no sigui massa tard, que amb aquesta tebiesa amb que es tracta els antidemòcrates, acabin creixent i després sigui massa tard per recuperar la pau.

Vaig veure una entrevista televisiva a l’activista Serigne Mbayé, candidat a diputat per Unidas Podemos al parlament de la comunitat de Madrid, i a banda de les preguntes tendencioses en el to del conductor del programa sobre com havia aconseguit la nacionalitat espanyola o havia progressat des de la seva arribada en un pastera fins a muntar un bar amb una cooperativa -que més semblava un programa xerrameca de Tel 5-, li insistia en que reconegués la resposta violenta dels antifeixistes en el míting del líder del partit ultra a Vallecas. La resposta era clara: El partit ultra el que va fer convocant l’acte a Vallecas va ser “una provocació, perquè si aquest partit mai s’havia preocupat de Vallecas i ara convoca aquest acte, el que pretenia era generar tensió i posar la por a la gent”. D’aquesta manera, el provocador es converteix en víctima, crea tensió en la campanya i mobilitza el major nombre dels seus votants. És una estratègia que va repetint constantment: discursos racistes, homòfobs, masclistes i qualificatius de baixa estopa contra les esquerres i els independentistes, tot esperant que les reaccions siguin també agressives i, millor per ells, violentes.

Mentre arriben, esperem, lleis i mesures governatives contra la involució democràtica, benvingudes siguin les accions pacífiques com la d’aquest diumenge a Sevilla contra l’extrema dreta o la de Sabadell, convocada per la Plataforma Antifeixista de Sabadell en record de l’assassinat del jove valencià d’esquerres, Guillem Agulló, per un grup de criminals ultres ara fa 28 anys. Benvingut sigui el lema de la Plataforma “Per una ciutat de totes, Sabadell Antifeixista”. Benvingut sigui el propòsit de la Plataforma de dur a terme una “tasca pedagògica” a  les escoles i als barris de Sabadell per contrarestar el feixisme. La llavor formativa constant que lluiti contra la tebiesa, contra el relaxament de la ciutadania s’ha de potenciar.

Queda molt per netejar. El Ministeri de Defensa, per exemple, mira cap a un altre cantó quan es denuncia la presència d’oficials neonazis a l’exèrcit o permet que una bandera de la legió conservi el nom de “comandante Franco”, mentre a Alemanya el ministeri homòleg dissol un Cos d’Elit de l’exèrcit relacionat amb grups neonazis. Altres institucions també permeten que a Madrid, franquícies feixistes celebrin pels carrers el dia de la victòria o de l’alliberament de Madrid pels rebels contra el govern legítim de la República. I més...

 

Al ressò dels missatges de l'Arcadi

 

No puc estar-me d’encetar aquesta col·laboració sense fer el meu petit homenatge a l’Arcadi Oliveres, l’home senzill, assequible i amable que sempre ha estat, i està, disposat a atendre qualsevol petició de col·laboració, sempre que aquesta vagi en el camí de la justícia, de la regeneració de la democràcia, de la pau. Durant aquestes setmanes que ha sabut que li quedaven pocs dies per seguir entre nosaltres, ha obert la finestra de casa seva per sentir el caliu de tota la gent que volgués acompanyar-lo, i deixar-se estimar, ell, que tanta estimació ha repartit, i segueix repartint. Ell, que tant li agraden els oxímorons, s’ha mostrat sempre com un home de pau, alhora que lluitador ferm, dur i provocador contra la injustícia. Igual qualifica de criminal la Unió Europea per aixecar murs a la migració i al refugi, com d’estafadors els bancs per la seva agressivitat financera, a més de denunciar-los per rendibilitzar els plans de pensions dels clients invertint els diners en la fabricació d’armes. Se n’ha fet un fart d’advertir-nos: “Compte amb el que fan amb els vostres plans de pensions!”

A Sabadell, com arreu, té molts amics. Destaco l’amistat ben ferma que manté amb la Roda de la Pau, i la bona sintonia amb la Lliga dels Drets dels Pobles, l’entitat on m’hi deixo hores com a voluntari. L’Arcadi ha participat en trobades o xarrades de la Lliga, ha escrit articles o acceptat entrevistes, com aquesta que li vaig fer l’any 2013 per la revista Papers¹ i de la qual extrec el següent passatge al fil de la política: “-I tot i que el 15 de Maig el moviment ocupa les places, mig any després els ciutadans de l’Estat voten el PP. - Passa que molts dels que van anar a votar no es mobilitzaven a les places, ni sintonitzaven amb el 15-M i estaven més influenciats per les bestieses de Tele 5, per la informació dels grans diaris,...”  Una resposta simple i entenedora que ens obra els ulls al segment més implicat en l’àmbit social i polític que dibuixem els pronòstics del futur immediat en funció de les nostres anàlisis endogàmiques, sense tenir en compte la massa social que viu al marge. Aquesta cita de l’Arcadi la faig servir  quan les persones del meu entorn no s’expliquen o esveren en veure, posem per cas, que la ultradreta és força votada a les darreres eleccions al Parlament o quan les recents protestes per l’empresonament de Pablo Hasél esdevenen un caos. I és que des dels nostres micro-grups ens oblidem de molta gent que viu al marge de la formació política, de la conscienciació social per transformar la societat. I això ho saben bé els assessors de la propaganda política quan gestionen la comunicació de masses en les campanyes electorals. I ara, més enllà dels mitjans de comunicació tenen a l’abast les noves formes d’influir en la massa social: les xarxes. Unes xarxes socials que dominen hàbilment els grups organitzats per poc representatius que siguin i que poden amagar-se en l’anonimat, a diferència dels mitjans de comunicació que tenen uns responsables darrere. Ara bé, qui dirigeix aquests grups anònims? Són els mateixos assessors de propaganda política que utilitzen les noves eines de comunicació en xarxa al servei d’interessos inconfessables?

Amb l’excusa de l’alliberament de Pablo Hasél, grups com ACAB, acrònim de “tots els policies són uns malparits,” han mobilitzat joves fastiguejats per la crisi que s’han empassat l’objectiu de les accions criminals contra “jutges, govern, Generalitat i policies”; s’hi han vist al mig grups des dels CDR al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i Alerta Solidària, que s’hi han desmarcat quan han vist com es desmarxava tot amb la intrusió de malfactors i grups ultres que han arrasat comerços, mobiliari urbà o han calat foc a una furgoneta de la guàrdia urbana de Barcelona. Sociòlegs i altres experts n’han analitzat les diverses causes, com també ho van fer per explicar l’ascens dels antidemòcrates ultres en les darreres eleccions. 

