LES FRONTERES AFRICANES DE LA UNIÓ EUROPEA

Els controls de passaports per a l’accés de les persones a la Unió Europea són en territori europeu, però això és així només per a les persones que compleixen els requisits legals d’entrada per qualsevol dels estats membre. Tanmateix, quan les persones fugen desesperadament de la guerra o de la persecució política de les autoritats del seu país o quan decideixen abandonar-lo, perquè hi viuen situacions angoixants o aspiren a nous horitzons personals, professionals o econòmics per trobar refugi o noves oportunitats a Europa, cada cop més sovint es troben els controls administratius al propi país o a un altre de ben a prop, allunyat d’Europa. I si les persones s’escapen d’aquests controls, el seu periple pot passar per un rescat d’emergència dalt d’una embarcació atrotinada o acabar al fons de la Mediterrània o amuntegades en un tuguri de Líbia per a ser venudes com a esclaves.

Veiem les dades de  l’OIM (Oficina Internacional de les Migracions): l’any 2015 van creuar la Mediterrània poc més d’1 milió de persones (84% per Grècia), de les quals 536.000 ho van fer durant la tardor, coincidint amb la crida de la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de que la imatge del nen kurd de 3 anys ofegat a una platja turca donés la volta al món. L’any 2016, en canvi,  només ho van fer unes 363.000 (50% per Itàlia). Fixem-nos en la dada: en tot 2016 menys entrades a Europa que en el tercer trimestre de 2015.  Què havia passat? Doncs que s’havia disparat l’alarma a la benestant Europa i les pressions de diversos moviments xenòfobs en alguns estats de la UE van empènyer l’acord de la vergonya amb Turquia a mitjan del mes de març: 6.000 milions d’euros perquè l’estat turc, ni segur ni respectuós amb els drets humans, contingués la forta migració que creuava a Europa per l’Egeu. La frontera europea ja no estava a Grècia, sinó a Turquia.

Una altra dada: l’any 2015 va tancar, segons la OIM, amb uns 3.800 morts al fons del mar (0,37% respecte al total d’entrades a la UE). En canvi, durant 2016, van morir ofegats unes 5.000 persones (l’1,38% del total). O sia, creuen 3 vegades menys de persones la Mediterrània i es perden quatre vegades més de vides. Cal buscar l’explicació en que l’acord amb Turquia va fer que el flux de migrants i refugiats que creuaven cap a Grècia abandonessin aquesta via i ho intentessin ara, prioritàriament, des de Líbia cap a Itàlia. I no és el mateix creuar amb un dingui (bot pneumàtic) de 50 persones els 9 o 11 km que separen la costa turca de l’illa grega de Lesbos, que creuar des d’algun punt de la costa de Líbia uns 250 km fins a l’Illa de Lampedusa, 300km fins la de Malta o 400 km fins a Sicília, dalt d’un bot amb 150 o més persones a bord. Creuar aquest mar, sense ser rescatats, és gairebé un miracle.

L’any 2017 ha seguit la tendència de 2016. En el primer semestre, van entrar per Itàlia el 70% de les persones que trucaven a les portes d’Europa; les que ho van intentar per Grècia van ser només el 17% , i el 12% ho van fer per Espanya. Aquesta pressió de migració tan forta pel Mediterrani central procedeix, principalment, dels països subsaharians de l’Àfrica Central i Occidental. I entre ells hi ha moltes persones del Nord-Oest de Nigèria o del Nord de Camerun que fugen del conflicte sagnant dels islamistes de Boko Haram que sembren la por a la confluència fronterera de Nigèria, Níger, Txad i Camerun.

Davant d’aquesta situació, que sembla irreversible, l’estratègia de la UE no és crear vies segures per a facilitar la lliure circulació de les persones i complir amb l’article 13 i 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans referits al dret a la lliure circulació i elecció de residència a un Estat, i al dret de buscar asil a qualsevol país en cas de persecució. L’estratègia de la UE és la de protegir-se de l’afluència d’aquests ciutadans desesperats. I com que ni FRONTEX, amb un pressupost ben inflat, pot frenar del tot els que volen entrar, ni les polítiques d’estrangeria i de rebuig dels Estats europeus no són prou per parar l’imparable, Europa centra la seva estratègia en “comprar” les autoritats dels països de procedència dels migrants perquè siguin ells els que actuïn de gendarmes. En aquest cantó de la Mediterrània l’únic argument que entenen els estats és el dels diners, el de l’estabilitat econòmica. Només han obert les portes quan han necessitat mà d’obra barata.

