De la infodèmia a la indiferència

 

Les característiques que fan que un fet sigui noticiable per a una comunitat són diverses. Fora d’aquestes característiques se situa la infodèmia provocada al voltant de la pandèmia de la Covid-19, una sobrecàrrega d’informació veritable i falsa que inunda la ment sense donar temps a assimilar-la i, en alguns casos, causant determinades patologies. Ara potser comença a anar a la baixa en veure el progrés de les vacunacions, 35% a Espanya a hores d’ara. En canvi, tanquem els ulls i l’oïda quan, amb la lletra petita, es diu que a països del sud global, com Kènia o Egipte, la pauta completa no arriba ni a l’1% de la població. Però si parlem de l’Ebola, per exemple, l’epidèmia és tractada com un problema de l’Àfrica negra, lluny d’aquí, i només desperta interès si es produeix algun conflicte, com quan els sanitaris estrangers que vacunaven la població autòctona van ser atacats perquè alguns moviments autòctons els feien culpables d’haver-hi introduït la malaltia o d’experimentar amb ells. En periodisme pesa molt el factor distància: no ens afecta igual la notícia de 2.000 morts per un monsó a l’Índia que les 13 persones que van perdre la vida i les 4 desaparegudes durant la tempesta Glòria que va assotar les nostres costes.

Tampoc les xifres de morts, desplaçats i refugiats a la guerra de Síria o del Iemen fan commoure un segment de la població més enllà de lamentar-nos pel patiment de la població civil i d’emprenyar-nos pels interessos estratègics que hi ha darrere d’aquestes guerres. Però un percentatge important de la nostra societat cau en la indiferència, empassant-se informacions luctuoses sense pensament crític, sense adquirir coneixement real. I és que ens estem acostumant a la violència, a la desgràcia aliena, que contínuament ens arriba com a espectacle a les televisions, a les múltiples xarxes, al cinema...

Aquest 20 de juny, Dia Internacional de les Persones Refugiades, vam saber que l’any passat hi va haver més de 80 milions de desplaçaments forçosos de persones al món, que el 42% dels desplaçats eren menors de 18 anys i que l’Acnur considerava com a refugiats uns 21 milions de persones del total de desplaçades. Xifres i estadístiques que no ens mouen del sofà de casa. Perquè de la mitjana de 300.000 persones que l’any 2017 van sortir als carrers de Barcelona, dins la campanya Casa Nostra/Casa Vostra, cridant “Volem acollir”, enguany només hi han sortit poc més d’un centenar de manifestants. I en els actes organitzats a Sabadell tampoc no s’arribava ni als mínims marcats per les restriccions. Era una diada que incidia en els drets de les persones refugiades, però també en els dels milers de persones que busquen trobar aquí millors oportunitats de vida o que fugen de la pobresa persistent als seus països.

En canvi, no troben més que murs infranquejables. Les demandants d’asil, víctimes de l’enorme lentitud de l’Estat per regularitzar la seva situació, i les migrades, a costa de les polítiques que la UE imposa als estats membres. Actualment, Sabadell compta amb 72 places per a persones sol·licitants de protecció internacional, gestionades per entitats d’acollida, més 10 places dins del projecte municipal Tenderol. Tot i això, hi pot haver més persones sol·licitants d’asil no comptabilitzades, com també passa amb la xifra real de persones migrades a la nostra ciutat, que depassen les empadronades, sigui per com han arribat o com es veuen obligades a viure. Tanmateix, les persones estrangeres s’acostaven l’any passat a les 30.000, prop del 14% de la població de la ciutat. La majoria procedia del continent americà (41%), seguides de les africanes (30%). I entre els sectors on més s’han instal·lat destaquen, per aquest ordre, la Creu de Barberà, Ca n’Oriac, Centre i Can Rull.