Però, o els responsables polítics pensen més en el conjunt de la ciutadania per redreçar la crisi, enlloc de mirar-se tant el melic, o les masses que viuen als marges seran pastura fàcil dels llops de la involució.

 1 http://www.dretsdelspobles.org/mm/file/Revista%20Papers/papers54.pdf

 

De democràcia de l’autèntica i de jutges

                                                  

He estat prop de 10 anys fent xerrades, amb professionals de diferents especialitats, a alumnes de 4rt d’ESO d’un centre de Barcelona per tal de donar-los prou elements per triar la modalitat de batxillerat que els permetés continuar una carrera universitària que els aplanés l’accés a una professió futura. “No cal que feu una carrera, si el que us agrada és la perruqueria, la mecànica o la fusteria, per exemple”-els deia d’entrada. “O la dansa” -em va interrompre en una ocasió un professor de dansa amb qui compartia taula. Perquè a cada classe hi participàvem cinc professionals, i de classes n’hi havia cinc més. Com a periodista vaig compartir taula amb professionals de la medicina, la psicologia, l’advocacia, l’arquitectura, el cinema i el teatre, el disseny, la informàtica, l’economia, la dansa, el marketing, l’enginyeria o, fins i tot, una coach. A més de treure-li ferro al fet de passar per la universitat per fer-se un futur, els insistia que si triaven una carrera, que fos perquè estimaven prou l’estudi i l’especialitat que haguessin escollit, mai per professions de moda amb expectatives de guanyar-se molt bé la vida. De passada, aprofitava l’avinentesa per tirar-los-hi un gerro d’aigua freda als qui volien viure del periodisme, tal i com està la professió avui. Ara bé, que pensessin que sempre podrien canviar de carrera si s’equivocaven i tenir segones oportunitats.

No recordo si l’any que vaig compartir taula amb l’advocada, ella va fer cap referència a la projecció que té l’advocacia cap a la carrera judicial. Però de la mateixa manera que m’havia trobat alumnes que volien fer periodisme o comunicació per fer-se famosos o famoses darrera una pantalla de televisió, potser l’advocada, actualment, es trobaria alumnes que tindrien interès en arribar a ser jutges o magistrats, atrets i atretes pel poder que està assolint dia rere dia l’alta judicatura en el nostre país. 

Durant més de tres dècades, el període en que anàvem acomodant-nos a la democràcia -i gairebé adormint-nos, per cert-, semblava que els tres poders -el legislatiu, l’executiu i el judicial-  anaven fent sense massa frecs entre ells. Però arriba la crisi, una part de la ciutadania aixeca la veu i pren el carrer, els parlaments (poder legislatiu) van perdent la seva estructura monolítica, entrem en els temps de major pluralitat, i els governs (poder executiu) que surten dels parlaments són més inestables. Però els alts tribunals (poder judicial) i l’òrgan de govern del Consell General, segueixen, pam més pam menys, ancorats en el passat.

Ara no m’entretindré en enumerar els diversos casos en que els tribunals de justícia li han pres el protagonisme a la política. L’encunyament del binomi “judicialització de la política” ha estat massa temps en boca de la ciutadania, en gran part per la incapacitat dels polítics de fer una política com cal i, per altra banda, pel protagonisme maldestre, superb i batusser d’alguns membres de la judicatura. Escenes i casos viscuts des del procés polític independentista fins a artistes jutjats com a repressió a la llibertat d’expressió artística han fet història per actuacions judicials reaccionàries, i perquè, com és sabut, les lleis s’interpreten, i segons qui les interpreti, les sentències són unes o d’altres de molt diferents.

L’última decisió judicial indignant per les persones autènticament demòcrates ha estat la de la Junta Electoral Central per donar canxa mediàtica en aquesta campanya als innombrables ultres (em nego a esmentar el seu nom). Si fins ara no s’havia permès aparèixer en els mitjans de finançament públic als partits que no tenien representació parlamentària, per què ara deixen als feixistes antidemòcrates el forat mediàtic públic? Per la seva significança? Per favor! No més aire a aquells que s’aprofiten de la llibertat per segrestar-la en el moment que accedeixen al poder. Fins i tot alguns mitjans que se’ls donen de “progres” també han caigut en el parany per l’ambició de no quedar-se enrere en la cursa pel share d’audiència. Aleshores, tot s’hi val per l’audiència?

Hem perdut la memòria històrica de quan el nazisme va pujar democràticament per després anul·lar la democràcia i a continuació muntar una guerra boja i genocida? Doncs, anem jugant a deixar-los dir, en pro de la llibertat democràtica -com s’ha dit des de la mateixa presidència del Congrès de Diputats- atorgant-los-hi massa visibilitat als innombrables, que aquests són capaços de treure rendes, fins i tot, del victimisme quan se’ls ataca.

Un negre informatiu i una judicatura justa i respectuosa amb l’autèntica democràcia hauria ajudat a que el 15F no ens haguem de donar cops de pit.

 

 

De la generació Covid als nous temps esperançadors

                                           Foto Adiva Koenigsberg, Vilaweb

Acabem de deixar enrere les festes amb què els antics del nostre racó de món celebraven l’entrada al solstici d’hivern, quan el sol començava a créixer, allargant-se els dies i les collites s’havien d’emmagatzemar, el bestiar recollir o tenir-lo a prop de les quadres, i les famílies combatien el fred de l’hivern passant hores al caliu del foc, dedicant-se a conservar aliments i a fer feines domèstiques. Per això, abans de tancar-se dins de casa, aquí i allà segons cada cultura, festejaven l’arribada de la nova estació. I l’Església catòlica va pensar que aquestes festes dedicades al sol podien ser un bon moment per celebrar el naixement de Jesús. A l’encesa de fogueres d’antany li succeeix l’enllumenat dels carrers i de les llars, i per fer calerets i posar tothom content, també celebraríem l’arribada dels regals als més petits amb Sant Nicolau i les seves variants de pare Noel o Santa Claus. Però com que aquí no ens trauran mai el Tió i els Reis d’Orient –això espero–, doncs ho celebrem tot i a gaudir a fons de les festes!