Espanya ja practica amb Marroc, des de fa anys, l’estratègia d’externalitzar la seva frontera amb inversions a canvi de la col·laboració de la policia marroquina. I, des de la crisi dels cayucos, l’any 2006, engega el Plan África I, que estén a Mauritània, Senegal i altres països de de l’Àfrica Occidental, i renovat el 2009 amb el Plan África II. Angela Merkel també va fer la seva passejada per Níger i altres països el 2016, tancant acords de cooperació i d’ajuda a canvi del control de la migració. I la V cimera Unió Africana-Unió Europea del novembre passat ha seguit el mateix full de ruta: controlar la migració en origen a canvi de caramels de cooperació. Ho deia, a la cimera, l’enviat especial de Merkel, Günter Nooke: “la solució passa per crear condicions objectives per a una vida digna als països d’origen. Crear llavors de creixement, amb parcs industrials i zones especials. És qüestió de crear ocupació, ocupació i ocupació”. I mentre deia això, Europa extremava les mesures burocràtiques per viatjar a Europa.  Així doncs, les paraules de Nooke no són més que paraules de cara a la galeria, que disfressen les intencions reals de la neocolonització policial, militar i econòmic-financera d’Àfrica.

Instal·lar aquestes fronteres europees dins d’Àfrica perd el sentit en uns països on les persones acostumen a desplaçar-se des de sempre i sense traves d’uns països als altres, acostumades a la duresa de moure’s pel Sahel. I que quan senten l’impuls o la necessitat d’enfilar la ruta des de Níger cap a Líbia, el camí habitual, saben que poden morir en l’intent. Perquè parlem molt de les morts a la Mediterrània, però el mar de sorra del Sàhara és un immens cementiri per molts cossos que no han pogut arribar a Líbia. No ens arriben estadístiques fiables, però l’Organització Internacional per la Migració (OIM) s’atreveix a dir que la sorra del desert conté quasi el doble de cossos que el fons de la Mediterrània. Moltes altres persones, però, si aconsegueixen no ser sepultades per la sorra, poden perdre la vida perdudes  en el caos libi o amuntegades en llocs infestes per a ser venudes com a esclaves. Europa, els europeus, no podem permetre aquesta indignitat, per molt que anem commemorant els dies internacionals del Refugiat (20 de juny), dels Drets Humans (10 de desembre) o del Migrant (18 de desembre).

Josep Ramon Giménez

Lliga dels Drets dels Pobles

Plataforma de Suport a les Persones Refugiades i Migrades de Sabadell

publicat al febrer de 2018 a iSabadell:
http://www.isabadell.cat/opinio/les-fronteres-africanes-de-la-unio-europea-per-josep-ramon-gimenez/

De l’esperança d’acollida al menyspreu de la Unió Europea

“He vingut des d’Afganistan, per terra, viatjant durant 19 dies” –ell és l’Idriss, un traductor i intèrpret afganès de la Força Internacional per l’Assistència i la Seguretat a l’Afganistan. No se sentia segur ni a l’Iran, ni a Pakistan, ni a l’Afganistan, on viu. “Sóc un objectiu prioritari pels talibans i Daesh, perquè treballem per exèrcits estrangers”.

Eren dos quarts d’una del migdia de finals de gener de 2016 a la costa est de Lesbos, pocs kilòmetres al sud de Mitilene, la capital. El termòmetre marcava 2º positius. L’Idriss venia en el tercer dingui (bot pneumàtic) que arribava aquell matí. En els tres dies anteriors que portàvem a l’illa un reduït grup de la plataforma Stop Mare Mortum el vent gelat, la pluja i la neu, per aquest ordre, s’havien anat succeint. I el mar estava massa esverat perquè cap barca travessés els pocs kilòmetres que separen l’illa de la costa turca. D’això ara ha fet un any.

En el segon dingui  hi havia arribat en Mashud, un enginyer mecànic afganès que, afegia, volia arribar a Alemanya, on confiava trobar una feina amb la seva qualificació professional. “Des de l’Afganistan a l’Iran hem pagat 2.000 dòlars la meva esposa i 2.000 dòlars jo, i de Turquia a Grècia, 1.000 dòlars més cada un”. S’estremia quan recordava els perills pels que havien passat en creuar de l’Iran a Turquia, a peu, per una zona on hi havia mines antipersona. Però a banda del perill de les mines la travessia clandestina estava plena de dificultats. L’Idriss ens deia, entristit, que havia vist morir, durant l’expedició en que viatjava, unes vint persones davant seu, principalment dones i homes grans i nens, que queien pels estimbats de les muntanyes o defallien glaçats per la neu sense que pogués fer res per ells. Van haver de caminar entre l’Iran i Turquia entre 16 i 20 hores per rutes de muntanya, sense aturar-se, per evitar els controls de l’exèrcit i la policia.

