Quan la responsabilitat s’associa amb la solidaritat

 

Soc pagès i tinc un hort de producció. I el tinc perquè d’ell en visc, més o menys bé. Tinc bona terra, hi poso un adob equilibrat, espero que el temps sigui propici per la sembra i el desenvolupament de les plantes i també que la producció es cotitzi bé quan surti al mercat. Però també serà important que si planto patates, posem per cas, colgui els trossos grillats a una distància de 30 a 40cm i en rengleres de cavallons separades a uns 70cm l’una de l’altra.  Ara bé, si planto els grills només a 10cm de separació i els cavallons els separo només a uns 30cm el més probable serà que moltes plantes s’acabin morint i que les supervivents em donin unes patates escarransides. Si actuo així empès per la cobdícia o per refer-me de la crisi de la collita anterior, provant que la sort em sigui favorable i, tot i encomanant-me a Sant Isidre, al final acabaré venent quatre patates al marge de la carretera, tindré dret després a demanar ajuts públics per compensar les meves pèrdues?

L’exemple és senzill, però aquests dies de noves i estrictes mesures de restricció pels rebrots de contagis que estem vivint, m’ha vingut bé per referir-me  a la responsabilitat dels propietaris o gestors dels establiments a l’hora de controlar els aforaments del públic. S’ha parlat molt de la responsabilitat de la ciutadania, de que fer front a la pandèmia és cosa de tothom, de que els responsables polítics es barallen entre ells i confonen la població, la qual els perd la confiança, de que calen ajuts als sectors en crisi i que aquests no arriben o arriben tard. Però el fet és que dins d’aquest aiguabarreig acabem patint les conseqüències negatives tota la ciutadania. Perquè sabem que la crisi econòmica i social té l’origen en la crisi sanitària. Bé doncs, centrem-nos en controlar els contagis! Això és prioritari, redeu!

I com que ja veiem que som una cultura amant de la proximitat social i que en les trobades i reunions ens relaxem i ens oblidem de que hi ha un mal bitxo invisible agotzonat entre les taules d’una terrassa o les de dins de l’establiment, o en els passadissos-túnel de segons quines botigues i supermercats mini, crec que els responsables dels establiments haurien de dur un control dels aforaments absolutament fidel a les mesures que marquen les autoritats científiques per evitar els contagis. No fer de policies, com algun amic em retreia fa poc, sinó de gestors responsables del seu establiment. Perquè fent el viu i volent encabir més clients dels permesos per recuperar-se del confinament anterior, el que estan fent és llençar pedres no només sobre la pròpia teulada, sinó també sobre la d’aquells propietaris que gestionen els espais correctament. I després seran els primers que reclamaran ajuts i organitzaran manifestacions contra les autoritats que decreten mesures de prevenció més rígides. Amb la paraula responsabilitat associarem la paraula solidaritat.

I ja que parlo de solidaritat, em referiré a la que no mostrem, com a ciutadania i institucions, cap els col·lectius de persona migrades que malviuen entre nosaltres, sense papers i són carn de canó de la ultradreta. Aquesta pústula que li ha sorgit a la convivència democràtica s’alimenta de la xenofòbia i de les fake news contra els col·lectius de migrants que van amarant a poc a poc la gent més desinformada. Al costat d’aquesta aberració ultra, citaré aquí l’exemple de solidaritat que durant el confinament van tenir els manters sense papers que conviuen amb altres col·lectius migrants a l’edifici “la Caracola” del Raval de Barcelona, amenaçat de desnonament. Uns 45 d’aquests manters van cosir més de 14.000 peces sanitàries entre gorres, bates i mascaretes, tant per hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables. Si aquesta acció solidària l’hagués fet un col·lectiu de persones d’aquí hauria rebut mil afalagaments. En canvi, allà segueixen els migrants ara per ara, esperant que les autoritats els donin els drets de ciutadania que es mereixen.