Així doncs, no s’hi val la indiferència. La immigració estrangera anirà creixent, ens posem una bena als ulls o no. Si construïm una convivència plena, multicultural i rica, evitarem que barris on la migració ha rellevat una bona part de la població autòctona, com els Merinals o les Termes, esdevinguin guetos de marginació. Si així ho volen les persones estrangeres, han de poder viure amb les mateixes oportunitats i serveis de tothom i s’aconseguirà combatre les mentides enverinades llençades pels xenòfobs i racistes que encenen la discriminació i l’odi.

L'actitud acomodatícia acrítica

 

No sabia com es diu en els termes de la psicologia la instal·lació, l'acomodació o el desestiment d'una persona en un rol determinat que perpetua la seva existència. Però ho he consultat amb un amic psicòleg i m'ha donat una definició, que us exposaré després d'explicar-vos el fet que m'ha donat peu a aquest escrit.

Llegia fa poc en una xarxa social una publicació sobre una història real que dona pistes per explicar-nos el franquisme subjacent en la societat, el qual, en obrir les comportes de l’embassament on era contingut, vomita símbols, lemes, fanatismes irracionals i velles obsessions rovellades que aplanen el camí a l’extrema dreta, davant un ventall d’opcions democràtiques que els costa un munt organitzar-se per aturar la desraó.

Faig un resum del fet històric: el 20 de juliol del 1936, dos germans que treballaven al camp reben la visita de l’amo de les terres i els diu que havia esclatat la guerra i que si no volien que els rojos els robessin les terres, que s’afanyessin per allistar-se. Van obeir l’amo sense adonar-se, ni per un segon, que entre els rojos a qui al·ludia l’amo n’hi havia molts amb els quals havien compartit jornades de feina. Tampoc no s’imaginaven que, mentre ells anaven a agafar les armes per matar els que havien estat els seus companys, l’amo es va tancar al seu mas fins que va acabar el conflicte.

Un dels germans va ser mort al front, l’altre, tot i que va perdre l’alegria, havia guanyat els rojos i l’amo va conservar les seves terres, a més d’afegir-ne d’altres que pertanyien als seus veïns perdedors. Després d’acabar la guerra, ja no va tornar a veure l’amo, perquè es va traslladar a Madrid a viure de les rendes que dos cops l’any cobrava del seu administrador. Quan el 2002 va morir, pobre com sempre, el camperol fidel, l’amo el va recompensar contractant el seu net en els serveis de neteja d’una de les seves empreses.

Quan, ara fa un any, l’extrema dreta es manifestava al barri de Salamanca, l’amo de la història colpejava una casserola enfilat en el seu Ferrari. Darrere, el net del camperol, mileurista precari, onejava una bandera franquista contra la dictadura roja que vol portar el país a la ruïna, defensant la riquesa de l’amo, com va fer el seu avi 80 anys enrere.

El meu amic psicòleg parla d’aquest comportament com a “una conformitat basada en una actitud acomodatícia acrítica, no reflexiva, perquè la continuïtat els dona seguretat individual”. Per alimentar-la, l’extrema dreta manipula les pors que s’emmarquen en un imaginari en què apareixen els comunistes o la xenofòbia envers els migrants, a més de jugar amb la mal·leabilitat de les paraules llibertat o democràcia, per exemple.

Si traiem el cap de la nostra endogàmia sociopolítica, ens adonarem que aquesta actitud acomodatícia acrítica predomina en la majoria de la població, en una massa social mancada d’una sòlida formació política, exposada, alhora, a seguir qualsevol flautista d’Hamelín que els desperti de la seva letargia. Entre els flautistes, força hereus de l’esperit franquista instal·lats a les institucions administratives públiques, en els aparells polítics, judicials, religiosos, policials, de l’exèrcit o, fins i tot, esportives. Conegut és el passat vincle amb Fuerza Nueva del president de La Liga, Javier Tebas, del qual no s’amaga, ni tampoc es talla a reconèixer la seva ideologia ultra.