No vull entrar en les frustracions festeres a què ens han obligat les restriccions per prevenir els contagis de la Covid-19, ni en l’escassa eficàcia que han tingut, vist com han pujat tots els indicadors, perquè qui més qui menys ja n’ha parlat prou. Prefereixo parlar dels més petits, les esponges que absorbeixen tot el que els envolta, que imiten els pares i paren l’orella en les converses dels adults, i que sembla que no hi siguin. Aquestes vacances, en què han passat més hores a casa, han estat més al corrent dels problemes, de les notícies, i han estat ben conscients del que s’estava vivint, alhora que gaudien de l’esbarjo, demostrant la seva innata energia. Com deia Josep Mercadé la vigília de Reis en aquest diari: “Hem constatat que la capacitat d’adaptació dels més petits és molt més gran que la de la resta de persones. Només cal veure pel carrer o en qualsevol plaça on juga la quitxalla que el fet de portar mascareta ho han normalitzat molt més bé que els grans”

Aquests dies, en què he pogut passar unes estones amb les meves dues netes, els he xuclat una bona dosi d’energia, que bona falta em feia, i he conviscut amb la generació Covid. El més palès d’aquesta afirmació em va venir de la mà de la neta gran, sisè de primària. El seu grup bombolla s’ha inventat el joc de la Covid per quan surten del menjador al tros de pati, “més limitat del que ens tocaria, ara que no podem jugar a futbol o a bàsquet, i ens avorríem”, remarca. I diu que s’han inspirat en altres jocs, com alguns dels que fan a educació física “per cremar calories” i que està en la línia del “tocar i parar”. Quan surten de dinar en són 14, “menys, seria molt avorrit, i millor si fóssim tota la classe de 26”. Els rols de cada participant van en proporció a la dimensió del grup. Però per als 14 de la bombolla del dinar són dos o tres Covids, dos o tres gels hidroalcohòlics i un parell de metges, camuflats entre la resta, que són els ciutadans. Només els Covids i els gels van amb un distintiu (peto, gomet...), però la resta no. “És la profe la que diu a cau d’orella a la resta qui són els metges”, assenyala abaixant el to en dir-m’ho. De fet, el que és gojós és escoltar-la. Però aquí només afegiré que, com us podeu imaginar, a partir d’aquest repartiment hi entren tota mena de regles i d’estratègies. Només us deixo aquest comentari final: “La gràcia del joc és que el gel no mati de seguida qui és Covid, perquè s’acabaria el joc. La gràcia és que vagi protegint els ciutadans, perquè no es contagiïn i així allargar el joc, i en tot cas matar-lo cap al final”.

Les crisis que ha accelerat aquesta pandèmia –de salut, econòmica i social– a les quals potser ja hi anàvem igualment, però a poc a poc, no podríem considerar-les com a senyals que estem en un canvi d’era? L’eclosió de la cibernètica, la genòmica o les xarxes per Internet han generat tants canvis socials i econòmics que ja hi ha experts que aposten per donar-li nom a una nova Edat de la Terra. Fins quan hem de ser a l’Edat Contemporània? En un món d’algorismes, de videoconferències amb persones que viuen a milers de quilòmetres, d’ultraliberalisme econòmic i financer sense consciència social, d’espoli i depredació de tots els racons del planeta, d’un canvi climàtic que ens porta a l’abisme (aquí en un any hem passat del temporal Glòria al Filomena), de les imparables migracions de persones del sud econòmic que hem empobrit des del nord, de governants embogits i sense escrúpols que estenen la desraó entre una ciutadania que s’havia acomodat en un benestar que creia etern... La llista és inacabable. El fet és que estem en una època de producció de béns intangibles i de coneixement. Si els historiadors arriben a una convenció per buscar-li un nom, estarà bé. Però el que necessitem de debò és revertir el sistema d’una vegada.

DESIGUALTATS DAVANT LA PANDÈMIA

                                                          

Ja fa nou mesos del primer confinament que ens va portar l’estat d’alarma per defensar-nos del contagi del coronavirus. El temps d’un embaràs, però que en comptes d’un nadó, el que ha vist la llum ha estat una vacuna per defensar-nos de la malaltia de la COVID-19. Bé, no una vacuna, sinó tres, quatre... Ves a saber quants òvuls haurà fertilitzat l’associació de coneixement, expertesa, empresa, política i diners. I amb el doble interès, a partir d’ara, de guarir de la malaltia i de fer un bon calaix. El bon calaix el faran de ben segur, en més o menys quantitat, els diferents fabricants de vacunes en funció de com quedin en la cursa polític-comercial que ja ha començat. Una altra cosa, però, seran els qui, quan i on de les vacunacions. I com és lògic el primer que fem és pensar en nosaltres, després en les zones més properes i, finalment, en les més allunyades. En conseqüència, com que ens ha tocat estar, malgrat les dificultats de recursos financers i mitjans, en el club dels països rics, doncs tindrem més accés a les vacunes que no pas els països pobres.

El ministre Ylla ha anunciat que fins l’estiu de l’any que ve la vacuna arribarà al 70% de la població estatal. I estudis fets per un grup d’entitats socials, entre les quals, Amnistia Internacional I Human Rights Watch, estan demanant que s’alliberi temporalment la propietat intel·lectual per tal que les diferents farmacèutiques que han patentat les vacunes transfereixen dades a països d’ingressos baixos i mitjans, com ara Sud-àfrica, Índia, Kènia, Pakistan o Moçambic, per elaborar les vacunes a preus més baixos i poder-les administrar a les poblacions dels països més pobres. Si el Brasil, la UE, el Canadà, els Estats Units, el Japó i el Regne Unit no afluixen, resultarà que el 14% de la  població mundial acapararà més del 50% de les vacunes, mentre que en els països pobres només es podrà vacunar una de cada deu persones. Resultat: la població dels països rics i una part de la dels països pobres podran immunitzar-se enfront de la COVID-19, però la pandèmia seguirà activa. No s’han assabentat encara que vivim en l’era del desplaçaments? O és que pretenen encabir-nos al nord ric, com si fóssim el protagonista d’El Show de Truman, en un plató immens, lliure de contagis  i sense connexió amb el món exterior, on viuen persones atacades per la pandèmia?  Oi que necessitem aquest món exterior per continuar explotant-lo i prenent-li els seus recursos per alimentar el nostre benestar? Doncs si no es toca de peus a terra, a banda de la immensa estupidesa que serà no acabar amb la pandèmia, se seguirà atemptant contra els drets humans, perquè el mateix dret té a la vacuna una persona d’Alemanya que una de Malawi.