Evolucionar no és sempre anar endavant

 

La història del món és la història de l’evolució, si no encara viuríem en cavernes amb una esperança de vida al voltant dels 30 anys. La intel·ligència de l’ésser humà ha anat fent que la vida en el nostre planeta evolucionés, a diferents velocitats, fins arribar on som ara, de moment. Ara bé, quantes vegades no hem dit entre nosaltres que som l’espècie més perniciosa de les que habiten la Terra? No sempre evolucionem cap endavant. I ho dic pensant en la voracitat del sistema en el que estem instal·lats, basat en la explotació sense aturador dels recursos naturals, amb menyspreu absolut pel medi natural i les persones. Fins i tot, en l’àmbit urbanístic o altres actuacions sobre el territori, determinades decisions que semblen afavorir el progrés acaben complicant-nos la vida a la ciutat o malmetent la natura i la salut.

La llum verda del ple municipal de Sabadell per modificar el crèdit que permetrà transformar la Gran Via, la proposta més airejada per Junts per Sabadell durant la campanya electoral municipal, em fa tornar a pensar en el que ja vaig escriure durant aquella campanya: abans de posar un tap a la circulació per aquesta via, cal consensuar primer el model de ciutat i de comarca. Per quan? Si no s’habiliten vies per comunicar el nord i el sud de la ciutat, amb les respectives prolongacions comarcals, la histèria entre els que no poden renunciar al vehicle serà col·lectiva. Encara ara es pot evitar la Gran Via per baixar cap el sud passant pel carrer de Covadonga. Però ves per on, alguns estudis fets per estudiants de la UAB i la UPC apunten la idea de convertir-lo en carrer de vianants. S’haurà de penjar un viaducte sobre el barranc del Ripoll llepant la plaça de Sant Salvador? Quan s’abordarà la Ronda Oest i s’acosten els barris de Poblenou i Torre Romeu, al temps que el Ripoll passa d’obstacle a vincle? Bo és apropar el barri de Covadonga al Centre i que el tram des del Taulí a l’ESDI es converteixi en un pol d’atracció per a la innovació, l’empresa i el coneixement. Però no oblidem els barris de Torre Romeu i Poblenou, el Ripoll i la Ronda Oest. Evolucionem o anem al davant i al darrere?

Tant de bo dintre d’uns pocs anys visquem amb menys circulació rodada i menys contaminació. Però potser abans veurem com els camions de mercaderies són substituïts per furgonetes de missatgeria que portaran a domicili les compres per Internet en una ciutat on gairebé no hi quedaran botigues.  EVOLUCIÓ?

Les botigues són l’ànima de les ciutats, no només per proveir-nos de prop, sinó pel contacte amb el botiguer o botiguera i per enriquir el veïnatge. Jo vaig viure durant els anys 70 al carrer de la Lluna, a quatre passes del Passeig de la Plaça Major. Teníem un forn a cada punta del carrer (Salut i Creueta), un sabater i una fusteria, després convertida en botiga de queviures. Al carrer Fontnova teníem la lleteria de ca la Cinta. I avui ni al carrer de la Lluna, ni a Fontnova hi ha cap botiga. Gairebé tots els articles eren de proximitat i, a més, compràvem a botigues pròximes. L’arribada de les grans superfícies durant els 80 i 90, principalment amb capital francès i alemany, i la tendència a l’alça en aquestes dècades del s. XXI de la compra per Internet, han anat matant les botigues i serveis de barri. EVOLUCIÓ?

Evolucionar no vol dir sempre anar endavant. I si volem escapolir-nos de la globalització deshumanitzadora -hi ha alguns aspectes de la globalització que ens poden beneficiar- hem de potenciar el consum de proximitat. La primera que ens ho agrairà serà la petjada ecològica. No podem comprar un producte que, com la pera en almívar que va arribar a les mans d’un usuari del fòrum REDDIT, recol·lectada a l’Argentina i envasada a Tailàndia, es vengui als EUA per només 2 dòlars. La petjada ecològica de productes com aquests és EVOLUCIÓ? Pensem-ho seriosament.