Però és que els demòcrates, sobretot els que es poden considerar d’esquerres o de centreesquerra, han col·laborat irresponsablement en aquest blanqueig del franquisme que està sortint de l’armari, i que cada cop és menys subjacent, per la seva tebiesa a fer creu i ratlla amb el franquisme. Perquè, com diu l’historiador Ángel Viñas: “Aquest país encara no ha guarit les ferides de la guerra civil”.

Hi ha molts exemples, però se me n’acut un que sempre m’ha sorprès força, el de Jorge Vestrynge, qui des dels seus orígens neofeixistes, passa per secretari general de l’Aliança Popular de Manuel Fraga, entra poc temps en el PSOE, assessor polític del PCE i Izquierda Unida, articulista d’El Viejo Topo, de tendència marxista, dona suport a Pablo Iglesias i Podemos, professor a la universitat Complutense de Madrid i xenòfob declarat i simpatitzant de les tesis del Front Nacional de Marine Le Pen.

Sorprenent? Doncs només és un exemple. Mentrestant... qui dia passa, any empeny.

Quatre dies de maig

 

Hem tingut un cap de setmana i un dilluns de celebracions i commemoracions de Dies de, que ens empenyen a tenir present efemèrides o reptes per anar avançant cap a una societat que està obligada a treballar de valent per fomentar el respecte als drets humans, a perfeccionar la democràcia i aconseguir un món que venci les grans desigualtats socials que allunyen a una part important de la societat del dit “estat del benestar”, i a nivell internacional les que ens allunyen al nord enriquit del sud empobrit.

 Dissabte,1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, una jornada reivindicativa dels drets laborals i en homenatge als màrtirs de Chicago, els que van morir durant la manifestació que posava fi a la vaga que va començar l’1 de maig de 1886 per reclamar la jornada de 8 hores, i els que van jutjar i executar després. Ja no estem en les condicions de treball de la revolució industrial del segle XIX, però 135 anys després, en una societat de neoliberalisme despietat, de finances i tecnologia globalitzades i de crisi econòmica empitjorada per la maleïda pandèmia, les crisis laborals s’han multiplicat. Per això m’ha cridat l’atenció el fet que, mentre el Banc Sabadell anunciava els 73 milions d’euros de benefici durant el primer trimestre de 2021 -un 22% menys que en el mateix període de fa un any- alhora elabori un ERO que deixarà al carrer a poc més de 1.800 persones, entre prejubilades i acollides a baixes incentivades, mentre es mostra cofoi d’avançar en el pla de digitalització. I la pregunta és: per què no es pot gestionar un impost que gravi la digitalització en funció de les persones que substitueixi el giny de torn? Si no, digitalització-robotització suposa menys tributació... i l’atur pujant.

 Diumenge, 2 de maig, Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar, instaurat per la UNESCO, amb la fita principal de promoure activitats educatives als centres escolars per evitar la pressió psicològica que pateixen alguns i algunes alumnes, el que es coneix com a bullying, i que pot tenir conseqüències que van des del trauma psicològic al suïcidi. Un estudi de la OCDE diu que a Catalunya el percentatge de joves que han viscut alguna situació de bullying escolar és del 14,8%, una de les més altes d’Espanya, darrere de Galícia.

 Dilluns, 3 de maig, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, instaurat per l’ONU el 1993 per tal de difondre que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica. Però com diu el periodista  Joan Vila Triadú: “Llibertat de premsa? Sí, però amb la condició sine qua non de dignificació i prou de precarietat”. I precarietat significa feina no convencional, mal pagada, insegura i sense protecció, ni possibilitats de sostenir una llar. I amb la pandèmia aquesta precarietat encara s’ha agreujat més. Així que, mentre el professional de la comunicació estigui més preocupat per sobreviure exercint la seva professió, és utòpic que pensi en la ciutadania a l’hora d’informar i no es doblegui a les exigències que poden venir dels editors del mitjà o dels poders polítics, econòmics o d’altres grups de pressió. I per molt que els sectors socials reclamin que la informació és un bé comú que exigeix lluitar per la transformació social, els i les professionals poden fer ben poc treballant com a autònoms, esperant que els “comprin” la peça un mitjà que té interessos retrògrads o tèrbols. Després l’acusaran de vendre’s, de ser un mercenari o d’apuntar-se a les fake news, fent caure darrere seu la credibilitat de la informació. Davant seu tindrà el dilema de viure del periodisme o canviar de professió.

