Haig de confessar
que em sento com una formiga davant d’un elefant. I això que només participo
del comportament de les formigues parcialment. Les formigues autèntiques són
les que només consumeixen productes de proximitat i que els transporten a pes de braços, dalt de bicicletes, carretons,
transport col·lectiu...i dins de bosses de cotó, cànem o vímet, per exemple.
Són formigues les persones que tenen els seus diners en una banca ètica, són
membres d’una cooperativa de consum, produeixen i consumeixen energia renovable...
Ho són les persones que viuen en una casa bioclimàtica amb un mínim de
mobiliari “no renovable”, les que no produeixen gairebé residus i els reciclen
responsablement, les que són austeres i s’organitzen en xarxes d’economia
solidària o utilitzen el transport col·lectiu pels seus desplaçaments, entre
altres actituds.
De fet, jo no sóc
cap formiga, tot i que gairebé m’hi senti. Més aviat sóc un ase en front de l’elefant
del capitalisme neoliberal globalitzat. Em falten encara unes quantes decisions
en el meu comportament com a consumidor per minimitzar al màxim la meva petjada ecològica, l’impacte de la meva
activitat sobre el medi natural, sobre el medi ambient. Consumeixo bona part de
productes ecològics, però encara molts altres que no ho són; dono preferència
als que són de prop per damunt dels que venen de molt lluny, però no sempre
trobo de tot; compro també als supermercats comprant una part a granel i amb
bosses que porto de casa, però molts altres productes els haig de comprar
envasats (què fer, si no, amb els productes de drogueria, per exemple?);
reciclo les deixalles, em considero auster, em moc preferentment en transport
públic... Però encara no m’he donat d’alta a una banca ètica o a una
cooperativa de consum; la casa on visc és d’allò més anticlimàtica, però era la
que podia tenir... Sóc un ase en front de l’elefant del gran consum que ens
bombardeja per tot arreu i amb tots els mitjans de publicitat per incentivar-nos
a comprar i deixar-nos com a rares avis
socials si no tenim l’últim model de cotxe o d’aparell electrònic, si no ens
hem assegut a la taula d’un restaurant amb, al menys, una estrella Michelin, si
no tenim un habitatge minimalista i domòtic que ens produeixi sensacions
galàctiques o si no hem fet unes vacances ben lluny i ben cares.
Aquesta reflexió
em va venir en sentir l’antropòloga, enginyera i ecofeminista Yayo Herrero a la
conferència que va organitzar la Síndica de Greuges de Sabadell al Casal Per
Quart, dijous passat. Cal agrair les veus de persones com ella, que es dediquen
a sacsejar les consciències de la ciutadania per tal de que tots plegats pensem
seriosament en el futur de les generacions que ens han de succeir, perquè no buidem
el rebost del Planeta que suposaria la mort de la vida coneguda.
Determinats estudis científics ens diuen des del món mediambientalista
que la Terra pot suportar una petjada ecològica per persona de 1,7 hectàrees,
però que en consumim 2,3. Això que vol dir? Doncs que estem consumint 1,25
planetes i esgotem els recursos del món global. I si fem anar el teleobjectiu,
veurem que la petjada ecològica dels Estats Units és de 9,4 hectàrees i la de
la UE, 4,8. Però és que la de Bangla Desh és de 0,5 hectàrees. Veiem el que està
passant amb els països del sud? Entenem que si nosaltres vivim com vivim és
perquè ells viuen com viuen? Entenem el per què de la migració de persones des
dels països més pobres?
Hem de créixer de
formigues a persones responsables, capaces de capgirar l’actual situació i
aconseguir que l’elefant se’n vagi a pastar a la sabana i deixi d’emprenyar-nos.
Però tornarem,
queda molt per dir encara.