De vacances davant del futur condicionat

Camí de ronda resseguint els revolts i els pendents de la línia de costa formada per un continu d’espadats, rocams i petites caletes de còdols: nord de l’Alt Empordà. Una bona caminada per fer una bona suada i acabar en una remullada reparadora quan trobem un espai amb prou distanciament dels banyistes que ja són a la caleta. El camí és, en l’anada i la tornada, un autèntic incordi de puja i baixa la mascareta en creuar-nos amb altres estiuejants. Cal fer-ho. Estem convençuts. N’hi ha, però, que no duen mascareta, o que la duen penjada al coll o, fins i tot, al colze, com un braçalet.  Mirada de reprovació la meva, mirada de reüll la seva. O ni això. Així que haig de dir que estic fart del sant tornem-hi dels qui segueixen reclamant una llibertat a mida del seu criteri, insistint en que ja són prou responsables per prendre mesures de prevenció davant la COVID-19. En aquest poble costaner la majoria de les persones fem ús de la mascareta, tot i que segueixen havent flancs febles, com arreu: restaurants o bars d’èxit atapeïts com si res no passés, supermercats concorreguts amb passadissos massa estrets...

Com m’hauria imaginat mai que faria vacances amb mitja cara amagada darrera un drap! El meu imaginari només ubicava una pandèmia com aquesta en la ficció. I quan els experts ens deien, en els dies de confinament, que el virus remetria amb la calor i que podria reaparèixer amb els primers freds de la tardor, confiava que gaudiria d’un estiu d’esbarjo relaxat que em recuperés de les tensions de l’estat d’alarma. Això sí, al nostre país, fent coll avall a la renúncia del viatge internacional, perquè ja vèiem que més enllà d’Europa l’evolució de la pandèmia anava cada dia pitjor. Se’ns obria l’oportunitat de fer turisme interior, com ja promocionaven a Itàlia i França, els nostres socis en el trio danyat del sud d’Europa. Però no m’esperava unes vacances de fre posat, de llambregades a esquerra i dreta, de moviments estudiats, de preguntar si ja han desinfectat la cadira i la taula a l’hora de seure en una terrassa. No m’esperava unes vacances de locals culturals tancats o d’afluència limitada, una panoràmica de persones emmascarades amb el mar o la muntanya de fons. Però aquí estem amb la meva parella, a la segona quinzena de juliol, perquè ja no quedava res assequible a l’agost per llogar, i pendents dels rebrots d’aquí i d’allà. A Barcelona, a Lleida... creuant els dits perquè l’àrea sanitària del Taulí no es desmarxi.

Tanmateix, per a moltes persones el panorama de fons d’aquestes vacances seran els carrers de l’entorn de casa seva. La pèrdua de la feina o del negoci, com a conseqüència de la crisi que ha provocat la maleïda malaltia, els ha deixat en una situació d’absoluta precarietat econòmica. Segons un informe d’Oxfam Intermón, la crisi generada per la pandèmia podria arrossegar a 93.000 persones més a viure en situació de pobresa a Catalunya, fent pujar el nombre de persones pobres a més d’un milió, aproximadament una de cada 7 persones que viuen a Catalunya. A l’Estat la pobresa augmentaria en unes 700.000 persones, arribant a la xifra total de 10,8 milions. En contrast, segons dades de la mateixa organització, 23.000 milionaris espanyols han vist augmentar el valor de la seva riquesa en 19.200 milions d'euros des dels inicis de l'estat d'alarma fins a principis de juny. Pensem-hi. Són dades molt preocupants. Recordem les reflexions que vam fer en ple confinament, quan qüestionàvem el model de vida que dúiem i ens embolcallàvem d’un bonisme ple de bons propòsits per canviar-lo. Li havíem vist (li veiem encara) les orelles al llop COVID-19. No podem, doncs, baixar la guàrdia. Tampoc durant les vacances, malgrat ens pesi. Si ens hi posem de debò podrem fer plans més enllà de demà passat, alliberant-nos del futur condicionat en que estem atrapats.

Discriminacions durant la pandèmia

Article publicat a l'Actual de Castellar del Vallès el 3 de juliol de 2020
Dibuix: "Camí de Yurimaguas" per J. Mundet

Publicació original: https://www.lactual.cat/opinio/discriminacions-durant-pandemia_44243_102.html

Hem vist com la Covid-19 ha estat la mostra més clara de que vivim en un món globalitzat, un món que no deixa de gratar en tots els racons del planeta empès per un capitalisme postneoliberal voraç i depredador, amb el risc d’escampar noves i desconegudes pandèmies arreu. Un món d’una mobilitat de persones i mercaderies que deixa enrere una petjada ecològica suïcida que ja ens condueix a l’emergència climàtica.