Però la llibertat de premsa es troba encara amb un greuge més gran en un país on segueix vigent la Llei Mordassa, una llei que sanciona periodistes per fer la seva feina. Davant d’aquesta amenaça, malauradament, el periodisme s’està acostumant a l’autocensura, als vetos de partits polítics i altres poders fàctics, a rodes de premsa sense preguntes, etc. I sense l’autèntic periodisme el que queda és mera propaganda, no democràcia.

 Dimarts, 4 de maig, eleccions a la comunitat de Madrid:  El trumpistes s’han fet amb el poder i entre ells alguns terraplanistes. No comments.

Els perills de la tebiesa

 

Metàfora fàcil: si trobem una poma podrida a la plata de les pomes, oi que la llencem per evitar que la resta es podreixi? Doncs -hi vaig directe- si en una democràcia, tan feble com la nostra, hi ha grups polítics, socials, militars, eclesials, jurídics, etc. que són antidemocràtics, i la seva acció posa en perill la democràcia que tant ens costa consolidar i volem millorar, per què no els “llencem”? Per què la nostra representació política, escollida per votació popular per una majoria de la ciutadania d’aquest país -el legislatiu pel que fa al Congrés de Diputats i/o l’executiu en allò que li pertoca- no fa net il·legalitzant la ultradreta i expulsant els pertorbadors democràtics que encara beuen de la mamella franquista a determinades institucions? Estic fart de sentir l’argument de que la ultradreta ha estat escollida democràticament i que, per tant, tenen la mateixa llibertat que qualsevol opció política a aparèixer on sigui i dir o fer la seva. NO. La poma podrida no conserva les qualitats antisèptiques, vitamíniques i refrescants de les pomes. S’ha de llençar. Que per fer-ho cal reformar la Constitució? Doncs que es reformi, que ja és hora, per aquesta i altres moltes qüestions que ara em farien perdre el fil. La Història està per evitar repetir el que no es vol repetir. I la Història ens diu que també els nazis van pujar al poder democràticament l’any 1933, però que Hitler ja va començar la seva feina ultra dos anys després de la I Guerra Mundial. Doncs evitem, abans no sigui massa tard, que amb aquesta tebiesa amb que es tracta els antidemòcrates, acabin creixent i després sigui massa tard per recuperar la pau.

Vaig veure una entrevista televisiva a l’activista Serigne Mbayé, candidat a diputat per Unidas Podemos al parlament de la comunitat de Madrid, i a banda de les preguntes tendencioses en el to del conductor del programa sobre com havia aconseguit la nacionalitat espanyola o havia progressat des de la seva arribada en un pastera fins a muntar un bar amb una cooperativa -que més semblava un programa xerrameca de Tel 5-, li insistia en que reconegués la resposta violenta dels antifeixistes en el míting del líder del partit ultra a Vallecas. La resposta era clara: El partit ultra el que va fer convocant l’acte a Vallecas va ser “una provocació, perquè si aquest partit mai s’havia preocupat de Vallecas i ara convoca aquest acte, el que pretenia era generar tensió i posar la por a la gent”. D’aquesta manera, el provocador es converteix en víctima, crea tensió en la campanya i mobilitza el major nombre dels seus votants. És una estratègia que va repetint constantment: discursos racistes, homòfobs, masclistes i qualificatius de baixa estopa contra les esquerres i els independentistes, tot esperant que les reaccions siguin també agressives i, millor per ells, violentes.