Mentrestant, dia rere dia seguim rebent el comunicat diari de persones contagiades, ingressades, mortes. Una setmana la taxa de propagació (Rt) és del 0,92 i la següent baixa al 0,91 o puja a 1,14. Els contagiats, que havien baixat, ara tornen a pujar, o els ingressats a l’hospital tendeixen a la baixa. Estadístiques. D’una banda, el consum excessiu de males notícies i les restriccions ens afecten produint-nos estrès, alteracions de l’humor, incertesa, soledat o depressió, però de l’altra ens pot produir un cert ensopiment per no poder processar la sobrecàrrega d’informacions que ens arriben pels mitjans de comunicació o per les xarxes socials. Aleshores, pot passar que una bona part de la ciutadania s’acostumi a l’excés d’informació i a les restriccions, que doni aparença de normalitat a la present situació i es relaxi en la prevenció, perquè, tot i haver-hi ja tants contagis com en el primer confinament, els hospitals no s’han col·lapsat com llavors i es produeixen menys defuncions.

Compte! Prenguem-nos seriosament les recomanacions per contenir-nos en les trobades durant les properes festes. Serem més austers, però no per això hem de ser menys imaginatius. Els éssers humans som com l’acer en la fundació, dúctils i mal·leables. Una qualitat del nostre instint de supervivència. I fem bo el que ja corre de boca en boca: val més ser prudents aquestes festes per poder celebrar les de l’any vinent.

NOS-ALTRES

No soc cap lingüista, ni filòleg, per això no sé com dir-li a la formació de la paraula NOSALTRES. Però m’he adonat que només el català, el castellà, l’aragonès i l’occità, entre les llengües llatines, es refereixen a la primera persona del plural amb el NOS i amb els ALTRES, que tot i semblar oposats, viuen junts en una sola paraula, que li podríem dir integradora.

NOS: Acabem de passar el Black Friday i el Cyber Monday, unes jornades hipercomercials importades de la cultura ianqui dominant. L'enllumenat i la publicitat ens van apropant a les festes de Nadal. Ja comencen a circular els números de la Loteria, la Nacional i la Grossa, i tot ens empeny cap el període anual més consumista de la nostra societat. Però...i aquest any? Mai hauria pensat algú que aquestes festes tan tradicionals de compres i de regals, necessaris i sobrers, i del caliu de la família i dels amics reunits al voltant de taules pantagruèliques, s’envoltarien de frustració, de dolor en alguns casos i d’ànims enterbolits, perquè no acabem de veure la llum al final del túnel on ens té atrapats la COVID-19!

El cop que ens ha donat el maleït virus ens ha produït unes ferides sanitàries, econòmiques i socials molt profundes i, segons com evolucioni la crisi global, fins i tot podríem pensar que anem cap el canvi d’una Era. Hem viscut en un món exageradament consumista i depredador dels recursos naturals, fent-nos els sords als avisos del canvi climàtic que avança a marxes forçades. I seguim -no ens excusem amb les excepcions- permetent que el capitalisme ens segueixi portant a l’abisme. La trencadissa a que ens ha portat la pandèmia ha estat molt forta i no volem perdre el benestar pel que tant hem lluitat. I el nostre cervell espera desesperadament que es desenvolupin les vacunes que ens alliberin del jou de la COVID-19. Però quan tard o d’hora superem aquesta crisi, serem capaços de revertir el nostre sistema de vida perquè desaparegui la xifra de 800 milions de persones arreu del món vivint en el llindar de la pobresa extrema, amb una mitjana d’1,90$ al dia?

Permeteu-me una llicència: “Cuentan de un sabio que un día/ tan pobre y mísero estaba,/ que solo se sustentaba/ de unas hierbas que cogía./¿Habrá otro, entre sí decía,/ más pobre y triste que yo?/ Y cuando el rostro volvió/ halló la respuesta, viendo/ que otro sabio iba cogiendo/ las hierbas que él arrojó.”

ALTRES: Els col·lectius de persones que han arribat de fronteres enllà, com a refugiades o migrants, supervivents en molts casos de les guerres en els seus països, de la travessia del desert saharià, de la violència de les màfies i de la fosa de la Mediterrània i que han caigut en la marginació al nostre país. Aquestes altres, que ja haurien de ser nosaltres, amb la crisi del coronavirus han caigut gairebé en la indigència. Entre elles moltes recollint ferralla o cartrons i vivint en qualsevol racó o amuntegades en pisos de misèria. I amb el confinament ni això podien fer.

Però les persones que s’han pogut lliurar de la persecució policial i dels CIE, s’enfronten després desesperades davant els murs de l’Administració quan volen regularitzar el seu estatus. Va quedar palès a la darrera reunió de la Taula d’Acollida de Sabadell. Sol·licitar un permís de residència o de residència i treball inicial sempre ha estat un Via Crucis, però a partir de l’estat d’alarma la situació ha empitjorat, ja que l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona va anul·lar les cites prèvies ja assignades, perquè no podien fer-se presencials, i fins avui segueix tancada. I per fer les gestions online, moltes d’aquestes persones no tenen mitjans i han de recórrer a serveis com els que presta el Servei Ciutadà d’Acolliment a l’Immigrant (SCAI) de Sabadell. Les cites prèvies amb la Comissaria de Policia també es van anul·lar al març, amb l’estat d’alarma. S’han de tornar a demanar, però el web de la policia avisa que no hi ha cites disponibles a cap comissaria de la província de Barcelona. Però el pitjor de no poder finalitzar el tràmit corresponent és que o no poden cobrar prestacions de la S. Social, els bloquegen els comptes bancaris, se’ls acaba la relació laboral o perden l’oportunitat de trobar una nova feina… El sistema d’estrangeria està col·lapsat i els drets d’aquestes persones vulnerats. 