També hem vist que per la mobilitat i les característiques del coronavirus els contagis han afectat des de ministres a manyans, rics i pobres. Però on sí s’han manifestat les diferències ha estat en l’accés a les cures. Les bosses de pobresa dins de la nostra societat i la major part del sud empobrit han estat, i encara estan, en la més absoluta vulnerabilitat. I, a banda dels districtes suburbials de les grans conurbacions del sud, entre les zones rurals, els indígenes amazònics, que com a entitat coneixem molt bé, han estat abandonats a la seva sort o els recursos han estat insuficients i han arribat tard.

Les comunitats del riu Paranapura, on Lliga dels Drets dels Pobles manté un projecte de cooperació amb el finançament dels ajuntaments de Sabadell i Castellar del Vallès, són una mostra de com s’han hagut d’autoorganitzar en vista del retard o l’absència de recursos assistencials i preventoris de l’Administració per fer front a la Covid-19. Un treball conjunt entre comunitats indígenes i religioses que ha estat general a la selva amazònica i clau per combatre els nombrosos contagis a la capital amazònica peruana, Iquitos.

Al baix Paranapura, més a prop de Yurimaguas, l’alcaldia delegada de San Gabriel de Varadero al començament va mobilitzar les 11 comunitats del seu àmbit per abastir d’aliments la capital. I després, en adonar-se que ells també s’havien de protegir, es van organitzar per restringir la circulació pel riu, desinfectar els bots que es dirigien a portar aliments a Yurimaguas i conduïts només pel motorista i el guia de proa i van prendre consciència –contra el seu tarannà– de quedar-se a casa i no reunir-se en grups. Però els punts per rentar-se les mans i l’ús de mascaretes només s’han implementat als centres més poblats. Les mesures de bloqueig són, doncs, molt senzilles. 

És per això que, tot i els grans avenços en la capacitació d’oficis de costura, fusteria, mecànica i les elaboracions de productes de cacau ecològic i altres produccions, ara el més urgent és un retorn als començaments de la cooperació i recuperar la formació de promotors de salut que van liderar Misioneros de Jesús 20 anys enrere. El repte urgent és buscar recursos per protegir la salut de les persones, però també s’ha marcat la fita de convertir la fatalitat de la crisi en una oportunitat per sortir-ne més forts, de convertir aquesta capacitat d’organització en una experiència de formació comunitària i de continuar reforçant la seva cultura ancestral de mantenir la diversitat dels seus boscos.

En el camí cap a la normalitat

Que s’hagi aixecat l’estat d’alarma no vol dir que ja no tinguem perill de contagiar-nos del coronavirus. Prou de dir que som a l’etapa post-Covid-19, que això fa que la gent es relaxi més del compte i que puguin aparèixer nous brots. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Que em disculpin els de Polònia, però aquest gag em venia que ni pintat per mostrar aquí les meves preocupacions davant el comportament d’una part important de la conciutadania. És cert que teníem moltes ganes de deixar enrere el temps de reclusió, fins i tot el temps de paranoia, el d’hospitals saturats i amb el personal sanitari estressat, arriscant la pròpia salut i caient, en alguns casos, contagiat per la Covid-19. Cal mirar enrere i recordar totes les restriccions. Els 100 dies que hem passat amb el Dr. Simón convertit en icona de la crisi, convertit en ninot de fira colpejat pels llançaments de pilota, i abduïts per les estadístiques diàries de persones contagiades, mortes i curades que puntualment ens oferien els mitjans de comunicació, als quals, d’altra banda, poca cosa més els quedava per informar. Hem superat un llarg període amb els infants engabiats i amb unes fases i desfases que ens costava desxifrar, fins que en el tram final ens vam empassar les fases 2 i 3 en els 14 dies de prevenció aconsellable entre l’una i l’altra: 10 dies per la 2 i 4 per la 3. Raó? Sanitària no, sinó econòmica i política. Així que, com acostumo a dir, els límits es mouen a conveniència de qui té el poder, no pas per la racionalitat.