Les històries de l’Idriss i el Mashud són dues de les més de dos centenars d’històries que aquell dia van arribar a Lesbos. Perquè cada persona portava, porta, una història al darrera. No podem generalitzar. Aquell dia gèlid de gener eren històries afganeses, però qualsevol altre dia podien ser històries iraquianes, sirianes, iemenites o eritrees. Persones empeses a abandonar la seva llar per por a la mort, a la presó, a la repressió o per la pobresa o la necessitat de buscar un futur diferent. Eren, i segueixen sent totes les que volen venir a Europa, persones subjectes de dret a la lliure circulació, al dret d’asil quan aquest sigui el cas, a l’acolliment.

I a Lesbos els primers braços ben oberts que veien aquestes persones eren els dels voluntaris d’arreu, que s’ho havien muntat per arromangar-se i apuntar-se a una organització civil disposats a fer el que els governs i organismes supraestatals s’havien desentès: atendre, assistir, acollir. Noruecs, suecs, holandesos, britànics, grecs, i una bona representació d’espanyols i catalans. Allà hi havia els socorristes bascos (Basque Lifeguards) i catalans (Proactiva Open Arms), els bombers de Sevilla (Proem-aid) i els de Castellà i Lleó (G-Fire) per orientar els dinguis, ficar-se a l’aigua per ajudar els refugiats,  embolicar-los  amb mantes tèrmiques o fer-los-hi els primers auxilis.  I multitud de voluntaris als campaments improvisats per l’illa: Light House Relief, Platanos, Better Days for Moria, Pipka, MSF,... I també molts veïns de l’illa i els pescadors. Un d’ells, Costas Pinderes, havia abandonat sovint la pesca en plena feina per rescatar nàufrags. “Quan veig una persona en perill li dono la mà per ajudar-la. No penso en res més, és una vida, una ànima. Tant me fa qui és, d’on és i què farà” –afegia.

Al costat d’aquesta mobilització, l’ACNUR es limitava a posar autocars a les platges per conduir els refugiats al camp de registre de Moria, on havien d’anar obligatòriament, i on la policia grega, reforçada per FRONTEX, la guàrdia europea de fronteres, interrogava i classificava els recent arribats.

El més greu començava a coure’s. FRONTEX i els guardacostes grecs ja rebien instruccions de frenar les arribades enlloc de facilitar l’ajuda humanitària. L’endemà del nostre retorn, Proactiva Open Arms rebia ordres de no fer salvament aigües endins. Com a conseqüència, no van poder ajudar una barca a la deriva per les aigües gelades i quan, finalment, es va poder portar l’embarcació a la platja ja era tard per salvar una nena de cinc anys i una dona de 44 que van morir d’hipotèrmia.

La política europea, doncs, ja estava fent un gir radical. Després de la decisió de Macedònia de tancar la frontera per Idomeni el 9 de març, i que va castigar l’esperança de desenes de milers de  persones, pocs dies després la UE signava l’acord il·legal de la vergonya amb Turquia per retornar les persones que hi arribessin i convertir Grècia en un limb-presó.  A finals de maig les autoritats gregues desmunten Idomeni, EKO camp i altres per conduir els refugiats a camps oficials, lluny de les càmeres. El camp de Moria, a Lesbos, de registre passa a ser el que havia estat històricament, una presó, i el flux de refugiats comença a incrementar-se per la ruta Líbia-Itàlia, molt més perillosa. Aquí els naufragis són més freqüents i mortals. La Mediterrània es va convertint en una fosa que l’any 2016 ha comptabilitzat 5.000 persones, i més de  les que no se’n sap res. Podem permetre que la Unió Europea  segueixi aixecant murs i aplicant la seva política genocida i continuar amb el nostre dia a dia com si res, perquè el drama no el patim nosaltres?