Encara no són nosaltres. Trist avís per les expectatives de les que han estat amuntegades aquests dies al port d’Arguineguín, a la Gran Canària, i ara reubicades per l’illa en espera d’un destí incert.

 

Quan la responsabilitat s’associa amb la solidaritat

 

Soc pagès i tinc un hort de producció. I el tinc perquè d’ell en visc, més o menys bé. Tinc bona terra, hi poso un adob equilibrat, espero que el temps sigui propici per la sembra i el desenvolupament de les plantes i també que la producció es cotitzi bé quan surti al mercat. Però també serà important que si planto patates, posem per cas, colgui els trossos grillats a una distància de 30 a 40cm i en rengleres de cavallons separades a uns 70cm l’una de l’altra.  Ara bé, si planto els grills només a 10cm de separació i els cavallons els separo només a uns 30cm el més probable serà que moltes plantes s’acabin morint i que les supervivents em donin unes patates escarransides. Si actuo així empès per la cobdícia o per refer-me de la crisi de la collita anterior, provant que la sort em sigui favorable i, tot i encomanant-me a Sant Isidre, al final acabaré venent quatre patates al marge de la carretera, tindré dret després a demanar ajuts públics per compensar les meves pèrdues?

L’exemple és senzill, però aquests dies de noves i estrictes mesures de restricció pels rebrots de contagis que estem vivint, m’ha vingut bé per referir-me  a la responsabilitat dels propietaris o gestors dels establiments a l’hora de controlar els aforaments del públic. S’ha parlat molt de la responsabilitat de la ciutadania, de que fer front a la pandèmia és cosa de tothom, de que els responsables polítics es barallen entre ells i confonen la població, la qual els perd la confiança, de que calen ajuts als sectors en crisi i que aquests no arriben o arriben tard. Però el fet és que dins d’aquest aiguabarreig acabem patint les conseqüències negatives tota la ciutadania. Perquè sabem que la crisi econòmica i social té l’origen en la crisi sanitària. Bé doncs, centrem-nos en controlar els contagis! Això és prioritari, redeu!

I com que ja veiem que som una cultura amant de la proximitat social i que en les trobades i reunions ens relaxem i ens oblidem de que hi ha un mal bitxo invisible agotzonat entre les taules d’una terrassa o les de dins de l’establiment, o en els passadissos-túnel de segons quines botigues i supermercats mini, crec que els responsables dels establiments haurien de dur un control dels aforaments absolutament fidel a les mesures que marquen les autoritats científiques per evitar els contagis. No fer de policies, com algun amic em retreia fa poc, sinó de gestors responsables del seu establiment. Perquè fent el viu i volent encabir més clients dels permesos per recuperar-se del confinament anterior, el que estan fent és llençar pedres no només sobre la pròpia teulada, sinó també sobre la d’aquells propietaris que gestionen els espais correctament. I després seran els primers que reclamaran ajuts i organitzaran manifestacions contra les autoritats que decreten mesures de prevenció més rígides. Amb la paraula responsabilitat associarem la paraula solidaritat.

I ja que parlo de solidaritat, em referiré a la que no mostrem, com a ciutadania i institucions, cap els col·lectius de persona migrades que malviuen entre nosaltres, sense papers i són carn de canó de la ultradreta. Aquesta pústula que li ha sorgit a la convivència democràtica s’alimenta de la xenofòbia i de les fake news contra els col·lectius de migrants que van amarant a poc a poc la gent més desinformada. Al costat d’aquesta aberració ultra, citaré aquí l’exemple de solidaritat que durant el confinament van tenir els manters sense papers que conviuen amb altres col·lectius migrants a l’edifici “la Caracola” del Raval de Barcelona, amenaçat de desnonament. Uns 45 d’aquests manters van cosir més de 14.000 peces sanitàries entre gorres, bates i mascaretes, tant per hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables. Si aquesta acció solidària l’hagués fet un col·lectiu de persones d’aquí hauria rebut mil afalagaments. En canvi, allà segueixen els migrants ara per ara, esperant que les autoritats els donin els drets de ciutadania que es mereixen.

Evolucionar no és sempre anar endavant

 

La història del món és la història de l’evolució, si no encara viuríem en cavernes amb una esperança de vida al voltant dels 30 anys. La intel·ligència de l’ésser humà ha anat fent que la vida en el nostre planeta evolucionés, a diferents velocitats, fins arribar on som ara, de moment. Ara bé, quantes vegades no hem dit entre nosaltres que som l’espècie més perniciosa de les que habiten la Terra? No sempre evolucionem cap endavant. I ho dic pensant en la voracitat del sistema en el que estem instal·lats, basat en la explotació sense aturador dels recursos naturals, amb menyspreu absolut pel medi natural i les persones. Fins i tot, en l’àmbit urbanístic o altres actuacions sobre el territori, determinades decisions que semblen afavorir el progrés acaben complicant-nos la vida a la ciutat o malmetent la natura i la salut.

La llum verda del ple municipal de Sabadell per modificar el crèdit que permetrà transformar la Gran Via, la proposta més airejada per Junts per Sabadell durant la campanya electoral municipal, em fa tornar a pensar en el que ja vaig escriure durant aquella campanya: abans de posar un tap a la circulació per aquesta via, cal consensuar primer el model de ciutat i de comarca. Per quan? Si no s’habiliten vies per comunicar el nord i el sud de la ciutat, amb les respectives prolongacions comarcals, la histèria entre els que no poden renunciar al vehicle serà col·lectiva. Encara ara es pot evitar la Gran Via per baixar cap el sud passant pel carrer de Covadonga. Però ves per on, alguns estudis fets per estudiants de la UAB i la UPC apunten la idea de convertir-lo en carrer de vianants. S’haurà de penjar un viaducte sobre el barranc del Ripoll llepant la plaça de Sant Salvador? Quan s’abordarà la Ronda Oest i s’acosten els barris de Poblenou i Torre Romeu, al temps que el Ripoll passa d’obstacle a vincle? Bo és apropar el barri de Covadonga al Centre i que el tram des del Taulí a l’ESDI es converteixi en un pol d’atracció per a la innovació, l’empresa i el coneixement. Però no oblidem els barris de Torre Romeu i Poblenou, el Ripoll i la Ronda Oest. Evolucionem o anem al davant i al darrere?