Amb el solstici d’estiu ha arribat la fi del confinament. I la societat respon com l’aire que fuig esverat de la bombona que el tenia comprimit. Hem passat del món domèstic al de les relacions presencials, del bonisme, de la reflexió sobre la vida irresponsable que dúiem al goig plaent del contacte en grups limitats, segons la situació, i al consum dels aforaments del 50% o del 75%.

No podem deixar de banda els bons propòsits. Sí la política carronyera de la ultradreta i de la dreta extrema, aquest segment polític que s’ha apropiat de la paraula llibertat per atacar tot el que sortia dels pactes de la coalició del govern espanyol i de les seves aliances. Una paraula que també, fent un sintagma amb individual, ha esdevingut mal·leable en boca de polítics, sociòlegs, psicòlegs, politòlegs o periodistes per sucar-hi pa durant la desescalada. Com si aquesta llibertat individual no l’haguéssim deixat enrere ja des del moment en què ens fidelitzem i passem les nostres dades a un establiment, entitat, institució o xarxa social.

Ara ens toca ser responsables, perquè la Covid-19 segueix entre nosaltres, invisible. Que el relaxament en les mesures de prevenció i les ganes de deixar les restriccions enrere no ens facin oblidar que el virus pot estar a l’aguait en la persona que tenim al davant. I que les misèries de la vida que dúiem i que ens ha destapat aquesta crisi siguem capaços de remuntar-les. Perquè no podem seguir consumint compulsivament, perquè hem de combatre la pobresa i la desigualtat aquí i en els països del sud econòmic. Hem d’estar a l’aguait perquè les nostres accions no contribueixin al canvi climàtic.

No podem abaixar la guàrdia davant de temes urgents per resoldre. Per abordar-los hem de deixar enrere el contagi de la Covid-19 per concentrar les energies en tota la feina que tenim al davant. Som en el camí cap a la normalitat. De moment de nova normalitat, res.

La icona de la mascareta

Haig de confessar que en l’era pre-COVID19, quan veia per Barcelona o altres llocs del nostre país els grups de turistes de l’Àsia oriental (eurocentrisme, per cert) i força d’elles i ells amb la mascareta, els titllava d’excessivament primmirats, maniàtics, exagerats. En canvi, veure aquestes persones a les notícies o reportatges movent-se per les seves atapeïdes i pol·lucionades ciutats amb mascareta, ja formava per mi un conjunt exòtic. Però aquí? Aquí no, nosaltres sempre hem anat tan tranquils sense mascareta per Barcelona, o Sabadell, tot i que la pol·lució ens rovellés els bronquis en determinats episodis de calma anticiclònica, com si fóssim immunes.

I ara, guaita’ns! Us heu aturat uns instants a observar el panorama quan posem els peus al carrer, viatgem en transport públic o anem als comerços i ens veiem tots plegats amb el morrió? No digueu que no és esgarrifós. Aquest bitxo omnipresent representat a totes les televisions i fotografies de la premsa com una bola vermella i fastigosa amb ventoses, ha entrat a les nostres vides per quedar-se molt de temps agotzonat en qualsevol superfície, invisible, o endormiscat fins que trobi el moment oportú per una propera escampada, segons bona part dels experts. Perquè aquesta, una altra: opinions per a tots els gustos, cada dia, cada hora, cada minut. Embafada de notícies i xerrameca, confusió: infodèmia

La mascareta... sí, però bé, potser en alguns casos no. La distància. Això sí. I les mans, ben rentades i sovint. Però la que ha entrat a formar part del conjunt de peces de vestir i ha esdevingut, fins i tot, més imprescindible que la roba interior és la mascareta. I ara, que n’hi ha de tota mena, ja hi ha posat l’ull el bussiness i es comencen a vendre de diversos dissenys i preus. Ves per on la mascareta ha esdevingut la peça material que ens està recordant cada dia que el món en que vivim és un altre.