Mentre arriben, esperem, lleis i mesures governatives contra la involució democràtica, benvingudes siguin les accions pacífiques com la d’aquest diumenge a Sevilla contra l’extrema dreta o la de Sabadell, convocada per la Plataforma Antifeixista de Sabadell en record de l’assassinat del jove valencià d’esquerres, Guillem Agulló, per un grup de criminals ultres ara fa 28 anys. Benvingut sigui el lema de la Plataforma “Per una ciutat de totes, Sabadell Antifeixista”. Benvingut sigui el propòsit de la Plataforma de dur a terme una “tasca pedagògica” a  les escoles i als barris de Sabadell per contrarestar el feixisme. La llavor formativa constant que lluiti contra la tebiesa, contra el relaxament de la ciutadania s’ha de potenciar.

Queda molt per netejar. El Ministeri de Defensa, per exemple, mira cap a un altre cantó quan es denuncia la presència d’oficials neonazis a l’exèrcit o permet que una bandera de la legió conservi el nom de “comandante Franco”, mentre a Alemanya el ministeri homòleg dissol un Cos d’Elit de l’exèrcit relacionat amb grups neonazis. Altres institucions també permeten que a Madrid, franquícies feixistes celebrin pels carrers el dia de la victòria o de l’alliberament de Madrid pels rebels contra el govern legítim de la República. I més...

 

Al ressò dels missatges de l'Arcadi

 

No puc estar-me d’encetar aquesta col·laboració sense fer el meu petit homenatge a l’Arcadi Oliveres, l’home senzill, assequible i amable que sempre ha estat, i està, disposat a atendre qualsevol petició de col·laboració, sempre que aquesta vagi en el camí de la justícia, de la regeneració de la democràcia, de la pau. Durant aquestes setmanes que ha sabut que li quedaven pocs dies per seguir entre nosaltres, ha obert la finestra de casa seva per sentir el caliu de tota la gent que volgués acompanyar-lo, i deixar-se estimar, ell, que tanta estimació ha repartit, i segueix repartint. Ell, que tant li agraden els oxímorons, s’ha mostrat sempre com un home de pau, alhora que lluitador ferm, dur i provocador contra la injustícia. Igual qualifica de criminal la Unió Europea per aixecar murs a la migració i al refugi, com d’estafadors els bancs per la seva agressivitat financera, a més de denunciar-los per rendibilitzar els plans de pensions dels clients invertint els diners en la fabricació d’armes. Se n’ha fet un fart d’advertir-nos: “Compte amb el que fan amb els vostres plans de pensions!”

A Sabadell, com arreu, té molts amics. Destaco l’amistat ben ferma que manté amb la Roda de la Pau, i la bona sintonia amb la Lliga dels Drets dels Pobles, l’entitat on m’hi deixo hores com a voluntari. L’Arcadi ha participat en trobades o xarrades de la Lliga, ha escrit articles o acceptat entrevistes, com aquesta que li vaig fer l’any 2013 per la revista Papers¹ i de la qual extrec el següent passatge al fil de la política: “-I tot i que el 15 de Maig el moviment ocupa les places, mig any després els ciutadans de l’Estat voten el PP. - Passa que molts dels que van anar a votar no es mobilitzaven a les places, ni sintonitzaven amb el 15-M i estaven més influenciats per les bestieses de Tele 5, per la informació dels grans diaris,...”  Una resposta simple i entenedora que ens obra els ulls al segment més implicat en l’àmbit social i polític que dibuixem els pronòstics del futur immediat en funció de les nostres anàlisis endogàmiques, sense tenir en compte la massa social que viu al marge. Aquesta cita de l’Arcadi la faig servir  quan les persones del meu entorn no s’expliquen o esveren en veure, posem per cas, que la ultradreta és força votada a les darreres eleccions al Parlament o quan les recents protestes per l’empresonament de Pablo Hasél esdevenen un caos. I és que des dels nostres micro-grups ens oblidem de molta gent que viu al marge de la formació política, de la conscienciació social per transformar la societat. I això ho saben bé els assessors de la propaganda política quan gestionen la comunicació de masses en les campanyes electorals. I ara, més enllà dels mitjans de comunicació tenen a l’abast les noves formes d’influir en la massa social: les xarxes. Unes xarxes socials que dominen hàbilment els grups organitzats per poc representatius que siguin i que poden amagar-se en l’anonimat, a diferència dels mitjans de comunicació que tenen uns responsables darrere. Ara bé, qui dirigeix aquests grups anònims? Són els mateixos assessors de propaganda política que utilitzen les noves eines de comunicació en xarxa al servei d’interessos inconfessables?