Josep Ramon Giménez

Lliga dels Drets dels Pobles

Plataforma Ciutadana de suport a les Persones Refugiades i Immigrades de Sabadell

Publicat al febrer de 2017 al Diari de Sabadell i a iSabadell

l'1-O SE M'HA APAREGUT MARTÍN VILLA

No he donat crèdit al que veien els meus ulls, les imatges eren en color, en format panoràmic (16:9), digitals, el meu aparell és de pantalla plana, supermodern, però veia els antiavalots de la policia nacional i de la guàrdia civil colpejant indiscriminadament a persones de totes les edats que s'interposaven davant l'accés a les escoles perquè volien protegir el local i exercir lliurament el seu dret a votar. Feien anar les porres, alguns, fins i tot, disparaven alguna pilota de goma, arrossegaven a dones enganxades pels cabells i les llençaven escales avall o com un sac de patates. He vist rostres sagnant, una noia amb els dits embolicats amb una vena perquè un policia els havia torçat o trencat.
Tot això, i més, he vist, i no eren imatges en blanc i negre, ni en format 4:3, no eren els grisos enviats pel ministre de Gobernación, don Rodolfo Martín Villa (tant  ben situat en consells d'administració com a president d'ENDESA o de Sogecable durant la democràcia) a qui se'l coneixia com "la porra de la transición", tant entusiasta com era de reprimir manifestacions obreres i estudiantils. Ara ha estat una policia vestida diferent, amb porres, potser més eficients, i fusells més moderns, enviada al port de Barcelona en vaixells llogats, que lluïen dibuixos de la Warner Bross. I el responsable primer és un president, estratega del camuflatge i de la dilatació del temps, anomenat Mariano Rajoy, seguit del seu ministre de l'Interior, el poc brillant Juan Ignacio Zoido.
Es podia discutir si els convocants del referèndum ho havien fet bé, en la forma i en el temps de la fita de l'1-O, si tenia o no garanties, si al final seria efectiu o no, si no era més que una mobilització contra l'immobilisme del govern central, si Junts pel Sí ho hauria fet així o si ho havia fet per estar segrestada la coalició per la CUP, que ja s'alimenta de revolucionar el sistema,... Es podien discutir moltes coses, però discutir-les, no pas arribar a detenir polítics, irrompre en impremtes buscant paperetes, diaris per censurar les llibertats,... accions de repressió d'un govern que no pot convèncer amb el diàleg, perquè l'ha negat d'entrada, perquè no sap el que és dialogar i no sap més que usar la força, perquè està inhabilitat per governar. Un govern i un partit (partits) que confon la força física, hiperdimensionada, amb la fortalesa de la raó, de l'empatia, del consens, de l'equanimitat, del respecte a la democràcia, les llibertats, els drets.
I és trist, indignant, decebedor, perillós i un munt d'adjectius més veure com a aquest govern no se li acut més que enviar una policia repressora, amb instruccions de fer servir la força per tal de no permetre que la gent que volgués votar, votés de manera pacífica. I a més, que aquest govern s'amagui com a un covard, darrere els jutges, com els executors d'aquestes decisions, pel fet de que el referèndum era il·legal. Com si no sabéssim que els jutges estan absolutament mediatitzats per l'opció política que els ha col·locat a les seves poltrones.
La ciutadania ja no es llepa el dit. Aquestes crisis han anat d'allò més bé perquè s'obrissin els ulls davant unes realitats que fins no massa anys ens passaven pel costat. I com que estàvem instal·lats en el benestar, doncs ho anàvem deixant, apartant del davant perquè no ens importunessin. Ara no, la crisi ens va fer sortir al carrer, les xarxes, amb tots els seus defectes i perills, han facilitat que tothom pugui interactuar, opinar, comunicar... I ja no ens xopem els dits.
Per això, ja no ens creiem les mentides i excuses de pantalla, a través dels mitjans dòcils (en els dos cantons de la confrontació, és clar) que ens volen fer combragar amb rodes de molí. Molta gent s'ha tornat més crçitica, ha perdut la por o la passivitat d'abans. I ja no ens engalten que l'actuació dels números policials (ja ni els diem pel nom), convertits en robots pels seus ensinistradors, seguint les ordres de l'escala jeràrquica, ha estat desmesurada i pròpia d'un règim repressor. Per això he recordat a Martín Villa, el gran repressor de la transició democràtica. Per això condemno més enèrgicament la violència extrema del govern espanyol envers els pacífics ciutadans de Catalunya que només volien exercir lliurament l'acció de votar. Un dret, a banda de legalitats, garanties i consensos, que tenien com a éssers lliures. Si estaven convençuts que volien votar el més intel·ligent era deixar-los fer. Més endavant ja hauríem vist si les conseqüències de la mobilització sortirien efecte. Ja hauríem vist quines podien ser les vies de resolució del conflicte evident per l'encaix de Catalunya i Espanya. Perquè el camí encara es preveia llarg.
La pena és que ara, més que llarg, el camí es preveu més que tortuós.