I les vivències també ens han anat marcant el ritme dels canvis des que va començar el confinament. Un mes i mig reclosos, domèstics, connectant amb la família o cercle d’amistats més íntim. Preocupats també per saber com es trobaven altres amics i coneguts, i com assimilaven la nova situació. Les xarxes i vídeotrucades cremaven amb creacions musicals, teatrals i de tota mena, tutorials per moure l’esquelet. I a les 8 del vespre aplaudíem l’entrega i risc dels sanitaris. Ara bé, després, quan ens van permetre cremar calories pel carrer i gaudir de l’aire net i de la primavera esclatant, tot anunciant les fases de la desescalada, ens va entrar el neguit. Sortides per franges d’edat i discursos oficials i de la premsa interpel·lant els adults entre 18 i 70 anys. Els dos extrems passen a ser ells i elles, sota tutela. I apareixen les presses pel traspàs d’una fase a la següent, retrobaments imprudents, carrers i terrasses ocupades en excés, festes irresponsables.

Al mateix temps, però, la pobresa extrema augmenta, les protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd ens tapen el racisme de la nostra societat, que utilitza els migrants per abastir-nos de menjar, però els deixa tirats al carrer i tampoc no els regularitzarà un cop acabin el seu contracte. Mesures que fan contenta la ultradreta ocupada en muntar exhibicions vomitives als carrers i al parlament espanyol.

Hi ha molta feina a fer. Mentre la virulència de la COVID-19 s’apaivaga espero que no tornem a ser el que érem, perquè el camí que dúiem no ens portava a bon lloc. És cert que el que tenim al davant és una crisi social i econòmica terrible, però si encetem el debat i li donem continuïtat tinc esperances de que aconseguirem millorar.

En la quarta setmana del confinament (versió més personal)

És diumenge. Quan vaig a preparar el dinar torno a agafar la cassola petita, la paella petita. I miro uns segons la cassola mitjana i la gran, llestes per a sis o deu persones. Quarta setmana de confinament. A casa som dos, des que les filles es van emancipar. Però setmana sí, setmana no, sempre tenim gent a dinar el cap de setmana. Bé les dues filles amb les seves parelles i les dues netes, bé uns o altres amics, i, si no, som nosaltres els convidats aquí o allà. Som així, som socials, gregaris. Ho hem estat sempre. Hem fet bona la tonada de la cançó d’en Sisa: “...casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Però fa quatre setmanes que fem anar la vaixella petita.

Obro l’armari i veig tota la roba neta i polida, allà, confinada, com nosaltres, perquè amb dos jocs de xandall o de “roba d’estar per casa” en tenim prou. Això sí, tenim un tros de jardí. Sortim a cuidar-lo, a prendre el sol si fa bo o a estirar les cames i fer-hi exercici. Som uns privilegiats.

Nosaltres dos convivim més que mai, compartim tasques oblidades o ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi en la nostra vida accelerada, conversem, ens tenim. I penso en les persones que viuen soles el confinament en les que viuen en un piset de 30, 40, 50 m²   o amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no hi poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Però a diferència de nosaltres, no tenen ni protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus a l’estómac i em poso de mala llet.

A casa tenim una supertele, ordinador, tablet, mòbil. Som uns privilegiats. Però si no tingués les defenses generades per la meva professió, cauria en la infodèmia o “l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article d’en Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l’altaveu de científics amb les seves receptes, sovint contradictòries; polítics i governs autonòmics carregant contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena han tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. Uns gurus que si Madrid ha badat amb les restriccions, d’altres que si les mesures són massa restrictives. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, i no de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen directament d’inepte. Potser s’emmirallen en la gestió del Regne Unit o dels EUA, que així els va. I és que, com en el futbol, tothom sap més que l’àrbitre o l’entrenador quan les coses li van malament al seu equip. Mentrestant, la ultradreta afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, potser la majoria de la gent preferiria salut i la seguretat per damunt de les llibertats. L’essència de la seva política. Així que, compte amb les gargamelles del llop!.

Però som uns privilegiats, perquè si aixequem el cap, ara que la corba d’infectats comença a planar-se a casa nostra, i veiem com ha començat a arribar el COVID-19 als països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats de control de les poblacions, ens hauria de preocupar molt el nostre futur, perquè ja hem vist que davant d’aquestes pandèmies no hi ha fronteres.

Sort que davant del yin tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços prop de la costa o els cabirols, óssos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos... La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries en fabricar materials per l’atenció sanitària...

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que el catecisme ens deia que havíem de fer per confessar-nos, però que, després, en girar la cantonada, tornàvem a pecar”.