Amb l’excusa de l’alliberament de Pablo Hasél, grups com ACAB, acrònim de “tots els policies són uns malparits,” han mobilitzat joves fastiguejats per la crisi que s’han empassat l’objectiu de les accions criminals contra “jutges, govern, Generalitat i policies”; s’hi han vist al mig grups des dels CDR al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i Alerta Solidària, que s’hi han desmarcat quan han vist com es desmarxava tot amb la intrusió de malfactors i grups ultres que han arrasat comerços, mobiliari urbà o han calat foc a una furgoneta de la guàrdia urbana de Barcelona. Sociòlegs i altres experts n’han analitzat les diverses causes, com també ho van fer per explicar l’ascens dels antidemòcrates ultres en les darreres eleccions. 

Però, o els responsables polítics pensen més en el conjunt de la ciutadania per redreçar la crisi, enlloc de mirar-se tant el melic, o les masses que viuen als marges seran pastura fàcil dels llops de la involució.

 1 http://www.dretsdelspobles.org/mm/file/Revista%20Papers/papers54.pdf

 

De democràcia de l’autèntica i de jutges

                                                  

He estat prop de 10 anys fent xerrades, amb professionals de diferents especialitats, a alumnes de 4rt d’ESO d’un centre de Barcelona per tal de donar-los prou elements per triar la modalitat de batxillerat que els permetés continuar una carrera universitària que els aplanés l’accés a una professió futura. “No cal que feu una carrera, si el que us agrada és la perruqueria, la mecànica o la fusteria, per exemple”-els deia d’entrada. “O la dansa” -em va interrompre en una ocasió un professor de dansa amb qui compartia taula. Perquè a cada classe hi participàvem cinc professionals, i de classes n’hi havia cinc més. Com a periodista vaig compartir taula amb professionals de la medicina, la psicologia, l’advocacia, l’arquitectura, el cinema i el teatre, el disseny, la informàtica, l’economia, la dansa, el marketing, l’enginyeria o, fins i tot, una coach. A més de treure-li ferro al fet de passar per la universitat per fer-se un futur, els insistia que si triaven una carrera, que fos perquè estimaven prou l’estudi i l’especialitat que haguessin escollit, mai per professions de moda amb expectatives de guanyar-se molt bé la vida. De passada, aprofitava l’avinentesa per tirar-los-hi un gerro d’aigua freda als qui volien viure del periodisme, tal i com està la professió avui. Ara bé, que pensessin que sempre podrien canviar de carrera si s’equivocaven i tenir segones oportunitats.

No recordo si l’any que vaig compartir taula amb l’advocada, ella va fer cap referència a la projecció que té l’advocacia cap a la carrera judicial. Però de la mateixa manera que m’havia trobat alumnes que volien fer periodisme o comunicació per fer-se famosos o famoses darrera una pantalla de televisió, potser l’advocada, actualment, es trobaria alumnes que tindrien interès en arribar a ser jutges o magistrats, atrets i atretes pel poder que està assolint dia rere dia l’alta judicatura en el nostre país. 