Tant de bo dintre d’uns pocs anys visquem amb menys circulació rodada i menys contaminació. Però potser abans veurem com els camions de mercaderies són substituïts per furgonetes de missatgeria que portaran a domicili les compres per Internet en una ciutat on gairebé no hi quedaran botigues.  EVOLUCIÓ?

Les botigues són l’ànima de les ciutats, no només per proveir-nos de prop, sinó pel contacte amb el botiguer o botiguera i per enriquir el veïnatge. Jo vaig viure durant els anys 70 al carrer de la Lluna, a quatre passes del Passeig de la Plaça Major. Teníem un forn a cada punta del carrer (Salut i Creueta), un sabater i una fusteria, després convertida en botiga de queviures. Al carrer Fontnova teníem la lleteria de ca la Cinta. I avui ni al carrer de la Lluna, ni a Fontnova hi ha cap botiga. Gairebé tots els articles eren de proximitat i, a més, compràvem a botigues pròximes. L’arribada de les grans superfícies durant els 80 i 90, principalment amb capital francès i alemany, i la tendència a l’alça en aquestes dècades del s. XXI de la compra per Internet, han anat matant les botigues i serveis de barri. EVOLUCIÓ?

Evolucionar no vol dir sempre anar endavant. I si volem escapolir-nos de la globalització deshumanitzadora -hi ha alguns aspectes de la globalització que ens poden beneficiar- hem de potenciar el consum de proximitat. La primera que ens ho agrairà serà la petjada ecològica. No podem comprar un producte que, com la pera en almívar que va arribar a les mans d’un usuari del fòrum REDDIT, recol·lectada a l’Argentina i envasada a Tailàndia, es vengui als EUA per només 2 dòlars. La petjada ecològica de productes com aquests és EVOLUCIÓ? Pensem-ho seriosament.

De vacances davant del futur condicionat

Camí de ronda resseguint els revolts i els pendents de la línia de costa formada per un continu d’espadats, rocams i petites caletes de còdols: nord de l’Alt Empordà. Una bona caminada per fer una bona suada i acabar en una remullada reparadora quan trobem un espai amb prou distanciament dels banyistes que ja són a la caleta. El camí és, en l’anada i la tornada, un autèntic incordi de puja i baixa la mascareta en creuar-nos amb altres estiuejants. Cal fer-ho. Estem convençuts. N’hi ha, però, que no duen mascareta, o que la duen penjada al coll o, fins i tot, al colze, com un braçalet.  Mirada de reprovació la meva, mirada de reüll la seva. O ni això. Així que haig de dir que estic fart del sant tornem-hi dels qui segueixen reclamant una llibertat a mida del seu criteri, insistint en que ja són prou responsables per prendre mesures de prevenció davant la COVID-19. En aquest poble costaner la majoria de les persones fem ús de la mascareta, tot i que segueixen havent flancs febles, com arreu: restaurants o bars d’èxit atapeïts com si res no passés, supermercats concorreguts amb passadissos massa estrets...

Com m’hauria imaginat mai que faria vacances amb mitja cara amagada darrera un drap! El meu imaginari només ubicava una pandèmia com aquesta en la ficció. I quan els experts ens deien, en els dies de confinament, que el virus remetria amb la calor i que podria reaparèixer amb els primers freds de la tardor, confiava que gaudiria d’un estiu d’esbarjo relaxat que em recuperés de les tensions de l’estat d’alarma. Això sí, al nostre país, fent coll avall a la renúncia del viatge internacional, perquè ja vèiem que més enllà d’Europa l’evolució de la pandèmia anava cada dia pitjor. Se’ns obria l’oportunitat de fer turisme interior, com ja promocionaven a Itàlia i França, els nostres socis en el trio danyat del sud d’Europa. Però no m’esperava unes vacances de fre posat, de llambregades a esquerra i dreta, de moviments estudiats, de preguntar si ja han desinfectat la cadira i la taula a l’hora de seure en una terrassa. No m’esperava unes vacances de locals culturals tancats o d’afluència limitada, una panoràmica de persones emmascarades amb el mar o la muntanya de fons. Però aquí estem amb la meva parella, a la segona quinzena de juliol, perquè ja no quedava res assequible a l’agost per llogar, i pendents dels rebrots d’aquí i d’allà. A Barcelona, a Lleida... creuant els dits perquè l’àrea sanitària del Taulí no es desmarxi.

Tanmateix, per a moltes persones el panorama de fons d’aquestes vacances seran els carrers de l’entorn de casa seva. La pèrdua de la feina o del negoci, com a conseqüència de la crisi que ha provocat la maleïda malaltia, els ha deixat en una situació d’absoluta precarietat econòmica. Segons un informe d’Oxfam Intermón, la crisi generada per la pandèmia podria arrossegar a 93.000 persones més a viure en situació de pobresa a Catalunya, fent pujar el nombre de persones pobres a més d’un milió, aproximadament una de cada 7 persones que viuen a Catalunya. A l’Estat la pobresa augmentaria en unes 700.000 persones, arribant a la xifra total de 10,8 milions. En contrast, segons dades de la mateixa organització, 23.000 milionaris espanyols han vist augmentar el valor de la seva riquesa en 19.200 milions d'euros des dels inicis de l'estat d'alarma fins a principis de juny. Pensem-hi. Són dades molt preocupants. Recordem les reflexions que vam fer en ple confinament, quan qüestionàvem el model de vida que dúiem i ens embolcallàvem d’un bonisme ple de bons propòsits per canviar-lo. Li havíem vist (li veiem encara) les orelles al llop COVID-19. No podem, doncs, baixar la guàrdia. Tampoc durant les vacances, malgrat ens pesi. Si ens hi posem de debò podrem fer plans més enllà de demà passat, alliberant-nos del futur condicionat en que estem atrapats.

Discriminacions durant la pandèmia

Article publicat a l'Actual de Castellar del Vallès el 3 de juliol de 2020
Dibuix: "Camí de Yurimaguas" per J. Mundet

Publicació original: https://www.lactual.cat/opinio/discriminacions-durant-pandemia_44243_102.html

Hem vist com la Covid-19 ha estat la mostra més clara de que vivim en un món globalitzat, un món que no deixa de gratar en tots els racons del planeta empès per un capitalisme postneoliberal voraç i depredador, amb el risc d’escampar noves i desconegudes pandèmies arreu. Un món d’una mobilitat de persones i mercaderies que deixa enrere una petjada ecològica suïcida que ja ens condueix a l’emergència climàtica.