Durant més de tres dècades, el període en que anàvem acomodant-nos a la democràcia -i gairebé adormint-nos, per cert-, semblava que els tres poders -el legislatiu, l’executiu i el judicial-  anaven fent sense massa frecs entre ells. Però arriba la crisi, una part de la ciutadania aixeca la veu i pren el carrer, els parlaments (poder legislatiu) van perdent la seva estructura monolítica, entrem en els temps de major pluralitat, i els governs (poder executiu) que surten dels parlaments són més inestables. Però els alts tribunals (poder judicial) i l’òrgan de govern del Consell General, segueixen, pam més pam menys, ancorats en el passat.

Ara no m’entretindré en enumerar els diversos casos en que els tribunals de justícia li han pres el protagonisme a la política. L’encunyament del binomi “judicialització de la política” ha estat massa temps en boca de la ciutadania, en gran part per la incapacitat dels polítics de fer una política com cal i, per altra banda, pel protagonisme maldestre, superb i batusser d’alguns membres de la judicatura. Escenes i casos viscuts des del procés polític independentista fins a artistes jutjats com a repressió a la llibertat d’expressió artística han fet història per actuacions judicials reaccionàries, i perquè, com és sabut, les lleis s’interpreten, i segons qui les interpreti, les sentències són unes o d’altres de molt diferents.

L’última decisió judicial indignant per les persones autènticament demòcrates ha estat la de la Junta Electoral Central per donar canxa mediàtica en aquesta campanya als innombrables ultres (em nego a esmentar el seu nom). Si fins ara no s’havia permès aparèixer en els mitjans de finançament públic als partits que no tenien representació parlamentària, per què ara deixen als feixistes antidemòcrates el forat mediàtic públic? Per la seva significança? Per favor! No més aire a aquells que s’aprofiten de la llibertat per segrestar-la en el moment que accedeixen al poder. Fins i tot alguns mitjans que se’ls donen de “progres” també han caigut en el parany per l’ambició de no quedar-se enrere en la cursa pel share d’audiència. Aleshores, tot s’hi val per l’audiència?

Hem perdut la memòria històrica de quan el nazisme va pujar democràticament per després anul·lar la democràcia i a continuació muntar una guerra boja i genocida? Doncs, anem jugant a deixar-los dir, en pro de la llibertat democràtica -com s’ha dit des de la mateixa presidència del Congrès de Diputats- atorgant-los-hi massa visibilitat als innombrables, que aquests són capaços de treure rendes, fins i tot, del victimisme quan se’ls ataca.

Un negre informatiu i una judicatura justa i respectuosa amb l’autèntica democràcia hauria ajudat a que el 15F no ens haguem de donar cops de pit.

 

 

De la generació Covid als nous temps esperançadors

                                           Foto Adiva Koenigsberg, Vilaweb

Acabem de deixar enrere les festes amb què els antics del nostre racó de món celebraven l’entrada al solstici d’hivern, quan el sol començava a créixer, allargant-se els dies i les collites s’havien d’emmagatzemar, el bestiar recollir o tenir-lo a prop de les quadres, i les famílies combatien el fred de l’hivern passant hores al caliu del foc, dedicant-se a conservar aliments i a fer feines domèstiques. Per això, abans de tancar-se dins de casa, aquí i allà segons cada cultura, festejaven l’arribada de la nova estació. I l’Església catòlica va pensar que aquestes festes dedicades al sol podien ser un bon moment per celebrar el naixement de Jesús. A l’encesa de fogueres d’antany li succeeix l’enllumenat dels carrers i de les llars, i per fer calerets i posar tothom content, també celebraríem l’arribada dels regals als més petits amb Sant Nicolau i les seves variants de pare Noel o Santa Claus. Però com que aquí no ens trauran mai el Tió i els Reis d’Orient –això espero–, doncs ho celebrem tot i a gaudir a fons de les festes!

No vull entrar en les frustracions festeres a què ens han obligat les restriccions per prevenir els contagis de la Covid-19, ni en l’escassa eficàcia que han tingut, vist com han pujat tots els indicadors, perquè qui més qui menys ja n’ha parlat prou. Prefereixo parlar dels més petits, les esponges que absorbeixen tot el que els envolta, que imiten els pares i paren l’orella en les converses dels adults, i que sembla que no hi siguin. Aquestes vacances, en què han passat més hores a casa, han estat més al corrent dels problemes, de les notícies, i han estat ben conscients del que s’estava vivint, alhora que gaudien de l’esbarjo, demostrant la seva innata energia. Com deia Josep Mercadé la vigília de Reis en aquest diari: “Hem constatat que la capacitat d’adaptació dels més petits és molt més gran que la de la resta de persones. Només cal veure pel carrer o en qualsevol plaça on juga la quitxalla que el fet de portar mascareta ho han normalitzat molt més bé que els grans”

Aquests dies, en què he pogut passar unes estones amb les meves dues netes, els he xuclat una bona dosi d’energia, que bona falta em feia, i he conviscut amb la generació Covid. El més palès d’aquesta afirmació em va venir de la mà de la neta gran, sisè de primària. El seu grup bombolla s’ha inventat el joc de la Covid per quan surten del menjador al tros de pati, “més limitat del que ens tocaria, ara que no podem jugar a futbol o a bàsquet, i ens avorríem”, remarca. I diu que s’han inspirat en altres jocs, com alguns dels que fan a educació física “per cremar calories” i que està en la línia del “tocar i parar”. Quan surten de dinar en són 14, “menys, seria molt avorrit, i millor si fóssim tota la classe de 26”. Els rols de cada participant van en proporció a la dimensió del grup. Però per als 14 de la bombolla del dinar són dos o tres Covids, dos o tres gels hidroalcohòlics i un parell de metges, camuflats entre la resta, que són els ciutadans. Només els Covids i els gels van amb un distintiu (peto, gomet...), però la resta no. “És la profe la que diu a cau d’orella a la resta qui són els metges”, assenyala abaixant el to en dir-m’ho. De fet, el que és gojós és escoltar-la. Però aquí només afegiré que, com us podeu imaginar, a partir d’aquest repartiment hi entren tota mena de regles i d’estratègies. Només us deixo aquest comentari final: “La gràcia del joc és que el gel no mati de seguida qui és Covid, perquè s’acabaria el joc. La gràcia és que vagi protegint els ciutadans, perquè no es contagiïn i així allargar el joc, i en tot cas matar-lo cap al final”.

Les crisis que ha accelerat aquesta pandèmia –de salut, econòmica i social– a les quals potser ja hi anàvem igualment, però a poc a poc, no podríem considerar-les com a senyals que estem en un canvi d’era? L’eclosió de la cibernètica, la genòmica o les xarxes per Internet han generat tants canvis socials i econòmics que ja hi ha experts que aposten per donar-li nom a una nova Edat de la Terra. Fins quan hem de ser a l’Edat Contemporània? En un món d’algorismes, de videoconferències amb persones que viuen a milers de quilòmetres, d’ultraliberalisme econòmic i financer sense consciència social, d’espoli i depredació de tots els racons del planeta, d’un canvi climàtic que ens porta a l’abisme (aquí en un any hem passat del temporal Glòria al Filomena), de les imparables migracions de persones del sud econòmic que hem empobrit des del nord, de governants embogits i sense escrúpols que estenen la desraó entre una ciutadania que s’havia acomodat en un benestar que creia etern... La llista és inacabable. El fet és que estem en una època de producció de béns intangibles i de coneixement. Si els historiadors arriben a una convenció per buscar-li un nom, estarà bé. Però el que necessitem de debò és revertir el sistema d’una vegada.