També hem vist que per la mobilitat i les característiques del coronavirus els contagis han afectat des de ministres a manyans, rics i pobres. Però on sí s’han manifestat les diferències ha estat en l’accés a les cures. Les bosses de pobresa dins de la nostra societat i la major part del sud empobrit han estat, i encara estan, en la més absoluta vulnerabilitat. I, a banda dels districtes suburbials de les grans conurbacions del sud, entre les zones rurals, els indígenes amazònics, que com a entitat coneixem molt bé, han estat abandonats a la seva sort o els recursos han estat insuficients i han arribat tard.

Les comunitats del riu Paranapura, on Lliga dels Drets dels Pobles manté un projecte de cooperació amb el finançament dels ajuntaments de Sabadell i Castellar del Vallès, són una mostra de com s’han hagut d’autoorganitzar en vista del retard o l’absència de recursos assistencials i preventoris de l’Administració per fer front a la Covid-19. Un treball conjunt entre comunitats indígenes i religioses que ha estat general a la selva amazònica i clau per combatre els nombrosos contagis a la capital amazònica peruana, Iquitos.

Al baix Paranapura, més a prop de Yurimaguas, l’alcaldia delegada de San Gabriel de Varadero al començament va mobilitzar les 11 comunitats del seu àmbit per abastir d’aliments la capital. I després, en adonar-se que ells també s’havien de protegir, es van organitzar per restringir la circulació pel riu, desinfectar els bots que es dirigien a portar aliments a Yurimaguas i conduïts només pel motorista i el guia de proa i van prendre consciència –contra el seu tarannà– de quedar-se a casa i no reunir-se en grups. Però els punts per rentar-se les mans i l’ús de mascaretes només s’han implementat als centres més poblats. Les mesures de bloqueig són, doncs, molt senzilles. 

És per això que, tot i els grans avenços en la capacitació d’oficis de costura, fusteria, mecànica i les elaboracions de productes de cacau ecològic i altres produccions, ara el més urgent és un retorn als començaments de la cooperació i recuperar la formació de promotors de salut que van liderar Misioneros de Jesús 20 anys enrere. El repte urgent és buscar recursos per protegir la salut de les persones, però també s’ha marcat la fita de convertir la fatalitat de la crisi en una oportunitat per sortir-ne més forts, de convertir aquesta capacitat d’organització en una experiència de formació comunitària i de continuar reforçant la seva cultura ancestral de mantenir la diversitat dels seus boscos.

En el camí cap a la normalitat

Que s’hagi aixecat l’estat d’alarma no vol dir que ja no tinguem perill de contagiar-nos del coronavirus. Prou de dir que som a l’etapa post-Covid-19, que això fa que la gent es relaxi més del compte i que puguin aparèixer nous brots. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Que em disculpin els de Polònia, però aquest gag em venia que ni pintat per mostrar aquí les meves preocupacions davant el comportament d’una part important de la conciutadania. És cert que teníem moltes ganes de deixar enrere el temps de reclusió, fins i tot el temps de paranoia, el d’hospitals saturats i amb el personal sanitari estressat, arriscant la pròpia salut i caient, en alguns casos, contagiat per la Covid-19. Cal mirar enrere i recordar totes les restriccions. Els 100 dies que hem passat amb el Dr. Simón convertit en icona de la crisi, convertit en ninot de fira colpejat pels llançaments de pilota, i abduïts per les estadístiques diàries de persones contagiades, mortes i curades que puntualment ens oferien els mitjans de comunicació, als quals, d’altra banda, poca cosa més els quedava per informar. Hem superat un llarg període amb els infants engabiats i amb unes fases i desfases que ens costava desxifrar, fins que en el tram final ens vam empassar les fases 2 i 3 en els 14 dies de prevenció aconsellable entre l’una i l’altra: 10 dies per la 2 i 4 per la 3. Raó? Sanitària no, sinó econòmica i política. Així que, com acostumo a dir, els límits es mouen a conveniència de qui té el poder, no pas per la racionalitat.

Amb el solstici d’estiu ha arribat la fi del confinament. I la societat respon com l’aire que fuig esverat de la bombona que el tenia comprimit. Hem passat del món domèstic al de les relacions presencials, del bonisme, de la reflexió sobre la vida irresponsable que dúiem al goig plaent del contacte en grups limitats, segons la situació, i al consum dels aforaments del 50% o del 75%.

No podem deixar de banda els bons propòsits. Sí la política carronyera de la ultradreta i de la dreta extrema, aquest segment polític que s’ha apropiat de la paraula llibertat per atacar tot el que sortia dels pactes de la coalició del govern espanyol i de les seves aliances. Una paraula que també, fent un sintagma amb individual, ha esdevingut mal·leable en boca de polítics, sociòlegs, psicòlegs, politòlegs o periodistes per sucar-hi pa durant la desescalada. Com si aquesta llibertat individual no l’haguéssim deixat enrere ja des del moment en què ens fidelitzem i passem les nostres dades a un establiment, entitat, institució o xarxa social.

Ara ens toca ser responsables, perquè la Covid-19 segueix entre nosaltres, invisible. Que el relaxament en les mesures de prevenció i les ganes de deixar les restriccions enrere no ens facin oblidar que el virus pot estar a l’aguait en la persona que tenim al davant. I que les misèries de la vida que dúiem i que ens ha destapat aquesta crisi siguem capaços de remuntar-les. Perquè no podem seguir consumint compulsivament, perquè hem de combatre la pobresa i la desigualtat aquí i en els països del sud econòmic. Hem d’estar a l’aguait perquè les nostres accions no contribueixin al canvi climàtic.

No podem abaixar la guàrdia davant de temes urgents per resoldre. Per abordar-los hem de deixar enrere el contagi de la Covid-19 per concentrar les energies en tota la feina que tenim al davant. Som en el camí cap a la normalitat. De moment de nova normalitat, res.

La icona de la mascareta

Haig de confessar que en l’era pre-COVID19, quan veia per Barcelona o altres llocs del nostre país els grups de turistes de l’Àsia oriental (eurocentrisme, per cert) i força d’elles i ells amb la mascareta, els titllava d’excessivament primmirats, maniàtics, exagerats. En canvi, veure aquestes persones a les notícies o reportatges movent-se per les seves atapeïdes i pol·lucionades ciutats amb mascareta, ja formava per mi un conjunt exòtic. Però aquí? Aquí no, nosaltres sempre hem anat tan tranquils sense mascareta per Barcelona, o Sabadell, tot i que la pol·lució ens rovellés els bronquis en determinats episodis de calma anticiclònica, com si fóssim immunes.

I ara, guaita’ns! Us heu aturat uns instants a observar el panorama quan posem els peus al carrer, viatgem en transport públic o anem als comerços i ens veiem tots plegats amb el morrió? No digueu que no és esgarrifós. Aquest bitxo omnipresent representat a totes les televisions i fotografies de la premsa com una bola vermella i fastigosa amb ventoses, ha entrat a les nostres vides per quedar-se molt de temps agotzonat en qualsevol superfície, invisible, o endormiscat fins que trobi el moment oportú per una propera escampada, segons bona part dels experts. Perquè aquesta, una altra: opinions per a tots els gustos, cada dia, cada hora, cada minut. Embafada de notícies i xerrameca, confusió: infodèmia

La mascareta... sí, però bé, potser en alguns casos no. La distància. Això sí. I les mans, ben rentades i sovint. Però la que ha entrat a formar part del conjunt de peces de vestir i ha esdevingut, fins i tot, més imprescindible que la roba interior és la mascareta. I ara, que n’hi ha de tota mena, ja hi ha posat l’ull el bussiness i es comencen a vendre de diversos dissenys i preus. Ves per on la mascareta ha esdevingut la peça material que ens està recordant cada dia que el món en que vivim és un altre.

I les vivències també ens han anat marcant el ritme dels canvis des que va començar el confinament. Un mes i mig reclosos, domèstics, connectant amb la família o cercle d’amistats més íntim. Preocupats també per saber com es trobaven altres amics i coneguts, i com assimilaven la nova situació. Les xarxes i vídeotrucades cremaven amb creacions musicals, teatrals i de tota mena, tutorials per moure l’esquelet. I a les 8 del vespre aplaudíem l’entrega i risc dels sanitaris. Ara bé, després, quan ens van permetre cremar calories pel carrer i gaudir de l’aire net i de la primavera esclatant, tot anunciant les fases de la desescalada, ens va entrar el neguit. Sortides per franges d’edat i discursos oficials i de la premsa interpel·lant els adults entre 18 i 70 anys. Els dos extrems passen a ser ells i elles, sota tutela. I apareixen les presses pel traspàs d’una fase a la següent, retrobaments imprudents, carrers i terrasses ocupades en excés, festes irresponsables.

Al mateix temps, però, la pobresa extrema augmenta, les protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd ens tapen el racisme de la nostra societat, que utilitza els migrants per abastir-nos de menjar, però els deixa tirats al carrer i tampoc no els regularitzarà un cop acabin el seu contracte. Mesures que fan contenta la ultradreta ocupada en muntar exhibicions vomitives als carrers i al parlament espanyol.

Hi ha molta feina a fer. Mentre la virulència de la COVID-19 s’apaivaga espero que no tornem a ser el que érem, perquè el camí que dúiem no ens portava a bon lloc. És cert que el que tenim al davant és una crisi social i econòmica terrible, però si encetem el debat i li donem continuïtat tinc esperances de que aconseguirem millorar.

En la quarta setmana del confinament (versió més personal)

És diumenge. Quan vaig a preparar el dinar torno a agafar la cassola petita, la paella petita. I miro uns segons la cassola mitjana i la gran, llestes per a sis o deu persones. Quarta setmana de confinament. A casa som dos, des que les filles es van emancipar. Però setmana sí, setmana no, sempre tenim gent a dinar el cap de setmana. Bé les dues filles amb les seves parelles i les dues netes, bé uns o altres amics, i, si no, som nosaltres els convidats aquí o allà. Som així, som socials, gregaris. Ho hem estat sempre. Hem fet bona la tonada de la cançó d’en Sisa: “...casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Però fa quatre setmanes que fem anar la vaixella petita.

Obro l’armari i veig tota la roba neta i polida, allà, confinada, com nosaltres, perquè amb dos jocs de xandall o de “roba d’estar per casa” en tenim prou. Això sí, tenim un tros de jardí. Sortim a cuidar-lo, a prendre el sol si fa bo o a estirar les cames i fer-hi exercici. Som uns privilegiats.

Nosaltres dos convivim més que mai, compartim tasques oblidades o ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi en la nostra vida accelerada, conversem, ens tenim. I penso en les persones que viuen soles el confinament en les que viuen en un piset de 30, 40, 50 m²   o amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Però a diferència de nosaltres, no tenen ni protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus a l’estómac i em poso de mala llet.

A casa tenim una supertele, ordinador, tablet, mòbil. Som uns privilegiats. Però si no tingués les defenses generades per la meva professió, cauria en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l’altaveu de científics amb les seves receptes, sovint contradictòries; polítics i governs autonòmics carregant contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena han tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. Uns gurus que si Madrid ha badat amb les restriccions, d’altres que si les mesures són massa restrictives. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, i no de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen directament d’inepte. Potser s’emmirallen en la gestió del Regne Unit o dels EUA, que així els va. I és que, com en el futbol, tothom sap més que l’àrbitre o l’entrenador quan les coses li van malament al seu equip. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, potser la majoria de la gent preferiria salut i la seguretat per damunt de les llibertats. L’essència de la seva política. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

Però som uns privilegiats, perquè si aixequem el cap, ara que la corba d’infectats comença a planar-se a casa nostra, i veiem com ha començat a arribar el COVID-19 als països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats de control de les poblacions, ens hauria de preocupar molt el nostre futur, perquè ja hem vist que davant d’aquestes pandèmies no hi ha fronteres.

Sort que davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries en fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que el catecisme ens deia que havíem de fer per confessar-nos, però que, després, en girar la cantonada, tornàvem a pecar”.